http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 02-10-2011 17:58

La cançó de l'octubre 2011

 Подмосковные Вечера,

http://www.youtube.com/watch?v=jr2jwMaHTY0

 

 


 

 

Не слышны в саду даже шорохи,
Всё здесь замерло до утра.
Eсли б знали вы, как мне дороги
Подмосковные вечера.

Речка движется и не движется,
Вся из лунного серебра.
Песня слышится и не слышится
В эти тихие вечера.

Что ж ты, милая, смотришь искоса,
Низко голову наклоня?
Трудно высказать и не высказать
Всё, что на сердце у меня.

А рассвет уже всё заметнее.
Так, пожалуйста, будь добра.
Не забудь и ты эти летние
Подмосковные вечера

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-10-2011 17:04

El tercer home

E-notícies, 3/10/2011


La literatura sempre ha servit de font d'inspiració als cineastes. Des dels temps antediluvians del cinema mut, han adaptat els clàssics de la literatura com ' Els tres mosqueters. ' Per aquesta obra, entre 1912 i el 1942 (després he parat de comptar...) tenim nou adaptacions. Mai no he entès aquest costum perquè les adaptacions solen ser decebedores. Quin orgull de voler condensar en poques hores una matèria tan rica com ' Guerra i pau ', el Quixot o ' A la recerca del temps perdut.' Cada any, miri ' Un singe en hiver ' la meravellosa pel·lícula de Henri Verneuil. La història emocionant d'aquells dos ferits de la vida que s'embriaguen per oblidat la negror del present és sublimada per la interpretació de Jean Gabin i Jean-Paul Belmondo. Conec poques escenes que expressen el desesper humà com la nit de l'arribada de Gabriel Fouquet, àlies Jean-Paul Belmondo. Torrat com una ceba, el viatger demana a en Albert Quentin (Jean Gabin) si no el molesta que l'anomeni ' papa. ' Antoine Blondin, autor de la novel·la ho sabia. ' Je trouve, personnellement, que le film est meilleur que le livre. C'est mon ami Michel Audiard qui a réussi cela. ' ( Le flâneur de la rive gauche, p 76) Crec que la pel·lícula ' Allò que el vent s'endugué ' és superior a la novel·la original de Margaret Mitchell. Existeix el cas curiós de ' El tercer home ' de Graham Greene que és a l'encop un clàssic del cinema britànic i de la literatura. La particularitat d'aquesta obra s'origina en la seua concepció mateixa. Graham Greene va escriure per Carol Reed el guió original de la pel·lícula i, per ajudar-se, entendre millor els seus propis personatges, va redactar la novel·la quasibé al mateix moment. En aquest cas, podríem parlar de creació simultània. Llevat d'aquest exemple i possiblement d'altres obres que no recordi o ignori, em sembla que potser, les novel·les mediocres permeten la creació d'una pel·lícula reiixida mentre les grans obres de la literatura romanen per essència inadaptables...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 02-10-2011 à 18:24:36

Orson Welles va dir el mateix, crec, que d'una novel·la mediocre prodria fer una gran "peli". El resultat "Touch of evil", amb Charlton Heston.
Per altra banda, Arthur C. Clarke, crec, que va escriure primer el guió de 2001, a space Odyssey, i després va escriure la novel·la. Crec recordar un cas més moden, però ara no recorde el títol. Si el recorde ja t'avissarè.

2. vicent  le 02-10-2011 à 18:44:39

Ja l'he recordat, vaig regalar-li el llibre a la meva germana. Del guió de la "peli" Agora d'Alejandro Amenabar (sobre la vida de la matemàtica d'Alexandria Hipàtia) es va fer un novel·la després. Però no deu de ser molt coneguda, jo la vaig compar en un àrea de descans de l'AP-7 a Altafulla, evidentment en castellà.
Nota aclaratòria: els dos germans som llicenciats en ciències matemàtiques.

3. vicent  le 10-10-2011 à 15:40:46

He trobat un altres. Tinc una versió novelada del guió dee Billy Wilder i IAL Diamond per "The privates life of Sherlock Holmes" (en castellà, per Valemar). Una gran pel del geni vienès, molt incompresa al seu temps.

