VEF Blog

Un llibre indispensable

Yves Rouquette

En occitan. Une histoire buissonnière de la littérature d'oc

Vent Terral, La Dépêche

Valença d'Albigés, juliol 2013

458 pàgines

Ressenya publicada a la revista El Temps 

Als Països Catalans, molta gent té la boca plena d'Occitània, de la batalla de Muret, dels càtars, de Monsegur i dels secrets de la ciutat de Carcassona. Perfecte. Cada nació té menester de mites, però, entre tots els lectors de El Temps, quants s'han donat la pena de llegir un llibre en occità sense passar pel sedàs d'una traducció-adaptació?

Un lector català, familiaritzat amb les principals variants de la nostra llengua, hauria de poder encarar-se sense cansar-s'hi amb obres redactades en provençal o en llenguadocià. Els dialectes meridionals de l'occità són els bessons del català. Altres parlars com el gascó, el llemosí, el vivaro-alpí demanen un estudi previ. Existeixen bons diccionaris, però, més enllà d'aquestes eines, crec que cal llançar-se directament a l'aigua.

L'histoire buissonnière de la littérature d'oc (buissonnière es pot traduir per bosquetana, afegint-hi la noció de 'fer campana ' subjacent en l'expressió molt coneguda en francès d 'école buissonnière.' ) constitueix una guia molt agradable per a descobrir la literatura occitana, una de les més interessants d'Europa. Seria urgent traduir-la al català com més aviat millor i que els editors deixessin de banda tantes collonades parisenques i novaiorquines. Ives Roqueta (àlies Yves Rouquette) és dels millors escriptors occitans actuals, per a mi el millor.

Aquest tractat deliciós representa una continuació brillant, divertida, viva, elegant, apassionant de la Història de la literatura occitana de Robert Lafont, traduïda al català. Rouquette hi aplega una sèrie d'articles publicats a La Dépêche, el gran diari de Tolosa, del 1974 fins al 1982. L'autor hi esmenta les novetats de la cultura i de la literatura. Hi comenta l'actualitat teatral, analitza mètodes de llengua, celebra l'aparició d'un diccionari, ressenya una novel·la. En un microcosmos com el món occità on tothom es coneix amb les seues febleses, la seua humanitat, Rouquette té la honestedat intel·lectual d'establir un cànon seriós. Sense insistir-hi gaire, evoca la mediocritat literària del novel·lista provençal Peire Pessamessa. ' Confessi que no he estat convençut. (…) la trama és curta, documentada però sempre se sent la documentació, amb personatges pocs caracteritzats, sobretot les dones. ' (pàg 19,20) Quina execució!

Tampoc li fa por expressar les seues reserves davant d'un poemari de Robert Lafont, el papa de l'occitanisme. En canvi, en la mort de Joan Bodon, Rouquette accedeix a un lirisme místic.' aquest home discret i fort, travessat d'angoixes i lúcid, que la nostra llengua s'havia triat perquè res no estigui perdut i que tot pesi el seu pes just: misèria, ira, il·lusió, resistència, recerca d'una eternitat en aquest temps i en Déu. ' ( pàg 70)

La llibertat, l'originalitat i la bellesa de l'estil caracteritzen Rouquette que sempre segueix la seua bola, una bola màgica.