Article publicat a E-notícies  10/10/2010

Un dels grans plaer de la vida és agafar el cotxe i pujar a poc a poc fins a Narbona entre els estanys i el pujols del Baix Llenguadoc, lo païs bassòl que diuen en occità. Quinze anys enrere, vaig mirar de descriure les belleses d'aquesta regió a La revolta dels geperuts, una de les meves primeres novel·les. A partir de Narbona, continueu fins al Somail, prova de les incoherències del centralisme francès. Aquest veïnat deliciós vora el canal del migdia pertany a quatre municipis:

Sallèles d'Aude (Salelas), Ginestàs, Trulhars i Mirapeisset.

El canal corre, decadent, entre els plataners del camí de sirga i les casetes antigues. Al temps dels reis, els vaixells dels correus i de mercaderies ancoraven davant de l'hostal i el pou de gel.

Ara, una llibreria extraordinària, molt ben ordenada, una de les més riques de França, s' ha instal·lat en una antiga granja. Hi trobareu llibres en totes les llengües, majoritàriament en francès i en anglès, és clar. Passat Le Somail, continueu per les carreteres departamentals 607 i D5 camí de Pouzols-Minervois (Pozòls de Menerbès) i seguiu la direcció de Carcassona. Travessareu una geografia intacta, plàcida, immemorial, plena de castells, de canals i vinyes. Amb una exageració simpàtica, han anomenat Puichéric, ' la Venècia del Menerbès...' Bufa! Avui, no toca parar a Carcassona. Tothom cap a Tolosa! A la sortida de Pezens, una capelleta és tolerada entre els dos trams de la carretera general. Aquí gireu a mà dreta cap a Moussoulens (Mossolens) i pervindreu aviat a Montoliu. Aquest país d'oliveres i de fàbriques papereres forma part de la llista dels ' pobles de llibres ' com Hay-on-Wye (Gal·les), Bécherel (França), Saint-Pierre de Clages (Suïssa) etc.

Aquests vilatges són claferts de llibreries. Us recomanaré ' La chouette ' , Impasse de la Manufacture,' L'Alcyon 'Rue de la Mairie, Alzeau-Livres vora el pont.

Els preus no m'hi semblen tan exagerats com al Somail.

Us comunicaré una bona notícia.

Ahir (dissabte 9/10/2010), durant l'inauguració de la fira dels llibres Liberisliber (una iniciativa molt interessant i molt ben feta) , Lluís Guinó i Subirós, alcade de Besalú, va afirmar que el municipi treballa per a poder formar part d'aquesta xarxa de ' pobles del llibres ' que honren els països que els acullen.

L'Avui, El Punt  1/10/2010 

Besalú serà la seu, els pròxims 9 i 10 d'octubre, de la fira de petites editorials Liberisliber, una iniciativa sense precedents a les comarques de Girona que pretén difondre el catàleg d'aquestes empreses i, alhora, esdevenir un punt de trobada per al sector. Junt amb la fira pròpiament dita, en la qual s'espera la participació d'una quinzena d'editorials catalanes i de l'Estat espanyol, s'han programat una sèrie d'activitats a l'entorn de la literatura, amb l'assistència de diversos autors. La fira l'organitza un col·lectiu de recent creació establert a Olot, l'Associació Saló de les Arts, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Besalú. “La idea va sorgir quan, casualment, vam entrar en contacte amb alguns d'aquests editors i vam creure que podria tenir sortida un esdeveniment d'aquesta mena”, argumenta Miquel Àngel Codes, la persona que està al front del projecte. Codes no amaga la seva admiració pel que ell anomena “microeditorials”, unes empreses que generalment són fruit de l'entusiasme de persones que no es faran riques amb els llibres, però que juguen un paper important: s'ocupen de temes que les grans empreses deixen de banda i serveixen de plataforma d'autors emergents.

