http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 22-05-2013 21:49

Adéu Sensei!

                   

Fa uns quants anys em vaig voler matar. Em trobava a l'Hôtel de la Demi Lune a Lanamesa, establiment que no devia haver canviat gaire en cinquanta anys. Un ascensor arcaic puja a les tres plantes amb un passadís llarguíssim que tenen la comuna al fons. Em vaig despertar al capvespre amb la certesa absoluta que m'havia de matar. Era evident com el cicle de les estacions. Per què no ho vaig fer? No vaig tenir por. No. Me va fer goda, una mandra incontrolable. Me va fer goda sàller del llit, pujar la cortina, obrir la finestra i saltar. Vaig pensar. Em mataré demà...

La lectura d'alguns números de la revista La Nouvelle Revue d'Histoire que m'havia deixat mon pare em va ajudar a passar una vetllada agradable. Aquella revista, ben presentada i amb col·laboradors de categoria, tenia una orientació ideològica més aviat dretana diferent de la premsa habitual.


El director de la revista —Dominique Venner— havia mirat de matar el general De Gaulle als vint anys. Durant la seua estada a les presons de la república va llegir i va reflexionar molt. Es va convertir en un dels majors ideòlegs de l'extrema dreta francesa.


Les seues teories neopaganes no m'interessen. Sempre priviligiï l'home que val més que els seus discursos. Amb els anys, Venner havia deixat la política i escrivia assaigs històrics de qualitat. El seu llibre sobre el general De Gaulle m'impressionà. Em van seduir el seu diccionari de la col·laboració i la seua història de l'exèrcit roig que palesen la seua cultura i la seua honestedat intel·lectual.


Venner defensava un ideari neofeixista, un paganisme anacrònic, però m'agradava la seua nostàlgia per la vella Europa dels balnearis i dels llantions, l'Europa de les catedrals i dels castells. Dominique Venner ja no suportava l'evolució massa ràpida del món i no li va fer mandra al darrer instant. S'ha matat davant de l'altar de Notre Dame de París, lloc simbòlic de la civilització francesa. Potser havia llegit massa els autors japonesos i s'havia equivocat d'època. Ja ho sé, però el seu suïcidi, grotesc i súblim alhora, m'ha trastornat.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-05-2013 21:40

Un any amb l'Espinàs

Ressenya publicada a la revista El Temps

 

Josep Maria Espinàs

Una vida articulada

Editorial La Campana

Barcelona, 2013



Amb els anys, una capa de cinisme ens va recobrint i costa d'admirar algú amb l'entusiasme i la puresa de la joventut. Sempre trobi pèls als llibres. Hi ha massa repeticions, massa frases fetes, massa tòpics, personatges inconsistents, descripcions massa breus o massa llargues etc. Algú ho ha de dir. El darrer llibre de Josep Maria Espinàs —Una vida articulada— és una autèntica obra mestra.

 

L'autor ens regala la quintessència de trenta-sis anys d'articles. Crec que empata amb Charles Maurras que va redactar l'editorial de L'Action Française de 1908 a 1944.

