http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 19-06-2014 19:12

Un llibre indispensable

Yves Rouquette

En occitan. Une histoire buissonnière de la littérature d'oc

Vent Terral, La Dépêche

Valença d'Albigés, juliol 2013

458 pàgines

 

 

 

 

 

 

 

Ressenya publicada a la revista El Temps 


Als Països Catalans, molta gent té la boca plena d'Occitània, de la batalla de Muret, dels càtars, de Monsegur i dels secrets de la ciutat de Carcassona. Perfecte. Cada nació té menester de mites, però, entre tots els lectors de El Temps, quants s'han donat la pena de llegir un llibre en occità sense passar pel sedàs d'una traducció-adaptació?

 

Un lector català, familiaritzat amb les principals variants de la nostra llengua, hauria de poder encarar-se sense cansar-s'hi amb obres redactades en provençal o en llenguadocià. Els dialectes meridionals de l'occità són els bessons del català. Altres parlars com el gascó, el llemosí, el vivaro-alpí demanen un estudi previ. Existeixen bons diccionaris, però, més enllà d'aquestes eines, crec que cal llançar-se directament a l'aigua.

 

L'histoire buissonnière de la littérature d'oc (buissonnière es pot traduir per bosquetana, afegint-hi la noció de 'fer campana ' subjacent en l'expressió molt coneguda en francès d 'école buissonnière.' ) constitueix una guia molt agradable per a descobrir la literatura occitana, una de les més interessants d'Europa. Seria urgent traduir-la al català com més aviat millor i que els editors deixessin de banda tantes collonades parisenques i novaiorquines. Ives Roqueta (àlies Yves Rouquette) és dels millors escriptors occitans actuals, per a mi el millor.

 

Aquest tractat deliciós representa una continuació brillant, divertida, viva, elegant, apassionant de la Història de la literatura occitana de Robert Lafont, traduïda al català. Rouquette hi aplega una sèrie d'articles publicats a La Dépêche, el gran diari de Tolosa, del 1974 fins al 1982. L'autor hi esmenta les novetats de la cultura i de la literatura. Hi comenta l'actualitat teatral, analitza mètodes de llengua, celebra l'aparició d'un diccionari, ressenya una novel·la. En un microcosmos com el món occità on tothom es coneix amb les seues febleses, la seua humanitat, Rouquette té la honestedat intel·lectual d'establir un cànon seriós. Sense insistir-hi gaire, evoca la mediocritat literària del novel·lista provençal Peire Pessamessa. ' Confessi que no he estat convençut. (…) la trama és curta, documentada però sempre se sent la documentació, amb personatges pocs caracteritzats, sobretot les dones. ' (pàg 19,20) Quina execució!

 

Tampoc li fa por expressar les seues reserves davant d'un poemari de Robert Lafont, el papa de l'occitanisme. En canvi, en la mort de Joan Bodon, Rouquette accedeix a un lirisme místic.' aquest home discret i fort, travessat d'angoixes i lúcid, que la nostra llengua s'havia triat perquè res no estigui perdut i que tot pesi el seu pes just: misèria, ira, il·lusió, resistència, recerca d'una eternitat en aquest temps i en Déu. ' ( pàg 70)

La llibertat, l'originalitat i la bellesa de l'estil caracteritzen Rouquette que sempre segueix la seua bola, una bola màgica.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-05-2014 12:22

El nord també existeix

Núvol, 29/05/2014

 

 

 

 

 

 

Quan llegeixi (llegeixo) la premsa barcelonina, sovint em fa l'efecte que ja consideren Catalunya Nord com una terra definitivament perduda. Més enllà d'un pancatalanisme sentimental, les nostres comarques septentrionals no interessen cap bri (gens) al públic.


La nostra llengua hi està agonitzant, però encara tenim desenes de milers de locutors naturals que parlen una llengua, transmesa de pares a fills des de fa segles, on la influència castellana no supera un centenar de paraules. (hasta, ciego, curandero, tabaco, burro, enterro, despedida etc.) El nostre català àrtic, en canvi, és clafert (reple) d'occitanismes, arcaismes i gal·licismes.


Sense haver-ho estudiat científicament, diré que el 80 % de les diferències entre el català de Figueres i el de Perpinyà prové dels occitanismes. Els gal·licismes tan cridaners corresponen molt sovint a una castellanada (quasi sempre normativa) que ens fa mal a les orelles.