A la llista de les que ja han confirmat la seva presència a Besalú hi ha, per exemple, l'asturiana Satori Ediciones, especialitzada en literatura japonesa; la barcelonina Libros del Lince, un referent en el camp del debat alternatiu; o la també catalana Alrevés, que ha publicat una guia de viatge de Barcelona a partir de les parades del metro. Altres editorials que a hores d'ara estan a la llista són Montflorit, de Cerdanyola del Vallès; Planeta rojo, de Màlaga, i l'aragonesa Tropo Editores.

Al marge de l'espai de les parades, que estaran instal·lades al Prat de Sant Pere, hi haurà, entre d'altres activitats, una trobada de lectors amb l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (a qui s'ha encarregat la inauguració), una conferència del professor de la UdG Xavier Renedo i una acció del poeta Josep Pedrals

Mit aquí un text de Jon Mirande, el gran poeta basc PARÍS BEURET

 

 

 

 

 

En un carrer de París,
Entaforada entre edificis bruts,
Hi ha una casa encara més bruta,
Que me fa molta tristor
Només de fer-ne esment.
Allí, justament, és on vaig a treballar,
Hi esborroni papers amb el meu llapis.
No en puc sàller fins a les sis
I m’avorreixi com una ostra
En una sòrdida oficina.

Tinc per companys
uns treballadors exemplars;
Cada matí me saluden
En silenci, car m’estimen tant
Com el Diable pot estimar Déu.
Allí estan, com uns corbs
—Coà, coà, coà—
Escorxant el proïsme:
Tenen la llengua lleugera,
Els meus companys exemplars.

M’alci de bon matí
I vaig cap al treball... arrossegant-me...
El cor se’m posa en un puny
Sempre que entri en la sala
I senti les donasses
Posant a parir els proïsmes,
Dones de llengua podrida;
No paren de parlar per res del món,
I això que matinegen...

Les dones de l’oficina,
Les primes i les grosses,
Són totes lletges.
Qualsevol que pogués,
En veure-les, posaria terra pel mig,

Però me toca tenir-les a la vora
—I ausades que me fa mal
això, hores i hores—
A mi, gentilhom basc!
Ai, diables amb pell de dona!

Sovint contempli el cel,
Per bé que això encara m’entristeix més,
Perquè m’envisi que
Haig de romandre allí.
Per allunyar aquesta gran tristor, 
Me posi a escriure poemes,
Molts i bells versos bascos,
Dolços els uns, amargs uns altres
—Segons el meu humor—.
Així almenys m’entretinc fins a les sis.

D’aquesta manera, en una oficina
Entre senyorones garleres,
Se succeeixen els meus dies,
Per bé que m’entristeix
Només de fer-ne esment.
Cada vegada més enfollit
Emborronant papers amb el meu llapis
En la benvolguda oficina de Beuret,
En un carrer de París...

 

 

traducció d’Eduard J. Verger que he rossellonejat un bri. 

 

 

 

Parisko kale batean

etxe zikinen artean

bat dago zikinagoa,

iluntzen baidit gogoa

aren aipatzeak berak,

an bertan dut lan egiten

axotez beztuz paperak.

Seiak jo arte ezin erten

aspertzen naiz, lor betean,

büro zikintsu batean.

 

Nire lankide bikainak

ditut adixkide minak;

goizero agurtzen naute

ixilik, bai naute maite

nola deabruak Jainkoa.

Ari dira, bele antzo

—koa, koa, koa, koa—

bestengatik gaizki mintzo:

bizkor dituzte mingainak

nere lankide bikainak.

 

Goizian goizik jaiki-ta

lanera noa... erresta...

biotza jartzen zait makal

salan sartzean aldikal

entzuten ditudanean

atso txar guziak oro

besteen jorratzen lanean,

aotik izuriz iro;

ez dute uzten izketa

goizean goizik asi-ta.

 

Büroko emakumeak

lodiak, orobat meak,

danak dirade itsusi.

Nornai joan leike igesi

aiengandikan, al balu...

