http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 31-01-2012 18:24

L'assassinat del català

           E-notícies, 31/01/2012

 


Abans de tot, voldria precisar que conec molt poc el senyor August Rafanell. Vam coïncidir un cop a la llibreria catalana de Perpinyà. Em va convidar a fer una copa a La Rotonde. No recordi que vam beure i qui va pagar finalment les rondes. No l'he tornat a veure mai més. Per tant, no tinc cap inconvenient a l'hora d'afirmar que Rafanell acaba de publicar una obra exepcional. Notícies d'abans d'ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX (editorial Acontravent) L'autor se centra en la història de Catalunya i no tracta gaire els casos del País Valencià i de les Illes que demanarien uns estudis encara més llargs. Sense avorrir mai el lector, amb un humor constant, el professor Rafanell ens guia per totes les capelletes del catalanisme d'altres temps. Cent anys enrere, els lletraferits podien estripar-se per una hac. Uns quants provençals mantenen la tradició amb les o i les a. La Provença d'ara o la Prouvènço d'aro...Depèn de la parròquia. Amb aquest estudi humà i amè, passegem per la Fenolleda. L'interès major de l'obra és sens dubte el seu recorregut a través de la nit del franquisme. ' L'èxit de Franco va ser l'anihilació de la vella Catalunya, d'aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia sigut capaç d'absorbir etnolingüísticament (no sols lingüísticament) la pràctica totalitat dels seus residents. ' (p 523) Amb erudició i una implicació personal total, Rafanell decortica la política lingüística del franquisme i la lenta normalització molt relativa dels anys 1960. Aquest és un llibre que recomani a la gent de bona volunta, a tots els lectors fastiguejats per la política d'eliminació dels neo franquistes que s'estimen més atacar encara el català que encarar amb els problemes actuals. Antes arruinada que rota.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 01-02-2012 à 12:28:40

èxit de Franco i dels que el varen seguir després.

 
 
 
el 27-01-2012 00:02

L'escola de les putes

E-notícies,  27:01/2012

 

Quan era estudiant i m'allargassava celebrant la bellesa d'una noia, un company em solia demanar ' tu crois qu'elle a fait l'école des putes?' Vaig descobrir ahir que va existir aquest tipus d'escoles. M'agrada molt el cinema japonès i he vist una trentena de pel·lícules d'aquest país. Tret d'uns quants clàssics com 'Viatge a Tokio ' i ' Els set samurais ' em costa recordar el títol de les obres, el nom dels actors i dels realitzadors ja que desgraciadament no sé japonès. Crec que la millor manera de conèixer una cultura i d'apreciar-la és veure les pel·lícules que ha produït. Els japonesos, tan esquerps, tan rars quan ens creuem amb ells en algun aeroport, apareixen així sota una forma humana amb emocions, sentiments, passions. Gent com nosaltres vaja i no els robots antipàtics dels viatges organitzats. Em sorprèn, a través de llur cine, veure com les relacions humanes, els contactes professionals són més calorosos del que pensem a l'Occident. Anit passada, vaig veure ' Crim a Yoshiwara ' un film perfectament oblidable, però interessant des d'un punt fr vista cultural. Una parella troba un mainatjó en un cofí abandonat al portal perquè té una taca horrible a la galta dreta. Trenta anys més tard, el mainatge és un teixidor ric. L'acció passa al Japó antic abans de l'occidentalització dels Meiji, possiblement al segle XIX o XVIII. El protagonista no troba cap noia casadora. Totes fugen d'ell, espantades per la seua monstruositat. L'única que li manifesta pietat és una puta de^l barri de Yoshiwara, centre de prostitució legal i font d'inspiració pels poetes, narradors i músics.

Segons el ' Le Japon, dictionnaire et civilisation ' de Louis Frédéric (editat en l'excel·lent col·lecció Bouquins) el nom del barri significa ' plaine des roseaux ' que podríem traduir en bon català per La Jonquera. Quina casualitat, oi? No trobeu que el nostre Canigó recorda el mont Fuji?

