http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 03-12-2012 22:08

Cap a l'Orient

E-notícies, 4/12/2012

 

 

                                                                             


 

 

Un dels trets que més m'empipa dels meus compatriotes rossellonesos és llur manca d'interès, llur quasi menyspreu per les terres d'Occitània veïna, la Gavatxeria propera. Tothom a Perpinyà ha vagat pels carrers de Figueres i Girona, però ben poca gent s'ha dignat a passejar per Narbona.


A la meua novel·la, La revolta dels geperuts, he expressat tot el meu amor per aquesta ciutat tan lluny i tan a prop alhora.


En lloc d'agafar fred pels carrerons medievals, paga la pena visitar el museu d'arts antigues amb peces extraordinàries que han trobat al subsòl d'aquesta vella ciutat romana. El museu de belles arts, més banal malgrat el seu interès, presenta actualment una exposició de pintures orientalistes.


En una atmosfera de les mil i una nits, hi veureu quadres orientalistes amb vistes marítimes, una espectacular batalla de Navarino (' la bataille de Navarrin ' en francès) d'Ambroise Louis Garneray. La sala més emocionant conté 36 obres pintades a la vil·la Abd El Tif. Cada dos anys, a semblança de la vil·la Medicis o de la Casa de Velázquez, la ciutat d'Alger allotjava un artista que, a tall de lloguer, havia de regalar una obra seua al municipi. Hi trobem quadres clàssics, impressionistes, intimistes i col·lectius, fragments de l'Atlàntida abans del desastre.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Kimus  le 05-12-2012 à 11:56:05

A més ,Narbona era la nostra seu metropolitana abans que Tarragona, és una ciutat íntimament lligada als origens d ela nostra nació...

 
 
 
el 30-11-2012 13:26

El Donasà Bezsonoff

Avui, El Punt,   30/11/2012 

 

Xavier Cortadellas





Entre els escriptors actuals de la literatura catalana, Joan-Daniel Bezsonoff és tan singular com el Donasà, una comarca al nord del Capcir que tant la gent, com la Gran Enciclopèdia Catalana ignoren persistentment que és un vell territori català: oblidat. A Bezsonoff tampoc ningú no l’estava esperant a la nostra literatura. Hi va arribar, però, com a Els taxistes del tsar o com a Una educació francesa, a Les meues universitats, el quart llibre on ens parla dels seus orígens familiars i intel·lectuals, ens confirma també perquè no l’hi comptàvem. (A Un país de butxaca, en canvi, el tercer, se centra a parlar-nos de la pota catalana amb què el català amb arrels russes i passaport francès de Bezsonoff connecta amb la Catalunya-Capcir que batega tossudament sota la neu on l’han colgat altres llengües i altres cultures). Ara, a Les meues universitats, Bezsonoff novel·la els tres anys que va estar al Liceu Masséna de Niça, fent la Khâgne i l’Hypokhâgne, uns estudis preparatoris per al concurs d’ingrés a l’École Normale Supérieure i que avui “encara constitueixen la flor i la nata de les humanitats a França”. Com que és l’època en què tenia entre 17 i 20 anys, hi desplega fàcilment –i més brillantment, jo diria- l’univers que trobàvem als altres llibres més biogràfics, però també a la seva obra més directament novel·lesca: les minyones que no l’han estimat –molt especialment Sandra, “com la Claudia Cardinale a Il Gattopardo, en millor”-, les llibreries on va créixer –algunes com La Sorbonne de Niça ja no són ni el record del que eren-, una llarga llista de professores i professors denigrats, ridiculitzats i estimats o admirats; una llarga llista també d’estudiants cràpules d’aquells anys, reals o no -Tagliafico, el boig; l’incombustible Centini, Dominique Lecca, àlies La Dueña, i Sauge-Merle, a qui tothom deia Sauce-Merde-. Finalment, el que ell en diu El grau zero de l’escriptura amb totes les aportacions lingüístiques i culturals que l’han conformat com un autor català, tan exòtic que diria Vicenç Pagès, com el Donasà: les aportacions de la cultura francesa, per descomptat, que és, com sabem tots, especialment els mateixos francesos, la més important de totes (si el món no acaba de ser rodó és perquè no s’ha afrancesat prou); de l’espanyola (del segle XIX, del segle d’or, de Borges o de Garcia-Márquez i del seu estimat Luis Mariano), del llatí (més el de Juli Cesar que no el de Ciceró), del grec, de l’anglès (sempre una mica llunyà) i del niçard – o provençal o occità-, que a la Niça de Bezsonoff bategava amb la feblesa d’algú que necessita un bypass, però que va ser també un pont insospitat cap a una cultura catalana que en el cas particular de Bezsonoff, tot just començava a aparéixer. (Colgada sota la neu de 350 anys de grandeur, però encara prou viva per poder renèixer).
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-11-2012 11:31

Obama és legalment president?

