VEF Blog

E-notícies, 27/06/2012

He llegit el teu darrer anglès sobre l'anglès o la immersió que m'ha inspirat uns quants comentaris.

Durant quinze anys, he estudiat la llengua anglesa i tinc l'equivalent d'un nivell C1 en el marc europeu comú de referència per a les llengües. L'any passat vaig pronunciar tres conferències en anglès a la universitat de Lancaster i tothom m'hi va entendre i vaig entendre tothom. Ara, tot el meu coneixement real de l'anglès el dec més a la meua passió per a les cançons de Frank Sinatra, el cinema hollywoodià clàssic i a tantes converses amb un amic anglès que no a 15 anys d'estudi. Sorry !

Totes les classes no serveixen de res sinó a donar unes bases que cal consolidar vivint una llarga temporada als països, la llengua dels quals volem aprendre. Ara, no entenc que et mofis de l'anglès dels senyors Rajoy i Zapatero. El mateix president Sarkozy ignorava la diferència entre ' time ' i ' weather.'

A tu que t'encanta parlar francès, et recomani la lectura dels 9 volums (estic acabant el vuitè al cap de vuit anys. En llegeixi un cada estiu.) de la monumental ' Histoire de la Quatrième République ' de Georgette Elgey. Hi descobriràs que el president del govern francès Guy Mollet, professor d'anglès de formació, fou un dels pitjors estadistes de França mentre que el general De Gaulle i el president Mitterrand xampurrejaven la llengua de Shakespeare. Els traductors professionals fan molt bé la feina i tradueixen els matisos de l'anglès o de qualsevol altra llengua.

M'imagini que coneixes l'anècdota de la tràgica ambigüetat de la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Segons la versió anglesa, l'ONU ha adoptat la resolució que requereix ' withdrawal of Israel armed forces from territories occupied in the recent conflict ' mentre la versió francesa afirma ' retrait des formes armées israëliennes des territoires occupés lors du récent conflit. '

Supporters of the "Palestinian viewpoint" focus on the phrase in the resolution's preamble emphasizing the "inadmissibility of the acquisition of territory by war", and note that the French version called for withdrawal from "des territoires occupés" - "the territories occupied". The French UN delegation insisted on this interpretation at the time, but both English and French are the Secretariat's working languages

Està molt bé que el jovent estudiï l'anglès, però hauríem d''assolir un percentatge significatiu de locutors sabent francès, alemany, rus o xinès. Antany, tots els intel·lectuals catalans del Principat dominaven el francès. Ara, xampurregen l'anglès i durarà temps perquè les llengües neollatines són les nostres germanes. L'anglès no...

No serà fàcil, ja ho sé, but we must do it...Yes Sir!

E-notícies, 23/06/2012

Tots els amants de la llengua catalana coneixen Renat Botet, autor d'un magistral diccionari on va recollir, durant 40 anys, totes les expressions i paraules específiques de la Catalunya del Nord.

El vaig conèixer el 1996 quan vaig publicar la meua primera novel·la ' Les rambles de Saigon ' que va resumir amb aquesta fórmula definitiva :

' Ets escrit Saigon cochon. '

Era un home deliciós, amb un sentit de l'humor molt pagès i una erudició universitària. Quantes presentacions, quantes signatures, quantes diades de Sant Jordi vam fer junts a Cotlliure, Sant Nazari, Perpinyà, Cabestany i fins tot Montpeller!

Sempre recordaré el dia que va demanar a Jean-Paul Alduy.' Monsieur le maire, connaissez-vous le sens de l'expression tocamanetes? Se dit d'un homme politique en campagne électorale qui a la poignée de main facile. ' La seua conversa, on evocava les ombres dels seus mestres —Josep Sebastià Pons i Enric Guiter— et passaveja per la dialectologia, el teatre, els viatges a països llunyans. Quan havia mirat de parlar-li de dones amb el malaguanyat Robert Avril, m'havia respost amb un somriure trist ' Les dones rai, voràs quan tindràs més de quaranta anys. ' Renat, aquesta serà l'única discrepància que tindré amb vós.

