VEF Blog

Homenatge a Jon Mirande

Mit aquí un text de Jon Mirande, el gran poeta basc PARÍS BEURET

 

 

 

 

 

En un carrer de París,
Entaforada entre edificis bruts,
Hi ha una casa encara més bruta,
Que me fa molta tristor
Només de fer-ne esment.
Allí, justament, és on vaig a treballar,
Hi esborroni papers amb el meu llapis.
No en puc sàller fins a les sis
I m’avorreixi com una ostra
En una sòrdida oficina.

Tinc per companys
uns treballadors exemplars;
Cada matí me saluden
En silenci, car m’estimen tant
Com el Diable pot estimar Déu.
Allí estan, com uns corbs
—Coà, coà, coà—
Escorxant el proïsme:
Tenen la llengua lleugera,
Els meus companys exemplars.

M’alci de bon matí
I vaig cap al treball... arrossegant-me...
El cor se’m posa en un puny
Sempre que entri en la sala
I senti les donasses
Posant a parir els proïsmes,
Dones de llengua podrida;
No paren de parlar per res del món,
I això que matinegen...

Les dones de l’oficina,
Les primes i les grosses,
Són totes lletges.
Qualsevol que pogués,
En veure-les, posaria terra pel mig,

Però me toca tenir-les a la vora
—I ausades que me fa mal
això, hores i hores—
A mi, gentilhom basc!
Ai, diables amb pell de dona!

Sovint contempli el cel,
Per bé que això encara m’entristeix més,
Perquè m’envisi que
Haig de romandre allí.
Per allunyar aquesta gran tristor, 
Me posi a escriure poemes,
Molts i bells versos bascos,
Dolços els uns, amargs uns altres
—Segons el meu humor—.
Així almenys m’entretinc fins a les sis.

D’aquesta manera, en una oficina
Entre senyorones garleres,
Se succeeixen els meus dies,
Per bé que m’entristeix
Només de fer-ne esment.
Cada vegada més enfollit
Emborronant papers amb el meu llapis
En la benvolguda oficina de Beuret,
En un carrer de París...

 

 

traducció d’Eduard J. Verger que he rossellonejat un bri. 

 

 

 

Parisko kale batean

etxe zikinen artean

bat dago zikinagoa,

iluntzen baidit gogoa

aren aipatzeak berak,

an bertan dut lan egiten

axotez beztuz paperak.

Seiak jo arte ezin erten

aspertzen naiz, lor betean,

büro zikintsu batean.

 

Nire lankide bikainak

ditut adixkide minak;

goizero agurtzen naute

ixilik, bai naute maite

nola deabruak Jainkoa.

Ari dira, bele antzo

—koa, koa, koa, koa—

bestengatik gaizki mintzo:

bizkor dituzte mingainak

nere lankide bikainak.

 

Goizian goizik jaiki-ta

lanera noa... erresta...

biotza jartzen zait makal

salan sartzean aldikal

entzuten ditudanean

atso txar guziak oro

besteen jorratzen lanean,

aotik izuriz iro;

ez dute uzten izketa

goizean goizik asi-ta.

 

Büroko emakumeak

lodiak, orobat meak,

danak dirade itsusi.

Nornai joan leike igesi

aiengandikan, al balu...

Nik aiekin egon bear

—orrek dit egiten dolu

orko ordu luzeak zear—

nik, eusko aitor-semeak!

Oi, debru emakumeak!!

 

Maiz zeruari so nago

naiz arek mindutzenago

nauan, konturatu-ala

or egon bear dudala.

Bainan, minak uxatzeko,

asten naiz idazten neurtitz,

euskal neurtitz eder asko,

—neuk dudan bezela gogo—:

seiak arte ortan nago.

 

Orrela, büro batean

atso iztunen artean,

pasatzen ditut orenak,

pasatzen ditut egunak,

iluntzen baidit gogoa

aien aipatzeak berak.

Gero-ta zoroagoa,

axotez beztuz paperak

Beuret-ko büro maitean

Parisko kale batean...