http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 13-02-2012 15:23

La frontera de les mentalitats

                 

E-notícies, 13/02/2012


Josep Sebastià Pons, el poeta d'Illa, va afirmar un dia que una frontera del gust i de l'educació separava el Rosselló de la resta de Catalunya. Malgrat la desaparició física de la frontera, una gran ignorància recíproca encara ens divideix. No sé si algun estudiós s'ha dedicat a catalogar els personatges nord-catalans que apareixen als clàssics catalans. A l'hora d'escriure aquestes ratlles, recordi unes quantes obres que vaig llegir durant el meu servei militar. La febre d'or de Narcís Oller, Jo, memòries d'un metge filòsof de Prudenci Bertrana i El cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. A La febre d'or, apareix la Blanca (té un nom català, almenys) que parla un català barceloní perfecte amb uns quants gal·licismes si recordi bé. A l'adaptació cinematogràfica de XX no se'ls va acudir res de millor que confiar el paper a una francesa. D'ençà dels anys 1960, molts rossellonesos parlen català amb una cantarella francesa més o menys marcada, però us puc assegurar que no devia ser el cas al segle XIX quan recordi el català dels meus avis nascuts el 1910 i 1915. Si poguessiu sentir la Berta Faliu, una veïna de Pontellà que té 103 anys, us pensaríeu que és de l'Empordà o de la Garrotxa. A Jo, memòries d'un metge filòsof mentre el personatge de monsieur Vidal parla un català molt deficient, amb expressions franceses que no he sentit mai aquí. En una escena agitada, el senyor Vidal diu al narrador ' Tueu-lo! En català del Rosselló diem ' matar' com tots els catalans. Aquest verb ' tuar ' és occità. El meu amic Henri, natural de Fabrezà, població de les Corberes, em diu sovint ' si fas aquò, te tuï.' Molts catalans del Principat que han viatjat per les terres occitanes, confonen la nostra variant septentrional amb la llengua d'oc, bessona de la nostra.

Malgrat uns petits errors, els personatges del Cafè de la Marina de Sagarra sí que empren un català de Banyuls homologable. Hauríeu pogut citar el cas del pastor a Solitud de Víctor Català, però la novel·lista es va inventar un dialecte a part, que conté, això sí, alguns elements nostrats.

Esperi que aquest articles us hagi donat ganes de (re)llegir aquests llibres. Amb aqueixa fred siberiana, és el moment ideal.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-02-2012 19:07

Le Moïse de la Catalogne

Article publié danx le numéro 42 de la revue Cap Catalogne

 http://www.capcatalogne.com/

         

 


J'ai souvent eu envie de prophétiser en politique mais je n'ai pas le talent de Hannussen, l'astrologue de Hitler, qui mourut assassiné parce qu'il avait prédit l'incendie du Reichstag. Je suis sûr, néanmoins, que Jordi Pujol restera comme l'un des quatre hommes les plus importants de l'histoire de la Catalogne avec Jaume I (Jacques le conquérant) Enric Prat de la Riba et Francesc Macià. Jordi Pujol, c'est d'abord un physique comme Peter Lorre ou le général Massu. Imaginez-vous une grenouille avec une gueule d'empeigne pas possible. Les électeurs de José María Aznar l'avaient bien vu et leur plaisanterie favorite était ' Pujol, enano, habla castellano ' (Pujol, le nain, parle espagnol.) Fils de la terre, Jordi Pujol, avec son accent du terroir, joue les paysans comme Josep Pla, le grand écrivain à qui il m'a toujours fait penser par son talent, sa roublardise et, disons-le, son génie. Jordi Pujol, qui joue les simplets, est tout de même docteur en médecine et parle, en dehors du catalan et du castillan, le français et l'allemand. Fort bien aux dires des mes collègues qui enseignent la langue de Zweig. Le président Pujol connaît intimement son pays et ses gens. Dans le moindre village, le quartier le plus peuplé, il se sent à l'aise, au milieu des siens.

