VEF Blog

Un infant perdut

S'ha celebrat enguany el cinquantè aniversari de la independència algeriana. S'han publicat molts llibres nous. Entre ells, destacaré La montagne de Jean-Noël Pancrazi —autor de novel·les i relats autobiogràfics com Les quartiers d'hiver, Tout est passé si vite— coronat per tres premis prestigios, prix Méditerranée, prix François-Mauriac, prix Marcel-Pagnol.

La montagne és el germà bessó, el germà maleït del lluminós Madame Arnoul.

Potser els lectors recordaran la meua admiració apassionada per aquesta obra. Fa quinze anys que en reclamo debades la traducció al català. Crec que un dia o l'altre m'hi hauré de posar jo mateix. Fins ara he reculat davant d'aquesta aventura intel·lectual perquè no vull trair la bellesa de l'original. Pancrazi, amb una frase llarga molt francesa, captura les sensacions com parpinyols. És el novel·lista de les olors.

Madame Arnoul es presenta com el relat de la seua infantesa a Batna, població als altiplans d'Algèria que l'estiu transforma en ' raval del desert. ' Les guies turístiques de l'època descriuen Batna com ' une ville sans caractère.' Amb Pancrazi, la petita ciutat lluu com una Arcàdia devastada per la guerra. L'evocació dels 'esdeveniments ' guerra apareix a través de la mirada d'un infant, enlluernat per la bellesa del món. Aquest meravellament explica, al meu entendre, perquè Pancrazi ha trigat tant abans de revelar-nos un episodi horrible a La montagne. La seua atrocitat hauria trastornat el to de Madame Arnoul, li hauria donat un caràcter tràgic que hauria malmès la tonalitat elegíaca del relat.

Com es pot resumir una obra mestra? Tota l'artilleria dels crítics i dels catedràtics de literatura mai no podrà transcriure la felicitat amarga que traspua del llibre, fràgil com les roselles d'Algèria. Una tapisseria d'olors, un vent sorrenc travessa aquestes pàgines líriques. Pancrazi recorda petits plaers de cada dia com l'arribada nocturna de l'avió de París, els caramels que es diuen Batna com la ciutat, una tarda al Régent, l'alegria d'un passeig per les Allées Bocca. El bloc de pisos lletjot que es veu a les velles postals i els arbres anèmics sota els quals passen unes senyores cansades apareix, gràcies a la màgia del record, com un paradís.

Mai no he pogut llegir sense emoció el darrer capítol, punyent i superb, desesperat com les simfònies de Rachmaninov. Un matí d'estiu, un mainatge se'n va de la seua terra, pressentint que no hi tornarà mai més. Aquell dia naixia un gran escriptor.