El pobre teixidor se n'enamora de la meuca. Per casar-s'hi, accepta de pagar-li els estudis que li permetran accedir al grau de ' primera geisha. ' Presenciem una versió nipona de ' L'àngel blau ' encara que l'actriu japonesa hi aparegui molt menys atractiva que la Marlene Dietrich.

Es quedarà puta igual que abans però, a més de les arts amatòries, dominarà la cal·ligrafia, el ball, la cuina etc. Una escort girl, vaja, llicenciada en filologia japonesa, cuinera i ballarina etc. La pel·lícula s'acaba amb una venjança grotesca per la nostra mentalitat d'occidental. Sang i fetge amb plors i crits que enriolen l'espectador més ben disposat. Banzai! La diversitat de les cultures sempre em meravellarà.




 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-01-2012 13:36

Lo lo

                              E-notícies, 22/01/2012


Avui he fet una mica de trampa i no us parlaré pas de la Lollo, àlies Gina Lollobrigida. Volia comentar-vos un tema de lingüística. Com ho sabeu, des de la mutilació de Catalunya arran del tractat dels Pirineus, la llengua catalana ha evolucionat d'una manera un xic diferent al nord i al sud de l'Albera. En el domini de la terminologia, seguim el patró francès a la Catalunya del Nord mentre al Principat agafeu el castellà com a referent. Així els bacelonins condueixen cotxes mentre els perpinyanesos menen votures. En català septentrional com a molts parlars, hem conservat l'article neutre ' lo ', condemnat per la reforma fabriana i fem servir ' el ' com article masculí. Parlem el català i no lo català. Tret de la regió de la Salanca on empren força ' lo ' , aquest 'article només sobreviu a casa nostra després de tot i d'uns quants mots. Recordi la padrina quan s'enfadava. ' Ets begut tot lo cafè! Fot lo camp! '

Sabem amb certesa que els catalans del Rosselló deien ' lo ' al tombant del segle XX. A les Catalanades d'Un Tal, àlies Albert Saisset, alterna la forma tradicional 'lo' amb la moderna ' el. ' La meua àvia de Rigardà em contava que una vegada el seu padrí havia caigut a l'escala i s'havia queixat. ' Sun mort. ' Espantada, una de les filles havia cridat ' Lo pare és mort. ' Sempre l'he sentida a explicar aquesta anècdota familiar amb 'lo ' quan ara tothom diu ' el pare '. M'interessaria saber per què aquesta substitució tan important de l'article masculi es va produir al mateix temps a la Catalunya del Nord i al Principat. Fins als 20 anys, em pensava que ' Baixant de la font del gat ' era una cançó tradicional rossellonesa com ' Lo pardal. ' Els vells la cantaven amb la cantarella nostrada adaptant la lletra a la nostra variant. ' pregunteu-li cum se'n diu ' i no ' pregunteu-li com es diu. ' De fet, el verb 'preguntar' no existeix a casa nostra, però els avis no van modificar tant la versió original com ho haurien pogut fer. ' Demaneu-li cum se'n diu. ' Aquest pas de lo a el, aquestes cançons que viatgen per damunt de les muntanyes com el vent proven que antany la frontera catalano-catalana no era tan tancada com ho diuen.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 22-01-2012 à 14:45:19  (web)

Que ne faut-il pas faire pour améliorer ses statistiques de fréquentation du site....;-)

2. Faust   le 22-01-2012 à 20:20:03

A casa meua menàvem el tractor i la marxa enrera era recular. Manta, podia ser molta quantitat, i no molla cap ni una. A l´escola, no chilleis no sabíem que era.