Ara que s'ha mort, deixant-nos sols amb la nostra pena, ens quedaran els seus diccionaris bilingües franco-català escrits en col·laboració amb el professor Cristià Camps, el seu diccionari d'expressions i sobretot el seu excel·lent Vocabulari rossellonès, fruit de tants anys de lectures i de converses amb els pagesos, artesans i pescaires del nostre país.

Joan Daniel Bezsonoff

          E-notícies, 22/06/2012

Quan viatgi, em costa adormir-me en cambres estrangeres. Al cap d'alguns dies, ja m'hi acostumi. Si fos un príncep del petroli, potser demanaria a un arquitecte de construir-me la mateixa casa cada cent quilòmetres. Cases idèntiques, amb lleugeres adaptacions a les condicions climàtiques locals.

Les cadenes Bufalo Grill i Première Classe reprodueixen el mateix pla a tota la geografia francesa. He sopat al Bufalo Grill de Narbona i Arle. Cada cop, sortint del restaurant, vaig recercar el paisatge familiar de les vinyes i del Canigó.

Uns quants arquitectes comparteixen aquesta dèria i els monuments bessons no escassegen. L'estació de Deauville que, amb el estil anglo-normand, apareix en ' Un home i una dona' i 'Un singe en hiver ' , té dues germanes. Una a Pointe-Noire al Congo vora l'oceà i una altra, encara més exòtica, a Dalat, el Font-romeu vietnamita famós pel seu barri de vil·les basques, normandes i alpines.

Aquest estiu, si puc, viatjaré a Alemanya. Tinc moltes ganes de visitar el palau de Herrenchiemsee que Lluís II de Baviera, el reig boig, havia concebut com una rèplica de Versalles. Per ara, només conec l'antic Hôtel des Dauphins, reproducció del pavelló moment

Em fa gràcia que la Casa Blanca de Washington sigui possiblement un plagi del palau de Rastignac al poble de la Bachalariá (oficialment La Bachellerie), imitació del Château Peychotte a Merinhac (Mérignac), i que la basílica Notre Dame de la Paix de Yamousoukro retiri tant a Sant Pere de Roma. Per no parlar de quants Partenons...L'espectacular de Nashville, això sí, de formigó. I tanta columna jònica del segle XVIII i XX.

Potser, és per culpa de meu estrabisme que m'agrada veure el món doblat.

Els candidats de la prova de català del batxillerat francès han comentat  ' El llatí ' un text de la meua Educació francesa, publicada a l'Avenç. Ara sí que  sóc vell

E-notícies, 18/036/2012

  Xavier Rius, director de la nostra revista i president del meu fan club al Principat, m'ha dit sovint que els dies de la premsa en paper són comptats. Durant molts anys, m'he mostrat molt reticent davant de la premsa digital. Llegir un diari tot esmorzant amb un cafè negre i un parell de croissants, vora mar o al peu d'una muntanya, és un dels grans plaers de la vida. En arribar a una ciutat, m'agrada descobrir la premsa local malgrat moltes decepcions.

A França, tret d'uns quants títols com La voix du Nord i Le progrès de Lyon, la premsa regional palesa una mediocritat inquietant. La gent que ha tingut entre les mans Le Dauphiné libéré o l'infecte Indépendant de Perpinyà, ja m'entendrà.

Fins ara, l'oferta en llengua occitana apareixia molt reduïda. Si bé existeixen molts mensuals i la famosa Setmana, no es publicava cap quotidià en la llengua de Frederic Mistral. Gràcies a Internet i a la bona voluntat d'intel·lectuals i de periodistes occitans, podem llegir cada dia, des d'algunes setmanes, l'excel·lent Lo jornalet. Amb les informacions habituals com l'esport,el temps i l'actualitat cultural, el lector trobarà anàlisis molt interessants de la política francesa i sovint de la catalana. M'agraden especialment les cròniques del quilhanenc Terric Lausa, de Domergue Sumien i de Marçal Girbau sobre l'estandardització de l'occità.