Si la Catalogne n'était pas aussi petite, engoncée par une législation tatillonne, tolérée entre la France et l'Espagne, Jordi Pujol serait devenu un 'homenot' européen, un de ces géants qui ont façonné l'histoire comme Churchill, Mandela ou Gorbatchev. Jeune, il chanta ' El cant de la senyera ' (le chant du drapeau) devant le caudillo et, après avoir été torturé et humilié, passa deux ans et demie en prison pour avoir osé défier vocalement le dictateur. Elu président de la Generalitat en 1980, il fut constamment réélu jusqu'à son retrait en 2003. Il préféra se retirer en pleine gloire, Cincinnatus moderne, avant que le peuple, ingrat, ne le renvoie à ses chères études. Patiemment, intelligemment, Jordi Pujol, vieux renard sympathique, a su redresser la Catalogne, la préparer à la modernité sans se décourager et en convainquant l'électeur d'adhérer à son modèle de 'convivència ', la cohabitation harmonieuse entre les Catalans de souche et les autres Catalans, pour reprendre l'expression de Paco Candel. Les années ont passé. Trois présidents lui ont succédé. Le docteur Pujol a vieilli mais le vieux sage, ennemi des polémiques débilitantes, s'engage de plus en plus sur la voie de la souveraineté, avec la timidité et la coquetterie d'une jeune fille. Il veut être le Moïse de la Catalogne.



 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-02-2012 15:44

La derrota de Sarkozy

E-notícies, 8/02/2012


Si els comparem amb el balanç de José LuisRodríguez Zapatero, els resultats de la política de Nicolas Sarkozy poden semblar meritoris. Ara bé, segons tota probabilitat, el futur president de la república francesa serà François Hollande. Fa temps que el corrent ja no passa entre els francesos i el president. Uns quants factors expliquen aquest desamor. Més enllà de l'inevitable desgast del poder, els primers mesos de la presidència de Nicolas Sarkozy van deixar una imatge catastròfica en l'opinió. La nit de la seua elecció, no se li va acudir res de millor que celebrar-la al Fouquet's un dels llocs més cars de la capital. Després, va passar les vacances al bord d'un iot d'un amic multimil·lionari. Des de llavors, el consideren com ' le président des riches. ' (el president dels rics) Aquesta mala gestió de la seua imatge a més de mesures fiscals favorables als rics va accentuar el malentès entre el poble i el cap d'estat. Contràriament a Jacques Chirac (possiblement el pitjor cap d'estat francès d'ençà de les croades) Sarkozy sempre ha palesat idees de dretes sense complexos. Chirac, antic signatari de la crida d'Estocolm, en el fons sempre va ser un home d'esquerre i François Mitterrand un home de dreta. Sarkozy encarna la dreta desacomplexada a la manera d'Aznar (un dels seus models) i sempre ha manifestat una simpatia forta pels Estats Units, oposada a la tradició gaul·lista i a l'amistat secular franco-russa. Per acabar-ho d'adobar, Sarkozy ha rebaixat la funció presidencial fent-la més humana i més accessible. No ha protegir la seua vida privada. A molta gent li desplau que qualsevol internauta amb un clic pugui descobrir totes les anfractuositats més íntimes de la primera dama de França. Des de l'execució del malaguanyat Lluís XVI, els caps d'estat francesos sempre han mirat de recuperar un poc de majestat. Solen presentar el president com un monarca republicà. Barrallant-se amb les persones que l'insulten, Sarkozy ha desacralitzat la funció presidencial. Un anònim es va negar a tocar-li la mà dient -li ' M'embrutes la mà ' i el president, en lloc de callar com els seus predecessors, li respongué ' Casse-toi pauvre con! ' (fot el camp idiota! ) A França la premsa escrita i sobretot la ràdio constitueixen el darrer baluard del marxisme amb la CGT. Amb una violència rara, al·lusions gens afalagadores a la seua talla, el president és el dimoni, un petit Hitler...Amb la crisi que ha ridiculitzat les promeses electorals, sembla inevitable que Sarkozy perdi l'elecció presidencial. Ara, no s'ha d'oblidar que és un animal polític, amb una energia extraordinària durant les campanyes electorals. Com els anglesos al rugbi, Sarkozy no renuncia mai. A títol més anècdotic, quasi totes les meues prediccions vénen desmentides finalment...Ja veurem aquest cop.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-02-2012 21:05

