Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
El meu cunyat i els espanyolistes
Article publicat a E-notícies, 2/01/2011
El meu cunyat no sap ni català ni castellà. Només parla llengües serioses com l'anglès, el francès i l'alemany. Així puc escriure sobre ell tot el que vull ja que no llegirà mai aquest diari. Aquest personatge m'irrita. Sempre té una opinió sobre qualsevol cosa i mai no confessa la seua ignorància sobre cap tema. Si algú esmenta la fantasia en les novel·les de Louise de Vilmorin, les diferències entre l'andalús i el castellà normatiu, sempre dirà quelcom, Entre els espanyolistes, conec molta gent que em recorda el cunyat. Opinen amb la certesa d'un gripau que s'empassa moixalls. Fa cent anys, don Miguel de Unamuno invitava els catalans del Principat a imitar els catalans de França. Si no l'hagués dinyat, s'alegraria segurament de la davallada de la nostra llengua al nord de l'Albera. Aquesta lenta substitució lingüística té explicacions complexes. Qui renuncia voluntàriament a la seua llengua? Al cap de tres segles de fidelitat absoluta, els catalans del Rosselló van començar a afluixar i a parlar als nins arran de la fi de la segona guerra mundial. Feia un segle que l'escola de la república els incultava l'auto-odi, els rebaixava perseguint el català a les aules, als patis i pels carrers dels pobles. A la paret de l'escola d'Aiguatèbia, poblet de les Garroxes a la comarca de l'Alt Conflent, un mestre va gosar escriure ' Soyez propres et parlez français ' (Sigueu nets i parleu francès.) Aquest és l'equivalent local del rètol penjat, al temps de la colonització, als jardins públics de Xangai. ' Entrada prohibida als cans i als xinesos. '
Els mestres, sovint catalans, repetien a la mainada i als pares que el català era un dialecte inútil, mort, un espanyol selvàtic i degenerat, una aberració medieval com la Inquisició. Quan el mestre sentia un mainatge parlant català li donava un senyal (un tros de paper, algun teixit) que el culpable havia de donar al primer company que diria una paraula en vernacle. A la fi de la jornada, el mestre demanava qui tenia el senyal i castigava el culpable...Amb aquests mètodes els republicans francesos van eliminar el basc, el català, l'occità, el bretó, el cors, l'alsacià, el neerlandès i no esmentaré totes les variants dialectals de la llengua d'oil...Ės aquest el model que fa trempar els espanyolistes? Els francesos, si més no, ho paguen car...Antany, quan tots els francesos no tenien la llengua de la república com a llengua materna, França era una potència mundial, rica de la seva diversitat, amb una literatura que arribava a totes les llibreries i a totes les biblioteques del planeta. Si bé la llengua francesa es parla molt més a l'Àfrica negra que antany, ha reculat molt al Líban i és moribunda a l'antiga Indoxina i a la Louisiana.
Ara, la literatura francesa no interessa quasi ningú i França és un país de segona categoria, sense ànima, un desert cultural fora de París, un país trist, un xic més ric que Espanya...
Bon any a tots els lectors! Que aquest nou any els doni la pau interior, la tranquil·litat i la salut...La resta, rai...
Commentaires
has despertat les fúries hispanes a l'e-notícies. No sé com els espanyols són tan masoques que llegieixen coses que després no paren de criticar amb mala educació . Parafrasejant Astèrix: estan bojos aquest espanyols! Jo no mire o almenys no m'he estic molta estona a Intereconomia, El mundo o cope....La meva salut mental se'n resentiria.
El meu cap mai arribarà a capir la idea d'alegrar-se amb la desaparició d'un idioma. Cada cop que m'arriba a notícia de la mort de l'últim parlant natiu d'una llengua de la qual no n'havia sentit a parlar mai sento una punxada al cor. Però també he dit una i mil vegades que si desaparegués el castellà, l'anglès o el francès em moriria de pena. Quin horror que tantes paraules d'amor, que ens han fet somniar, que ens han fet riure d'una manera única, i també plorar, s'esfumessin per sempre i només quedessin reservades per els erudits! De quina mena de mala sang, doncs, han de ser les persones que s'alegren de que el català reculi? quina mena de cor embrutit, de mala persona ha de ser aquell que diu coses com "¡vuestro dialecto asqueroso pronto morirá!"? i altres petits monuments verbals a la concòrdia entre les cultures. I no, en la distància curta molts ni tan sols no ho són de males persones. Alguns fins i tot són millors amics dels seus amics, pares dels seus fills i fills dels seus pares que jo. Simplement, duen inoculat un verí carregat d'odi exterminista, absurd, heretat dels ancestres o aprés de segons quines lectures i companyies. Em recorden al Mao Zedong (de petit en dèiem Mao Tse Tung, quan en realitat hauria de ser 毛泽东 毛澤東, according to Wikipedia, sorry) quan va decidir exterminar tots els pardals a la Xina. És a dir, la idea d’uns bojos perillosos, uns nens mal criats als quals se’ls ha donat un microscopi caríssim i delicat per jugar.
I mentrestant, nosaltres romanem aquí, mirant de defensar la nostra llengua amb una espasa de fusta contra un exèrcit de tancs. I encara ens acusen de que ens posem nerviosos, d’imposar... Home, si el conductor d’un dels tancs gosa treure el cap per l’escotilla no et dic que no li pugui treure un ull amb l’espasa de joguina. Ara, prefereixo no pensar en la reacció de la resta de l’esquadró. Crec que el soroll dels seus canons no seria tan diferent al de la refistolada retòrica dels articulistes dels diaris madrilenys. Menys carregada de metàfores taurines, això sí. Una cosa més semblant al BOUM! BOUM! dels tebeos, mentre els catalanets hi escriuríem els nostres ARGH! OUCH! a les nostres bafarades blanques. La nostra desaparició no seria digna d’aparèixer ni a un diari internacional normal més que a les tires còmiques dominicals...
Disculpa aquest abús d’espai. Inspires, noi! Que tinguis un molt bon any tu també i que trobis les mateixes coses bones que de vegades s’amaguen dins la boira i que ens salven l’alegria de viure.