Una persona que llegeix el català i que sap un poc de francès entendrà sense esforç l'occità meridional, és a dir els parlars provençals i llenguadocians. Les altres variants com el gascó poden semblar difícils al començament però, amb un esforç mínim i bona voluntat, ja hi arribem. Dedicaré una futura crònica a la lectura de l'occità amb alguns consells per als lectors interessants .

La història d'Occitània hauria d'obrir els ulls a les persones que encara creuen en el futur de la llengua catalana en un marc espanyol o francès. A hores d'ara em fa por que les llengües sense estat al darrere per recolzar-les siguin condemnades a la desaparició.

Fa seixanta anys, més de la tercera part dels ciutadans francesos parlaven una variant de la llengua d'oc. Ara, la nostra germana fa la viu viu, amb prou feines tolerada per una república sectària. Catalans, voleu que passi el mateix a casa vostra?

 http://www.jornalet.com/

                     —Eh toi, le barbu, qui as une gueule d'empeigne, je peux rentrer?

•  

  • Oui.

  • Malgré toutes les conneries que j'ai dites ?

  • Tu en as dit un paquet, mais on t'aimait bien quand même.

  • Je peux rentrer ?

  • Tout à fait Thierry.

   

Article publié à Cap Catalogne, 15/06/2012

Quand j'avais vingt ans, j'aurais donné cinq ans de ma vie pour chanter comme José Carreras. Maintenant, je ne donnerais pas cinq minutes même si mon admiration pour cet artiste n'a pas faibli.

José Carreras, né en 1946 à Barcelone, fut baptisé officiellement José car à l'époque les noms catalans n'avaient pas droit de cité. Dans sa volonté de combattre les séparatismes basque et catalan, le régime de Franco n'autorisait que les noms castillans. Jorge au lieu de Jordi, Jaime ou Santiago au lieu de Jaume, Andrés au lieu d'Andreu etc.

Il est devenu célèbre sous son nom castillan et un artiste ne change pas de nom aussi facilement. C'est comme une marque déposée. José ou Josep Carreras, très attaché à ses origines catalanes, se tient au courant des résultats du Barça quand il chante à l'autre bout du monde. A l'âge de six ans, le petit Pep accompagna ses parents au cinéma Gayarre voir Mario Lanza dans Le grand Caruso. La voix du ténor italo-américain impressionna tellement le gamin que, dès le lendemain, il chanta à sa famille tous les airs du film, avec une prédilection pour ' La donna è mobile ' de Rigoletto.

Six ans c'est un peu tôt pour rigoler, mais Lucciano Pavarroti et Plácido Domingo ressentirent la même fascination pour Mario Lanza. Je ne sais si vous vous rappelez la voix de Lanza. Allez sur Internet et écoutez-le dans ' Be my love ', ' Arrivederci Roma ' ou n'importe quel air d'opéra de Verdi ou Puccini. Comme le dit Robert Sarradé, un de mes amis compositeur de sardanes, ' ' il envoie...' Une autre rencontre. En 1962, Carreras entend Giuseppe Di Stefano dans Le bal masqué de Verdi. Dorénavant il collectionnera les disques du maestro. Josep Carreras excellera dans l'opéra vériste. Au delà de l'artiste, l'homme est admirable. Au faîte de sa gloire, en 1987, les médecins diagnostiquèrent une leucémie aiguë et lui donnèrent une chance sur dix de survivre. Formule compatissante pour lui signifier de mettre ses affaires en ordre et de se préparer à mourir avec dignité. Grâce à la chance, son art, sa volonté, son amour de la vie, Carreras a vaincu la maladie. Bien sûr sa voix s'en est trouvée affectée. Certains spécialistes aigris disent qu'il a l'a perdue. Moi, je me contenterais bien de ce qui lui reste...Carreras, qui a chanté sous la direction de Herbert von Karajan et s'est produit dans les plus grands théâtres du monde, n'a jamais oublié qu'il vient de Sants, village englouti par Barcelone au XIX siècle et que son père, professeur de la République révoqué par les autorités franquistes, dut contrôler la circulation aux carrefours durant des années. A travers sa renommée, Carreras, Catalan exemplaire, a toujours essayé de rendre à son pays ce que celui-ci lui a donné. Lui, le ténor mondialement connu, il a toujours voulu faire mieux connaître les œuvres des compositeurs catalans comme Frederic Monpou et le trésor de nos chansons traditionnelles. Du ' Cant dels ocells ' qu'aimait tant Pau Casals à ' Baixant de la font del gat ' en passant par 'Rosó.' Il a même enregistré en catalan un joli disque de chansons inédites. En vieillissant, Monsieur Carreras garde la beauté et l'allure de sa jeunesse avec l'élégance nostalgique d'un Vittorio de Sica dans Le général della Rovere.

