Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Una ressenya occitana
Melania Zetrofré http://melanizetofre.blogspot.fr/
Lo problèma quand coneisses d'artistas o d'escrivans, es que te cal engolir sas òbras. As un amic musician? E ben te cal anar al concèrt que passa prèp de l'ostal o pièger, anar a las repeticions. A d'avantatges : escotas lo CD abans que sortisca per la plèba. Çò delicat dins l'istòria, es que te cal donar ton vejaire e ieu sabi pas mentir. Se m'agrada o disi, se m'agrada pas, o disi tanben...
As un amic escriveire? E ben te cal legir sos libres. O al mens, los crompar, e davant el, aital o sap que l'as crompat son libre. Se sabiatz lo nombre de libres qu'ai dins la bibliotèca perque ne coneissi l'autor... e pas legits, plan segur.
Zo, un esforcet de memòria, quin autor subreconegut rescontrèri i a pas gaire?
E ben figuratz-vos que lo tipe ven de publicar un libre que podètz crompar en linha a la librariá catalana. Çò que faguèri. Perque lor cal crompar a las librariás independentas (la librariá catalana a Perpinhan, Sauramps a Montpelhièr o la librariá arlatenca les Passionnés.)
E ben me regalèri de lo legir Les Meues Universitats del Sénher Bezsonoff! Coma totes los libres d'aquel nòrd-catalan felibre (ben òc, es sòci del Felibritge, o sabètz ben que los nòrd-catalans se prenon per d'occitans!), me faguèt plan rire e, un còp de mai, lo daissèri pas. En doas seradas, foguèt plegat. O cal plan dire, una de las qualitats de Bezsonoff, es que sos libres son pas longs (aquò, o disi perque sabi que lo va embufar...). I conta son aventura en classa preparatòria a las grandas escòlas, particularitat francesa. O avoi, de còps que i a, aviái enveja d'escampar lo libre que las classas preparatòrias pudisson l'elitisme made in França e la pudesina ne sortissiá per las paginas. Mas, l'escampèri pas lo libre, pas brica, que me regalavi de lo legir. Es fòrça plan escrich, escriu plan lo tipe, o sabi o ai ja dich mas o pensi a cada còp, meritariá d'èsser revirat dins d'autras lengas... E puèi m'agradèt de legir aquela realitat que m'es coneguda, mas pas completament. Me demandi coma los catalans van comprene aquela istòria de las classas preparatòrias a las grandas escòlas. Rai, nos en cagam, an pas que d'aver una escòla elitista eles tanben, òu.
Un extrach, que soi segura que tot plen de mond que s'alfabetizèron tard en occitan s'i reconeisseràn. Legissètz coma es fòrt aquel Bezsonofàs:
"Cada tarda, després de les classes, em recreava estudiant la llengua dels meus avis. No es podia dir que l'aprengués. Ja m'ho sabia tot, tret de la terminologia gramatical amb conceptes tan àrids com els pronoms febles, el perifràstic i altres francesilles. Transformava en coneixença activa unes nocions passives. La llengua catalana m'apareixia com una vella casa de muntanya on ja havia viscut, en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses. Encenia l'electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari. No explorava una borda desconeguda sinó que recuperava un bé perdut. Ortografiats segons convencions que descobria, els mots dels meus avis, netejats, polits, lluïen com lluïses al fons de baguls claferts de tresors." (p. 130)