La melancolia en provençal

Peireto Berengier, Prouvènço d'aro, 

PER LA GENT POC FAMILIARITZADA AMB LA GRAFIA MISTRALENCA, PROPOSI EL MATEIX TEXT EN VERSIO OCCITANA A SOTA



L’autour, Jan Daniel Bezsonoff, nous es bèn couneigu, éu qu’a publica noumbre de rouman que n’avèn presenta aqui. Lou darrié que n’avèn parla

Els taxistes del tsar countavo sis óurigino mesclado russo-catalano. Vuei, emé La melancolia dels oficials nous baio un rouman di pas ourdinàri.

Jan Daniel Bezsonoff, que neissiguè en 1963, nous parlo de la guerro d’Algerìo coume se l’avié facho e se leissarian prene à-n-un rouman autoubiougrafi se noun avian verifica la dato (Verai que soun paire ié participè coume medecin de l’armado ; a dounc pousa à bono sourço).

Aquel autour neissiguè à Pounteia, en Roussihoun e fuguè dounc fourma à la franceso. Es bèn plus tard, à l’universita catalano de Prado, qu’espeliguè un segound cop e se devinè catalan. Venguè alor escrivan catalan e escrivan catalan de trìo. Après d’estùdi dins lis escolo frachimando fin qu’à l’universita de Sofia Antipolis, à Niço faguè proufessour certificat de letro franceso dins noumbre de licèu de Paris à Cano e Niço, avans de veni proufessour certificat de catalan e d’ensigna, vuei, à Perpignan.

Aquéu nouvèu rouman, seguido de La presonera d'Alger
, torno prene la formo autoubiougrafico que s’entrais talamen bèn à soun estile di fraso courto, rapido, preciso e souvènt pivelanto pèr soun irounìo e sa pouësìo mesclado. Dificile de resta indiferènt quouro legissès lou retra de Stobinski que tóuti li masco s’èron clinado sus soun brès :

« Una li havia regala la calvície als vint anys ; la segona la pell colrada couma una gambarota mig cuita ; l’altra el mentó fofo. La bruixa més cruel li havia ofert els ulls. Uns ulls blaus, inquietants com l’infinitament petit, infinitament petit com el seu cervell. Uns ulls on no filtrava cap sentiment humà, ni els més sordids. Res. La buidor intersideral. Amb aquests ulls de vedell trepanat, […] e plus liuen La iguana els havia njectat del sèu verí. Mes que a una iguana potser, en Stobinski retirava a una balena encallada en una platja d’Austràlia. »

D’aiours aquéu persounage soulet, se n’en pourrié tira un gros rouman…

Es dins aquel estile, pintouresc que Jan-Daniel Bezsonoff nous permeno de Tanger à Paris, de Kœnisberg à Alger en passant de Saïgon e en nous fasèn vesita tout acò coume un guide amourous de cade endré. Tout acò pèr nous faire reviéure la vido di sóudat d’Indouchino o dóu tèms de la guerro d’Algerìo. Poun de visto d’un sóudat liuen de la pensado pouliticamen courrèito, sènso tabou e sènso pòu de desacralisa…

version occitana del mateix article



L’autor, Joan Daniel Bezsonoff, nos es ben coneigut, eu qu’a publicat nombre de romans que n’avem presentat aquí. Lo darrier que n’avem parlat
Els taxistes del tsar contava sis originas mescladas russo-catalanas. Vuei, emé  La melancolia dels oficials nous balha un roman di pas ordinaris.

Joan Daniel Bezsonoff, que neissiguèt en 1963, nos parla de la guerra d’Algerìa coma se l’avia facha e se leissariam prene an un roman autobiografic se non aviam verificat la data (Verai que son paire ié participèt coma medecin de l’armada ; a donc posat a bòna sorça).