 
 
 
el 02-10-2011 16:25

Repartiment ideal



Si mai La melancolia dels oficials tingués una adptació cinematrogràfica, el repartiment ideal per a mi seria...


Comandant Daniel Valls Jacques Gamblin


Maurice Leccia Jean Dujardin


Bronstein Gérard Darmon


Otto Stobinski Gérard Depardieu


Martina Stobinski Mélanie Doutey



Assià Bejaoui Leila Bekhti


coronel Alfons Valls Bernard Lecoq


 


I per tu?




 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-09-2011 15:51

Les consultes i la independència

                 E-notícies, 28/09/2011


 

    

Quan vaig anar amb els meus pares a Àustria per primera vegada a l'estiu del 1977, vaig descobrir que el nom fa la cosa. Oficialment travessàvem una província italiana anomenada Alto Adige i resulta que els seus habitants li deien Süd Tirol. Unes poblacions com Bolzano, Merano, Bressanone tenien de fet un nom amagat. Bozen, Meran, Brixen,

Quans véns de França i has travessat tot el nord d'Itàlia, aquesta regió ja anuncia Àustria amb els xalets florits, els boscos, un bé de Déu d'esglésies barroques. En acabat el viatge després d'un mes de vacances al país del vals, el Tirol del Sud sembla molt llatí amb una deixadesa cap bri germànica.

El 1919 aquestes terres austríaques foren annexionades per Itàlia després del tractat de Saint-Germain, un dels germanets del tractat de Versalles. El govern feixista va mirar d'italianitzar aquesta regió enviant-hi milers i milers d'obrers i de funcionaris. Malgrat les temptatives dels successius governs italians, la majoria dels habitants continua parlant el mateix alemany que al Tirol de l'Oest. 69,15% el 2001. Andreas Hofer, ànima de la revolta contra les tropes de Napoleó, procedia de Sankt Leonhard in Passeier (en italià en diuen San Leonardo in Passiria...) al Tirol del Sud. Si ens remuntem més lluny en la història, descobrirem que Walther von der Vogelweide, el major poeta alemany de l'edat mitjana, va néixer possiblement al Tirol del Sud així com Oswald von Wolkenstein, natural de Burg Schöneck. Des de fa uns quants mesos, els sud-tirolesos organitzen consulten democràtiques per determinar si volen tornar a ser ciutadans austríacs. A veure si arriben aviat a la plenitud nacional.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-09-2011 12:01

Llegir en cas d'incendi

 http://www.llegirencasdincendi.es/2011/09/la-melancolia-dels-oficials-joan-daniel-bezsonoff/

La melancolia dels oficials de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries), aposta un tema relativament desconegut per a la majoria dels lectors catalans: la guerra d’Algèria, narrada des del punt de vista d’un oficial francès destinat a l’encara colònia gal·la. L’autor, nascut a la Catalunya Nord, sap de primera mà del que parla, ja que el seu pare era metge i militar i va participar en aquella guerra.

Bezsonoff ens transporta als últims dies d’Algèria com a colònia francesa i, a través de la mirada del comandant Daniel Valls, mostra la dolorosa i difícil emancipació d’aquest territori. La novel·la és relativament breu (no arriba a les 150 pàgines) per als temes que proposa, ja que s’hi barregen la vida militar i l’espionatge, la vida sentimental del comandant i l’aparició de personatges amb tant pes específic que podrien protagonitzar ells mateixos la seva pròpia novel·la, com el traficant d’armes Otto Stobinski.

Bezsonoff recupera el personatge del comandant Valls, l’oficial melancòlic que dóna títol a la novel·la i que ja havia protagonitzat Les Rambles de Saigon (1995) i La presonera d’Alger (2002). Es tracta d’un personatge peculiar, un militar francès que es mostra desfavorable a la independència d’Algèria, marcat per una pèrdua sentimental i que es distreu llegint vells llibres catalans de l’editorial Avenç.

