http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 12-07-2012 11:22

Incultura

                      E-notícies, 12/07/20120


Durant molts anys, vaig pensar que la meua lletjor em protegia de la temptació. Anava equivocat. Una alumna meua em vingué a veure demanant-me:

Li agradaria tenir una aventura amb mi?

I tant ! Ara bé, no sóc en Berlusconi.

Qui é ?

La bellesa i la ignorància de les minyones actuals és extraordinària. Els minyons tampoc saben gran cosa.


L'any passat, vaig demanar a una classe de comentar ' A une passante ' un dels millors poemes de Baudelaire. Recordi un comentari d'aquest vers ' Agile et noble avec sa jambe de statue. ' (àgil i noble amb la seua cama d'estàtua)

Un estudiant dictaminà ' l'auteur est bizarre. Il s'intéresse aux femmes qui portent des protèzes. ' (sic) Com voleu estudiar la literatura amb gent tan allunyada de la poesia?


La història tampoc no és el seu fort. Un col·lega em va mostrar una còpia sobre la guerra d'Algèria. El candidat escrivia ' En 1957, Guy Mollet envoie le comte Ingent en Algérie ' Ja sé que to això és contingent.


La setmana passada, vaig demanar a una candidata, que m'explicava el pròleg de l'' Antigone ' d'Anouilh, les dates de l'ocupació alemanya a França. Silenci.

Senyoreta, quan va començar la segona guerra mundial?

1914.

La segona.

1939.

Em va situar el desastre militar francès el 1942 i vaig descobrir que mai no havia sentit a parlar ni del mariscal Pétain ni del general De Gaulle.


Sic transit gloria mundi.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-07-2012 11:44

La victòria d'Espanya

                           E-notícies, 8/07/2012

 


Que no em vinguin amb camàndules! L'esport depén de la política i vice versa. Hem de recordar els Jocs Olímpics de Berlín i els de Moscou sense parlar de la Copa del Món de futbol a l'Argentina el 1978?


Entenc que tants espanyols s'hagin alegrat de la nova victòria de llur brillant selecció, una de les millors de la història del futbol. Ara, em desplau que aquests èxits merescuts amaguin la realitat. El futbol espanyol deu molt al futbol català. Què seria de la selecció espanyola sense els seus jugadors catalans? Per tant m'han ferit els comentaris anticatalans de la Xarxa i del Twitter quan els jugadors catalans van ensenyar la senyera a l'estadi.


Els espanyols no volen admetre que l'estat espanyol no és pas un estat nacional com Alemanya o Itàlia. A l'estat espanyol hi conviuen (malament) quatre nacionalitats: l'espanyola, la catalana, la basca i la gallega. Agradi o no, és així. Els espanyols troben normal que tants conciutadans seus desitgin la derrota de la selecció estatal? No els preocupen les xiulades basco catalanes de la final de la Copa del Rei?


Al Regne Unit, hi viuen anglesos, escocesos, gal·lesos, irlandesos. Cada nacionalitat hi té una selecció diferent de rugbi i de futbol. I no passa res. Catalunya i el País Basc encara no existeixen en el concert de les nacions. Potser els resultats de la selecció espanyola, no lluirien tant, però Espanya s'engrandiria si atorgués la independència als catalans i als bascos. Espanya tindria dos estats veïns germans on la seua influència cultural i sentimental es faria sentir. Crec que, a la llarga, en sortiria guanyadora. Seria una victòria moral.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan Peiroton  le 08-07-2012 à 17:45:15  (web)

L'esport depén de la política, clar, i potser també de la ciéncia (o hauria de dir " de l'art" ?) dels bioquimistes però això, només ho diuen els qui solen perdre.

 
 
 
el 06-07-2012 22:04

Lo rescontre de l'annada

La Melanie Zetofre parla de mi en el seu excel·lent blog, Ma vida amb ieu

 

 http://melanizetofre.blogspot.fr/

 

 

 

 

 

 

 

 

LO rescontre de l'annada que me farà venir tot plen de mond de Google.