Nik aiekin egon bear

—orrek dit egiten dolu

orko ordu luzeak zear—

nik, eusko aitor-semeak!

Oi, debru emakumeak!!

 

Maiz zeruari so nago

naiz arek mindutzenago

nauan, konturatu-ala

or egon bear dudala.

Bainan, minak uxatzeko,

asten naiz idazten neurtitz,

euskal neurtitz eder asko,

—neuk dudan bezela gogo—:

seiak arte ortan nago.

 

Orrela, büro batean

atso iztunen artean,

pasatzen ditut orenak,

pasatzen ditut egunak,

iluntzen baidit gogoa

aien aipatzeak berak.

Gero-ta zoroagoa,

axotez beztuz paperak

Beuret-ko büro maitean

Parisko kale batean...

 

Fa quatre anys, vaig entrar a l'ajuntament d'Irun (Irún, en castellà).

—Egun on! Buenos días...Quisiera visitar la exposición sobre Luis Mariano...

—Señor, era el año pasado.

—¿El año pasado? ¡Qué alegría! Así que tengo sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta...

Enguany s'ha celebrat el quarantè aniversari de la desaparició del gran tenor basc, el pitjor actor del món i el millor cantant del món, a l'encop...A l'estat espanyol, han sovint considerat Luis Mariano com un dels ' cantantes del régimen. ' Quin error! Ell i els seus pares van fugir del País Basc a l'estiu del 1936. El 1967, en ple franquisme, Mariano va gravar un disc de cançons basques i el seu testament estipulava que dos bascos del nord i dos del sud portessin el seu taüt ja que, per als bascos, no hi ha frontera...

Si bé Luis Mariano era molt conegut al sud del Pirineu, a França va arribar a la categoria de mite i tothom —tothom dels 7 als 77 anys— coneix dues o tres cançons com México, Violetas imperiales o Mamá, la más bella del mundo.

En una de les seves últimes entrevistes, Mariano, conscient del caràcter molt particular de la seva veu, declarava: ' Mariano restera toujours Mariano. On aime ou on n'aime pas mais quand on aime, c'est pour toujours. '

El problema, amb els grans artistes desapareguts com Luis Mariano, Frank Sinatra o Nat king Cole, és que les grans companyies de discos sempre venen les mateixes compilacions amb les mateixes cançons. Fa més de trenta-cinc anys que escolto les gravacions de Luis Mariano i existeix un grapat de títols que busco apassionadament. Malgrat les meves recerques a les botigues especialitzades, a webs hi ha cançons que encara no he trobat. (Pájaro enjaulado, ¡Cuánta felicidad !, Ah !Quel bonheur, Muriéndome de amor

Tus lágrimas, Puerta de caballos, El sirtaki de Zorba, Ecoute-moi, Adiós, adiós )

S'acaba d'editar una capsa de cedés ' Luis Mariano, Le Prince de Lumière, intégrale des chansons de 1951 à 1959 ' (Marianne Mélodie) amb altres cançons que també cercava des de feia 30 anys...A la gent que no comparteix la meva passió, li aconsello que escolti sense prejudicis ' Valencía mía ' on l'art vocal de Mariano és prodigiós i la deliciosa ' Separación sentimental ' plena de humor. ' Pensar que yo fui / hasta que te vi / campeón atlético / Por un poco más / si tú no te vas / me quedo esquelético...'