Aquel autor neissiguè à Perpinhan, en Rossilhon e fuguèt donc format a la francesa. Es ben plus tard, à l’universitat catalana de Prada, qu’espeliguèt un segond còp e se devinèt catalan. Venguèt alor escrivan catalan e escrivan catalan de tria. Après d’estùdis dins lis escolo frachimandas fin qu’a l’universitat de Sòfia Antipolis, a Niça faguèt professor certificat de letras francesas dins nombre de licèus de Paris a Canas e Niça, avans de venir professor certificat de catalan e d’ensinhar, vuei, a Perpinhan.

Aquéu novèu roman, seguida de La presonera d'Alger
, tòrno prene la fòrma autobiografica que s’entrais talament ben a son estile di frasas cortas, rapidas, precisas e sovènt pivelantas per soun ironia e sa poesia mescladas. Dificile de restar indiferent quora legissès lo retrach de Stobinski que touti li mascas s’èron clinadas sus son breç :

« Una li havia regala la calvície als vint anys ; la segona la pell colrada couma una gambarota mig cuita ; l’altra el mentó fofo. La bruixa més cruel li havia ofert els ulls. Uns ulls blaus, inquietants com l’infinitament petit, infinitament petit com el seu cervell. Uns ulls on no filtrava cap sentiment humà, ni els més sordids. Res. La buidor intersideral. Amb aquests ulls de vedell trepanat, […] e plus liuen La iguana els havia njectat del sèu verí. Mes que a una iguana potser, en Stobinski retirava a una balena encallada en una platja d’Austràlia.»

D’aiors aquéu personatge solet, se n’en porria tirar un gros roman…

Es dins aquel estile, pintoresc que Joan-Daniel Bezsonoff nos permena de Tanger a Paris, de Kœnisberg a Alger en passant de Saïgon e en nos fasent vesitar tot aquò coma un guide amorós de cada endrech. Tot aquò per nos faire reviure la vida di sodats d’Indochina o dau temps de la guerra d’Algeria. Ponch de vista d’un sodat luenh de la pensada politicament correcta, sensa tabu e sensa paur de desacralisar…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-02-2012 20:56

Retorn al passat

       E-notícies, 5/02/2012


Visc a Nils, el poblet dels meus avis a un quart d'hora de Perpinyà. El que m'agrada més del meu vilatge és la seua dualitat. Urbà i rural a l'encop. A dues passes del Castellet, m'envolten les vinyes, els camps de presseguers i d'albercoquers. Els pagesos encara saben català com antany. Ara, per culpa de les intempèries, estic privat de connexió a Internet, d'aigua i d'electricitat. Tret d'això tot va bé...Dormi a casa dels pares que s'escalfen amb llenya a la llar, mitjà molt més fiable que la fada electricitat.

Fa tanta fred que ni els gats sallen a la parraguera. L'O'Malley, la Mimi i en Toulouse dormen, acocolits al garatge, imatge de la felicitat resignada. Mentre hi ha teca no passa res, semblen dir...

Aquest retorn al passat ofereix alguns avantatges. Com, durant les vagues llargues, la gent es parla més. Se sent una real solidaritat humana, una germanor que, la resta de l'any, no supera les bones intencions. Quan arriba la nit, bufa una tramuntana, més siberiana que catalana, i llegeixi al llit, tapat sota tres flassades, amb un espelma damunt la tauleta. Què voleu que us digui? Aquest retorn al passat, sense notícies, ni Internet, lluny de la televisió i de la ràdio aviat serà un bonic record.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-02-2012 10:02

La cançó del febrer 2012

 

 

 

 

                    

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Dans cette chambre usée par trois siècles d'amour
J'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grince
Et nos chansons d'ivrognes à la pointe du jour

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Avec une poignée de copains troubadours
Ils arrivaient tout droit de leur vieille province
Le duc de Normandie et Du Pont de Nemours

