http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 25-11-2014 13:17

Per què matar De Gaulle?

http://www.cugat.cat/diari/opinio/104663

Per què llegir 'Matar De Gaulle'
 
 

 
 
 

Jordi Van Campen | Noticia publicada avui, a les 08:00
Perquè Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha publicat fins a catorze novel·les que li han valgut premis com el Just Manuel Casero, el Méditerranée Roussillon, el Salambó, el Joan Crexells, el Maria Àngels Anglada, el Lletra d'Or... Perquè l'autor no es resigna a conviure amb els signes del nou temps, sinó que poua valor en temps viscuts i en treu petroli. Perquè després de tres llibres autobiogràfics ('Una educació francesa', 'Un país de butxaca' i 'Les meues universitats'), s'ha dignat a reprendre el camí de la novel·la. Perquè, en contra de la tendència dels best-sellers, i contrariant a més d'un crític literari que s'ha permès donar consells, Bezsonoff practica la novel·la breu, que li permet una concentració tant de forma com d'idees. Oi que va ser Sergi Pàmies, qui va dir que la llargada ideal d'un relat era de 150 pàgines?

Perquè retrata la hipocresia nord-europea que condemna el colonialisme, i el matisa: ni cal celebrar la colonització com si fóssim conqueridors, ni cal presentar-la com el germà bessó del nazisme; el llibre il·lustra la part positiva de la simbiosi entre cultures. Perquè en una època -la nostra- controlada per càmeres i ordinadors, Bezsonoff utilitza com a argument la preparació artesanal de l’atemptat contra el president de la República francesa (fet real, perpetrat pel tinent-coronel Jean-Marie Bastien-Thiry el 22 d'agost del 1962). Perquè l’autor té tanta visió de la jugada que és capaç de comparar la desaparició de l’Algèria francesa amb el continent perdut de l’Atlàntida. Perquè, entre els llibres ensucrats i superficials que copen les llibreries, descobrim un autor que ataca temes punyents com el poder, la guerra, la identitat... Així com d’altres més personals, com la traïció i la fidelitat, que fan posar la pell de gallina. Perquè el llibre retrata amb cruesa com una democràcia europea va ordenar l'exèrcit de disparar contra una cinquantena de civils desarmats - fet pel qual el govern francès no s'ha excusat mai.

Per l’alegria caòtica amb què l’autor abandona les escenes de la novel·la, que no tenen ordre ni concert, sense que això afecti la intensitat de la narració. Per la velocitat i el distanciament de l’acció, que recorda Stendhal, i el detallisme costumista en les descripcions, que remet a Balzac. Perquè, de la mateixa manera que ho fa en novel·les com 'La presonera d'Alger', el llibre destaca valors caiguts en desgràcia, per exemple el sentit de l'honor. Perquè, com sempre en els llibres d’aquest autor, la novel·la és farcida de frases brillants: 'Es va consolar fent-se ric', 'Malgrat que mai ningú no l’hagi considerat una de les belles arts, el terrorisme no admet la potineria', o la frase que ens presenta al protagonista històric: 'Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home'.

I perquè l’autor resta enganxat en la seva pròpia paradoxa: amant dels mons perduts i de territoris que canvien de sobirania... ¿S’imaginen que un dia, nostàlgic de la Catalunya espanyola, escriu una novel·la sobre la independència del nostre país, però des del punt de vista dels de Madrid? ¿'Matar Rajoy', posem per cas?