Lo dimenge del Total Festum d'Argelièrs, rescontrèri lo famós Joan-Daniel Bezsonoff. Un grand moment. 
Mas de qué brandava a Argelièrs un nòrd-catalan, star qu'arrèstan per carrièras "al Sud" - es per aquò que carga de polos, perque totas las camisas, las li destripèron de fans barceloninas - e desconegut per Occitània?
E ben perque a bon gost lo tipe, pardí!

Tot comencèt dins una librariá barcelonina, l'Alibri, que i anèri perque i vendon de libres en aranés occitan. E volguèri comprar de libres en catalan. E veguèri lo darrièr libre del Sénher Bezsonoff, La melancolia dels Oficials, que n'aviái ausit parlar sai pas tròp ont (benlèu aquí?). Mas coma èra un pauc car e que la cubèrta m'agradava pas, lo prenguèri pas. E aprèp un cinquen torn de librariá - òc, fau totjorn cinc còps lo torn de las librariás, vaquí lo dialòg interior entre totes l(o)(a)s que son dins mon cap que comença: 
- òu, aquel tipe, lo te cal legir, amb tot lo buzz que i a a son entorn!
- oè, mas la cubèrta m'agrada pas
- puèi a un nom a la con
- a non, akò's pas un criteri. 63 punts a l'escrabble!
- puèi es un catalan del nòrd, amb un nom rus. Comola los defauts lo tipe, t'agradarà!
- rai, mas lo libre es car
- pren-ne un autre qu'es en pòcha. 
E prenguèri Les Amnèsies de Déu. Lo legiguèri. Me demandètz pas de qué parla, o sabi pas, çò que sabi es que me regalèri de lo legir. I a una istòria amb tot plen de personatges que me soveni pas cossí s'apèlan. Çò que sabi es que lo libre lo daissèri pas. Lo comencèri e lo volguèri pas daissar. M'agradèt l'escritura.
De costuma, legissi per que me conten una istòria e aquí, èra completament diferent, legissiái pel plaser dels mots, dels bons mots, de las frasas plan margadas. 
Alara, anèri sul site de la Llibrariá catalana e comprèri lo darrièr, La Melancolia dels Oficials e un autre que lo títol m'agradava : Un país de butxaca. E coma tot aquò m'agradèt, legiguèri tanben Una educació francesa. E aquò m'agradèt. Tot aquò en quauques setmanas. 
E per asard, o pas per asard, trobèri l'autor sus Facebook. E coma una adolescenta davant son cantaire preferit, lo demandèri coma amic. L'avantatge de Facebook, es que pòdes èsser l'amic de tot lo monde, de Joan Bodon o de Georges Brassens, de Napoleon e de Totankamon e mai de las estars actualas. M'acceptèt coma amiga. 
E vaquí. 
L'inconvenient de Facebook, es que quand siás amic amb quauqu'un, li parlas pas jamai. 
E puèi qué li auriái dich? "Bonjorn Sénher, m'agradan vòstres libres, compreni pas tot, mas me regali de vos legir"? Marca mal. Alara, vaquí, legissiái sos escriches sus la ret sociala e, a cada còp, clicavi un discret "m'agrada", que sos escriches m'agradan grèu, soi fan fan fan.
E vaquí.
Puèi un jorn de la fin del mes d'abrial, recebèri un messatge del tipe. Sas, quand as lo Facebook que parpadeja... "un messatge nòu de J Daniel Bezsonoff". èèèèè??? M'a escrich???? Pas possible! Lo còr que me fasiá tifa-tafa, los dets que trobavan pas mai lo trackpad, mas de qué me podiá dire?! 
E aquí, doas linhas que manquèron de me tugar. Me felicitava per un pòst del blòg. Faguèri la dança de la jòia davant l'ordenador:
Un : Bezsonoff, THE Bezsonoff, me parla
Dos: Bezsonoff, THE Bezsonoff, legís mon blòg
Tres: Aquò li agrada.

