http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 03-06-2011 10:32

Les melancolies

Pel setembre novetats literàries i de les bones. El nord-català Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), ens ofereix una nova meravella narrativa: La melancolia dels oficials. És un seguici de les novel-les Les rambles de Saigon (1996) i La presonera d´Alger (2002). El magnífic i il-lustratiu dibuix de la coberta del llibre és obra del dibuixant nascut a Sitges Florenci Sales. Segurament Saleses s´ha inspirat en l´obra d´Hergé per a realitzar-lo. Ha seguit el fil de la línia clara que Georges Remi, el pare de Tintín, tan bonament va donar sentit i seguidors. Reflex d´un context històric com són les novel-les de Bezsonoff, la figura del coronel Valls ens és present de nou en aquest relat.

 

 

 



Bezsonoff és un fervent defensor de les llengües minoritàries, especialment del català i l´occità. Ciutadà francès que utilitza el català com a eina de treball literari. És professor de professió. Als estius el podem veure fent de docent a la Universitat Catalana d´Estiu. Asseure´s a tocar d´ell, en una de les tertúlies improvisades del tendal de la Universitat Catalana d´Estiu, és tot un plaer. Entre l´extensa obra literària i d´assaig d´en Bezsonoff podem destacar, a més a més dels títols ja esmentats, Les amnèsies de Déu (2005), Els taxistes del tsar (2007), Una educació francesa (2009) -autobiogràfica- i Un país de butxaca (2010) - on explora la seva identitat catalana després de resseguir els seus orígens russos i francesos.

Esperem que nou llibre sigui un encomenadís pastís de meravelles narratives

 

                                    Pau Vinyes 

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/198523

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-05-2011 16:24

Projecte de coberta

Quin d'aquests dos projectes de portada us agrada més?

El dibuix és una obra d'en Florenci Salesas.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Uri  le 31-05-2011 à 18:21:02

PREFERÈNCIA: M'agrada mes el primer.
MOTIUS: La il•lustració, al tenir un enquadrament més obert on detalla un ambient viu, suggereix millor la soledat del personatge principal i a la vegada el fa semblar mes vulnerable.

2. vicent  le 31-05-2011 à 19:51:04

No soc de gaire ajuda, els vaig igual. És una novel·la nova?

3. Jean Marc Winihart  le 31-05-2011 à 23:00:45

La primera, amb el títol verd que queda més elegant i lliga amb el cromatisme dels verds de la il·lustració. I la major perspectiva, la quantitat d'escales i detalls, el conjunt en general, empetiteixen el personatge principal augmentant així la sensació de solitud i melangia. Un bon dibuix sens dubte per un gran llibre.

4. rlatorre  le 01-06-2011 à 08:58:05

La primera. Hi surten palmeres i les palmeres són molt melancòliques.

5. Pere  le 01-06-2011 à 10:50:30

M'agrada més el primer.

6. Quimus  le 29-06-2011 à 18:31:41

Hi ha tota l'atmosfera decadent del colonialisme frances, juntament amb un homenatge a a la linia clara tintiniana. Un prodigi debarreja i un esclat meravellos de nostalgia que ens retrotreu a la infantesa, Si senyor!

7. Quimus  le 29-06-2011 à 18:33:35

Prefereixo el de les palmeres, emfasitza una determinada situacio vital ja ressenyada en el meu anterior post.l.

 
 
 
el 30-05-2011 22:32

La cançó del juny 2011

http://www.deezer.com/listen-10351392

Lletra Henri LEMARCHAND

Música STERN EMILE 

editor WARNER CHAPPELL MUSIC FRANCE

Interpretació    la gran i inoblidable Renée Lebas

 

 

Je me sens triste
Et pourtant le soleil
À l’horizon
Brille vermeil
Je me sens triste
Et mon cœur qui s’ennuie
Ne voit qu’un ciel
Gris sous la pluie

Où es-tu, mon amour ?
Depuis tant et tant de jours
Que j’espère
Solitaire
Ton retour ?