JORDI VAN CAMPEN

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-11-2014 21:13

Ressenya de Lluïsa Julià Núvol

Ressenya de Lluïsa Julià, Núvol, 19/10/2014   

 

 

 

 

 

 

Guanyadora del premi Just M. Casero 2003, La guerra dels cornuts és una novel·la de factura històrica, focalitzada sobre la Primera Guerra Mundial. Narra la mobilització al front d’un periodista català de Narbona, Alexandre Pagès, els horrors i les morts del front i el record amorós de la dona, que el manté coratjós fins que, ferit i traslladat a la reraguarda, la seva professió i la sort li ofereixen una segona oportunitat: fer d’agregat militar al consolat general francès a Barcelona. Allí tindrà una missió prou delicada, personalment conflictiva, revifar el sentiment aliadòfil entre els catalans perquè es presentin voluntaris a la Legió Estrangera que ha d’anar a lluitar al front. A canvi, s’enarbora, amb l’ajut de catalanistes independentistes, una mena de somni que esdevindrà suïcida, la nova independència de Catalunya. Però amb el final de la guerra, l’agregat Pagès, simplement retorna a França i es reincorpora a la seva plaça en el diari Républicain de Narbonne.

Quasi al final de la novel·la, el narrador escriu “m’imagini que cap historiador, sa de cos i d’esperit, mai no projectarà d’escriure la història de Barcelona durant la Primera Guerra Mundial”, com avisant de l’enorme fracàs o del miratge polític que va tenir milers de víctimes mai prou explicades. De fet, aquest és un dels primers aspectes pel que la novel·la de Bezsonoff interessa, per aquest intent de documentar i narrar, si més no, un episodi històric important, poc conegut, poc explicat encara. Com a referents, El roig i el negre de Stendhal.

Tot i així, és pel vessant personal, per la mirada d’un català del Rosselló, que el relat pren la seva principal força. Alexandre Pagès, el personatge-narrador ja present a La revolta dels geperuts (El Trabucaire, 1999), una novel·la anterior, posa de manifest els conflictes, els dilemes, les il·lusions i les utopies o la trista mediocritat d’una Catalunya que pretenia tornar a ser “rica i plena”. Se’n donen nombrosos elements històrics. Es tracta d’una perspectiva personal, sempre escindida, que interroga sobre la funció política i social i lingüística de la capital catalana, les seves responsabilitats, les seves pors. El jove Pagès, que recull sàviament molts aspectes biogràfics de Joan-Daniel Bezsonoff, de seguida es fa plaent als ulls lectors: és un enamorat de Barcelona, a qui defineix com un París en petit, descriu els carrers, els parcs i els establiments d’aquella ciutat cosmopolita, però, de fet, l’ambivalència indentitària –“jo era un foraster, un cosí de província que tornava a tenir relacions amb la família”— el converteix en botxí de guant blanc de molts joves catalans, mentre s’entreté en els bordells o seguint de prop l’aventura entre la jove Édith von Willendorf, filla del vicecònsol de l’imperi d’Àustria-Hongria a Barcelona i Paul de Montpeyroux, vicecònsol homòleg francès. Una mena de vodevil amb rapte inclòs, que, per absència, posa de relleu la poca importància específica de la causa catalana. I aquí el referent real i irònic és La comèdia humana de Balzac. Per cert, les dones descrites són una entelèquia, positiva però entelèquia.

La novel·la transcorre sempre entre dues llengües o dos registres que es fan presents entre els personatges: el català i el francès; l’occità i el francès; l’occità i el català; el català nord-oriental, la llengua del narrador, i el català central; també, entre el català i el castellà i entre el francès i l’alemany. Un seguit important de binomis, de possibilitats d’entesa que remeten a unes realitats existents en aquell període.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-11-2014 12:43

L'home que estimava les minyonetes

Xavier Febrés

Maillol, l'escultor carnal. Una vida de pel·lícula

Curbet Edicions

 

 

 

 

 

 

   El primer cop que vaig anar a Banyuls de la Marenda, tenia quatre o cinc anys. Recordi un indret ple de vil·les amb jardins luxuriants, un floret de vinyes costerudes que flirtejaven amb el mar. Durant aquella excursió mon pare havia esmentat Maillol. Segons ell, el seu país retirava a Grècia. M'ha tornat a la ment tot aquest turisme infantil llegint Maillol, l'escultor carnal. Una vida de pel·lícula de Xavier Febrés. Aquest monografia m'ha agradat molt. He apreciat la humanitat del relat, la implicació de l'autor que, lluny de romandre fred i exterior, evoca la seua relació personal amb Banyuls de la Marenda i l'obra d'Arístides Maillol.