Aquí, en adolescenta fan, li escriguèri de mails quilometrics totes mai cagants los uns que los autres ont parlavi de literatura e de causas pas brica interessantas. Manquèri d'empatia, li auriái degut mandar d'aspirina : un jorn, me marquèt "Bé, no us vull cansar més.". Reviri : "siás plan brava, mas me conflas un pauc, voldriás pas anar emmerdar quauqu'un mai?".
Soi colha mas educada. Quitèri de li escriure. 
Èri ja plan contenta de li aver parlat.
Mas, l'avantatge de la vida virtuala, a un moment, te tòrnas crosar, un "m'agrada", un comentari, una question.
E entre dos "m'agrada", coma sabiái que lo tipe es un afogat de literatura occitana, li parlèri de la jornada Max Roqueta.
I cresiái pas ieu a sa venguda. E ben si, venguèt.
Vos disi pas dins l'estat qu'èri abans d'arribar a Argelièrs. Ieu que soi una timidassa e que sabi que 
, de la peta, soi capabla de pas dire un mot... Mas çò que sabiái pas, es qu'anavi trobar un charraire. Ò fant, ne coneissi de blagaires, mas aquel es campion totas categorias.
Ei, la propera vegada, em portes aspirina d'acord?


Primièra qualitat al primièr còp d'uèlh : c
arga de caucetas negras, pròva de bon gost. I a pas que Mickael Jackson e los jogaires de tènnis qu'an lo drech de cargar de caucetas blancas, sequenon, es coma cargar de caucetas dins las sandalas.


L'escotèri. Charrèrem. La vida.

Charra que charraràs, riu que riuràs.

Me regalèri de l'escotar que siaguèsse en catalan, en occitan (e òc, parla plan occitan lo tipe!) o en francés. Ò fant, coneissi quauqu'un de viu e de quasi jove qu'utiliza en francés lo passat simple e l'imperfach dau subjonctiu! Es per renfortir son costat old school. E venguèt sonar dins mon cap aquela frasa d'aquel libre que m'agrada tant e que legiguèri tantes còps : "
Broncher sur les imparfaits du subjonctif, en effet, prouve deux fois votre culture puisque vous les reconnaissez d’abord et qu’ils vous agacent ensuite." de La Chute d'Albert Camus. Sorriguèri, me vesiái coma l'interlocutor de Jean-Baptiste Clamence, lo que n'aprendrà mai sus el que sus l'autre. Vox clamans in Argeliero
Enfin, mai que mai, vox cantans in Argeliero, que lo tipe se trobèt un parelh de vièlhas, fans de sa votz e de son repertòri, que li cridavan "ò, maaaai, anatz-iiiii, encaaaara, ò siiii, nos agraaaada!". 

Pas mejan de far lo penequet sus l'èrba, aviái lo fan club de Luis Mariano qu'èra d'umor galòia.



Puèi, arribèt la consecracion. Entre una cançon de Luis Mariano e una citacion d'un autor qu'ai pas legit, ausiguèri que legissiá mon blòg dempuèi quauques meses. Una allucinacion auditiva? Non pas, me confirma e me ditz que... que...

a, e mèrda, es ja pro longàs aquel pòst, o vos contarai un autre jorn! 



E me caldrà tanben vos parlar de sos libres. Un jorn.



 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan Peiroton  le 08-07-2012 à 18:09:55  (web)

Sota aquest pseudo que sona a beguda anisada que cal posar a la nevera, s'amaga la millor blogaire de tota la blogosfera occitana. Ja seria hora que es posés a escriure un llibre! Potser ens caldria començar a recollir firmes per demanar que la Melani publiqui el llibre aquest...

2. Mitrofan  le 08-07-2012 à 18:50:50

Teniu tota raó. Li dic el mateix cada cop que parlem.

 
 
 
el 05-07-2012 13:04

Els ulls de les noies

E-notícies, 5/07/2012

 


  Fa uns quants anys, l'Agathe, una alumna meua, bella com una rosa en els poemes de Ronsard, em vingué a trobar a la fi d'una classe.

M'han dit que vostè és famós.