 
 
 
el 19-01-2012 14:33

Viatge a Girona 2

 

Joan-Daniel Bezsonoff '  Per escriure cal pastar la llengua, com fa el nen petit amb el fang ' 
 
L'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff ha participat en el cicle de conferències ' La llengua avui, reptes i propostes de futur ' amb un discurs marcat oer les característiques específiques de la llengua al territori del Rosselló i la dificultat per escriure en ella.  

http://www.udg.edu/Not%c3%adciesiagenda/Reculldenot%c3%adcies/tabid/2575/p/22943/language/ca-ES/Default.aspx
 
 

 

 

 

 

 

 


El model de llengua de Bezsonoff
“Vaig créixer al centre de França fill d’un militar d’origen rus i una mare d’arrel rossellonesa”. La connexió amb el català la va establir amb els avis, per les vacances que passava amb ells que van servir-li per iniciar-se en el que ha definit com una “filologia primitiva”, que consistia en escoltar i comparar. L'autor d'Una educació francesa ha descrit la pèrdua de memòria lingüística amb un exemple que ha resultat tant hilarant com dramàtic: “Després de veure la mare sorprendre’s que la meva germana parlés català, em vaig adonar que ella havia oblidat que els seus pares també el parlaven”. Bezsonoff ha fet broma del fet que deu ser l’únic escriptor català que mai no ha escrit en castellà (“és clar, ho he fet en francès!”) i ha descrit la seva primera visita a Girona com “el meu camí de Damasc”, per afegir tot seguit que l’encasellament de la llengua catalana en una funció residual era tal, en l’ambient en què es movia, que “el primer cop que vaig fer l’amor en català em vaig sentir com un transgressor, com si practiqués un incest: el català era la llengua dels avis! El català per fer l’amor, al Rosselló? Mai!”. Si més no, entre el Camí de Damasc (amb lectura inclosa de la Nacionalitat Catalana, d’Enric Prat de la Riba) i el sexe en català, l’escriptor va decidir que, des d’aleshores, havia d’escriure en llengua catalana. Bezsonoff va topar, però, amb l’absència de referents literaris propers ("escriptors rossellonesos? No en coneixia cap!") i amb la dificultat de no saber quin model de llengua li calia utilitzar. La decisió va ser “pastar-la com fa el nen petit amb el fang, experimentar, treballar cada mot”. Més enllà, ha manifestat la voluntat d’expressar-se en un català del Rosselló, tot eliminant el que té de francès. “La meva llengua és molt artificial, sóc l’escriptor català amb una llengua més artificial”, ha afegit, per defensar tot seguit que l’adapta, la llengua escrita, al lector: “quan faig literatura la faig com em sembla, quan parlo sóc fabrià, quan escric a El Periódico sóc normatiu, si ho faig a El Temps, valencià... tot depèn del lector.”
 


 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-01-2012 14:21

Visita a Girona

 

 El Punt, Avui  19/01/2012

redacció 

 

 

 

 

 

 

“La primera vegada que vaig fer l'amor en català va ser com una transgressió, com un incest, perquè per a mi el català havia estat sempre la llengua dels avis: una llengua que servia per anar a cacera, però no per fer l'amor. Le français c'est la langue de l'amour!”. Amb el seu habitual sentit de l'humor, l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) explicava així ahir a la Facultat de Lletres de la UdG la seva difícil, però alhora intensa i productiva relació amb el català, la llengua dels seus avis, que va deixar de ser-ho la dels seus pares quan tota una generació de nord-catalans van decidir “de manera espontània”, a mitjan segle passat, ensenyar a la mainada el francès com a única llengua vàlida a l'Estat veí. “L'accent català, en francès, resulta molt espès i realment els francesos no l'entenen. Aquest condicionant podia restringir l'accés a moltes feines interessants, així que els pares nord-catalans van decidir que els seus fills aprenguessin només el francès.”