Où es-tu, mon amour ?
Sous quels cieux
En quel séjour ?
Le silence
De l’absence
Semble lourd
J’ai gardé de ta voix
Les échos troublants et tendres
Il me semble les entendre
Quelque fois
Reviens-moi, mon amour
Le temps passe, le temps court
Et mon âme
Te réclame
Nuit et jour

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-05-2011 21:57

Indignació

                       E-notícies, 31/05/2011

 


Com més va, més em repugnen els polítics francesos. Durant molts anys, he cregut que la diferència entre la dreta i l'esquerra procedia d'una visió diferent de la vida. Una persona d'esquerra, deixebla de Jean-Jacques Rousseau i dels filòsofs del segle XVIII, es pensa que millorant la societat es pot millorar l'home. Una persona de dreta, pessimista, creu com Plaute que ' Homo homini lupus est ' i que sempre serà així mentre sobrevisqui la humanitat.

Sovint repeteixi als meus amics una definició meua sobre aquesta qüestió. Un polític de dreta t'agredirà a la cantonada, et robarà la cartera i se n'anirà corrents pels carrers. Un polític d'esquerra (potser caldria anomenar-la l'altra dreta) t'agredirà a la cantonada, et robarà la cartera i et donarà una lliçó de moral...Fa quatre anys que la premsa francesa critica els amics multimilionaris del president de la república, el seu gust immoderat pel luxe —el famós bling bling— i la vida privada de Silvio Berlusconi...L'aspecte positiu de l'afer Strauss-Kahn és de cumular tots aquests tòpics en una sola persona, l'antic favorit a la candidatura socialista. Aquest representant de la ' gauche divine ' (ara en diuen més aviat ' la gauche caviar ' ) tenia la pretensió de representar les classes populars, els treballadors ? Quina una ! Un cop més, recordi la frase cruel de Henry de Montherlant a «  La reine morte. '  «  En prison, en prison pour médiocrité ' ( a la presó, a la presó per mediocritat )

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-05-2011 00:24

Una miscel·lània decebedora

 

Moments estel·lars de la humanitat

Stefan Zweig

Quaderns Crema

traducció de Maria Pous

E-notícies, 24/05/2011

 

 

 

     Lluny de tanta mediocritat contemporània, és bo d'entornar-se cap a les nostres fonts i de llegir els clàssics. Fins i tot amb llurs obres menors, aprens quelcom. Acabi de llegir Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig. L'autor mira d'explicar-hi ' aquests moments fatídics, d'una gran càrrega dramàtica, en els quals una decisió que perdurarà per sempre més es concentra en una sola data, en una única hora i sovint en només un minut (que) són rars tant en la vida d'un individu com en el curs de la història.' (p 10) Zweig ens descriu els darrers dies de Ciceró, la caiguda de Bizanci, l'agonia de Tolstoi etc. No es tracta, però, d'un estudi històric stricto sensu amb un aparell de notes, una bibliografia acurada i un to neutral. Zweig s'implica en el seu relat, diu la seua. Malgrat la meua admiració per l'escriptor austríac, haig de dir que el resultat no m'ha convençut pas. La majoria dels relats és una narració decebedora, sense suc. Amb la mort de Ciceró, per exemple, Zweig disposava d'un tema magnífic. El seu Ciceró és fred, petit, impersonal. Ciceró, en canvi, era una persona vital, simpàtica, molt humana. Qualsevol carta al seu germà

Quint conté més vida que el text de Zweig. ' Marcus Quinto fratri sal. Mi frater, mi frater, mi frater. ' on la repetició expressa un retret afectuós. Ara, Zweig és un dels millors prosistes de la llengua alemanya i sentim sovint la seua veu. ' La lluita pel pol Sud, ' la història de l'expedició del capità Scott m'ha semblat admirable. M'han emocionat molt les darreres cartes i el diari de l'explorador. ' El capità Scott va escriure al diari fins a l'últim moment, fins que els dits se li van congelar i el llapis li va relliscar de la mà. (…) «Envieu aquest diari a la meva dona!» Però després, amb una cruel certesa, la seva mà ratlla aquesta expressió, «la meva dona», a sobre una altra de terrible, «la meva vídua». ' (p 252,253) Al meu entendre, el principal defecte d'aquest llibre rau en la modestia de l'autor. Cada capítol es mereixeria almenys cinc-centes pàgines. Com descriure la caiguda de Bizanci o els darrers moments de Tolstoi amb un espai tan reduït? A vegades, Zweig, tan fi de costum, cau en el mal gust. Descrivint el cadàver de Ciceró diu ' Un imponent clau rovellat travessa el front pel qual han passat milers de pensaments. ' (p 34) No crec que aquesta perla sigui de Maria Pous ja que la seua traducció, elegant i discreta, manté la il·lusió que Zweig escrivia en català. El pitjor moment de l'obra deu ser el fragment teatral de ' La fugida cap a Déu ' on presenciem la mort de Tolstoi. Com un artista amb el tacte de Zweig ha pogut concebre un text tan estrambòtic i grotesc? Per què no s'ha inspirat en la delicadesa de Marius André a l'hora de la mort de Frederic Mistral. ' il dit: «Les Saintes! Les Saintes! » et, ayant soupiré trois fois, il mourut. ' (Marius André, La vie harmonieuse de Mistral, p 294)