Si em puc permetre de donar-vos un consell, correu a una llibreria (ara que en queden encara...) i compreu aquest llibre. Si us plau, llegiu-lo a poc a poc, com s'ho mereix. Com els cotxes, cada llibre té una velocitat pròpia, el seu ritme de creuer. L'ideal, dic jo, seria llegir un article o dos cada dia durant un any per assaborir la prosa màgica de l'autor. Jordi Graupera, al pròleg, escriu ' Llegir-los tots d'un glop ha tingut en mi un efecte molt intens. ' Jo no he pogut imitar-lo perquè l'entusiasme m'ha ofegat. Es precipitaven les emocions, les imatges com si m'estigués embriagant amb un Châteauneuf du Pape. En aquest llibre, crec que Josep Maria Espinàs iguala el millor Sagarra, el de l'Aperitiu. Aquest recull d'articles reflecteix la vida de cada dia a la Catalunya pujolista com Josep Maria de Sagarra pintava la Catalunya republicana. Lluny de l'orquesta, de la pompa de Sagarra, de la seua òpera tan poderosa, Espinàs toca un violí, melangiós i alegre. Tot el seu talent apareix amb moltes facetes. L'humor, el pudor, l'erudició mai feixuga, la compenetració amb la humanitat que pateix. M'encanten unes frases com aquestes. ' Elizabeth Taylor, partidària dels animals, va ser mossegada un dia a la mà per un gos pequinès. I va dir això: «No li'n puc fer cap retret. No havíem estat presentat.» ' (pàg 158) L'Espinàs fuig de les teories, de les consideracions pretensioses. Només sap descriure la vida i estimar-la. « A vegades, diu citant J V Foix, em sembla que ja m'he mort. (…) Al nínxol tinc ganes de fer-hi posar una làpida que digui: '' Encara no hi sóc''. »

 

L'Espinàs i Foix han capit el darrer secret de Mistral ' Veici lou gran secret que l'ome óublido. La vido es la mort. '

Josep Maria Espinàs és un cavaller, físicament i moral. Ha decidit de mofar-se de la mort i de les angoixes que ocasiona amb el somriure del condemnat davant de la metralla.

 

Si la mort aconsegueix derrotar-lo, m'imagini en Josep Maria demanant a Sant Pere un racó tranquil amb vista a la mar per poder escriure ' Viatge a peu pel Paradís.'


 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-05-2013 22:26

Madame Arnoul

 

 

Je n'oublierai jamais le jour où j'ai connu Mme Arnoul. C'était au printemps 1995 durant la semaine de Pâques. Malade chez ma grand-mère, j'avais lu, fiévreux, Madame Arnoul le livre de souvenirs que Jean-Noël Pancrazi venait de publier. Je découvris l'un des derniers stylistes français, espèce que je considérais presque perdue depuis la mort de Montherlant. Avec élégance, des phrases pleines de relatifs qui surplombent le récit comme les vérandas et les galeries de la Maison de son enfance, Pancrazi évoque, dans le primer chapitre, le temps du bonheur, la vie de tous les jours à Batna, petite localité sur les hauts plateaux de l'Algérie française oubliée aux confins du désert entre deux cités romaines. L'auteur y retrouve son Arcadie, un royaume d'odeurs et de sensations fragiles. L'enfant, contemplatif, lecteur compulsif, s'évade tous les soirs en regardant à sa fenêtre l'arrivée de l'avion de Paris.

A partir du deuxième chapitre, l'innocence se fendille. Le petit Jean-Noël découvre avec un voisin, à peine moins jeune que lui, les premières douleurs de l'amour. Pendant ce temps-là, les adultes s'agitent, causent au rythme des attentats et des rotations des hélicoptères. Batna, la petite ville sans importance connue que grâce à une marque de bonbons, se transforme en une base de l'aviation française qui élimine, méthodiquement, scientifiquement et sans scrupules les rebelles algériens. Nous voyons la guerre avec les yeux d'un enfant comme dans Hope and glory, le film de John Boorman. Avec une différence, pourtant. L' Angleterre de Boorman a changé mais elle existe toujours. L' Algérie de Pancrazi a disparu à jamais, Atlantide engloutie par les sables de la politique et le vent de l'histoire. Avec des mots superbes, des images poignantes comme dans les dernières chansons d''Édith Piaf, Pancrazi se rappelle ses derniers jours à Batna. Un matin radieux de juillet, il est parti avec ses parents en pressentant qu'il ne reverrait jamais son pays.

 

J'ai traduit ce livre car je ne supportais plus que tant de lecteurs catalans ne puissent pas le lire.

L'auteur ne me l'a jamais avoué mais je suis sûr que, certaines nuits, il voyage sur les ailes de l'avion de Paris et retourne à Batna, volant par dessus les jardins et les villas parfumées.