En aquest context de llengua “agonitzant”, el cas de Joan-Daniel Bezsonoff és una autèntica raresa, i així ho van remarcar tant ell com el seu presentador, el professor Xavier Pla, en la penúltima conferència del cicle La llengua i la creació literària actual, organitzat pel Grup d'Història de la Llengua Catalana de la UdG per commemorar el centenari de la creació de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El cicle ha inclòs fins ara els escriptors Jaume Cabré, Ramon Solsona, Biel Mesquida i Josep Maria Fonalleras, i es clourà el 22 de febrer vinent amb Narcís Comadira.

“Sóc l'escriptor català més jove del Rosselló i potser no tindré relleu, perquè per escriure en una llengua cal conèixer-la i tenir un cert nivell”, va dir Bezsonoff –descrit per Pla com “un ciutadà francès amb cognom rus que escriu en català”, i també com “un personatge peculiar, hedonista i divertit” i un “excel·lent narrador”–, que va adoptar en la seva intervenció un to agredolç, aplicable tant a la situació de la llengua catalana a la Catalunya Nord, com a la precària situació d'aquestes comarques dins del conjunt estatal francès: “Aquí, a Catalunya, es pot parlar d'espoli fiscal, però Catalunya del Nord respecte al conjunt de França és com quatre carrers de Girona, i si fos annexionada per Espanya, gairebé ningú ho notaria. En el nostre cas, França ens dóna més del que rep de nosaltres. Podríem dir que els nord-catalans són com els extremenys o els andalusos de França”, va dir l'autor d'Un país de butxaca. I parlant de la llengua, les seves apreciacions no eren més optimistes: “Diuen que, a pesar de tot, sempre quedaran entre un 5 i un 10% de fanàtics que parlin el català a la Catalunya del Nord. M'agrada el concepte de fanàtic, perquè realment és així: si allà hi trobeu algú que parla el català i és jove, fugiu d'ell, perquè segur que és boig.” Bezsonoff va remarcar que, per a ell, la llengua sempre havia estat alguna cosa que es transmetia entre generacions, no que s'aprenia amb manuals. I va recordar com, després d'haver començat a escriure en francès amb 15 o 16 anys, va tenir la seva revelació (“El meu camí de Damasc”) en una visita a Girona, on va comprovar que la mainada i les noies maques parlaven en català amb naturalitat, que la llengua no era només cosa dels avis, com al nord.

Treballar cada mot

Gairebé sense referents literaris propers, Joan-Daniel Bezsonoff va haver de buscar el seu propi català literari, que tingués alhora una especificitat dialectal i fos comprensible per als lectors d'arreu dels Països Catalans. Aquesta voluntat ha portat Bezsonoff a realitzar una autèntica tasca d'experimentació: “Treballo molt cada mot, cada frase. Gairebé, més que novel·la, faig poesia.” L'escriptor defineix la seva llengua literària com “català del Rosselló, del qual intento treure tot el que és francès; si no enteneu alguna paraula que he escrit, segur que és occità”. No és un equilibri fàcil: “De vegades, aquí em diuen que escric un català molt dialectal i allà, que espanyolitzo un munt!.”

Al final de la seva exposició, Joan-Daniel Bezsonoff va rebaixar una mica el to apocalíptic: “A mi em feia molta pena la mort del català dialectal i natural del Rosselló, però ara veig que això passa amb totes les llengües, fins i tot amb el francès: als barris de París tampoc no es parla el francès de fa 60 anys. Totes les llengües es van unificant i, entre cometes, empobrint, i això em consola una mica, però estaria molt bé intentar preservar unes quantes paraules de cada variant dialectal.”

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-01-2012 20:49

Maurice Chevalier

                                E-notícies, 18/01/2011


Fa poc un periodista ha demanat a Charles Aznavour que comença a tenir una edat ' Monsieur Aznavour, que restera-t-il de vous après votre mort? ' Amb un somriure trist i lúcid, el gran artista ha respost ' Res. No quedarà res de la meua obra tret de quatre cançons. I encara... ' Per reblar el clau, Aznavour ha afegit ' Qui recorda Maurice Chevalier a hores d'ara? El 1930, era el francès més famós al món, i només Hitler i Charlot eren més coneguts que ell.' Enguany farà quaranta anys que Maurice Chevalier ens va deixar. A França, la gent que té menys de quaranta anys ni sap qui era. La majoria dels meus almunes de 17 anys amb prou feines coneixen Fernandel ' l'home que fa publicitat per l'oli d'oliva? ' demanen, perquè uns publicistes han fet servir extractes de les seues pel·lícules per a vendre una marca d'oli a França.