El Temps, 12/06/2012 

Damià Bardera Poch

Fauna animal

Edicions El Cep i la Nansa

Vilanova i la Geltrú

Quan tenia quinze anys, vaig sotmetre la meua literatura juvenil al meu professor de francès, Roland Baroni. Va acollir-la amb indulgència. Deu anys més tard, el primer any que ensenyava al liceu Lalande de Bourg-en-Bresse, el petit Nicolas em va portar un manuscrit i em vaig sentir molt vell. Des de llavors m'he anat acostumant. Sempre és delicat rebre a casa llibres de desconeguts que compten en tu per ajudar-los a fer-se un camí cap al Parnàs. Els autors, tant els vells com els veterans, tenen una susceptibilitat exagerada. Tantes hores dedicades a l'escritura ho justifiquen. Fauna animal de Damià Bardera Poch m'ha semblat un llibre interessant i asfixiant a l'encop. Les il·lustracions de Lluís Bosch Martí i Anna Blanch Oliveras, l'univers descrit en aquests contes és un camp de tortura rústic. Imagineu-vos la comtessa Bathory que faria un vermut amb la Caterina Albert. D'ençà que André Gide va decretar que no es fa bona literatura amb bons sentiments, molts aprenents d'escriptors s'han especialitzat en el sadisme post hiroshimíc, la descripció d'un món atroç pitjor que la mateixa realitat. Són gent que s'estima més Leopold von Sacher Masoch que la Mary Poppins. En aquests contes cruels, l'autor, amb un veritable estil, ens explica atrocitats amb la prolixitat d'un intel·lectual marxista. ' Quan era petit, el que m'agradava més era torturar animals, sobretot insectes. ' ( p.82) Comparats amb els seus, els pagesos de La terra d'Émile Zola apareixen com un floret de sants. Amb aquests personatges sàdics, estúpids, sòrdids, viciosos, la caritat i la bellesa no fan pas hores extraordinàries...

No us enganyeu. Aquest llibre apocalíptic és l'obra d'un autèntic escriptor. Els diferents narradors manifesten una obsessió pels rèptils. Quan Damià Bardera es cansa de tantes tortures animals, se les ha amb els mainatges petits amb un humor negre digne dels Jules Vallès de L'enfant quan conta l'assassinat lent d'una pallaga per son pare, professor de filosofia. ' ¿¡ Hijo de perra, por qué no le dejas jugar con el muñeco!? ' Per què aquesta mania tan contemporània de voludar-se dins del sòrdid, de rebolcar-se en la lletjor? A Verd paradís, Max Roqueta, sense dissimular res de la negror de l'existència del món i dels jocs horribles dels mainatges que s'acarnissen en un gripau, celebra la bellesa de la vida. Del gripau martiritzat diu, en una imatge única, ' amb els seus ulls s'hauria begut tota la pietat del món. ' Això mateix. Més enllà de la lletjor, cal saber mirar la vida amb ulls apol·linis. No diré més per no perjudicar aquest llibre que val la pena llegir . Maurice Chevalier cantava ' Si vous n'aimez pas, n'en dégoûtez pas les autres. ' Recordaré aquest consell abans de cloure aquesta ressenya.