 

 


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-05-2013 22:17

La senyora Arnoul


Mai no oblidaré el dia que vaig conèixer la senyora Arnoul. Era a la primavera del 1995 durant la setmana de Pasqua. Malalt a casa de la padrina, havia llegit, enfebrat, Madame Arnoul el llibre de records que Jean-Noël Pancrazi acabava de publicar. Vaig descobrir un dels darrers estilistes francesos, espècie que considerava quasi perduda des de la mort de Montherlant.

 

  Amb elegància, unes frases plenes de relatius que dominen el relat com les verandes i les galeries de la Casa de la seua infantesa, Pancrazi evoca, al primer capítol, el temps de la felicitat, la vida de cada dia a Batna, petita població als altiplans de l'Algèria francesa oblidada als confins del desert entre dues ciutats romanes. L'autor hi retroba la seua Arcàdia, un reialme d'olors i de sensacions fràgils. El mainatge, contemplatiu, lector compulsiu, s'escapa cada nit mirant per la finestra l'arribada de l'avió de París.

A partir del segon capítol, la innocència s'esquerda. El petit Jean-Noël descobreix amb un veí, a penes menys jove que ell, els primers dolors de l'amor. Al mateix temps, els adults s'agiten, xerren al ritme dels atemptats i de les rotacions dels helicòpters. Batna, la petita ciutat sense importància coneguda només gràcies a una marca de caramels, es converteix en una base de l'aviació francesa que elimina, metodicament, científicament i sense escrúpols els rebels algerians. Veiem la guerra amb els ulls d'un infant com a Hope and glory, la pel·lícula de John Boorman. Amb una diferència, tanmateix. L'Angleterra de Boorman ha canviat però encara existeix. L'Algèria de Pancrazi ha desaparegut per sempre, Atlàntida engolida per les sorres de la política i el vent de la història. Amb paraules superbes, imatges punyents com les darreres cançons de l'Édith Piaf, Pancrazi recorda els seus darrers dies a Batna. Un matí radiant de juliol, se'n va anar amb els seus pares pressentint que no tornaria a veure mai més el seu país.

 

He traduït aquest llibre perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir.

No m'ho ha confessat mai l'autor, però estic segur que, algunes nits, viatja damunt de les ales de l'avió de París i se'n torna a Batna, volant per damunt dels jardins i de les vil·les perfumades.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-05-2013 15:15

L'arrogància francesa

E-notícies, 11/05/2013


Si la república catalana no fa sentir aviat la seua veu al concert de les nacions, potser adoptaré la ciutadania russa del meu avi Mitrofan Bezsonov per a deixar de portar la creu dels jacobins. França rai, però llur república...


Despús d'ahir, feia copes a la rambla de Figueres. El menú apareixia en castellà, francès, anglès, rus, italià, alemany. Conec totes aquestes llengües llevat de la de Goethe. Vaig demanar, però, el menú en català.

—El tenim a l'interior perquè no agrada als turistes francesos.


Quina barra! Encara se creuen al departament de les Boques de l'Ebre als temps de Pepe Botella! Encara dos anys de socialisme a la Hollande i aviat França serà un cagall de monina com les seues germanes llatines : Espanya, Portugal i Itàlia...A veure si perden un xic l'arrogància...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Oriol  le 11-05-2013 à 16:55:26

Quasi sempre que m'he trobat amb francesos, menysepreen la causa catalana i es creuen els caps d'Europa i de l'univers. I l'estat espanyol no cal dir-ho. Necessitem urgentment el nostre estat propi.

2. Joan Peiroton  le 14-05-2013 à 11:24:53  (web)

No crec que això pugui ser cert, simplement per qué el turista francès "mitjà" no sap diferenciar el català de l'espanyol, ni la bandera ni la llengua ni res. Incult total. De diferència, no en fa gens. És absurda, la resposta del cambrer aqueste.