A més, la tria de Stephan Zweig em sembla molt arbitrària. Per què estudia el descobriment de l'oceà Pacífic i no la batalla de Tenochtitlan?

Trobi molt encertat que tradueixin les obres completes d'un gran autor com Zweig. Tanmateix, ningú no obliga el lector de bona voluntat a llegir-se-les totes. Pararé ara perquè no serveix de res criticar un bri un gegant com Stefan Zweig i val més que citi aquesta observació de l'amic Joan Garí, amb qui tinc el plaer de compartir aquesta pàgina. És un dels millors dietaristes que conec. ' En el fons del seu ésser, tot escriptor de fusta —tot escriptor que, des del seu segle, vol rivalitzar amb Shakespeare i amb Dant— enveja el suïcidi de Zweig o, en un altre extrem, el de Primo Levi. És monstruós —però és així. ' (Senyals de fum, p 142)

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. rlatorre  le 27-05-2011 à 08:27:38

Bon dia, Joan-Daniel, comparteixo amb vostè l'admiració per Zweig i he anat llegint aquests darrers anys moltes de les traduccions publicades per Quaderns Crema i la seva germana en castellà Acantilado. Vaig tenir sentiments contradictoris en llegir "Moments estel·lars...", perquè al costat de trossos molt emocionants, hi havia com un aplanament que costava d'entendre. Vaig assabentar-me després que aquest llibre havia estat publicat originalment com una espècie de llibre de text orientat a les escoles per tal que els nens puguessin aprendre història d'una manera novel·lada. En aquest cas crec que canvia la clau de lectura i esdevé un luxe que tant de bo haguéssim pogut gaudir els nens que ara tenim quarant pocs anys i vam patir l'escola de finals dels setanta. El felicito pels seus llibres (una delícia "Una educació francesa") i pels comentaris del seu bloc. M'ho passo especialment bé amb les seves evocacions universitàries.

 
 
 
el 19-05-2011 18:46

Presentació a Girona ANIT


PRESENTACIO ANIT A CAN TERRIBAS

LLIBRERIA 22 DE GIRONA

A LES  20 H 


MEMÒRIES D'UN PORC
* XVI Premi de Novel·la "Valldaura-Memòrial Pere Calders" 2010
de Santiago Díaz i Cano


 

Intervindran:
Joan-Daniel Bezsonoff, escriptor
Santiago Díaz i Cano, autor    

 

 Dimarts dia 24 a les 8 del vespre, a la llibreria 22, presentació del llibre editat per la Universitat Autonòma de Barcelona

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 20-05-2011 à 09:59:06

ja l'he começada. Estic pels capítols de l'escola de frares.

2. vicent  le 22-05-2011 à 09:06:53

Per cert.Joan Daniel, no has posat el lloc. On? a la llibreria 22?

3. vicent  le 22-05-2011 à 17:26:56

El guillem terribas m'ha enviat la invitació a l'acte pel facebook. No puc anar, ara visc a prop de València i no a l'Empordà

4. vicent  le 22-05-2011 à 19:23:09

per cert, el llibre el vaig comprar el dia de sant jordi a la mateixa llibreria 22, tota plena de gent. Això a València no es pot viure mai.

5. vicent  le 22-05-2011 à 22:47:13

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/197707

Ja em falta poc per acabar-ho, m'estic divertint molt, no té pels a la llengua el Santiago.

6. GUILLEM  le 16-06-2011 à 10:40:35

Aquesta noia no vas pas venir a la presentació de la 22...