 

' No vaig aprendre a valorar la importància de Maillol ni als museus, sinó primerament al seu paisatge, per l'atracció que exerceix l'entorn del qual deriven les seves obres, contemplat de passada a la vall de Banyuls, a Perpinyà o a París mentre em dedicava a altres coses. ' ( pàgina 10) La seua descoberta de l'artista és exaltant, precisa i sentimental. Sense allargassar-se, Xavier Febrés sap contar i analitzar les grans etapes de la trajectòria mailloliana.Sense caure en el xovinisme il·lús, l'autor subratlla el geni de Maillol, la seua projecció mundial i la seua ' estreta vinculació amb les terres catalanes de l'altre cantó de la frontera, que per a ell formaven un mateix territori cultural amb la seva. ' ( pàgina 99 ) Costa resumir en un assaig la magnitud d'un geni.

 

Amb un estil molt agradable, l'assagista ha sintetitzat els estudis sobre Maillol i les notacions personals.

Faré unes petites reserves, però. Quan vaig a l'hotel, m'agrada que la banyera i el llit siguin nets. No m'agrada la deixadesa de l'autor quan malmet l'ortografia francesa: ' egalité ' (pàg 19) en lloc d'égalité, ' les Pyrennées' (nota 33) en lloc de ' Pyrénées .' Per un català, el francès és molt més fàcil que el mandarí o el rus...Unes quantes incoherències en la traducció de les cites també molesten el lector atent. ' Camina vostè ben de pressa, senyor Maillol —li vam dir. Sembleu un jovenet. ' (en català al text) Per què no fer servir el vós com a la resta del diàleg? De la mateixa manera, tots els banyulencs citats en català fan servir la desinència —i al present d'indicatiu llevat del mestre Maillol que parla en —o com un barceloní qualsevol.

 

Aquests detalls no treuen res a la qualitat d'aquesta monografia brillant i sensible. Amb el seu talent, Xavier Febrés es mereixeria ser fill predilecte de la Catalunya del Nord si aquestes pobres terres fossin encara ben bé catalanes.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-11-2014 18:45

In cauda venenum

http://www.llibrerialilla.cat/

 

 

 

 

 

 

ls protagonistes d’aquesta novel·la són els Vidal, una família rossellonesa que viu a Algèria. Com tants d’altres francesos, abans inclús de que la colònia aconsegueixi la independència, decideixen marxar cap la metròpoli. Se senten traïts per un De Gaulle que havia promès que mai no abandonaria el país nordafricà. Un cop tornen a la Catalunya Nord, se senten desubicats i plens d’enyorança per la pàtria perduda. Algun d’ells, fins i tot, donarà suport i finançarà un grup que pretén atemptar contra el general. Sempre és un plaer llegir Bezsonoff. És un paio que estima les llengües i ho demostra en les seves obres, on mai no falten diàlegs o parrafades en occità, en francès o en espanyol. Hi ha pocs autors catalans que tinguin la seva gràcia construint diàlegs. És una llàstima, però, que no tingui més cura en l'estructura de les novel·les: obre molts fronts que deixa sense desenvolupar, personatges que queden coixos, etc. Un cop acabada la lectura de 'Matar De Gaulle', m'he quedat amb ganes de més. Això ja es veia un mica a 'Les amnèsies de déu', tot i ser una obra més rodona. Estem segurs de que us ho passareu molt bé llegint-la i gaudint de la prosa brillant d’aquest gran escriptor que és Bezsonoff, malgrat les deficiències estructurals de la novel·la i tots els caps que deixa sense lligar. Nosaltres hem gaudit molt i no ens en podem estar de recomanar-vos-la amb molt entusiasme.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-10-2014 18:47

Un article extraordinari

"

aume Queralt                                                                                                  

 