Mademoiselle, si j'étais célèbre, je ne serais pas ici. (Senyoreta, si fos famós, no seria aquí.)

En llegir decepció en els seus bonics ulls blaus, vaig afegir ' Sóc un poc famós. ' Tret dels catalanistes, dels meus coneguts i dels meus antics alumnes, sóc un total desconegut a la Catalunya del Nord. En canvi , al Principat, sense que hagi d'amagar-me amb ulleres de sol, uns quants lectors m'han saludat. Em llegeixen gent tan diversa com perruquers, taxistes, professors. Fins i tot, en Francesc, lector habitual d'aquesta revista, em va saludar l'11 de setembre de l'any passat en una parada davant de l'arc de triomf de Barcelona. Li dic ' bon dia ' si llegeix aquestes ratlles.



Estic molt agraït amb els meus lectors, els feliciti per llur bon gust literari i els animi a comprar molts llibres meus a llurs amics. Així podré passar vacances boniques i acumular vivències per un nou llibre.

Bromes a part, és curiós com certa gent, perquè t'han vist per televisió o han llegit quelcom teu, es pensen que formes part de llur món. Un dissabte al matí, estava esmorzant al meu pati quan va sorgir un home, amb un cotxe matriculat a Tarragona. Em va tutejar d'entrada sense conèixer, seguint el costum espanyol. Venia a veure'm sense avisar. Jo portava pijama, amb la panxa fora, la cara encara no afaitada, els ulls lleganyosos. I al paio el va sorprendre la fredor de la meua recepció.



En la meua vida, m'he trobat pel carrer amb gent realment famosa. El president Mitterrand durant el servei militar, el cantant Enrico Macias a l'avió, el ministre François Léotard al tren, el còmic Jean Amadou a la Gare de Lyon, Gérard Depardieu per un carrer de Niça. Sempre els vaig saludar amb un somriure i me'n vaig anar. Com ho diu la Marina, una amiga meua de Moscou, aviat aquestes qüestions de fama no tindran cap importància davant de l'eternitat.




 


Comentaris/ коментарии

 

1. Miquelet  le 06-07-2012 à 09:05:45

Hola bon dia !

Soc un antic alumne del senyor bezsonoff i puc confirmar que en Joan Daniel es molt famos ... en el meu cort... Mai oblidaré la seva humanitat i la seva sensibilitat.

Que vagi bé,, Joan-Daniel !

Fins Aviat
Michel

2. Mitrofan  le 08-07-2012 à 18:52:17

Gràcies Miquelet! Quants records! Recordes el viatge a Madrid i Andalúsia? Fou una setmana extraordinària?

3. MIQUELET  le 30-07-2012 à 01:07:42

aaaay si !!

cuants records !!

m'ho vaig passar bomba en aquest viatje amb la Nicole Oblique !!

 
 
 
el 02-07-2012 20:28

La cançó del juliol 2012

http://www.youtube.com/watch?v=gSyz6-QS6L0

una gran cançó del senyor Aznavour 

 

Ça passe
Un jour ce mal disparaîtra
Ça passe
Mon cœur peu à peu oubliera
La garce
Qui m'a joué
La farce
La comédie d'aimer
La parodie d'aimer
Ça passe
Viendra l'heure où ne tenant plus
En place
Je remonterai tout ému
La pente
Pour arracher
Vivante
De mes pensées
L'absente

Ça passe
Je connaîtrai d'autres saisons
Vivaces
Réapprendrai d'autres chanson
Et même
Mes lèvres à nouveau rediront
Je t'aime je t'aime
Ça passe
Au fil du temps le feu brûlant
Se tasse
Un amour meurt, un autre prend
Sa place
Qui d'un revers de main cassant
Le chasse, l'efface
Ça passe
Et blême
Mes lèvres à nouveau rediront
Je t'aime, je t'aime

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-07-2012 18:46

De 'polissó ' al Club de Lectura

Una article molt interessant sobre La presonera d'Alger

    sixtemoral

http://sixtemoral.wordpress.com/2012/07/01/de-polisso-al-club-de-lectura/

 

 

Vaig colar-me al club de lectura que la Mercè Foradada condueix a la Biblioteca Cardona.
Ho vaig fer però, amb el seu consentiment.
Comentaven el llibre La presonera d’Alger de Joan Daniel Bezsonoff , autor que m’interessa de manera especial. La lectura es va fer perquè l’autor serà a la Biblioteca Cardona el proper mes d’octubre en els actes que organitzen de manera permanent.