 
 
 
el 18-05-2011 22:42

El mausoleu de l'occità

 

E-notícies, 19/05/2011

 

L'editorial El Trabucaire de Perpinyà acaba de publicar Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l'occitan segon los parlars lengadocians de Josiana Ubaud. Aquesta editorial, minúscula en el món dels editors catalans, ha esdevingut un gegant de la literatura occitana. Des de fa uns deu anys, s'ha constituït un catàleg de qualitat: Robert Lafont, Max Roqueta, Surre-García. Notarem de passada que unes petites editorials catalanes com El Trabucaire, Galerada de Cabrera de Mar i la barcelonina Llibres de l'Índex s'estan transformant en les millors editorials occitanes. La publicació d'aquest diccionari de Josiana Ubaud marcarà una fita important. No es tracta d'un diccionari amb definicions o traduccions sinó d'una llista del vocabulari de l'occità general. D'entrada, aquest projecte podria decebre el lector acostumat a la lexicografia de llengües fixades com el català, el francès, el castellà. Amb abnegació, l'autora ha decidit d'introduir una mica d'ordre i de seny en la selva occitana. Normalitza els nyaps, les incoherències del diccionari occità-francès de Loïs Alibert. No oblidem que el filòleg llenguadocià no tingué temps d'acabar el seu diccionari que, naturalment, s'ha quedat incomplet i imperfecte. El drama és que tots els seus successors han repetit els seus errors. Amb un gran honestedat intel·lectual, l'autora confirma que Lou tresor dóu Felibrige de Frederic Mistral és encara el millor diccionari occità, molt més segur i precís que l'obra d'Alibert. Podem deplorar, malgrat tot, els nombrosos errors ortogràfics en català comprensibles per una estrangera, però inadmissibles per una editorial catalana com ara

' allogen, ellipse, opera, piramide ' cf p 107....

Aquest llibre admirable m'apareix com el mausoleu de l'occità, el Taj Mahal de la llengua d'oc. Com és possible que la llarga introducció d'unes 150 pàgines vingui redactada en francès? L'occità no disposa del lèxic suficient per escriure el pròleg d'un diccionari occità destinat a un públic que ja sap la llengua?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 18-05-2011 20:54

Stalingrad-sur-Seine

 

El frente ruso

Jean-Claude Lalumière

traducció castellana de Paula Cifuentes

Libros del Asteroide

 

 

El Periódico de Catalunya, 18/05/2011

 

L'atzar és curiós. La setmana passada vaig rellegir l'amirable El soldado olvidado de Guy Sajer, potser el millor llibre sobre el front de l'est. Ara mateix acabo de llegir El frente ruso de Jean-Claude Lalumière. Malgrat el seu títol, aquesta novel·la no té res a veure amb el front de l'est. Un jove funcionari francès aprova les oposicions del ministeri d'Afer Estrangers. A causa del maletí massa provincial que li ha regalat la seva mare, l'ostracitzen. En lloc de treballar al prestigiós Quai d'Orsay o a les dependències de la Place des Invalides, l'engeguen a un annex al fons del XIII districte, anomenat cruelment ' le front de l'est.' Ja se sap que, a partir del 1943, els militars alemanys manifestaven poques presses per combatre a Rússia. Lalumière no ens amaga res de les tares de l'administració francesa. Al nord del Pirineu, la crítica de la burocràcia és una tradició, un petit gènere literari des de Messieurs les ronds-de-cuir de Georges Courteline fins a Les nouveaux ronds-de-cuir del novel·lista cors d'expressió francesa Gabriel-Xavier Culioli. La novel·la, simpàtica i agradable de Lalumière, no renova pas el gènere. Amb una amargor discreta i un humor constant, l'autor, sense caure mai en l'agressivitat estèril, ens retrata una de les nombroses ramificacions de l'administració. El director del servei, un boig manifest, viu en un clima de conspiració bèl·lica. Encara no l'han informat que la guerra freda s'ha acabat...L'autor plagia escenes del patrimoni literari francès com el començament de Du côté chez Swann. El seu humor deliciós aireja el relat que podria ser auster. Al començament del llibre, el nen, enamorat de la revista Geo ' creía que el mundo se resumía en la treintena de paisajes descritos en esos cinco ejemplares. ' (p.14) Si el lector vol passar una estona agradable al tren o a casa d'uns amics a la Cerdanya, li recomano aquesta obra lleugera i sense pretensió. Si, en canvi, no vol perdre temps amb futilitats, que escrigui a l'excel·lent editorial reclamant urgentment la traducció immediata d'obres mestres desconegudes a Espanya com Les deux étendards de Lucien Rebatet, Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd o Diane Lanster de Wolfromm! La llista es podria allargassar...Mentrestant, el lector que estima la literatura podrà pacientar llegint una obra de Tolstoi. Sempre paga la pena.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-05-2011 21:53