 

No entenc que tants filòlegs dissertin tantes hores sobre la llengua catalana sense donar-se la pena de verificar quina solució hem adoptat els darrers mohicans. Aquest petit exercici permetria d'estalviar tinta i afirmacions gratuïtes com ' La forma viva i correcta és estar a punt. Ningú ha dit mai frases com aquesta’. Al meu país, els catalans diem ' ser a punt ' o ' estar ' sol. ' Nos esperen, ets a punt ? / nos esperen, estàs? ' El Rosselló encara no és poblat de zombis.    

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-05-2014 12:51

Paletes i periodistes

E-notícies, 16/05/2014

 

 

 

 

 



Quan un peirer cau d'un prestatge (al Principat diríeu ' quan un paleta cau d'una bastida ' i a França ' quand un maçon tombe d'un échafaudage ' aquest petit tall per mostrar-vos que el català rossellonès no és necessàriament francès en allunyar-se de la norma…) i mor, el diari local li dedica tres ratlles. La seua gent i els amics ploren, i això s'acaba.


Quan un fuster, un notari, un carnisser, un metge etc. moren fent la seua feina, igual. En canvi, si mai rapten o maten un periodista en un país en guerra, tota la premsa del món occidental el presentarà com un heroi de la llibertat, mort per a la democràcia i la llibertat de la informació.

 

Us confessaré que tota aquesta mitologia dels periodistes, defensors dels ideals democràtics com Albert Londres o Tintín, m'empipa. Quin diari no depèn d'algun grup polític o financer?


Qualsevol persona, morta durant l'exercici de la seua feina, sol merèixer-se el respecte. Per què un periodista disposaria de més legitimitat que els altres? Atudar un incendi al pic de l'estiu i perdre la vida salvant milers de persones i de béns, em sembla tan o més noble que morir a Síria o a la república centreafricana.  

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 21-05-2014 à 15:06:33

O quan un mestre o mestra es agredir físicament o verbalment per els alumnes?

2. Kimius  le 25-05-2014 à 14:27:12

Exacte, I tant! Hi ha morts a pessics, continuades en el temps...com les que es donen en l' "ensanyament" (sic), no ho oblidem pas.....Tampoc no surten als mitajns informatius.....

 
 
 
el 15-05-2014 14:14

Una nit de setembre

Extracte de MATAR DE GAULLE, el meu proper llibre

 

 

 

 

 

 

En aquell temps els cotxes tenien noms de peixos i d'ocells. A França s'estimaven més els autos amb noms de vells palaus. Les cançons portaven noms de dones o de ciutats com 'Syracuse' o ' My kind of town, Chicago.' Els pujols d'Indoxina també tenien noms de dones. Aquella nit de setembre del 1961, tres taurons negres travessaven la Xampanya. L'un d'ells duia el General de Gaulle a Colombey-les-Deux-Églises, després d'una setmana esgotadora. Uns conspiradors esperaven, amb una impaciència inquieta, l'arribada del seguici presidencial. Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home. Sense cap mena de discussió.
El comando havia dissimulat una bomba en un munt de sorra vora la carretera entre Nogent i Romilly. Quan el seu còmplice va fer llums, Martial de Villemandy de la Mesnière va accionar la bomba. Unes flames de tres o quatre metres vogiren el cotxe presidencial. L'ona expansiva va desviar-lo cap a l'esquerre. En lloc de frenar, el xofer tingué un bon reflex i accelerà allunyant-se de l'incendi. El General s'havia salvat de la crema...Malgrat que mai ningú no l'hagi considerat com una de les belles arts, el terrorisme no admet la potineria.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-05-2014 14:08

projecte de coberta

Us agrada aquest projecte de portada?

 
 


Comentaris/ коментарии

 

1. Eduard  le 22-07-2014 à 13:08:00

Jo aquesta portada la trobo boníssima. Moderna i estètica. Crec que és de les millors dels llibres d'en Bezsonoff.

 
 
 
el 10-05-2014 20:26

Un pressentiment

 


 


Al 1956, Marcel Decremps va publicar un llibre famós : Mistral ; le mage de l'Occident. Sense caure en aquestes exageracions que haurien divertit el mestre, m'he adonat fa poc que l'escriptor va tenir un pressentiment poètic. Tots els felibres saben que, després d'haver vist la nova campana de l'església del seu poble, Mistral va tornar a casa queixant-se a la dona d'haver agafat fred. ' Pèr un cop que ié vau, m'aurai aganta.' Havia descuidat d'agafar el barret, i es va morir una setmana més tard. I què li passa a la pobra Mireia?