Havia llegit el llibre a l’any 2002 quan es va publicar i ara n’he fet una relectura.
Segueixo creient que és una gran novel·la.
Però també constato que al grup de persones que n’ha fet la lectura del club no ha estat precisament un llibre que agradés massa.


Potser la temàtica en que s’emmarca la història d’amor entre el capità Valls i la l’Àssia, presumpta terrorista del FNL algerià ens queda mot llunyana.
No obstant les anotacions que han fet de la lectura van ser molt interessants i al Mercè en va fer una excel·lent dissecció de la novel·la des d’un punt de vista estilístic i argumental.

En el moment de la lectura vaig escriure algunes notes:



La presonera d’Alger i els tres plans del llibre.

El Pla Polític: Entenc que hi ha una voluntat de l’autor d’exorcitzar els fets de la guerra d’Algèria, poc parlats i analitzats a França. El paper de l’exèrcit, el presumpte cop d’estat propiciat per l’OAS i el general Salan, la repressió, l’arribada del “pieds noirs”… Potser cal desenterrar els fantasmes per eliminar-lo i em sembla que el llibre de Bezsonoff hi ajuda.

 

El Pla moral. La violència i els límits del mal. La tortura i el terrorisme com estratègia de l’estat per combatre un altre terrorisme, el d’alliberament nacional . Els límits de l’amor i el sentiment contradictori que pot causar enamorar-se de l’enemic i les conseqüències que pot tenir a nivell personal i també en els afers col·lectius. La contradicció entre els drets i el sentiment de conquesta i pertinença.

 

I en el Pla narratiu, una aparent simplicitat que compta amb la presència de personatges secundaris en absolut superflus, sinó al contrari amb una profunditat psicològica notable el paper de col·lectius com els intel·lectuals davant el problema d’Algèria,. El llenguatge farcit de modismes propis del català del nord i sempre tot carregat amb una ironia que en alguns moments esdevé sarcasme…”

En definitiva relectura d’un bon llibre – per mi- i compartir-ho amb un grup dinàmic i amb una excel·lent conductora com la Mercè Foradada.
Una tarda agradable

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-07-2012 12:12

El doctor Roqueta

E-notícies, 1/07/2012

  No sé si molts lectors d'aquest diari han sentit a parlar de Max Roqueta, possiblement el millor prosista occità del segle XX amb d'Arbaud. Si no hagués escrit en una llengua tan martiritzada pel centralisme francès com l'occità, el cànon el reconeixeria sens dubte com un gegant de la literatura europea.

Max Roqueta, fill de pagesos benastants d'Argeliers (l'administració francesa hi posa dues eles) un poblet de la garriga que envolta Montpeller, es guanyava la vida fent de metge.

Fóra interessant estudiar la figura dels metges escriptors. De François Rabelais a Céline passant pels doctors Tchèkhov, Duhamel, Schnitzler o Reverzy, la llista s'allargassaria. La inflació de professors constitueix l'un dels flagells de la literatura contemporània.



Max Roqueta va escriure tota la seua obra en occità. Gràcies a l'abnegació del traductor Jaume Figueras, apòstol de la llengua d'oc, el lector català disposa d'una bona traducció acompanyada, a més, de la versió original. El professor Figueras voldria que tots els lectors catalans descobrissin que occità i català s'assemblen tant com l'afrikaans i el neerlandès. No m'he oblidat que us he promès un article sobre la lectura de llibres occitans. Aviat el podreu llegir. Amb un esforç relatiu, el lector pot accedir directament a la prosa tan poètica del gran Max. ' Còntes de caça, d'espèra au lop, noms sauvatges, tot compausava a aquel païs non sabe quina lutz de legenda. Dau manit es la patria, lo país qu'a pas jamai vist. ' Manit és el menut, el mainatge, el nen.