Llevat d'uns títols com ' Donnez-moi la main Mam' selle ' o ' Ma pomme ' les cançons de Maurice Chevalier s'han envellit molt. Qui escolta encara discos seus? Tenia una veu desagradable d'ànec torturat, amb un accent parisenc exagerat.

En canvi, les seues pel·lícules conserven tot el seu talent. A ' Love in the afternoon ' (àlies 'Ariane') de Billy Wilder, interpreta el pare de l'Audrey Hepburn enamorada de Gary Cooper. He descobert recentment que, si el gran Momo parlava un anglès parisenc infecte en públic i als seus films, s'expressava en un anglès perfecte en la vida privada. Aquest Momo! De les seues pel·lícules franceses, m'agrada particularment ' Le silence est d'or ' de René Clair on emociona els espectadors amb el seu paper de vell galant.

Valgui la comparació estranya, Maurice Chevalier em recorda la trajectòria política del president François Mitterrand. En la seua actuació va saber encarnar les ambigüitats i els dubtes dels francesos durant l'ocupació alemanya. El 1940, es va mostrar clarament partidari del mariscal Philippe Pétain amb una cançó com ' La chanson du maçon' elogi de la nova França que estaven edificant sota la direcció paternalista del vell mariscal. En arribar l'estiu del 1944, Chevalier va crear la cançó més emblemàtica de l'alliberament ' Fleur de Paris'. Déu n'hi do! ' C'est une fleur de chez nous / Elle a fleuri de partout / Car c'est la fleur du retour / Du retour des beaux jours / Pendant quatre ans dans nos cœurs / Elle a gardé ses couleurs / Bleu, blanc, rouge, elle était vraiment avant tout / Fleur de chez nous. '

A la fi de la seua carrera, per tal de no distanciar-se massa de la competència, va enregistrar un rock and roll que constitueix una peça d'antologia.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-01-2012 16:50

Espanyolistes de França

E-notícies, 13/01/2012


Fa un quart de segle que porti la creu de ser professor a França. Un dels aspectes més desplaents d'aquesta feina sense interès és haver de tractar amb jacobins i espanyolistes. El darrer búnquer jacobí en el naufragi de França és el conjunt dels professors de l'educació nacional francesa, amb moltes excepcions naturalment. França endins la majoria dels professors no saben res de Catalunya, de la seua cultura i de la seua llengua. El que se'n diu res. Una vegada, la Véronique, agregada de la universitat, em va demanar si el català s'escrivia i si era una llengua...sic...Els més entesos es recluten, evidentment, entre els professors de castellà. La majoria són indiferents a la cultura catalana. No la coneixen, no en volen saber res, però tampoc li manifesten hostilitat. Una minoria molt reduïda de professors va descobrir el català durant els anys de formació universitària i se'n va enamorar. Aquesta gent simpàtica malaraudament escasseja tant com els toreros a Vladivostok. Una minoria significativa ( uns 40% diria) tragina tots els prejudicis que els han inculcat llurs amics espanyolistes. S'imaginen que el castellà és perseguit a Catalunya, i que els catalans pateixen d'una aberració mental que els obliga a parlar un dialecte rural sense futur mentre que tenen la sort d'haver nascut súbdits espanyols. No entenen els meus col·legues que uns 'espanyols' es puguin negar a parlar castellà, una llengua meravellosa que alls, pobres gavatxos, els ha costat tant d'aprendre i que mai no dominaran del tot...Aquesta ' aficción a lo español' és tan forta que els tapa la realitat. Uns professors d'un institut de Carcassona ' de cuyo nombre no quiero acordarme ' van organitzar un viatge lingüístic a Mallorca. Van tornar de l'illa de la calma indignadíssims perquè llurs hostes, si bé parlaven castellà als francesets, continuaven xerrant català entre ells. Odien tant el català que llur odi els dissimula la realitat. Se li acudiria a un professor de francès en un institut italià preparar un viatge lingüístic a Còrsega o Alsàcia?