Mort d'una llibreria

 

E-notícies, 14/05/2011

 

 

Ahir vaig dir adéu a la meua joventut. Vaig rebre un correu de Jean-François Coche. El mes de juliol ja no existirà la llibreria Pam de Nas, l'única llibreria de París especialitzada en llibres catalans i occitans. Gràcies a Déu, encara tenim algunes bones llibreries als Països Catalans, però de llibreries occitanes en trobareu tantes com palmeres a Sant Petersburg.

Quantes hores delicioses vaig passar en aquesta botiga al temps del meu servei militar i durant els meus viatges a París! No podia concebre una estada vora el Sena sense un passeig per l'Square Saint-Lambert, una caminada per la Rue La Fayette i una visita a Pam de Nas. En Coche, parisenc que parla català millor que la majoria dels futbolistes del Barça, enginyer agrònom de formació, és un dels homes més cultes que conec. Va crear la llibreria Pam de Nas a París, el 1977. Quan tants diners subvencionen obres sense interès, diaris il·legibles, traduccions realitzades per uns incompetents creguts, en Coche ha lluitat per fer conèixer la nostra cultura a França.

S'estima i coneix les literatures occitana i catalana com un guia alpí la seua muntanya. Ara, haurà de vendre amb comptagotes llibres escrits en la llengua dels trobadors, entre els quals moltes obres mestres que qualsevol intel·lectual català podria llegir amb un esforç mínim. Durant trenta-cinc anys, en Coche ha accumulat arxius, fitxers, una documentació, un domini únic de la nostra cultura i de la seua germana. No vull creure que no hi hagi alguna possibilitat per salvar aquest fons, transmetre'l a les generacions futures. El senyor Coche ha rebut la Creu de Sant Jordi. Només faltaria. Ara, les creus fan goig als diaris oficials, però no ajuden a pagar lloguers. En Coche ha pencat durant quasibé quaranta anys sense rebre un ajut. Res. Ni sous ni nous...Amb uns quants milers d'euros encara hauria pogut resistir.

A partir del juliol, els turistes que passaran per la Rue des Grands-Augustin ja podran menjar pizzes a la francesa i beure coca-cola calenta. D'això se'n diu el progrés.

 

 

Jean-François COCHE

Librairie PAM DE NAS

30 rue des Grands Augustins

75006 PARIS Tel. (00 33 ) 1 43 54 04 84

Horari : des de les 14 h fins a les 19 h. dels dimarts fins als dissabtes

jfcoche@gmail.com

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 13-05-2011 à 22:46:35

No sé si aquesta notícia t'animarà, però l'editorial Galereda ha tret un altre llibre de Josép D'Arbaud, La gitana. L'edició és d'aquest mes d'abril, i és un recull de 4 històries de la Camarga. Records

2. vicent  le 15-05-2011 à 16:43:56

més notícies sobre els occitans i els catalans: la UdL vol donar feina a Carod-Rovira com a expert en assumptes occitans:
http://politica.e-noticies.cat/la-diputacio-de-lleida-colloca-carod-a-la-udl-53128.html

3. qualsevol  le 19-05-2011 à 21:35:59

És trist, tanmateix...

4. Jesús  le 23-05-2011 à 11:49:41  (web)

Una notícia ben roïna. Haguera sigut adient, però, que es completara l'apunt amb l'atribució de la primera foto, que té autor, és clar: http://unatemporadaenelinfierno.net/2009/06/20/poetas-catalanes-en-paris/

5. Jesús  le 23-05-2011 à 19:49:56  (web)

Gràcies pel vostre correu. Un aclariment, només: l'autor de la foto bé que coneix la vostra obra: http://unatemporadaenelinfierno.net/2007/05/04/royal-es-una-incompetente/
Jo espere conéixer-la amb candeletes. Trobaré el temps.