A Rússia, totes les cases on va viure algun escriptor es transformen en museus. A França, no... Joan-Guilhem, el fill de Max, conscient de la importància de l'heretatge literari, voldria convertir la casa de son pare, a Montpeller, en casa d'escriptor...No té prou diners per mantenir-la, i l'ajuntament no la vol comprar. El Qatar, potser...


L'associació ' Cercle occitan Max Roqueta ' a Argeliers va organitzar una jornada d'homenatge al gran escriptor. Amb Joan Claudi Forêt, guia apassionat i apassionant, vam passejar per la geografia roquetiana. Aquest passeig, entretallat amb lectures, dóna una coloració emocionant a les millors pàgines de Verd Paradís.





Vam passar per l'església vella, la parraguera de casa seua, el terreny de botxes ombrejat per la famosa morera, al cor de tantes metàfores. La vida és dolça a Argeliers quan l'estiu comença a instal·lar les seues primeres paradetes.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Arnau  le 02-07-2012 à 10:29:24

Només que haguéssiu fet un xic més de memòria, entre els metges escriptors, segur que us hauria vingut el cap el gran Pío Baroja

 
 
 
el 27-06-2012 17:23

Carta a Xavier Rius

E-notícies, 27/06/2012

 

 

 

 

 


He llegit el teu darrer anglès sobre l'anglès o la immersió que m'ha inspirat uns quants comentaris.

Durant quinze anys, he estudiat la llengua anglesa i tinc l'equivalent d'un nivell C1 en el marc europeu comú de referència per a les llengües. L'any passat vaig pronunciar tres conferències en anglès a la universitat de Lancaster i tothom m'hi va entendre i vaig entendre tothom. Ara, tot el meu coneixement real de l'anglès el dec més a la meua passió per a les cançons de Frank Sinatra, el cinema hollywoodià clàssic i a tantes converses amb un amic anglès que no a 15 anys d'estudi. Sorry !


Totes les classes no serveixen de res sinó a donar unes bases que cal consolidar vivint una llarga temporada als països, la llengua dels quals volem aprendre. Ara, no entenc que et mofis de l'anglès dels senyors Rajoy i Zapatero. El mateix president Sarkozy ignorava la diferència entre ' time ' i ' weather.'

 

A tu que t'encanta parlar francès, et recomani la lectura dels 9 volums (estic acabant el vuitè al cap de vuit anys. En llegeixi un cada estiu.) de la monumental ' Histoire de la Quatrième République ' de Georgette Elgey. Hi descobriràs que el president del govern francès Guy Mollet, professor d'anglès de formació, fou un dels pitjors estadistes de França mentre que el general De Gaulle i el president Mitterrand xampurrejaven la llengua de Shakespeare. Els traductors professionals fan molt bé la feina i tradueixen els matisos de l'anglès o de qualsevol altra llengua.


M'imagini que coneixes l'anècdota de la tràgica ambigüetat de la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Segons la versió anglesa, l'ONU ha adoptat la resolució que requereix ' withdrawal of Israel armed forces from territories occupied in the recent conflict ' mentre la versió francesa afirma ' retrait des formes armées israëliennes des territoires occupés lors du récent conflit. '


Supporters of the "Palestinian viewpoint" focus on the phrase in the resolution's preamble emphasizing the "inadmissibility of the acquisition of territory by war", and note that the French version called for withdrawal from "des territoires occupés" - "the territories occupied". The French UN delegation insisted on this interpretation at the time, but both English and French are the Secretariat's working languages


Està molt bé que el jovent estudiï l'anglès, però hauríem d''assolir un percentatge significatiu de locutors sabent francès, alemany, rus o xinès. Antany, tots els intel·lectuals catalans del Principat dominaven el francès. Ara, xampurregen l'anglès i durarà temps perquè les llengües neollatines són les nostres germanes. L'anglès no...