E-notícies, 22/11/2012

 

 

 

 


Anit passada, vaig mirar el darrer episodi de ' The Winds of War ' una sèrie remarcable amb Robert Mitchum, adaptada d'una novel·la èpica de Herman Wouk. No sé si es va veure aquesta sèrie a l'estat espanyol, però segur que tothom recorda ' El motí del Caine ' una altra de les seues novel·les ambientades en la segona guerra mundial.


Una bona part del darrer episodi transcorria a Pearl-Harbor. Confessi que vaig pensar en dues pel·lícules famoses ' D'aquí a l'eternitat ' de Fred Zinnemann i ' The revolt of Mamie Stover ' de Raoul Walsh, amb Jane Russell en un dels seus millors papers.


Per molta gent, Hawai constitueix la quintessència de l' ' American dream.' Qui recorda la tràgica annexió de Hawai al segle XIX? El 1810, el rei Kamehameha I va unificar tots els petits regnes de l'arxipèlag. Els Estats Units, França i Rússia van mirar d'annexionar el reialme pròsper. Uns soldats americans van desembarcar-hi el 1894 i van proclamar la creació d'una república bananera. El 7 de juliol del 1898, els Estats Units annexionen el país, que accedeix a l'estatut d'estat americà el 1959.


Cap acte de dret internacional va ratificar l'annexió de Hawai. Un govern provisional, que els Estats Units no reconeixien, els va cedir l'arxipèlag. Mai no es va organitzar cap referèndum a les illes. Arran de l'Apology resolution del 23 de novembre del 1993, el congrés nordamericà reconeix que el poble hawaià mai no ha renunciat a la seua sobirania.


Fóra massa fàcil establir comparacions amb Catalunya. Només afegiré que el president Obama, nascut a Hawai, no és pas americà segons la legislació internacional. A casa nostra, tenim casos semblants. Un dia d'aquests us parlaré del Donasà, un territori occità que legalment encara pertany a la corona d'Aragó.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 23-11-2012 à 13:37:48  (web)

On ne te voit plus mon petit...