' Mai soun capèu de Prouvençalo,

Soun capeloun à grandis alo

Pèr apara li caud mourtalo,

Oublidé, pèr malur, de s'en curbi lou su. '

M'emociona veure com el jove poeta del 1859 havia pressentit la seua mort mig segle després.   

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-05-2014 13:42

Les fades tenen temps

August Bover

Dotze llunes a Saskatchewan, Impressions des de la Gran Praderia canadenca

Pagès editors

182 pàgines

Lleida, 2013

 

 

 

 


 

En aquestes setmanes històriques que estem vivint, molta gent compara Espanya amb el Canadà. El nostre país tindrà més sort que la 'Belle Province ' ? Existeixen bones monografies històriques sobre aquestes terres, però les trobi un xic avorrides. Els tractats de geografia també poden enfastidiar. Antany, les amenitzaven gravats que han desaparegut. Amb Dotze llunes a Saskatchewan, Impressions des de la Gran Praderia canadenca, el lector de bona fe descobrirà moltes informacions tot xalant-se-la. El professor August Bover —especialista de l'obra de Josep Sebastià Pons, poeta oblidat cada dia més, ai las— ha recuperat un vell dietari que havia escrit durant la seua estada a la universitat de Saskatchewan (intenteu col·locar el gentilici a l'Scrabble i guanyareu punts...)

 

 

Cada capítol porta el nom d'un mes seguint la tradició dels indis i de tants altres pobles. L'autor no pretén pas revolucionar la literatura amb aquest assaig, però ens permet conèixer i entendre millor el Canadà. Aquest és un llibre ideal per a la lectura al tren. Els capítols breus, lleugers i interessants no reclamen gaire atenció. August Bover evoca temes tan variats com la diglossia, l'hivern espantós o el cantant Paul Anka i la ràdio franquista. ' per la ràdio es podien sentir cançons en unes quantes llengües —llevat del català, que la dictadura del general Franco havia prohibit en els mitjans de comunicació i en la vida pública. Era normal sentir-ne en espanyol, portuguès, francès, italià, anglès i, fins i tot, de vegades, en grec. Les cançons en anglès eren escadusseres ' ( pàg 49) Bover esmenta la deliciosa Geneviève Bujold i declara, amb tota la raó, que l'actriu ha ajudat el seu poble a sortir de l'anonimat en el concert de les nacions. Tan de bo Catalunya tingui una star com la Bujold!

 

Bover reflexiona també amb humanitat sobre el racisme i els taxistes haitians. M'encanta la seua modestia, la seua discreció. No va de jutge i no distribueix cap diploma de moralitat a ningú sinó que mira d'explicar amb honestedat les seues vivències al Canadà i les lliçons que n'ha tret. M'hauria agradat que Bover parlés més de la literatura quebequesa tan poc coneguda a casa nostra. Coneixeu Anne Hébert, Yves Thériault, Jacques Godbout, Gabrielle Roy ? Heu llegit Les fées ont soif de Denise Bouchet ? Quin títol més bonic ! Les fades tenen set...M'agradaria saber quantes biblioteques universitàries castellanes i andaluses proposen a llurs lectors llibres recents en llengua catalana...

 

Recomani aquest llibre simpàtic i ben fet als lectors que no volen perdre temps amb títols més mediàtics que no el valen, esperant que Bover publiqui un estudi definitiu sobre la literatura quebequesa per guiar-nos en aquest bosc.

Allez August, au boulot sous la feuille d'érable...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-05-2014 00:22

La veu de Mariano

 

 

 

 

Amb la sexualitat, els gustos musicals deuen constituir la part més diferenciada de la nostra personalitat. En literatura i en l'art existeix un cànon, un consensus omnium. En música també, però em sembla molt més discutible. A molta gent i a mi ens emociona la veu de Luis Mariano. Escolti els seus discos des dels dotze anys.


A revetlles de Nadal del 1977, vaig suggerir amb insistència als meus pares que em regalessin el disc amb les cançons de la pel·lícula Violetas imperiales. Vaig trobar al peu de l'avet els Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach. Arran de la meva decepció, la mare em digué ' Cal regalar a la gent allò que els podria agradar i no allò que els agrada. ' Gran frase, que no em va pas consolar.