El lector francòfon llegirà amb profit Saint-Luis de Christophe Mirambeau, Flammarion,

El lector hispanòfon Luis Mariano, una vida entre el cine y la opereta, Alberto López Echevarrieta, editorial Euskadiko Filmategia, 1995

Ressenya publicada a la revista El Temps, 29/09/2010

Contes de Provença

Josèp Romanilha

Adesiara

Traducció de Manel Zabala Sánchez

Martorell, 2010

218 pàgines

La posteritat ha estat molt injusta amb Josèp Romanilha (ell escrivia Jóusé Roumaniho i trobi molt desagradable que no respectin la seua decisió per una qüestió tan íntima com el nom. Així anem...) Els occitanistes amb la trista figura li retreuen d'haver imposat al jove Frederic Mistral una ortografia afrancesada absurda per a transcriure la llengua d'oc. Aquesta querella ortogràfica encara divideix Occitània ja que la grafia de Roumaniho és encara molt majoritària a la Provença. Acusen també Roumaniho d'haver denunciat el seu amic Aubanèu al bisbe d'Avinyó portant-li un exemplar de les llicencioses Li fiho d'Avignoun i d'haver causat així indirectament la seua mort. Si ja no n'hi hagués prou amb això, el titllen d'integrista, monarquista i de mascliste políticament incorrecte. Un oncle de Charles Maurras, per dir-ho així. Un personatge tan denigrat m'interessa. Roumaniho no era un medíocre. Sense ell que va descobrir el geni de Mistral, què se n'hauria fet del Felibritge, la Renaixença provençal? Hem de saludar, doncs, la traducció dels Contes de Provença per Manel Zabala, una versió honesta i ben feta tot i que no transmet, naturalment, tots els perfums saborosos de l'original. Roumaniho (permeteu que escrigui el seu cognom com ell...) és un vinet fresc de Provença que suporta difícilment el viatge. Com traduir una expressió tan divertida com ' Te fas piéi de crous de paio ' (et fas creus de palla és a dir exageres )? Mai no s'aconsellarà prou al lector català d'encarar-se directament amb els llibres occitans. La variant provençal, tot i la grafia felibrenca, és prou comprensible amb un bri d'atenció i de bona voluntat. Esperem que les traduccions de Zabala i Jaume Figueras donin ganes a la nostra gent de llegir obres escrites en llengua d'oc. Val la pena! Els contes de Jóusé Roumaniho —'li cascareleto'—tenen la gràcia de la vida. Es caracteritzen per un humor pagès, un humor planià ante litteram. Roumanho té la fidelitat d'un magnetòfon quan reprodueix les fórmules populars sentides al mercat, ' per carrieras e per òrtas. ' Sap conjuminar-les al mig de les seues frases amb una gràcia popular, una 'conya' provençal que retrobarem més tard a les pel·lícules de Marcel Pagnol i a les millors creacions de Fernandel. A Roumaniho no li aixequen la camisa i sap distingir la mediocritat humana més enllà de les aparences. A vegades, com el conte ' Gates, gats i gatets ' assoleix uns accents absurds extraordinaris. ' Tots els matins, mentre a la santa missa la vella bruixa s'adormia a la seva cadira, amb l'escalfeta als peus i el rosari a la mà, la Babèu, quan gates, gats i gatets començaven a rondar prop del foc, es posava una fúria, feia el senyal de la creu: «En el nom del Pare, del Fill...», i pim i pam sobre les bèsties! ' (pàg.155)

Molts contes (ell en deia vihado, vetllada) em semblen iguals o fins i tot superiors a les narracions d'Alphonse Daudet. Amb ell, visitem una Provença encantadora plena de gent divertida, de gats, de cans, de sants i de pecadors. ' Això va passar al nostre bonic Avinyó en el temps en què la Berta filava —filava seda, i ara debana estopa— temps feliç aquell. ' (Pàg.48)

Si com l'autor de Les cartes des del meu molí, Roumaniho s'hagués passat a la literatura francesa, potser la posteritat s'hauria mostrat més indulgent i agraïda. " L'occitan que conoissem se " salvarà " pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present. " escrivia Robert Lafont a Temps tres. La nostra pobra llengua germana assassinada, la podem admirar també, als Contes provençals, amb una rialla melangiosa.

http://www.youtube.com/watch?v=qDma_a_1SGI

Je reviens te chercher
Je savais que tu m'attendais
Je savais que l'on ne pourrait
Se passer l'un de l'autre longtemps
Je reviens te chercher
Ben tu vois, j'ai pas trop changé
Et je vois que de ton côté
Tu as bien traversé le temps

(Refrain)
Tous les deux on s'est fait la guerre
Tous les deux on s'est pillé, volé, ruiné
Qui a gagné, qui a perdu ?
On n'en sait rien, on ne sait plus
On se retrouve les mains nues
Mais après la guerre,
Il nous reste à faire
La paix.