Verge santa, com són pesats aquesta gent. Em tranquil·lizi recordant la fórmula del president Valéry Giscard d'Estaing ' Il faut laisser les choses basses mourir de leur propre poison. ' (Cal deixar les coses baixes morir pel seu propi verí.)

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 13-01-2012 à 18:19:31

Quan vaig estar a Paris (bé a un poblet que es deia Saint-Rémy-lès-Chevreuse), una xica (que hvavia estudiar castellà) em va dir que no entenia un còmic d'Astèrix que havia comprat a Barcelona. Me'l va ensenyar per si li podia ajudar i evidentment que li vaig poder ajudar, era en català. Això era a l'any 1988 i per mi tambè va ser un poc de sopresa ja que a Llíria pocs llibres en català arribaven i jo encara no havia anar a viure al Principat.

 
 
 
el 12-01-2012 20:43

Viage al Tibet

El Temps, 11/01/2012  

 

 

Marcel Proust

A la recerca del temps perdut.

Pel cantó de Swann

traducció de Valèria Gaillard

Labutxaca, Barcelona, 2011


 

No he estat mai al Tibet i crec que no hi pujaré mai. No cal. Sempre he pensat que els veritables viatges són interiors. La lectura de Pel cantó de Swann, primer volum d' A la rercerca dels temps perdut, que Valèria Gaillard acaba de traduir magníficament al català retira a una expedició al Tibet. El senyor Proust, home d'una cultura immensa que devia saber almenys la meitat de les paraules del diccionari d'Emile Littré, no facilita pas la feina del lector amb frases interminables on mira de condensar les emocions amb tota llur intensitat. Fins i tot, uns lectors veterans es poden negar en els aiguamolls que precedeixen l'ascensió de la muntanya proustiana. García, un dels meus millors amics lector compulsiu que no podria viure sense literatura, mai no ha pogut anar més enllà de les deu primeres pàgines de Pel cantó de Swann. Avui m'adreçaré als lectors de bona voluntat que es troben en el mateix cas que al meu amic. Esperi que aquest article els ajudi a vèncer la peresa i a endinsar per la serralada de Proust. Gràcies a la traducció excel·lent de Valèria Gaillard, enamorada bojament del novel·lista francès, el lector català disposa d'una altra oportunitat per accedir a l'univers màgic i tan difícil alhora de Marcel Proust. A la manera dels autors de guies de viatges, em permetré de donar-vos uns consells elementals. D'antuvi, cal llegir imperativament Marcel Proust a poc a poc, sense pressa com si us trobéssiu davant d'un poema. El ritme de lectura ha de ser molt lent abans de passar a la velocitat superior. La primera setmana, us aconsellaré dues pàgines cada dia. La segona setmana, tres pàgines. Ho dic, de debò. Normalment, podreu tirar endavant i vèncer l'avorriment inicial. Descobrireu perquè consideren Marcel Proust com un dels gegants de la literatura, comparable a Tolstoi o Cervantes. L'exploració de la seva obra constituteix un viatge meravellós, exigent. Cal avançar de mica en mica, amb prudència. Natural de Perpinyà, tinc la sort de poder llegir directament en francès sense cansar-m'hi i d'assaborir, sense cap filtre, la màgia de la parla de Marcel Proust. He volgut verificar, però, la fidelitat de la traducció i he llegit en català unes quantes escenes importants. Cal reconèixer que la traductora se n'ha sortit molt bé. El títol ja constitueix un problema. Jo hauria posat ' Pel cantó d'en Swann ' perquè el nostre en correspon a la familiaritat de Swann. A quasi tota la novel·la en diuen ' Monsieur Swann.' La primera frase tan famosa de ' Longtemps je me suis couché de bonne heure. ' passa molt bé en català. ' Durant anys he anat a dormir d'hora. ' Valèria Gaillard, en un passatge tan difícil, 'casse-gueule' com l'escena de la petita magdalena ha respectat el ritme mateix de la respiració proustiana. Ha sabut transcriure en català tota la majestat del seu estimat Proust, els seus tics i el seu geni.