Per a mi, no serveix de res insistir en les desgràcies del món, les dolences de la humanitat. Cal celebrar la vida. Malgrat tot. Malgrat tot allò que sabem...

E-notícies, 14/06/2012

Un dels plaers de la vida és passar uns quants dies , cada cop que puc, a casa dels meus amics a Solivella. Abans m'ho convidaven a l'octubre, però ara s'estimen que baixi a l'estiu perquè hi aixafava massa olives quan tenia la pretensió de voler collir-les. A Solivella, parlen un català exquisit ple de is. L'anomenat xipella. Allí, les mossis bonis tenen tetis grossis i mengen patatis. Aquest acudit tan subtil no és meu...

La població important més a prop de Solivella és Montblanc. L'estiu passat, hi vaig viure una estona divertida que us contaré. Pujava per un carrer costerut — el baluard de Santa Agna, potser— quan la camioneta d'un pagès davant meu va perdre una bona part de les seues caixes buides. Vaig passar entre les caixes exampades pel carrer i el vaig seguir. El senyor anava rabent i vaig haver d'accelerar donant cops de botzina. El pagès, pensant que li retreia la seua lentitud, feia gestos exasperats amb el braç. Per fi, vaig poder avançar-lo. Abaixant el vidre, vaig sentir una onada de rènecs. Tota una antologia de la grolleria nostrada.

Amb un to de comissari, li vaig dir ' Calli, collons! ' i el pagès, sorprès, em va escoltar. Quan va saber per què l'havia empaitat, es va tornar roig com una pebrina i es va excusar.

El meu avi Montalat, durant el seu servei militar, exasperat per un senyor que passava i tornava a passar pel corredor del tren li havia dit ' Si sabies com me fa cagar. ' L'home, amb un somriure i l'accent del Vallespir, li havia respost ' ja tenes rahú ' (la nostra manera de dir ' ja tens raó ' com ho podeu suposar. En francès ' tu as raison ', molt allunyat per tant de la nostra forma) Tenia un restaurant a Corte i, sentint compatriotes tan lluny de casa, els va convidar a menjar.

Conclusió? Mai no ens hem d'enervar. No sabemos con quien hablamos, que deien en una certa època. Per tant, senyor corrector, li prego que canviï el títol de l'article per ' vol fer el favor d'escoltar-me un segon, senyor, si's plau.

E-notícies,10/06/2012

Abans de matar un elefant, Sa Majestat Joan Carles de Borbó s’havia carregat un ós rus, amansit i llanut a l'octubre del 2006 a la regió de Vologda. Van diagnosticar que l’animal anava begut. En aquest país, fins i tot els óssos beuen massa. El més greu és que l’ós aquest es deia Mitrofan. Mitrofan  com el meu avi rus, Mitrofan Tikhonitx Bezsonov. Ara, el nom del meu avi és tan devaluat que el posen a animals.

Com més va, menys entenc  els caçaires. Si bé puc endevinar el plaer que tenen passejant per la natura, em sorprén que els pugui agradar matar, d’una manera deslleial, uns animals que no els han fet res. 

En Patrick, un amic meu francovietnamita, m’ha contat una anècdota deliciosa. Sa mare viu en un torre de Vung Tau, l’antic Cap Saint-Jacques, que malgrat les guerres i els anys continua sent la platja de Saigon.  Els micos de la selva fan ràtzies als horts de la ciutat i s’enduen les bananes en un amagatall on les deixen madurar. 

 Per evitar aquests robatoris, els veïns fan semblant de disparar amb un bastó. El primer cop, els micos van fugir. La segona vegada, van parar el cul donant-s’hi un copet molt significatiu.  Voleu una altra prova d’intel·ligència ? En unes províncies arraconades de la Índia, consideren els micos com a homes que, un bon dia, van decidir de callar per sempre. Potser tenen raó els nostres cosins .