 
 
 
el 10-05-2013 15:33

Portrait de Lluís Companys

Article publié à la revue Cap Catalogne, mai 2013


La Catalogne jouit d'un triste privilège. Le président Lluís Companys, chef du gouvernement catalan pendant la guerre civile espagnole, fut le seul chef de gouvernement élu démocratiquement à avoir été fusillé durant la Seconde Guerre Mondiale. Nous verrons qu'une fois de plus les mythes dépassent nos pauvres existences humaines.


A l'heure où l'on parle tellement du devoir de mémoire, il est juste d'évoquer la figure héroïque de Lluís Companys, président de la Généralité de Catalogne de 1934 à 1940.

Il n'y a pas une localité de Catalogne-Sud qui n'ait donné le nom de Lluís Companys (1882-1940) à l'une de ses principales artères. Le président Companys, chef du gouvernement catalan autonome —la Generalitat de Catalunya— durant toute la guerre civile espagnole devint un symbole de la Catalogne.

Fusillé en 1940 dans les fossés de la forteresse de Montjuïc par un peloton de soldats franquistes, le président martyr s'est transfiguré en figure intouchable de l'histoire catalane. Cet avocat de formation avec sa célèbre moustache, son long nez qui n'altérait en rien son noble visage de paysan catalan, collectionna les échecs politiques toute sa vie à côté de belles réussites. Leur énumération serait fastidieuse et vaine. On ne touche pas aux mythes. Sans vouloir attenter à sa mémoire, on peut rappeler sa gestion catastrophique lors du 6 octobre 1934 où, après avoir proclamé l'indépendance d'un État Catalan au sein d'une République fédérale espagnole il finit par se rendre piteusement aux autorités militaires.

 

 

 

 

 

 

Lluís Companys mourut en héros de la démocratie avec une dignité admirable, comparable à celle des anciens Romains. Une mort héroïque peut-elle compenser toute une existence de maladresses et de tâtonnements? Dans le cas du président Lluís Companys, la réponse ne peut être évidemment que positive. Réfugié en France comme tant de dignitaires de la République espagnole vaincue, Lluís Companys refusa de partir pour l'Amérique Latine en 1940 car il ne voulait pas abandonner son fils Lluiset, handicapé mental. Arrêté par la Gestapo le 13 août 1940 à La Baule, il fut livré à la police franquiste qui le tortura avant de le soumettre à un jugement sommaire. Ses bourreaux lui reprochaient d'avoir pris le pouvoir illégalement, accusation pour le moins piquante si elle n'avait débouché sur une exécution. Toujours digne, avec un courage qui impressionna ses juges, l'ancien avocat démonta un par un tous les arguments de l'accusation. Companys se montra souvent indécis, maladroit au moment de l'action mais il possédait le sens de la formule.

' Hi ha moltes causes justes per defensar, però Catalunya només ens té a nosaltres. ' (Il y a beaucoup de causes justes à défendre, mais la Catalogne n'a que nous. )

 

 

Le président rédigea quelques lettres, fuma une dernière cigarette et demanda au chef du peloton de pouvoir mourir pieds nus afin de toucher une dernière fois la terre catalane.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-05-2013 18:25

Barcelona, arxiu de la barbaritat


-Núvol, 3/05/2013

 

 

 

 

 

Enguany faré cinquanta anys i crec que ja fa massa. ' La forme d'une ville / Change plus vite, hélas! que le cœur d'un mortel. ' Quanta raó tenia el vell Charles.


El més passat vaig descobrir que, per la voluntat d'un batlle vàndal, la deliciosa casa de correus de Besiers ja no existeix i ara, passant per la llibreria de vell del carrer de la Canuda, els venedors em confirmen que d'aquí a sis mesos ja enriquirà el catàleg de les llibreries catalanes assassinades legalment.


En quin món ens ha tocat viure? Com pot ser que la llei permeti, per mesquines raons econòmiques, que desapareguin llibreries immemorials i s'hi instal·lin hamburgueses, sex-shops o botigues de vestits? Que no es podria votar una llei per protegir el patrimoni immaterial de la societat?

