VEF Blog

La javanesa 2

—Bonsoir! La rue Maginot, s'il vous plaît?

—Maginot?

—Oui monsieur, comme la ligne...

Curiós que m'hagi acudit aquest nom tan gloriós.

—Vous êtes sûr que c'est à Rillieux, dans ce quartier?

—Miri...El que passa és que he vingut amb l'autobús i potser no era la bona parada.

I què més? Pot cridar directament la Chantal. Així guanyarem temps.

—Non merci...Ne vous dérangez pas...J'ai un plan...

I me'n vaig carrer avall. Per què tempti Déu? L'auto és arrambat al mateix lloc. Me'n torni cap a l'estació. Esperaré un parell d'hores abans que passi un hipòtetic autocar. En un hostal demani un entrepà i un got de Vittel-menthe. La minyona va pels setze. No sé per què. L'entonació de la mestressa, el riure dels clients m'indiquen que deu ser filla del primer llit o qualque pagesota de la muntanya. Ja no suporti que la imbecil·litat humiliï la bellesa i me'n vaig.

M'estimi més gelar-me defora. A l'estació no veig ningú. Escric a totes les parets ' t'estimi ' en la nostra llengua. El dia que agafarà el trinc, llegirà una d'aquestes inscripcions i potser comprendrà. Però, aquest blau allí, darrere els arbres, no és el seu? Passi per la via. Clar que no. Gairebé gosaria dir que estic content. De què, Déu meu? Que m'hagi deixat plantat? Que no hagi vingut? Que no me correspongui? Tanmateix canti. Cançons de Luis Mariano. Aquest cotxe sí que és el seu, i aqueix també. No! A l'autocar que ha acabat per arribar no me deixa el deliri. Espiï els pocs autos que van per la plana glaçada. M'esperarà davant del liceu. Mitjanit i no la veig pas. Comences a confondre la realitat amb les il·lusions,minyó.