Marta Planes 

L’autor se serveix del seu estil habitual: descriptiu, directe, concís, proper a l’oralitat i no obstant dotat d’una admirable riquesa lèxica, ja que recupera mots típics de la Catalunya Nord, oblidats o desconeguts al sud dels Pirineus: llenegar, claferta, empavesat, orris, minyó… Una novel·la amena, tot i que dura, però que, en no aprofundir-hi gaire, transmet la sensació de tocar els temes apuntats massa de passada.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-09-2011 23:13

EFE

Barcelona, 25 sep (EFE).- El escritor de Perpiñán Joan Daniel Bezsonoff acompaña al lector a la Argelia francesa de finales de los años cincuenta en su nueva novela, "La melancolia dels oficials", una historia sobre los horrores de la guerra, en la que "todo el mundo se traiciona, como en la vida misma".

En una entrevista con Efe, el autor rosellonés explica que espera que el lector "sea el único no traicionado" en este relato breve, publicado en catalán por Empúries y continuación de su celebrada "La presonera d'Alger", de 2002, que vuelve a estar protagonizada por el militar Daniel Valls y algunos otros personajes de esa novela como Maurice Leccia.                                     

 

 

                        

 

 

Después de tres libros autobiográficos (Els taxistes del Tsar, Una educació francesa y Un país de butxaca), Bezsonoff regresa a la ficción y a una época que lo tiene subyugado a pesar de no haberla vivido, puesto que él es nacido en 1963.

Cuando se le pregunta sobre cómo se ha documentado para situar sobre el terreno a sus personajes en un momento en el que Francia luchaba por conservar su provincia argelina, el novelista confiesa que no ha necesitado ir a ninguna hemeroteca.

"Es -prosigue- un período que domino mucho y que conozco muy bien, por periódicos que tengo de ese tiempo, o por los libros que he leído. Incluso cuento con una guía telefónica de 1961 de Argel que compré por internet".

Algunos compatriotas piensan, según le han comentado, que ha vivido allí. "Lo que ocurre es que es mi universo, me gustan las canciones y las películas de esa época y eso provoca una sensación de verosimilitud en el lector. Todo es natural y no artificial".

Otros ingredientes de la novela, además de la guerra y el espionaje, son el amor que surge entre Maurice Leccia y Martina Stobinski, hija de Otto Stobinski, un traficante de armas, natural de Königsberg, y todas las consecuencias que este hecho desencadena.

Sostiene que es un libro de traiciones, empezando por la que "hizo de Gaulle con respecto a Argelia. Aquí todo el mundo traiciona a todo el mundo, como en la vida misma".

Joan Daniel Bezsonoff afirma también que quería una novela "a la manera de las películas de Eddie Constantine, con muchas mujeres guapas y destellos de humor en el momento menos esperado".

"Las mujeres -precisa- son guapas. No hay nada más perfecto que un cuerpo de mujer. El conjunto es extraordinario. En cambio, ves un hombre y todos son monos".

Preguntado sobre si está trabajando en nuevos proyectos literarios, indica que ha terminado dos libros, uno de carácter autobiográfico sobre la universidad de Niza, en la que estudió, y una novela coral, como "Les amnèsies de Déu", sobre una familia catalana de Argelia, que va a Francia con uno de sus miembros integrado en un comando que quiere asesinar al general Charles de Gaulle.

El título de la novela será "L'any de Siracusa" y, según su autor, será su mejor novela.

Profesor de un instituto de Perpiñán, Joan Daniel Bezsonoff también está preparando una obra teatral en francés, que será un diálogo entre De Gaulle y el general Pétain. "Me es imposible escribirlo en catalán", que es su lengua literaria habitual, asegura.

El escritor rosellonés, que colabora en algunos medios de comunicación catalanes, ha obtenido a lo largo de su trayectoria varios premios literarios como el Just Maria Casero, el Méditerranée, el Crexells, el Salambó y el Lletra d'Or. EFE

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 25-09-2011 à 23:52:01  (web)

Le début de la gloire.., mais une question:
Quel est l'individu qui a bien pu vendre un annuaire téléphonique d'Alger de 1961?

