VEF Blog

Un any amb l'Espinàs

Ressenya publicada a la revista El Temps

Josep Maria Espinàs

Una vida articulada

Editorial La Campana

Barcelona, 2013

Amb els anys, una capa de cinisme ens va recobrint i costa d'admirar algú amb l'entusiasme i la puresa de la joventut. Sempre trobi pèls als llibres. Hi ha massa repeticions, massa frases fetes, massa tòpics, personatges inconsistents, descripcions massa breus o massa llargues etc. Algú ho ha de dir. El darrer llibre de Josep Maria Espinàs —Una vida articulada— és una autèntica obra mestra.

L'autor ens regala la quintessència de trenta-sis anys d'articles. Crec que empata amb Charles Maurras que va redactar l'editorial de L'Action Française de 1908 a 1944.

Si em puc permetre de donar-vos un consell, correu a una llibreria (ara que en queden encara...) i compreu aquest llibre. Si us plau, llegiu-lo a poc a poc, com s'ho mereix. Com els cotxes, cada llibre té una velocitat pròpia, el seu ritme de creuer. L'ideal, dic jo, seria llegir un article o dos cada dia durant un any per assaborir la prosa màgica de l'autor. Jordi Graupera, al pròleg, escriu ' Llegir-los tots d'un glop ha tingut en mi un efecte molt intens. ' Jo no he pogut imitar-lo perquè l'entusiasme m'ha ofegat. Es precipitaven les emocions, les imatges com si m'estigués embriagant amb un Châteauneuf du Pape. En aquest llibre, crec que Josep Maria Espinàs iguala el millor Sagarra, el de l'Aperitiu. Aquest recull d'articles reflecteix la vida de cada dia a la Catalunya pujolista com Josep Maria de Sagarra pintava la Catalunya republicana. Lluny de l'orquesta, de la pompa de Sagarra, de la seua òpera tan poderosa, Espinàs toca un violí, melangiós i alegre. Tot el seu talent apareix amb moltes facetes. L'humor, el pudor, l'erudició mai feixuga, la compenetració amb la humanitat que pateix. M'encanten unes frases com aquestes. ' Elizabeth Taylor, partidària dels animals, va ser mossegada un dia a la mà per un gos pequinès. I va dir això: «No li'n puc fer cap retret. No havíem estat presentat.» ' (pàg 158) L'Espinàs fuig de les teories, de les consideracions pretensioses. Només sap descriure la vida i estimar-la. « A vegades, diu citant J V Foix, em sembla que ja m'he mort. (…) Al nínxol tinc ganes de fer-hi posar una làpida que digui: '' Encara no hi sóc''. »

L'Espinàs i Foix han capit el darrer secret de Mistral ' Veici lou gran secret que l'ome óublido. La vido es la mort. '

Josep Maria Espinàs és un cavaller, físicament i moral. Ha decidit de mofar-se de la mort i de les angoixes que ocasiona amb el somriure del condemnat davant de la metralla.

Si la mort aconsegueix derrotar-lo, m'imagini en Josep Maria demanant a Sant Pere un racó tranquil amb vista a la mar per poder escriure ' Viatge a peu pel Paradís.'