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Les hommes les idées et les cœurs étaient neufs
Le buffet il est vrai était peut-être mince
Mais nous n'avions pas peur d'être deux pour un œuf

Les filles nous offraient leurs yeux comme une source
Où nous pouvions trouver les soirs de mauvais sort
Un courage nouveau pour reprendre la course
Et leurs cheveux dorés valaient mieux que de l'or

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Dans cette chambre usée par trois siècles d'amour
J'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grince
Et nos chansons d'ivrognes à la pointe du jour

Le duc est reparti vers sa ville normande
Le comte de Châlons doit être pharmacien
Du Pont près de Nemours compte ses dividendes
Et de ma vieille chambre il ne reste plus rien ....

 

 

http://www.youtube.com/watch?v=RxhTqFaU1oM

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-01-2012 18:46

La nostra llengua

He trobat aquesta ressenya de La guerra dels cornuts en aquest blog.  

http://magrinyar.blogspot.com/2012/01/la-nostra-llengua.html

31 de gener de 2012

La nostra llengua.

El llibre va arribar a casa ja fa algun temps amb les migrades pertinences que ens varen ser entregades desprès del traspàs d’un parent que no tenia quasi bé ningú proper, excepte nosaltres. Possiblement jo no l’hauria comprat. Sí, hi ha molts llibres, masses, que poden ser interessants, però cal fer una obligada tria. Aquest era curt, poques pàgines, el tema atraient, com tants n’hi ha, i es va quedar a una pila que anava d’aquí per allà. Al final, em vaig posar a llegir-lo.

Barcelona als temps de la Gran Guerra. Un periodista de Narbona, mobilitzat i ferit de guerra és enviat com adjunt militar al consolat francès a la Ciutat Comtal per fer propaganda aliadòfila. S’embolica amb catalanistes arrauxats que acaben nodrint de carn de canó les files de l’exèrcit francès amb l’esperança, vana com es posa de manifest al final, de obtenir algun reconeixement per les seves ambicions nacionalistes.

"-No capità! Lo que passa és que hi ha ben pocs catalans patriotes. La majoria de la gent catalana és aixís, per inèrcia. Poca gent ha entès la importància de la nostra causa però aquesta minoria és molt conscient. Ho té molt més clar que abans. Lo que hem perdut en quantitat, ho hem guanyat en qualitat...

-Sun pas tan subtil com vós, doctor... Lo que veig és que dingú no vos vol ajudar. Per què viviu pas simplement per vós i per la prosperitat de la vostra gent? L’important és la conservació de la llengua, de la nostra cultura. Vivim pas el mateix estat mes compartim la mateixa cultura... Sem catalans, sem la mateixa raça.

-D’acord, capità, però sense estat una llengua, la seva cultura, són condemnades a desaparèixer a la llarga.”

Joan-Daniel Bezsonoff: La guerra dels cornuts”. Ed. Empúries. B-2004. Premi Just Casero.

Llegint-lo m’han vingut al cap records. Records d’anades a Perpinyà, i a Truoillas i a Formiguères, cinquanta anys enrere, a veure familiars amb qui encara manteníem contactes, descendents d’uns que s’escapoliren arran de la guerra de Cuba i s’havien instal·lat a l’altra costat de la frontera. Els girs del català del capità Pagès en feien venir a la memòria les converses amb Mn. Jean Aggéry i la seva dona, la Simone. Desprès de la mort del grans, que mantenien viva la relació, aquesta va estroncar-se. La descendència, ells i nosaltres, no ens hem vist mai més. Ens enteníem, sense cap dificultat, en la nostra llengua comuna. Ells perdent-la, nosaltres recuperant-la.

L’Estat, fort de temps a França, uniformà la llengua. L’Estat, feble, de sempre, a Espanya, va comportar la seva pervivència aquí. Ara és una altra història. Allà, massa tard probablement per la seva recuperació. Aquí, la recuperació la democràcia l’ha salvat.
 