Je reviens te chercher
Tremblant comme un jeune marié
Mais plus riche qu'aux jours passés
De tendresse et de larmes et de temps
Je reviens te chercher
J'ai l'air bête sur ce palier
Aide-moi et viens m'embrasser
Un taxi est en bas qui attend

música  Gibert Bécaud

lletra      Pierre Delanoë

Article publicat a E-notícies   27/09/2010 

La mort anunciada d'una llengua

La setmana passada, evocàvem del futur problemàtic de l'Àfrica del Sud. Un dels efectes més greus d'aquesta crisi, per a mi, són les amenaces sobre el futur de la llengua afrikaans. Aquest idioma, parlat pels afrikaners que representen més de la meitat de la comunitat blanca, deriva del neerlandès. Quan els holandesos van desembarcar al sud del continent el 6 d'abril del 1652, van fundar la ciutat del Cap, Kapstaadt en afrikaans i en neerlandès, ' die Moederstad ' (la ciutat mare). Els colons holandesos empraven diferents dialectes de la mateixa llengua que ara s'anomena el neerlandès. A poc a poquet, van unificar llur parla, la van barrejar amb els negres que vivien allí i sobretot la van simplificar tot conservant el 90% del lèxic de la llengua mare. Sense entrar en els detalls, només us diré que l'afrikaans té un sol article ' die ' i una conjugació molt senzilla, arcaismes, girs manllevats a les llengües africanes i molts anglicismes. Quan els anglesos van instal·lar-se al segle XIX, els afrikaners van accedir a la consciència nacional. Es van adonar que no eren ni anglesos ni neerlandesos sinó africans d'origen europeu. El destí del poble afrikaner es confon amb la història de la seva llengua. Gràcies a lingüistes, historiadors, poetes inspirats com Eugène Marais, aquest holandès tropical s'ha hissat a la categoria d'una llengua de cultura. Els afrikaners s'estimen tant llur parla que li han creat un monument a Paarl, l'arquitectura de la qual em recorda el santuari de la Mare de Déu de Meritxell a Andorra.

Durant la segona meitat del segle XX, s'ha associat la llengua afrikaans amb la política de l'apartheid. Recordareu que els avalots de Soweto el 1976 es van produir quan el govern sud-africà va mirar d'imposar l'ús de l'afrikaans en l'ensenyament a tots els negres. Des de la fi de l'apartheid, l'afrikaans ha reculat molt darrere de l'anglès, però és una de les 11 llengües oficials de la república.

Hem vist que molts blancs fugen del país a causa de la violència. Si aquest moviment continua, què quedarà de la llengua afrikaans que només es parla a l'Àfrica del Sud i Namíbia? Seria una tragèdia que desaparegués la més jove de les llengües? No vull acabar aquests dos articles amb una nota pessimista. El futur de l'afrikaans passa potser per les víctimes de l'apartheid. Si bé uns 2 760 000 locutors són afrikaners (és a dir blancs de llengua afrikaans), la majoria dels parlants de la llengua afrikaans ara es troben entre els mestissos ( 3 550 000) i negres ( 300 000). Aquesta paradoxa no em desplau.

Pel nostre article, hem consultat sobretot

Jaco Alant, Parlons afrikaans, L'Harmattan, París, 2004 un excel·lent estudi de la llengua afrikaans i un bon resum de la seva gramàtica

 http://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Els_taxistes_del_tsar-Joan_Daniel_Beszonoff.pdf