Matar De Gaulle", entre història i ficció

 

No ho dubtem, l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, nascut l'any 1963, volia celebrar el seu cinquantè aniversari amb un llibre dedicat al cinquantè aniversari de la mort tràgica del coronel francès Jean-Bastien-Thiry, jutjat a Versalles i afusellat al Fort d'Évry, per atemptat (fallat) contra el General de Gaulle del qual era l'instigador. El llibre porta el títol de "Matar De Gaulle" (Empúries) i de fa poc es troba a les llibreries. Un llibre no tant per a reduir el prestigi d'home d'Estat de De Gaulle o rehabilitar el coronel, d'uns temps d'O.A.S.

Cinquanta anys després l'un com l'altre estan col·locats pels seus admiradors o els seus detractors un nínxol històric on se'ls idolatra o se'ls blasma. Joan Daniel Bezsonoff no és pas un historiador revisionista. És un escriptor que no sap fer una obra de ficció desconnectant-la de la memòria i de la història. Aquesta història (de França), no li proporciona pas només un decorat, un marc d'inscripció, és de fet l'aliment principal, el nervi i el múscul, temporal i espacial, de la seva dramatúrgia. Car l'autor és, amb armes pròpies: llengua, cultura, imaginació, observació i reflexió, un investigador en el camp, tant de la psicologia com de la sociologia, tant dels valors (patriotisme, paraula donada, fidelitat) com de les passions (extrems o relatives) i, en una temàtica política específica, de retirar-ne els tels de les propagandes i de les ideologies que l'encobreixen per tenir-ne una visió sinó més afinada i justa, almenys més aclarida i moderada. Més de cinquanta anys han passat. Una distància prou suficient per mudar els qui foren actors d'una història en personatges d'una història novel·lada i de posar en perspectiva, com en una reconstitució cinematogràfica, una societat i una època. Una societat induïda a través d'una família. Una època: la descolonització, que l’autor segella irònicament "de moda".

És cert que Bezsonoff camina, literàriament parlant, amb una cama d’historiador i una cama de novel·lista, hesitant a emprendre una via o la novel·la històrica, o la pura ficció. La pregnància de la història, la seva fascinació es nota dins del relat que fa de l’atemptat –amb un rigor policíac- o la biografia detallada, i quasi canònica del Jean-Marie Bastien-Thiry, i també amb tot el que revela d’una passió per l’arqueologia. L’esperit novel·lístic palesa d’una banda dins la seva manera de contar, discursivament i sòlidament, la història, i d'altra banda en els passadissos que faciliten, sense artifici, connexions amb les parts temàtiques, els personatges i fets que l'autor posa a la llum. Si, Bezsonoff s'interessa per la història, és per què, en ella, s'hi oposen sinó únicament el didactisme corrent d'unes forces d'ordre i d'unes forces de moviment, també el fatalisme -del sens de la història- i unes resistències al mateix fatalisme que, no són pas estrictament conservadorisme, però defugint els extremismes, claven, al final, el seu punt de triomf en un pragmatisme, dit republicà sinó democràtic. Considerat de "mendre mal" pels uns, de derrotista o de covard per d'altres.