Comentaris/ коментарии

 

1. Reiners  le 12-02-2012 à 11:05:28  (web)

L'associació Reiners Patrimoni Cultural vol convidar-te, el dissabte 10 de març, a una taula rodona a Reiners per a la presentació de la revista literària i cultural Vallespir.
Ens agradaria que vinguesses a parlar de la teua experiència com a escriptor.
No hem trobat una altra manera de contactar-te. Podràs, si us plau, contestar-nos. Moltes gràcies i fins ben aviat,
Joan Pau

 
 
 
el 31-01-2012 18:24

L'assassinat del català

           E-notícies, 31/01/2012

 


Abans de tot, voldria precisar que conec molt poc el senyor August Rafanell. Vam coïncidir un cop a la llibreria catalana de Perpinyà. Em va convidar a fer una copa a La Rotonde. No recordi que vam beure i qui va pagar finalment les rondes. No l'he tornat a veure mai més. Per tant, no tinc cap inconvenient a l'hora d'afirmar que Rafanell acaba de publicar una obra exepcional. Notícies d'abans d'ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX (editorial Acontravent) L'autor se centra en la història de Catalunya i no tracta gaire els casos del País Valencià i de les Illes que demanarien uns estudis encara més llargs. Sense avorrir mai el lector, amb un humor constant, el professor Rafanell ens guia per totes les capelletes del catalanisme d'altres temps. Cent anys enrere, els lletraferits podien estripar-se per una hac. Uns quants provençals mantenen la tradició amb les o i les a. La Provença d'ara o la Prouvènço d'aro...Depèn de la parròquia. Amb aquest estudi humà i amè, passegem per la Fenolleda. L'interès major de l'obra és sens dubte el seu recorregut a través de la nit del franquisme. ' L'èxit de Franco va ser l'anihilació de la vella Catalunya, d'aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia sigut capaç d'absorbir etnolingüísticament (no sols lingüísticament) la pràctica totalitat dels seus residents. ' (p 523) Amb erudició i una implicació personal total, Rafanell decortica la política lingüística del franquisme i la lenta normalització molt relativa dels anys 1960. Aquest és un llibre que recomani a la gent de bona volunta, a tots els lectors fastiguejats per la política d'eliminació dels neo franquistes que s'estimen més atacar encara el català que encarar amb els problemes actuals. Antes arruinada que rota.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 01-02-2012 à 12:28:40

èxit de Franco i dels que el varen seguir després.

 
 
 
el 27-01-2012 00:02

L'escola de les putes

E-notícies,  27:01/2012

 

Quan era estudiant i m'allargassava celebrant la bellesa d'una noia, un company em solia demanar ' tu crois qu'elle a fait l'école des putes?' Vaig descobrir ahir que va existir aquest tipus d'escoles. M'agrada molt el cinema japonès i he vist una trentena de pel·lícules d'aquest país. Tret d'uns quants clàssics com 'Viatge a Tokio ' i ' Els set samurais ' em costa recordar el títol de les obres, el nom dels actors i dels realitzadors ja que desgraciadament no sé japonès. Crec que la millor manera de conèixer una cultura i d'apreciar-la és veure les pel·lícules que ha produït. Els japonesos, tan esquerps, tan rars quan ens creuem amb ells en algun aeroport, apareixen així sota una forma humana amb emocions, sentiments, passions. Gent com nosaltres vaja i no els robots antipàtics dels viatges organitzats. Em sorprèn, a través de llur cine, veure com les relacions humanes, els contactes professionals són més calorosos del que pensem a l'Occident. Anit passada, vaig veure ' Crim a Yoshiwara ' un film perfectament oblidable, però interessant des d'un punt fr vista cultural. Una parella troba un mainatjó en un cofí abandonat al portal perquè té una taca horrible a la galta dreta. Trenta anys més tard, el mainatge és un teixidor ric. L'acció passa al Japó antic abans de l'occidentalització dels Meiji, possiblement al segle XIX o XVIII. El protagonista no troba cap noia casadora. Totes fugen d'ell, espantades per la seua monstruositat. L'única que li manifesta pietat és una puta de^l barri de Yoshiwara, centre de prostitució legal i font d'inspiració pels poetes, narradors i músics.