Quan hàgiu acabat tots els volums de La Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust. Per plagiar Cioran, tinc ganes de dir que si n'hi ha un que ho deu tot a la Valèria Gaillard, és ben bé en Proust.


 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 12-01-2012 à 21:32:56

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/210085
bloc d'un lector de Proust.

 
 
 
el 12-01-2012 10:29

Les medalles oblidades

Avui, El Punt 12/01/12 02:00 - email protegit

 
 

 
 
 

Dos eixos animen l'obra de Joan Daniel Bezsonoff: els llibres que ens parlen de la seva identitat (la identitat de l'escriptor rossellonès-occità-català i la identitat francesa, a més d'una incursió en la identitat del seu avi rus exiliat el 1917) i l'eix històric, gairebé sempre emmarcat en la guerra (les dues guerres mundials i les descolonitzacions franceses d'Indoxina i d'Algèria). La guerra d'independència algeriana (1954-1962) és el rerefons d'aquesta novel·la i el seu origen cal buscar-lo en La presonera d'Alger, obra que ara fa deu anys ens va fer conèixer Bezsonoff al Principat. I conèixer el comandant –en aquesta novel·la és ascendit a tinent coronel– Daniel Valls, personatge estimat de l'autor. Català i francès, romàntic i rude, il·lustrat i reaccionari, favorable a la independència dels Països Catalans i al mateix temps nostàlgic de les colònies franceses…, així és Daniel Valls, militar dels serveis secrets, que ara trobem de nou a la guerra d'Alger, tot i que la trama ens portarà cap a Tànger, Frankfurt, París, Lió, just en el pas de l'acció a l'espionatge, i a la persecució d'un traïdor, tema nuclear de l'obra.

El mirament per la fluïdesa de l'escriptura i per la concisió de l'expressió justa és sempre gran, en Bezsonoff. I, com sempre, immillorable. Hi trobem la flaca per cert to sentenciós, per obrir i no tancar subtrames (un tret d'estil molt propi, i que conforma l'extensió breu dels seus llibres i potser certa confrontació cap a un tipus de novel·la que tindria tots els números per aprofundir psicològicament), la cal·ligrafia depurada i elegant i una documentació que hi és però no es nota, i que acaba explicant la complexitat de l'Algèria francesa.

L'honor, l'heroisme, l'imperi, la moral colonial, la grandesa… Bezsonoff, autor tan peculiar com tradicional, ens situa en aquesta novel·la enmig de tot això (ho fa brillar amb nostàlgia, tot i que sabem que res d'això ja no existeix o és massa abstracte o llunyà). Però serà sempre la figura curiosa de Daniel Valls –la relació amb el pare, amb una prostituta, amb els seus companys, amb les decisions de De Gaulle, amb l'home a qui ha d'abatre…– el que aviva una història que, al capdavall, es gronxa entre la vistositat del paisatge africà i alhora la incruenta lluita per l'alliberament o l'opressió.

De vegades, en Valls, sentim massa bruscament l'alternança de dues coses: la brutalitat d'un militar com tants d'altres i, sense solució de continuïtat, la sensibilitat a la lletra impresa, a les bones maneres, a les arrels catalanes. I alhora una compensació d'estatisme un cop acceptem la proposta de Bezsonoff: situar les històries en les convulsions que provoca una guerra. Menys freda que fluent, l'escriptura s'acaba adaptant al capteniment melancòlic de Valls amb la realitat que l'envolta. Res no modificarà en el militar la seva visió d'aquesta realitat, ni tampoc el seu caràcter, tot i que sentirem la imminència de l'atzar, del pes de la història o del dolor contingut.

