El fantasma divertit de la Provença

Ressenya publicada a la revista El Temps, 29/09/2010

Contes de Provença

Josèp Romanilha

Adesiara

Traducció de Manel Zabala Sánchez

Martorell, 2010

218 pàgines

La posteritat ha estat molt injusta amb Josèp Romanilha (ell escrivia Jóusé Roumaniho i trobi molt desagradable que no respectin la seua decisió per una qüestió tan íntima com el nom. Així anem...) Els occitanistes amb la trista figura li retreuen d'haver imposat al jove Frederic Mistral una ortografia afrancesada absurda per a transcriure la llengua d'oc. Aquesta querella ortogràfica encara divideix Occitània ja que la grafia de Roumaniho és encara molt majoritària a la Provença. Acusen també Roumaniho d'haver denunciat el seu amic Aubanèu al bisbe d'Avinyó portant-li un exemplar de les llicencioses Li fiho d'Avignoun i d'haver causat així indirectament la seua mort. Si ja no n'hi hagués prou amb això, el titllen d'integrista, monarquista i de mascliste políticament incorrecte. Un oncle de Charles Maurras, per dir-ho així. Un personatge tan denigrat m'interessa. Roumaniho no era un medíocre. Sense ell que va descobrir el geni de Mistral, què se n'hauria fet del Felibritge, la Renaixença provençal? Hem de saludar, doncs, la traducció dels Contes de Provença per Manel Zabala, una versió honesta i ben feta tot i que no transmet, naturalment, tots els perfums saborosos de l'original. Roumaniho (permeteu que escrigui el seu cognom com ell...) és un vinet fresc de Provença que suporta difícilment el viatge. Com traduir una expressió tan divertida com ' Te fas piéi de crous de paio ' (et fas creus de palla és a dir exageres )? Mai no s'aconsellarà prou al lector català d'encarar-se directament amb els llibres occitans. La variant provençal, tot i la grafia felibrenca, és prou comprensible amb un bri d'atenció i de bona voluntat. Esperem que les traduccions de Zabala i Jaume Figueras donin ganes a la nostra gent de llegir obres escrites en llengua d'oc. Val la pena! Els contes de Jóusé Roumaniho —'li cascareleto'—tenen la gràcia de la vida. Es caracteritzen per un humor pagès, un humor planià ante litteram. Roumanho té la fidelitat d'un magnetòfon quan reprodueix les fórmules populars sentides al mercat, ' per carrieras e per òrtas. ' Sap conjuminar-les al mig de les seues frases amb una gràcia popular, una 'conya' provençal que retrobarem més tard a les pel·lícules de Marcel Pagnol i a les millors creacions de Fernandel. A Roumaniho no li aixequen la camisa i sap distingir la mediocritat humana més enllà de les aparences. A vegades, com el conte ' Gates, gats i gatets ' assoleix uns accents absurds extraordinaris. ' Tots els matins, mentre a la santa missa la vella bruixa s'adormia a la seva cadira, amb l'escalfeta als peus i el rosari a la mà, la Babèu, quan gates, gats i gatets començaven a rondar prop del foc, es posava una fúria, feia el senyal de la creu: «En el nom del Pare, del Fill...», i pim i pam sobre les bèsties! ' (pàg.155)

Molts contes (ell en deia vihado, vetllada) em semblen iguals o fins i tot superiors a les narracions d'Alphonse Daudet. Amb ell, visitem una Provença encantadora plena de gent divertida, de gats, de cans, de sants i de pecadors. ' Això va passar al nostre bonic Avinyó en el temps en què la Berta filava —filava seda, i ara debana estopa— temps feliç aquell. ' (Pàg.48)

Si com l'autor de Les cartes des del meu molí, Roumaniho s'hagués passat a la literatura francesa, potser la posteritat s'hauria mostrat més indulgent i agraïda. " L'occitan que conoissem se " salvarà " pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present. " escrivia Robert Lafont a Temps tres. La nostra pobra llengua germana assassinada, la podem admirar també, als Contes provençals, amb una rialla melangiosa.