 
 
 
el 24-09-2011 10:11

Viaje a Rusia

Lluís Satorras, El País, 24/09/2011

 

 

 

 

Una bella foto de Anna, tía abuela del autor, preside esta sentida crónica familiar de un escritor franco catalán que como su apellido indica tiene ascendencia rusa. "He vivido muchos años en Rusia, pero no he estado nunca". Con esta sorprendente paradoja empieza el viaje hacia ese país inmenso y misterioso. Uno piensa en los Cuentos rusos que ha escrito otro escritor catalán, Francesc Serés, que igualmente parece que estuvo allí. Nada tienen de extraño estos contactos entre la cultura rusa y la catalana y, por ende, de la española. Recordemos a quienes tradujeron las grandes novelas rusas como es el caso de Augusto Vidal o de Andreu Nin que además de traductor tuvo una vida política que le llevó al trágico final que todos conocemos. Algunos lingüistas, por otra parte, han hablado de los puntos en común que se dan entre las áreas extremas de una zona de lenguas y también algún historiador ha puesto de relieve elementos curiosamente similares entre la historia de España y la de Rusia (o bien la antigua Unión Soviética). Bezsonoff ha sentido en diversos momentos de su vida el deseo de aprender ruso y por lo que se puede deducir de la lectura ahora ha cubierto etapas importantes. Su objetivo principal es poder leer en versión original a los grandes clásicos de aquel país y, quizás como complemento, lo que ya ha conseguido: invitar a una chica rusa en la calle de Sant Pau de Barcelona a una copa de Aromes de Montserrat, un licor dulce, adictivo y patriótico. Bezsonoff recrea para nosotros como en una fotografía en blanco y negro la vida de su abuelo en el país natal: la infancia y la juventud en Vorónezh, una ciudad media de la provincia rusa, y su participación en la guerra civil con las tropas que defienden al zar. Y lo hace mezclando datos geográficos e históricos, recreando escenas y conversaciones que da por sucedidas e, incluso, sencillamente inventando los sucesos, incluso un sueño erótico que su abuelo tuvo durante un viaje en tren. Describe los desastres de la guerra y muestra con emoción contenida y melancolía compartida páginas estupendas retratando el ambiente vivido en la península de Crimea por los desafectos del régimen bolchevique, refugiados allí provisionalmente. Una reconstrucción de vidas torcidas por medio de descripciones rápidas, ideas al desgaire, enumeraciones conceptuales y gestos absurdos de un gran encanto. He aquí una frase donde la desazón de las expresiones primeras se diluye en un quiebro humorístico: "Un almirante sin armada, un general sin regimientos, una cortesana sin protectores, una bailarina sin zapatillas". El autor que tiene presente la existencia reconocida de los taxistas del Marne imagina otros, los del zar, que en sus recorridos diarios por las calles de París sueñan con Moscú. Y como ha escrito un libro dedicado a la vida francesa, Una educación francesa, y otro a los dimes y diretes de Catalunya, Un país de butxaca, incluye aquí un capítulo donde se habla de lo que él llama "el baile de las identidades" donde las preguntas transcendentales planteadas dan un poco de grima. Mejor pensar que más allá hay vida, una vida que transcurre "con sus alegrías y sus inquietudes".

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 24-09-2011 à 15:14:49

t'has avançat, avui he comprat El País (jo dic El Pastís) i he llegit fa uns minuts aquesta crònica.. El que no entenc, és, que té a vore les relacions catalono-russes (i de rebot espanyoles?), i les traduccions de Nin amb la teva novel·la que vaig llegir fa temps en la nostra llengua, es clar.

 
 