Per als qui no hagin llegit res de Bezsonoff, no es pot dir que La melancolia dels oficials sigui la millor manera d'entrar a l'edifici que està bastint, però aquesta novel·la n'és una pedra necessària

 


Comentaris/ коментарии

 

1. joan marc  le 01-02-2012 à 17:09:17

un altre escriptor nord català robert Brasillach va parlar del Maroc on mai de la vida hi havia fotut un peu en el llibre "la conquérante". El Maroc era el pais on sun pare era militar i on va morir matat pels rebels. Similitut amb en joan daniel.

 
 
 
el 08-01-2012 20:59

Sectarisme

     E-notícies, 8/01/2012


El lexicògraf Alain Rey, coordinador dels diccionaris Robert, és molt conegut a França. Fa uns quants anys intervenia cada matí a la ràdio France-Inter. En lloc de dissertar sobre uns punts interessants de la llengua francesa, s'estimava més comentar l'actualitat amb ulleres marxistes. A revetlles de Nadal, vaig cometre la imbecil·litat de comprar el seu darrer llibre, amb un títol molt enllepolidor. ' Dictionnaire amoureux des dictionnaires.' A l'article dedicat a ' Lou tresor dóu Felibrige ' el gran diccionari de Mistral que, cent anys després, resta el millor diccionari occità, el senyor Rey escriu ' Malgré ses penchants maurrassiens, que je mets sur le compte d'un amour démesuré de la Provence , j'aime Mistral, plus que pour ses poèmes, Nerto, Lou Pouèmo dóu Rose (le Rhône), ou encore Lis óulivado, pour avoir incarné la volonté d'exister de la langue provençale malmenée par le français. ' ( p 685) (Malgrat les seues inclinacions per Maurras, que atribueixi a un amor desmesurat per la Provença , m'agrada Mistral, més pels seus poemes, Nerto, Lou Pouèmo dóu Rose (el Roine), o encara Lis óulivado, per haver encarnat la voluntat d'existir de la llengua provençal malmesa pel francès.) Quan el senyor Rey esmenta la tirada de Frederic Mistral per Charles Maurras, m'agafa una enrabiada. Quina relació hi ha entre aquest diccionari i les ides polítiques de Mistral? El senyor Rey no sap que Mistral va morir el 1914 vint-i-sis anys abans de l'ocupació alemanya? El senyor Rey no sap que una germanofòbia constant amara tota l'obra de Charles Maurras? Els intel·lectuals d'esquerra francesos li retreuen d'haver recolzat el règim del mariscal Pétain. Ja ho entenc, però que em facin el fotut favor d'explicar-me quina relació hi ha entre el diccionari de Frederic Mistral i l'ideari polític de Charles Maurras. L'autor de Mirèio era un home conservador, reaccionari dirien ara, però mai no es va implicar en cap conflicte polític. Sempre deia als seus interlocutors ' As rason ' (Tens raó.) Ja se sap que, el 1907, quan Pierre Devoluy va suplicar-los de genollons de participar a les manifestacions dels vinyaters del Migdia, el gran poeta digué que no. Ferit, Devoluy comentà ' Ai vist Calendau renega(t) per son paire. ' Alain Rey constitueix un exemplar molt característic dels intel·lectuals francesos d'ara. Quan esmenten casualment un autor que no combrega amb llurs ideals, han de deixar anar una glosa per tal que no els puguin acusar de complicitat amb la immunda bèstia. Aquest és un nou gènere literari, una forma moderna de l'alexandrinisme.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 08-01-2012 à 21:08:49

un intelectual cosmopolita, no?

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article