Segons el ' Le Japon, dictionnaire et civilisation ' de Louis Frédéric (editat en l'excel·lent col·lecció Bouquins) el nom del barri significa ' plaine des roseaux ' que podríem traduir en bon català per La Jonquera. Quina casualitat, oi? No trobeu que el nostre Canigó recorda el mont Fuji?

El pobre teixidor se n'enamora de la meuca. Per casar-s'hi, accepta de pagar-li els estudis que li permetran accedir al grau de ' primera geisha. ' Presenciem una versió nipona de ' L'àngel blau ' encara que l'actriu japonesa hi aparegui molt menys atractiva que la Marlene Dietrich.

Es quedarà puta igual que abans però, a més de les arts amatòries, dominarà la cal·ligrafia, el ball, la cuina etc. Una escort girl, vaja, llicenciada en filologia japonesa, cuinera i ballarina etc. La pel·lícula s'acaba amb una venjança grotesca per la nostra mentalitat d'occidental. Sang i fetge amb plors i crits que enriolen l'espectador més ben disposat. Banzai! La diversitat de les cultures sempre em meravellarà.




 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-01-2012 13:36

Lo lo

                              E-notícies, 22/01/2012


Avui he fet una mica de trampa i no us parlaré pas de la Lollo, àlies Gina Lollobrigida. Volia comentar-vos un tema de lingüística. Com ho sabeu, des de la mutilació de Catalunya arran del tractat dels Pirineus, la llengua catalana ha evolucionat d'una manera un xic diferent al nord i al sud de l'Albera. En el domini de la terminologia, seguim el patró francès a la Catalunya del Nord mentre al Principat agafeu el castellà com a referent. Així els bacelonins condueixen cotxes mentre els perpinyanesos menen votures. En català septentrional com a molts parlars, hem conservat l'article neutre ' lo ', condemnat per la reforma fabriana i fem servir ' el ' com article masculí. Parlem el català i no lo català. Tret de la regió de la Salanca on empren força ' lo ' , aquest 'article només sobreviu a casa nostra després de tot i d'uns quants mots. Recordi la padrina quan s'enfadava. ' Ets begut tot lo cafè! Fot lo camp! '

Sabem amb certesa que els catalans del Rosselló deien ' lo ' al tombant del segle XX. A les Catalanades d'Un Tal, àlies Albert Saisset, alterna la forma tradicional 'lo' amb la moderna ' el. ' La meua àvia de Rigardà em contava que una vegada el seu padrí havia caigut a l'escala i s'havia queixat. ' Sun mort. ' Espantada, una de les filles havia cridat ' Lo pare és mort. ' Sempre l'he sentida a explicar aquesta anècdota familiar amb 'lo ' quan ara tothom diu ' el pare '. M'interessaria saber per què aquesta substitució tan important de l'article masculi es va produir al mateix temps a la Catalunya del Nord i al Principat. Fins als 20 anys, em pensava que ' Baixant de la font del gat ' era una cançó tradicional rossellonesa com ' Lo pardal. ' Els vells la cantaven amb la cantarella nostrada adaptant la lletra a la nostra variant. ' pregunteu-li cum se'n diu ' i no ' pregunteu-li com es diu. ' De fet, el verb 'preguntar' no existeix a casa nostra, però els avis no van modificar tant la versió original com ho haurien pogut fer. ' Demaneu-li cum se'n diu. ' Aquest pas de lo a el, aquestes cançons que viatgen per damunt de les muntanyes com el vent proven que antany la frontera catalano-catalana no era tan tancada com ho diuen.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 22-01-2012 à 14:45:19  (web)

Que ne faut-il pas faire pour améliorer ses statistiques de fréquentation du site....;-)

2. Faust   le 22-01-2012 à 20:20:03

A casa meua menàvem el tractor i la marxa enrera era recular. Manta, podia ser molta quantitat, i no molla cap ni una. A l´escola, no chilleis no sabíem que era.

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article