 
 
 
el 11-05-2011 20:58

Americanades

 

El Temps, número 1404, 10/05/2011 

A sang freda

Truman Capote

traducció d'Avel·lí Artís-Gener

LaButxaca

 

 


 

Per gust i per culpa de la meua formació francesa potser, m'agraden més la literatura francesa i la russa que la nord-americana tan de moda actualment. Per evitar d'esclerosar-me, m'obligui de tant en tant a llegir llibres que no m'atreuen de bell antuvi. Tornava de l'Empordà amb cotxe quan vaig sentir a la ràdio un programa amb Philippe Labro, un escriptor francès apassionat pels Estats Units i llur cultura. Amb una gran calor en la veu, una persuasió real, va celebrar A sang freda (In cold blood) com una obra mestra, el llibre dels llibres. Ara que l'he llegit, no entenc el seu entusiasme malgrat uns quants passatges brillants, en particular el començament superb amb la descripció del poble de Holcomb on, durant la nit del 14 al 15 de novembre del 1959, dos homes van assassinar quatre membres de la mateixa família sense cap motiu. Quatre dies després, Truman Capote, corresponsal del diari The New Yorker, arriba en aquesta població de Kansas i reconstitueix a poc a poc la història del crim, la lenta investigació, el judici i l'execució dels culpables gràcies als testimoniatges que ha recollit. La crítica sol considerar aquesta novel·la venuda a vuit mil·lions d'exemplars com un dels clàssics de la literatura americana. Us donaré la meua opinió amb franquesa. Si bé m'havia divertit molt la fantasia, la gràcia melangiosa de Desdejuni a can Tiffany, A sang freda no m'ha entusiasmat. Aquest llibre m'ha permès de passar estones agradables com milers d'altres llibres. Pensi en aquestes novel·les que tots hem llegit per força a casa d'uns amics que tenien una biblioteca pobra. L'estil, les imatges, el pensament, el ritme de les frases, la música interior d'aquesta novel·la no m'han seduït. Dostoievski també va dedicar una novel·la a la descripció d'un assassinat i, què voleu que us digui, Crim i càstig és una altra cosa...Francament. Segons els estudiosos de la literatura nord-americana, A sang freda constitueix una descripció remarcable de la psicologia dels dos criminals. Fins i tot, un físic suis va interpretar la novel·la de Truman Capote com un fenòmen quàntic. Ho he escrit bé, almenys? L'estudi dels personatges —Perry Smith i Richard ' Dick ' Hickock— tampoc no m'ha meravellat. Qualsevol bon novel·lista del segle XIX —Honoré de Balzac, Benito Pérez Galdós, Clarín i fins i tot el nostre Narcís Oller— proposava una creació psicològica molt més elaborada que la de Truman Capote. La descripció és tan acurada que, més d'una vegada, jo no sabia a quin dels dos assassins el narrador es referia mentre que mai no m'he equivocat amb la desena de personatges centrals de Guerra i Pau de Tolstoi. Perry or Dick? That was the question...Aquest llibre és de debò un clàssic de la literatura americana?Pensaria, si no hagués tingut la felicitat de llegir les novel·les de Mark Twain o La decisió de Sophie de William Styron, que aquesta literatura és ben poca cosa. Aquesta crònica, publicada primer al diari New Yorker el 1965, traeix massa sovint els seus orígens periodístics. Un bon amic meu m'ha confiat que la seua adaptació al cinema per Bennett Miller sota el títol de Truman Capote és extraordinària. No em sorprén. Un gran llibre genera sovint una pel·lícula mediocre mentre una gran pel·lícula es pot originar en un llibre mediocre.

Per mi, aquest llibre no compleix pas els dos requisits que fixava Pierre Drieu La Rochelle al seu dietari. ' les deux conditions d'un bon livre: cela forme un univers qui vit par soi-même, animé par sa propre musique. '

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 12-05-2011 à 10:21:45

Perdoneu, però algú ho havia de dir . Coeincidisc amb tú, a mi em va agradar, però molt més Esmorzar a Tifannys.Crec que és bona, però no l'obra mestra. Potser el cinema l'ha fet més famosa? Ja va passar el mateix amb les nostres opinions sobre Gaziel, o una carta meva al setmanari local de Sant Feliu de Guíxols va provacar un gran rebombori.

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article