 
el 23-09-2011 21:20

El rei dels esports

E-notícies, 24/09/2011


Ahir ( diumenge 18 de setembre ) vaig passar un dia deliciós a Barcelona malgrat l'alternància de xafogor i de pluja més pròpia d'una ciutat colonial que no de la capital catalana. En tornar al vespre, vaig escoltar la ràdio per fer el viatge més curt i conèixer els resultats dels partits de rugbi. Passat la frontera catalano-catalana, vaig poder saber que França havia derrotat el Canadà 46 a 19 i Anglaterra, Geòrgia 41 a 10. Vaig sentir durant més de dues hores els programes de les emissores catalanes i castellanes a l'espera d'aquells resultats. Ja sabem que el rugbi no és a casa seua al sud del Pirineu, però m'ha sorprès que cap ràdio parlés de la copa del món de rugbi, una competició on participen vint i un estats. Si la majoria són antigues possessions britàniques i membres del Commonwealth com Nova Zelanda, Austràlia o l'Àfrica del Sud, el rugbi es va emancipar des de fa temps dels seus orígens anglesos gràcies a seleccions com França, el Japó, Rússia, Geòrgia, Argentina o Romania on l'Union Jack no va onejar mai. Són llengües oficials de la competició l'anglès, el francès (representat per França) i el castellà (representat per la república argentina, on la selecció ha arribat amb pocs anys al nivell de les grans nacions de rugbi). M'hauria agradat que s'hi afegís l'afrikaans (parlat a l'Àfrica del Sud, un gegant del rugbi, i a Namíbia, una altra terra de la pilota oval). El rugbí m'interessa tant com el futbol i mai no he entès que tingui una difusió tan clandestina a l'estat espanyol. Si bé les regles poden semblar un poc difícils, qualsevol mainatge de set anys les pot assimilar sense esforç... Veure tota una línia de davanters corrent cap a l'assaig fent circular la pilota és un espectacle magnífic. Com és possible no admirar la virtuositat de jugadors capaços d'enviar la pilota entre els pals a seixanta metres? Més que el futbol, el rugbi és un estat d'esperit, una cultura capaç d'atreure novel·listes de talent i periodistes lírics. Coneixeu molts esports amb comentaristes capellans com mossèn Henri Pistre que portava, sota la sotana, la samarreta de l'Sporting Club d'Albi?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-09-2011 19:51

El personatge que odiava els espanyols

Article de Xavier Rius a E-notícies, 23/09/2011

 

 

 

 

 

 

El català és viu -i ben viu- a la Catalunya Nord gràcies a autors com Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) o Joan Lluís Lluís. Bezsonoff acaba de publicar ara "La melancolia dels oficials", una novel·la ambientada en la guerra d'Algèria que comença amb una 'heretgia' adreçada al general De Gaulle: "Vós sou el pitjor canalla de tota la història de França, el papa dels mentiders, l'emperador dels perjurs". Esperem, pel bé de la literatura catalana, que els francesos no el fiquin a la presó.

El protagonista -com el propi autor- és del Rosselló- i en l'obra s'hi poden trobar frases Made in Bezsonoff com: "Com que havia exclòs el suïcidi, havia de viure la manera més agradable possible" o "hauria degollat a sa mare amb un ganivet suís perquè li traguessin aquesta etiqueta infamant" juntament amb mots del país: "podrimener", "cavallar" o "maturranga" que els hauríem d'incorporar al català central.

Fins i tot traspua alguna de les obsessions del propi autor (sexual?: "Mai no he vist un cul com el seu"), sobre la condició humana ("Aquest policia ja no creia en la natura humana"), sobre el país ("va renegar quan va sentir parlar castellà. El cor detestava els espanyols") o familiars ("Hauria tingut una infantesa molt feliç si hagués pogut veure més el pare").

Però els lectors que esperen trobar una obra de caire autobiogràfic com "Una educació francesa", "Els taxistes del tsar" o "Un país de butxaca" s'equivoquen: és una obra de ficció sobre un món, l'Algèria francesa, que va desaparèixer aleshores.

L'escritpor Joan Daniel Bezsonoff -que col·labora també al diari El Periódico i a la revista El Temps- ha publicat també
La presonera d’Alger i La guerra dels cornuts (traduït al francès), que va obtenir el Premi Just M. Casero 2003 i el premi Méditerranée 2004. També Les amnèsies de Déu (2006), guanyadora dels premis Crexells, Salambó i Maria Àngels Anglada. El blog seu bloc és http://mitrophane.vefblog.net/

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-09-2011 17:51

Entrevista amb Lluís Bonada 20/09/2011

Entrevista meua amb Lluís Bonada, publicada al Temps, 20/09/2011


 


Abans d'escriure el text, ja sabíeu que, a mitja novel·la, l'aventura personal de Leccia, contractat pels serveis d'intel·ligència de l'exèrcit francès per a eliminar un traficant d'armes, de cop i volta monopolitzaria gairebé tota la novel·la coral, fins que el narrador, el comandant Daniel Valls, recupera el protagonisme a la recta final?