2. jriart  le 24-11-2012 à 16:30:56

...« Els meus exèrcits es constituïen de soldats Airfix. Comprava les capes en una adrogueria del carrer major a Verneuil-sur-Seine quan passava els caps de setmana a ca ma mare i en Marcel. Minúsculs, aquells petits soldats representaven amb una gran fidelitat els uniformes de tropes tan variades com la infanteria nordista, l’Afrika Korps de Rommel —la guilla del desert— els granaders de la Guàrdia de Napoleó a Waterloo. La Garde meurt mais ne se rend pas…Cada capsa d’Airfix constava de vint-i-cinc peces. »...
...Allavontes, llegint aquest paràgraf, tot això va ressonar, com un missatge personal secret a llarga distància, dins el temps i dins l'espai, i me vaig recordar d'ells (els petits soldadets) i del nom de la marca (AIRFIX) que m'havia sallit del cap. Llavontes, se va desclenxar en mi el que podriï anomenar l'« Operació Resurecció » ( perquè estic lligint el De Gaulle, le rebelle, d'en Lacouture, el biograf d'en Mauriac encara que m'adoni que no és cap missatge destinat a la Resistència sinò el nom donat pels afids de l'Algèria francesa per a mantenir l'antiga colònia dins l'òrbita de la metropoli gal.la – vet aquí el que és de llegir massa llibres o de mirar massa films, i també, mirant cap a la Història, l'inanitat de voler fer reviure el passat-). En tot cas, per a la meva història personal, ara, per a jo*, aquests petits mots han sigut un potent incentiu per a moure moltes coses, per dir-ho d'una manera, i vet aquí per què (Si les senyores i els senyors se volen donar la pena de seguir-me i d'entrar en aquestes linies)...
… Fa dos anys, després de la mort del meu pare, la meva mare i el meu germà, vam decidir vendre la casa familial de Perpinyà. Va ser buidada del peu al cap, tal com convé dins aquesta mena de cosa.. Però, dins l'operació, els juguets meus, que s'havien arraconat a les golfes, van desaparéixer, donats a Emmaus, una associació caritativa, o qui sap a qui. Encara que no n'haviï fet cas durant anys, sul cop, quan en vaig ser assabentat una setmana més tard, em va recar**. Mira, com ho farem? Com podrem. És aixis i prou. Més, tanmateix, vaig passar a la séu de l'associació esmentada, per si de cas, i vaig recuperar, mira que bé, una part del «tresor»,(que finalment, tal m'apareixia, ara que era al punt de s'enfonsar totalment), és a dir, avionets i cotxets de metall, la història dels quals me ressaltava a la cara tant punt els veié...
...Torni sul «sicut***».
Fa menys d'un any, finalment, la casa es va vendre. Va ser com una petita mort sul cop. Eren gairebé 38 anys que s'enfonsaven davant de jo o que es velaven, per no ser tant definitiu. Sempre quan miravi les votures salvades de l'Aigat sobtat, sempre teniï el record entendrit de tots aquells juguets que no s'havien pogut escapar del diluvi i sobretot aquells soldadets de plàstic, tot petits petits, desats en la capsa a vores taronja d'un aparell Moulinex (el per a fer la maionesa****) que m'havien deixat els pares. Té, ho vo's per a posar els soldats? ho farem pas pus servir. Anava de primera perquè tancava bé amb el seu sistema sofisticat de la llengueta de cartró. Aquest tresor, perquè s'hi barrejaven els colors groc, verd kaki, blau fumós, gris, tots de la mateixa mida (de l'alçada de la primera falange de l'índex- el d'on't hi ha l'ungle-) més de forma diferent, que quan obries la tapa, és com si admiressis rubis i esmaragdes, ducats i doblons*****, com l'oncle Picsou i quan ficaves la mà a dintre és com si remenessis un saladier ple de granets, que la mamà havia acabat de triar, amb el seu so de cascavells tant característic, aquest tresor, doncs, s'havia esfumat. Malitsigui, quina poca sort******...
I vet aqui(t) que fa un mes, rellegint les pàgines del blog de Can- Alabat sia- Mitrofan, vaig caure
sus del paragraf aquell, que coneixeu, si m'heu fet el favor de venir amb jo fins aquí baix, i que em va obrir, per la seva fórmula màgica (Airfix) noves finestres quan vaig picar el mot fatídic sobre la tela. Llavors era un Aigat benèfic, un ressorgiment del passat, i tot això en color, que m'assaltava els ulls mirant sus de la pantalla els soldadets que havien tornat, de totes mides, de totes formes, com Mac Arthur de les Filipines dient « Ja tornaré », i era ben bé això. Tots eren aquí, marededéu.
Ara, n'he comandat a dojo a tota Europa (això de bonic de la fabricació en sèrie), així com per a les maquetes 1/72 dels avions anglesos de la segona guerra mundial (spitfire, hurricane...). He descobert també un interès per a aquesta marca mítica del juguet inglès i per a la seva producció, alguns militars dirien « tot azimut », que m'ha donat la dèria de crear un diorama sobre la batalla d'Anglaterra el 1940 (té, any d'Aigat) i per fi m'he posat a l'inglès com mai a cops de lectura de llibres, de noticies o de pàgines internet dels sitis merxants inglesos.
I cric i crac, el conte és acabat. Regards. JRiart.

*Mi.
**Em va saber greu.
***«Sic».
****I és bona.
*****Com l'oncle Picsou.
******Chança.

3. Mitrophane  le 24-11-2012 à 17:36:29  (web)

El gran Lamartine (vaig viure 25 anys al carrer de Canes que porta el seu nom. A Canes, a costat de Niça: i ara m'estic a Nils a costat de Cànoes...) ja ho va dir en un vers esplèndid

' Objets inanimés, avez -vous donc une âme? '

Gràcies per compartir tots aqueixos records amb mi i tots els lectors del blog. La meua passió pels soldadets no va pas tan lluny com la vostra perquè sun un munt de maladret. M'encantaria d'edificar una maqueta de la Rue Catinat el 1954 mes tinc ells dits plens de cagalls. Es així...