En la història de la música, Bach és un gegant, l'equivalent d'Immanuel Kant en la filosofia. No ho negui, però les cançons de Luis Mariano, per frívoles i lleugueres que puguin semblar, també s'insinuen fins a l'ànima. A En avant la zizique, el malaguanyat Boris Vian esmenta l'estupidesa de la lletra de moltes cançons amb arguments decisius. ' Un garçon aussi doué physiquement, scéniquement et vocalement, est condamné à chanter des chansons idiotes sottises. Et ceci pour une raison bien simple: il n'existe pas de répertoire intelligent correspondant aux moyens vocaux de Mariano. '


Algunes cançons de Luis Mariano, però, tenen una lletra molt divertida com Separación sentimental. ' Y pensar que fui / hasta que te vi / campeón atlético. / Por un poco más / si tú no te vas / me quedo esquelético. '

Fins i tot, la ' Canción antillana ' és una denúncia del racisme. ' La blanca desprecia / tu negro color / y rie pensando / que lloras de amor.../ Para ti no hay amor / ¿Para qué recordar? / No te puede querer.



Em fa molta pena quan uns quants articulistes cada dos per tres acusen en Luis d'haver assassinat l'opereta francesa i el consideren com una nul·litat. T'agrada l'art vocal de Mariano o no t'agrada. Si t'agrada és per la vida.


A mi personalment, al cap de cinc o sis cançons, els discos de Georges Brassens o de Bobby Lapointe m'avorreixen. Entenc, però, que sedueixin tanta gent. Quan un cantant continua venent discos quaranta anys després de la seua mort deu tenir algun talent per petit que sigui. No es pot enganyar un públic tant de temps.

 

La veu de Luis Mariano és molt particular, dúctil, exòtica i perfumada. Pot semblar massa ensucrada com un còctel carib. Hi ha moltes etapes, força diferents les unes de les altres, pel camí de la bellesa.           

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 09-05-2014 à 11:41:42

Jo també vaig crèixer amb les canços de Luís Mariano que escoltava en els K7 que mon pare tenia al camió i alguns del meu oncle, el seu germà. Ara, aquestes eren cantades en castellà, supose que seria l'única manera d'entrar al mercat espanyol de finals de la dictadura, i més per un fill d'exiliats bascos.

 
 
 
el 02-05-2014 15:29

Rugbi

 

   

 

 

L'assassinat col·lectiu i programat de la llengua catalana a la Catalunya Nord—tan present antany i confidencial ara per no dir crepuscular— ha deixat mala consciència a la gent, òrfena de la seua catalanitat. Aquest buit l'han mirat d'emplenar amb substitutius com la sardana i sobretot el rugbi.

No vull pas ser desagradable i no m'allargassaré amb la USAP i la seua catalanitat de fira. Uns quants crits, una profusió de senyeres i la cançó L'Estaca cantada fora del seu context, mai no han constituït el pòsit d'una cultura catalana.

Quin esport més paradoxal que el rugbi en que per avançar cal passar la pilota enrere ! Sense entrar en les subtileses del joc, s'ha de saber que existeixen dues variants. El rugbi de quinze i el rugbi de tretze. El 15 (representat per la USAP a Perpinyà) té més afició que el 13 (els Dragons Catalans, ex 13 catalan) El rugbi de 13 s'assembla més al futbol, més viu, més àgil que el 15. Els duels interminables d'artilleria al 15 poden avorrir el neòfit. En canvi, quan tot l'equip ataca i la pilota circula, el joc es transforma en un espectacle apassionant.

La famosa tercera mitja part constitueix la llegenda d'aquest esport. Els socis dels dos equips rivals solen fraternitzar en les tavernes a la salut del rugbi. Hi pot haver cops de puny i moscats com als films irlandesos de John Ford, sense dolenteria però. En podreu parlar amb dues antigues glòries.

Barend Britz, colós de 202 centímetres, jugador natural de Warmbad, petita estació balneària al nord de l'Àfrica del Sud, i amo del bar Bar and Britz a la plaça de la República.

Jean-François Imbernon, 197 centímetres només, guanyador amb la selecció francesa del Gran Slam el 1977 i 1981.


El rugbi s'ha convertit en un esport realment internacional amb la incorporació de noves nacions com Itàlia i l'Argentina. Enyori el ' rugbi cassolet ' d'abans quan el padrí s'aixecava un diumenge a l'alba i se n'anava, amb un vell autocar, a una ciutat llunyana d'Occitània. A la fi del partit, tots els espectadors es reconciliaven cridant : ' l'arbitre al canal! ' Sempre passava algun canal a la vora dels estadis perquè el públic s'entretingués espatant els arbitres abans de beure una darrera copa amb una alegria un bri melangiosa.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-04-2014 20:32

Conferència a Barcelona 17/03/2014

https://www.youtube.com/watch?v=mXbajGh206s

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article