No serà fàcil, ja ho sé, but we must do it...Yes Sir!

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-06-2012 14:42

En la mort de Renat Botet

E-notícies, 23/06/2012

 

 

 

 

 

 


Tots els amants de la llengua catalana coneixen Renat Botet, autor d'un magistral diccionari on va recollir, durant 40 anys, totes les expressions i paraules específiques de la Catalunya del Nord.


El vaig conèixer el 1996 quan vaig publicar la meua primera novel·la ' Les rambles de Saigon ' que va resumir amb aquesta fórmula definitiva :

' Ets escrit Saigon cochon. '


Era un home deliciós, amb un sentit de l'humor molt pagès i una erudició universitària. Quantes presentacions, quantes signatures, quantes diades de Sant Jordi vam fer junts a Cotlliure, Sant Nazari, Perpinyà, Cabestany i fins tot Montpeller!


Sempre recordaré el dia que va demanar a Jean-Paul Alduy.' Monsieur le maire, connaissez-vous le sens de l'expression tocamanetes? Se dit d'un homme politique en campagne électorale qui a la poignée de main facile. ' La seua conversa, on evocava les ombres dels seus mestres —Josep Sebastià Pons i Enric Guiter— et passaveja per la dialectologia, el teatre, els viatges a països llunyans. Quan havia mirat de parlar-li de dones amb el malaguanyat Robert Avril, m'havia respost amb un somriure trist ' Les dones rai, voràs quan tindràs més de quaranta anys. ' Renat, aquesta serà l'única discrepància que tindré amb vós.


Ara que s'ha mort, deixant-nos sols amb la nostra pena, ens quedaran els seus diccionaris bilingües franco-català escrits en col·laboració amb el professor Cristià Camps, el seu diccionari d'expressions i sobretot el seu excel·lent Vocabulari rossellonès, fruit de tants anys de lectures i de converses amb els pagesos, artesans i pescaires del nostre país.


Joan Daniel Bezsonoff



 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-06-2012 11:16

Mons paral·lels

          E-notícies, 22/06/2012

Quan viatgi, em costa adormir-me en cambres estrangeres. Al cap d'alguns dies, ja m'hi acostumi. Si fos un príncep del petroli, potser demanaria a un arquitecte de construir-me la mateixa casa cada cent quilòmetres. Cases idèntiques, amb lleugeres adaptacions a les condicions climàtiques locals.

Les cadenes Bufalo Grill i Première Classe reprodueixen el mateix pla a tota la geografia francesa. He sopat al Bufalo Grill de Narbona i Arle. Cada cop, sortint del restaurant, vaig recercar el paisatge familiar de les vinyes i del Canigó.

Uns quants arquitectes comparteixen aquesta dèria i els monuments bessons no escassegen. L'estació de Deauville que, amb el estil anglo-normand, apareix en ' Un home i una dona' i 'Un singe en hiver ' , té dues germanes. Una a Pointe-Noire al Congo vora l'oceà i una altra, encara més exòtica, a Dalat, el Font-romeu vietnamita famós pel seu barri de vil·les basques, normandes i alpines.

Aquest estiu, si puc, viatjaré a Alemanya. Tinc moltes ganes de visitar el palau de Herrenchiemsee que Lluís II de Baviera, el reig boig, havia concebut com una rèplica de Versalles. Per ara, només conec l'antic Hôtel des Dauphins, reproducció del pavelló moment

Em fa gràcia que la Casa Blanca de Washington sigui possiblement un plagi del palau de Rastignac al poble de la Bachalariá (oficialment La Bachellerie), imitació del Château Peychotte a Merinhac (Mérignac), i que la basílica Notre Dame de la Paix de Yamousoukro retiri tant a Sant Pere de Roma. Per no parlar de quants Partenons...L'espectacular de Nashville, això sí, de formigó. I tanta columna jònica del segle XVIII i XX.

Potser, és per culpa de meu estrabisme que m'agrada veure el món doblat.





 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article