4. Mitrophane  le 24-11-2012 à 17:41:43  (web)

Per cert el blog és només un tast dels meus llibres? Trobareu altres records si me feu l'honor de llegir ' Una educació francesa " per exemple

 
 
 
el 14-11-2012 18:46

Poderosos i miserables

E-notícies, 14/11/2012

 

 

 

 


En l'Antiguitat romana, deien que no es podia sospitar la dona de Cèsar. Com veurien la situació actual si tornessin entre nosaltres?


El president socialista de la regió Llenguadoc-Rosselló —Christian Bourquin—, antic president del Consell general de Catalunya Nord i batlle de Millars, acaba de ser condemnat per favoritisme a 2 mesos de presó en suspensió de condemna.


El comunista Nicolas García, alcade d'Elna, l'han condemnat a 3 mesos de presó no faedors per ' prise illégale d'intérêts. '


La dreta departamental no millora el panorama. L'inefable Alain Ferrand, batlle del Barcarès, fou condemnat a 5 anys d'ineligibitat i a18 mesos en suspensió de condemna per malversació.


Les més altes autoritats de la República donen l'exemple ja que el primer ministre, Jean-Marc Ayrault, va ser condemnat el 1997 a només 6 mesos en suspensió de condemna i a una multa de 30 000 francs per favoritisme.


Per defensar-se, els polítics francesos solen argumentar que no han comès cap delicte d'enriquiment personal. Ad majorem Dei gloriam.


Els ciutadans, gens rancuniosos, van tornar a elegir tota aquesta gentola o la seua dona, en el cas del senyor Ferrand, que va dimitir de l'alcaldia al cap de cinc anys perquè el seu marit es pogués presentar de nou a les eleccions.


Recordem que qualsevol empleat municipal, qualsevol funcionari l'acomiaden tan bon punt un tribunal el condemna. Ja La Fontaine ho declarava amb una ràbia melangiosa.

' Selon que vous soyez puissant ou misérable, / Les jugements de cour vous rendront blanc ou noir. '


Ara, el rei Lluís XIV mai no va pretendre que era un demòcrata.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-11-2012 09:50

Bezsonoff en la Khâgne

Màrius Serra,     La   Vanguardia, 10/11/2012

Joan -Daniel Bezsonoff es un escritor norcatalán

de trayectoria notable. Nacido en Perpiñán en  1963, empezó a publicar en la editorial rosellonesa

El Trabucaire,

pero algunos no le descubrimos

hasta que hizo el salto a Empúries para publicar una serie

de novelas excelentes situadas en momentos históricos

clave:

La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts

(2004) y

Les amnèsies de Déu (2005). Convergían en

ellas elementos que las dotaban de un aire nuevo en nuestras

letras. Por un lado, una lengua literaria peculiar, forjada

en mil lecturas y en el habla de los ancestros, sin

abusar de particularismos pero sin renunciar a ellos, la

de alguien que se toma la vida con filología. Pero también

una sensualidad desaforada inscrita en episodios

históricos bien documentados, un punto de vista intrínsecamente

europeo y la creación de personajes de la cultura

catalana en entornos poco habituales en nuestra literatura.

Por ejemplo, el teniente del ejército francés

Alexandre Pagès, herido en la Primera Guerra Mundial

y destinado al consulado francés de Barcelona con la misión

de reclutar a jóvenes catalanes para el ejército aliado

con la (vana) promesa de que, caso de ganar, las tropas

aliadas concederían la independencia a Catalunya.

La sorpresa causada por su mundo narrativo propició

que el mundo editorial le pidiese libros memorialísticos

que explicasen de dónde surgía un escritor como él. Así

nacieron

Els taxistes del tsar (2007), sobre la indagación

en sus ancestros rusos,

Una educació francesa (2009) o

Un país de butxaca

(2010), sobre su catalanidad. Desde

entonces, cada nuevo libro de Bezsonoff lo confirma como

un memorialista excelente, nada ajeno al feliz descubrimiento

que, a ojos de sus lectores surcatalanes, una

buena parte de su cotidianidad le transforma en todo un

personaje, con su

curiosidad poliglótica,

su pasión por

las canciones de

Luis Mariano y sus

crisis de hombre

abandonado pero

siempre atento a

nuevos encuentros.