No. Leccia és un personatge de Les Rambles de Saigon que sempre pren protagonisme. Xucla la pantalla, com els millors actors. Pensi per exemple en Gabin, Fernandel, Bogart. Quan hi són, no veus els altres.


Per tant, sabíeu que parlaríeu de la guerra d'Algèria, però no quins fils seguiríeu.


Sí. És un poc com a la vida, on sempre intervé l'atzar. Tinc l'argument, un projecte i s'hi van afegint detalls nous. Per a mi la literatura no és un exercici matemàtic. He de deixar que la imaginació, la fantasia, intervinguin quan vulguin. Després, naturalment, cal esmolar el text, tot mantenint la frescor de la naturalitat. És com el compositor d'òperes, que coneix l'argument i els personatges, però no sap si a l'acte tercer escriurà un vals o un duet.


Però heu de reconèixer que fins a l'aparició de Leccia i la seva peripècia la novel·la fa tombs constantment, juga la carta de la dispersió.


Sí. Però no hi veig cap problema. Why not? I l'aparició de Leccia és un petit cop de teatre, una manera de reactivar l'acció.


Teníeu cap intenció amagada a l'hora d'escriure-la?


El meu projecte amagat o secret era d'escriure un divertimento lleuger i fresc, a la manera de les pel·lícules d'espionatge de l'Eddie Constantine, pel·lícules de qualitat sense pretensions. Era un senyor que tenia totes les nacionalitats, com jo. Crec que és la novel·la més francesa de totes les meves.


Això que pensa Daniel Valls de De Gaulle ho pensa l'autor?


Sí. Amb matisos. No seria tan destraler, tan negatiu. De Gaulle tenia por de morir-se abans d'haver resolt el problema algerià i es va precipitar. Ho deia al seu gendre, el coronel de Boissieu. ' Alain, tinc deu anys de massa. ' Pensem en la desesperació dels oficials francesos que van donar la seva paraula d'oficial que França es quedaria a Algèria. El que és interessant de la guerra d' Algèria és que al mateix temps és una guerra colonial, d'alliberament nacional, i sobretot, una guerra civil entre algerians. La història d'aquesta guerra es basteix sobre dos mites, el de l' Algèria francesa i el de l'aixecament generalitzat del poble algerià en pes, contra el colonitzador. Això és fals, va ser una guerra civil, cosa que desmunta els fonaments de la república algeriana actual.


Ho sabíeu tot de la guerra, la bèl·lica i la secreta, abans d'escriure el llibre?


La part bèl·lica, sí. En canvi, de la guerra secreta, l'espionatge, m'ha calgut documentar-me, particularment sobre el personatge del general Paul Grossin, cap dels serveis d'intel·ligència francesos.


No heu volgut que hi hagués cap discrepància, cap distanciament, entre el comandant Valls i els seus superiors, contra allò que fan molts novel·listes en casos similars.


Des d'un punt de vista novel·lesc pensi que és més interessant. Distanciar-lo de les atrocitats que comet l'exèrcit, era un recurs fàcil, era caure en el políticament correcte.


El vostre pare és militar i va ser oficial a Algèria. Ha llegit la novel·la, va veure'n l'original?


No. Per al meu pare sóc un fracassat, no sóc escriptor, perquè escric en un dialecte regional. El català, per a ell, és un hobby malsà. Si la Generalitat de Catalunya em vol reconèixer el talent i em dóna la Creu de Sant Jordi, l'haurien de donar al meu pare, perquè sense ell no escriuria en català. Ara, és una de les persones més cultes que he conegut. El pare surt a la novel·la. El coronel Alfons Valls, pare del narrador, és ell.


A la novel·la apareixen militars francesos que llegeixen.


N'he conegut molts. Com diu l'epígraf que he triat, del cineasta Jean-Pierre Melville, els oficials són els monjos d'avui. Actualment hi ha més gent culta entre els oficials superiors francesos que no a la universitat, on la gent surt especialitzada, sense una base humanística general.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article