Vef Blog accueil
El llibre va arribar a casa ja fa
algun temps amb les migrades pertinences que ens varen ser entregades desprès
del traspàs d’un parent que no tenia quasi bé ningú
proper, excepte nosaltres. Possiblement jo no l’hauria comprat. Sí, hi ha molts
llibres, masses, que poden ser interessants, però cal fer una obligada tria.
Aquest era curt, poques pàgines, el tema atraient, com tants n’hi ha, i es va
quedar a una pila que anava d’aquí per allà. Al final, em vaig posar a
llegir-lo.
Barcelona als temps de la Gran Guerra. Un periodista de Narbona, mobilitzat i ferit de guerra és
enviat com adjunt militar al consolat francès a la Ciutat Comtal per fer
propaganda aliadòfila. S’embolica amb catalanistes arrauxats que acaben nodrint
de carn de canó les files de l’exèrcit francès amb l’esperança, vana com es posa
de manifest al final, de obtenir algun reconeixement per les seves ambicions
nacionalistes.
"-No
capità! Lo que passa és que hi ha ben pocs catalans patriotes. La majoria de la
gent catalana és aixís, per inèrcia. Poca gent ha entès la importància de la
nostra causa però aquesta minoria és molt conscient. Ho té molt més clar que
abans. Lo que hem perdut en quantitat, ho hem guanyat en
qualitat...
-Sun pas
tan subtil com vós, doctor... Lo que veig és que dingú no vos vol ajudar. Per
què viviu pas simplement per vós i per la prosperitat de la vostra gent?
L’important és la conservació de la llengua, de la nostra cultura. Vivim pas el
mateix estat mes compartim la mateixa cultura... Sem catalans, sem la mateixa
raça.
-D’acord,
capità, però sense estat una llengua, la seva cultura, són condemnades a
desaparèixer a la llarga.”
Llegint-lo m’han vingut al cap records. Records d’anades a Perpinyà, i a Truoillas i a Formiguères, cinquanta anys enrere, a veure
familiars amb qui encara manteníem contactes, descendents d’uns que
s’escapoliren arran de la guerra de Cuba i s’havien instal·lat a l’altra
costat de la frontera. Els girs del català del capità Pagès en
feien venir a la memòria les converses amb Mn. Jean Aggéry i la
seva dona, la Simone. Desprès de la mort del grans, que mantenien viva la
relació, aquesta va estroncar-se. La descendència, ells i nosaltres, no ens hem
vist mai més. Ens enteníem, sense cap dificultat, en la nostra llengua comuna.
Ells perdent-la, nosaltres recuperant-la.
L’Estat, fort de temps a
França, uniformà la llengua. L’Estat, feble, de sempre, a Espanya,
va comportar la seva pervivència aquí.
Ara és una altra història. Allà, massa tard probablement per la seva
recuperació. Aquí, la recuperació la democràcia l’ha salvat.
Comentaris/ коментарии