Tras reincidir en la

novela con

La melancolia dels oficials (Empúries, 2011),

ahora

L’Avenç le publica Les meues universitats, unas memorias

de los años de formación que añaden un nuevo

elemento específico a su, válgame el oxímoron,

exotismo

endógeno

. Y es que cuando Bezso nos relata su paso por

la Hypokh

âgne (el primer año de estudios de letras en el

sistema francés, oficialmente Lettres Supérieures) y la

Kh

âgne (el segundo, o Première Supérieure), descubrimos

que la suya es una de les últimas generaciones educadas

con unos cánones (griego, latín) que han desaparecido.

Es impagable cuando se enamora del castellano en

textos del Siglo de Oro y el contraste con la lengua que

habla la gente en Salamanca, donde no logran comprender

que un francés hable catalán. Todas las lenguas, especialmente

las románicas, son la patria de Bezsonoff, pero

elige como propia el catalán.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-11-2012 12:09

La Vall d'Aran i la independència

E-notícies, 8/11/2012

 

 

 

 

La Vall d'Aran constitueix un cas únic a Europa. Si bé Occitània s'estén a tot el sud de França, dels Alps al Pirineu, el sol territori on la llengua occitana té un reconeixement oficial és la Vall d'Aran.

A França, cementiri de les llengües, consideren l'occità com una llengua regional, patrimoni de la República, que es pot estudiar a les escoles, als col·legis, instituts i a la universitat, però que no gaudeix de cap altre reconeixement oficial. Segons la legislació francesa, digna del llit de Procust, hom no es pot casar ni fer un testament en la llengua de Frederic Mistral i dels trobadors.

He llegit i sentit a dir que molta gent a la Vall d'Aran s'estimaria més quedar-se a Espanya que formar part d'un estat català.

No crec que els occitans de la Vall d'Aran es vulguin separar de llurs germans catalans. Si mai aquesta fos la voluntat majoritària dels aranesos, caldria respectar-la, però haurien de dir adéu per sempre a l'oficialitat de l'occità. Em sorprendria que algun govern espanyol continués atorgant-los aquest dret.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan Peiroton  le 09-11-2012 à 07:00:00  (web)

Els aranesos no són catalans. Es una realitat que ben pocs catalans saben o volen contemplar. Segur que si els aranesos volen quedar a Espanya, hauràn de negociar amb Madrid un estatut especial d’autonomia comparable als de Ceuta o de Melillla per evitar un restacament sense condició a Aragó. Sabràn fer-ho i ho conseguiràn com a recompensa per la llur fidelitat a la Corona, probablement. I el rei continuarà venint a esquiar a Vaquèira i aprendrà a fer frasetes en aranès que ficarà en mig dels seus discursos. I el català deixarà de ser oficial a l’Aran, tampoc serà llengua obligatòria a les escoles araneses. I l'aranès deixarà de ser llengua oficial a Catalunya. De totes maneres, no són els catalans els qui poden salvar l’occità, desgràciadament. Sols els occitans poden fer-ho i no ho fan.

 
 
 
el 06-11-2012 11:51

La cançó del novembre del 2012

http://www.youtube.com/watch?v=CC0wsBzHrzc

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-11-2012 19:24

Un infant perdut

  

 

S'ha celebrat enguany el cinquantè aniversari de la independència algeriana. S'han publicat molts llibres nous. Entre ells, destacaré La montagne de Jean-Noël Pancrazi —autor de novel·les i relats autobiogràfics com Les quartiers d'hiver, Tout est passé si vite— coronat per tres premis prestigios, prix Méditerranée, prix François-Mauriac, prix Marcel-Pagnol.

La montagne és el germà bessó, el germà maleït del lluminós Madame Arnoul.

Potser els lectors recordaran la meua admiració apassionada per aquesta obra. Fa quinze anys que en reclamo debades la traducció al català. Crec que un dia o l'altre m'hi hauré de posar jo mateix. Fins ara he reculat davant d'aquesta aventura intel·lectual perquè no vull trair la bellesa de l'original. Pancrazi, amb una frase llarga molt francesa, captura les sensacions com parpinyols. És el novel·lista de les olors.