 

Llibreries i biblioteques formen part del nostre heretatge com les catedrals, els claustres, els museus, els paisatges verges, la nostra llengua. Catalunya pot continuar perdent una per una tota les seues llibreries ? Vol tranformar-se en una terra d'incultes?

A veure si la capital de la futura república catalana tindrà menys llibreries que qualsevol ciutat francesa mitjana?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Kimius  le 03-05-2013 à 11:40:15

Malauradamentl la "nostra" "burgesia" és ferotgement mesquina i "provinsiana"...

 
 
 
el 30-04-2013 22:09

Casa del llibre

Vist a la llibreria LA CASA DEL LLIBRE de Barcelona, rambla de Catalunya.

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Admirador  le 03-05-2013 à 16:28:04

Només un prestatge? En Bezsonoff es mereix una biblioteca sencera!

 
 
 
el 27-04-2013 11:51

Descobrir lo pentagòn

http://www.jornalet.com/nova/1730/descobrir-lo-pentagoni-catalonha-les-meues-universitats-de-joan-daniel-bezsonoff

 

 

Article de Terric Lausa a LO JORNALET

 

 

 

Sovent s’ausís del rosselhonés Joan Daniel Bezsonoff qu’es lo “mai occitan dels escriveires catalans”. Aquesta referéncia es deguda per una part a la granda afeccion e coneissença de l’autor per la matèria occitana en general, provençala e lengadociana en particular que la siá pròsa n’es claufida, e per autra part a l’accion del sius libres que mantun còps se passa en tèrra occitana.
 
Aprèp la parucion de “Una educació francesa“ en Bezsonoff, dins lo segond volum de çò que serà una trilogia, relata los sius estudis superiors en Occitània, al Licèu Masséna de Niça, en classa de Khâgne. Dins aquesta institucion elitista e classica, lo jove Joan Daniel aquesirà una cultura umanista solida e segura. Plan solide, l’environament estudiantin, cultural e lingüistic de Niça, lo benesit aire del temps estudiantin seràn per el l’autre penjal de la siá formacion d’òme.
 
Aqueste libre magnific es coma un valat de montanha: un rajal d’aiga jove e clara sus una dralha de  calhaus intemporals. Amb un estile precís que nos dintra tot dreit dins l’arma, l’autor nos fa cabussar dins l’univèrs de la malenconiá (la melangia coma el l’anomena) del temps de la jovença, de las grandas esperanças, de la leugeretat. Legir aqueste libre es far un viatge al dintre de las nòstras capacitats de nos esmòure del temps passat, e quitament del nòstre temps passat. A travèrs los sovenirs de l’escriveire, tornarem trapar los nòstres quitis sovenirs: “En aquel temps, los estudiants encara coneissiam lo latin e lo grèc. Escotàvem disques de vinil e caissetas. Cap de sabent fòl aviá pas encara inventat la sida. Per trucar a l’ostal, caliá dintrar dins una cabina amb un molon de monedas. Viviam amb un bonaür malencòni, un romantisme tardièr e aimàvem los calabruns, la companhiá dels àngels, los creissents del matin, los jornals plens de tinta, las liquors italianas, las cançons de Frank Sinatra. Aimàvem la vida e la vida nos correspondiá.”.
 
En tot descriure unas lescas de bonaür lo libre ne donarà al legeire una brava part en li rementar, coma o escriu en Bezsonoff, aquesta pensada que cadun a conegut: “Era feliç i no ho sabia”.

 
 
 
 
Terric Lausa

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-04-2013 11:15

Record d'en Giné

Avui, a Bages, tothom tindrà la boca plena de Joan Pau Giné. Demani. Qui ha restat fidel a la seua obra i emplega el català d'aquí com eina de creació i de comunicació? Qui?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. jriart  le 27-04-2013 à 23:44:42

Bo-na-nit-car-gol!

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article