Madame Arnoul es presenta com el relat de la seua infantesa a Batna, població als altiplans d'Algèria que l'estiu transforma en ' raval del desert. ' Les guies turístiques de l'època descriuen Batna com ' une ville sans caractère.' Amb Pancrazi, la petita ciutat lluu com una Arcàdia devastada per la guerra. L'evocació dels 'esdeveniments ' guerra apareix a través de la mirada d'un infant, enlluernat per la bellesa del món. Aquest meravellament explica, al meu entendre, perquè Pancrazi ha trigat tant abans de revelar-nos un episodi horrible a La montagne. La seua atrocitat hauria trastornat el to de Madame Arnoul, li hauria donat un caràcter tràgic que hauria malmès la tonalitat elegíaca del relat.

Com es pot resumir una obra mestra? Tota l'artilleria dels crítics i dels catedràtics de literatura mai no podrà transcriure la felicitat amarga que traspua del llibre, fràgil com les roselles d'Algèria. Una tapisseria d'olors, un vent sorrenc travessa aquestes pàgines líriques. Pancrazi recorda petits plaers de cada dia com l'arribada nocturna de l'avió de París, els caramels que es diuen Batna com la ciutat, una tarda al Régent, l'alegria d'un passeig per les Allées Bocca. El bloc de pisos lletjot que es veu a les velles postals i els arbres anèmics sota els quals passen unes senyores cansades apareix, gràcies a la màgia del record, com un paradís.

Mai no he pogut llegir sense emoció el darrer capítol, punyent i superb, desesperat com les simfònies de Rachmaninov. Un matí d'estiu, un mainatge se'n va de la seua terra, pressentint que no hi tornarà mai més. Aquell dia naixia un gran escriptor.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-11-2012 09:20

Una ressenya occitana

Melania Zetrofré                                   http://melanizetofre.blogspot.fr/

 

 

Lo problèma quand coneisses d'artistas o d'escrivans, es que te cal engolir sas òbras. As un amic musician? E ben te cal anar al concèrt que passa prèp de l'ostal o pièger, anar a las repeticions. A d'avantatges : escotas lo CD abans que sortisca per la plèba. Çò delicat dins l'istòria, es que te cal donar ton vejaire e ieu sabi pas mentir. Se m'agrada o disi, se m'agrada pas, o disi tanben...
As un amic escriveire? E ben te cal legir sos libres. O al mens, los crompar, e davant el, aital o sap que l'as crompat son libre. Se sabiatz lo nombre de libres qu'ai dins la bibliotèca perque ne coneissi l'autor... e pas legits, plan segur.
 

 

 

 


 Zo, un esforcet de memòria, quin autor subreconegut rescontrèri i a pas gaire?
E ben figuratz-vos que lo tipe ven de publicar un libre que podètz crompar en linha a la librariá catalana. Çò que faguèri. Perque lor cal crompar a las librariás independentas (la librariá catalana a Perpinhan, Sauramps a Montpelhièr o la librariá arlatenca les Passionnés.)



E ben me regalèri de lo legir Les Meues Universitats del Sénher Bezsonoff! Coma totes los libres d'aquel nòrd-catalan felibre (ben òc, es sòci del Felibritge, o sabètz ben que los nòrd-catalans se prenon per d'occitans!), me faguèt plan rire e, un còp de mai, lo daissèri pas. En doas seradas, foguèt plegat. O cal plan dire, una de las qualitats de Bezsonoff, es que sos libres son pas longs (aquò, o disi perque sabi que lo va embufar...). I conta son aventura en classa preparatòria a las grandas escòlas, particularitat francesa. O avoi, de còps que i a, aviái enveja d'escampar lo libre que las classas preparatòrias pudisson l'elitisme made in França e la pudesina ne sortissiá per las paginas. Mas, l'escampèri pas lo libre, pas brica, que me regalavi de lo legir. Es fòrça plan escrich, escriu plan lo tipe, o sabi o ai ja dich mas o pensi a cada còp, meritariá d'èsser revirat dins d'autras lengas... E puèi m'agradèt de legir aquela realitat que m'es coneguda, mas pas completament. Me demandi coma los catalans van comprene aquela istòria de las classas preparatòrias a las grandas escòlas. Rai, nos en cagam, an pas que d'aver una escòla elitista eles tanben, òu.

Un extrach, que soi segura que tot plen de mond que s'alfabetizèron tard en occitan s'i reconeisseràn. Legissètz coma es fòrt aquel Bezsonofàs:

"Cada tarda, després de les classes, em recreava estudiant la llengua dels meus avis. No es podia dir que l'aprengués. Ja m'ho sabia tot, tret de la terminologia gramatical amb conceptes tan àrids com els pronoms febles, el perifràstic i altres francesilles. Transformava en coneixença activa unes nocions passives. La llengua catalana m'apareixia com una vella casa de muntanya on ja havia viscut, en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses. Encenia l'electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari. No explorava una borda desconeguda sinó que recuperava un bé perdut. Ortografiats segons convencions que descobria, els mots dels meus avis, netejats, polits, lluïen com lluïses al fons de baguls claferts de tresors." (p. 130)

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-10-2012 11:41

A Bages no hi vagis


  E-notícies, 30/10/2012

 

 

 

 


' A Bages, no hi vagis si amics i parents no hi hagis. 'Aquesta dita tan famosa al Rosselló és vella com la nostra llengua. Existeix també a Occitània referida al poble llenguadocià de Bages, a pocs quilòmetres al sud de Narbona. Fins i tot Frederic Mistral la recull al Tresor dóu Felibrige. ' Anes pas à Bajos / Que nou parent ou amic l'ajos. '


Aquests proverbis m'interessen perquè testimonien d'un estat de la llengua anterior a la forma actual. En diuen encertadament formes 'fossilitzades.' En català del Rosselló ara diríem ' Vagis pas a Bages si hi tenes pas amics o parents. ' Aquesta dita conserva el record del temps quan els nord-catalans empraven la negació ' no ' en lloc de ' pas ' i el verb ' haver ' per tenir...Així com la toponímia del Baix Llenguadoc, bessona de la rossellonesa, l'equivalent llenguadocià del nostre proverbi palesa la unió íntima i antiga entre les llengües catalana i occitana que serien probablmement la mateixa si la guerra i les polítiques no ens haguessin separat.


Diumenge, no vaig fer cas al proverbi i vaig anar a Bages on organitzaven una fira de col·leccionistes. Hi vaig passar un parell d'hores delicioses. A costat de les tradicionals postals de les colònies franceses on reviu tot un món perdut, de les biblioteques sobre la primera guerra mundial, vaig descobrir col·leccions molt més originals. Un senyor gran, amb una pinta de corsari, exposava un munt d'objectes relaccionats amb Coca Cola. Rètols, calendaris, despertadors, ganivets etc. Quan li vaig demanar si s'interessava en Pepsi Cola, em va respondre amb gravetat. ' Això no seria correcte...' No vaig gosar demanar-li per què...


Un altre home ensenyava un centenar de capses de mistos amb cartells de cinema. Vaig reconèixer la Marylin, Jean Gabin, Luis Mariano i Jean-Paul Belmondo. Finalment, em vaig entretenir davant d'una desena d'escaquers.


Aquestes passions, que no perjudiquen a ningú, fan la vida més bonica i més suportable.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Arnau Gustau  le 30-10-2012 à 15:15:26

A l'Anoia diem "A Montmaneu, si no hi teniu feina, no hi aneu; i si hi aneu, pell i llana hi deixareu"

2. a València  le 31-10-2012 à 13:42:25

Als pobles diem: " A valència no vages si no portes diners, que voràs moltes coses i no compraràs res"

3. Joan-Carles Martí i Casanova  le 31-10-2012 à 19:41:37  (web)

La dita original, amb morfologia verbal medieval catalana i valenciana actual devia ser: " A Bages no hi vages". Posteriorment, el català oriental va evolucionar: vages<vagis. La cosa s'explica, a més a més, pel betacisme nordoriental que pronunciaria "Al Bages no hi bages" mentre els valencians i els balears mantenim encara la diferència v/b com fan el francès i també l'occità de Provença. Es tracta d'un cas clar on es juga amb l'homonímia: sonen igual però la semàntica és diferent.

Mestre Bezsonoff encara no he llegit la nova novel·la però ho faré en tornar de Londres. Faré ressenya en les pròximes setmanes i en poder ser...

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article