L'astúcia de l'escriptor, per transcendir un punt de polèmica, ha sigut d'obrir gràcies al recurs a tres germans (Anatole, Robert i Gilbert Vidal) el ventall sobre tres postures principals, cosa que li permet d'assumir-les totes, de copsar i d'entendre més subtilment les realitats, molt més complexes que eslògans o veritats partidàries, d'aquell llavors. Per a Bezsonoff, Algèria no és pas un territori nat d'un joc d'abstraccions per a justificar una lluita. És, aquí es nota la força de la seva escriptura, és una part del seu cos. Millor dit del cos de l'Alain, i de la seva constel·lació familiar a la qual també "pertany" l'estimada Sylviane, morta a Alger en un atemptat i ferida indeleble que guarda en el seu cor, trasplantat a França. Si la pèrdua de l'Algèria (viscuda com amputació física) constituí un enorme trauma col·lectiu -amb seqüeles avui dia encara perceptibles- també ressona al pla familiar i personal, en el qual se situa l'autor. Amb morts, ferides, sofrences, humiliacions, vexacions... Degudes a la guerra, a l'abandó, a la instal·lació com a... refugiats (repatriats, Pieds-noirs). Al Sud de França, al Rosselló, i més enllà. Els personatges de la novel·la, els de ficció almenys, no són pas individus esquematitzats, tenen una realitat de carn i d'ossos. Viuen. Són creïbles. I els seguim. Com l'Alain segueix el seu oncle Anatole, membre del commando organitzador de l'atemptat o el seu condeixeble Lucien, militant de "Jeune Nation"... Fins a un cert punt, segueix, més enllà del qual... Més que d'altres llibres de Bezsonoff, "Mata De Gaulle" ofereix profils humans i femenins ben pintats, menys desimbolts. Com Marie-Aline, la germana de l'Alain i la tia Maria Therèse que viu a Paris.

No hi ha pas sols una Algèria. Són moltes: l'Algèria d'abans dels "Evénements" (mitificada?), l'Algèria dels « Evénements » (amb moments punyents, la mort de Sylviane), l'Algèria francesa (dualista, violenta, i bàrbar), l'Algèria dels Francesos (dels indiferents com dels qui no s'adhereixen ni al F.N.L. ni a l'O.A.S.), l'Algèria dels que se n’han anat (les diferències socials dels que marxen), l'Algèria d'una eventual "reconquesta" (armada per la desil·lusió, l'odi, la venjança, París), l'Algèria vista d'una terra d'"exili" -en la qual costa integrar-se (A Provença, a Rosselló). La novel·la explora diversos sentiments, lligams, solidaritats o conflictes. "Matar De Gaulle" posa en escena, no pas per fer una anul·lació de judici, una seqüència de vida, mou consciències i itineraris, indiferències, extremismes i desil·lusions. Bezsonoff, basteix la seva obra en deu capítols i quatre pols principals amb interconnexions: l’abandó de l’Algèria, l'atemptat del Petit-Clamart, l'Anatole i l'Alain.

L’Alain, l’adolescent narrador, ens descriu la seva evolució (sentimental, intel·lectual, política) investiga i « restaura ». Amb ell migrem d’Alger a Marsella, de Provença a Banyuls i al Rosselló, de Perpinyà a París, de rodals coneguts a rodals incògnits. La prosa de Bezsonoff no immobilitza mai el lector. La seva marca d’economia narrativa és el va i ve. La mobilitat. El lloc i el trajecte d'un lloc a un altre. Com si fos un escriptor viatjant. D’un viatjant amb una curiositat quasi bulímica. Freqüentant biblioteques i museus. Visitant paisatges. Atent a les restes arqueològiques així com a un clima bucòlic, o a un to pictòric i pintoresc (belles pàgines sobre la Provença i l'entorn de Malhana). Sensible, fins a una mena fetitxisme, al fet lingüístic (la mort d’una llengua, el desfà, el menyspreu de qualsevol llengua el revolta, l'agonia d'un accent l'atabala, l'aprenentatge d'un nou idioma l'enjoia).

El més bo de Bezsonoff és potser en tot el que pot semblar o anecdòtic o sistemàtic. Allí on és sent el més l’egotisme de l’autor amb sa faç sàvia (el professor no s’amaga) i sa faç popular (el lletraferit no es talla de l’arrel popular). Descriu i compara (Marsella i Alger: característiques comunes i diferències, Provença i Rosselló, París i la província), fent-ho millor que la guia turística. Assenyala, es beneficia i ens indica punts d'interès, amb ancoratges històrics, culturals, sacres o afectius (romànics, gòtics...). Però també (altra marca Bezsonoff): llibreries (insaciable estudiant), diaris (papiròleg) restaurants (insaciable llaminer), cinemes (font icònica on agafa trets, semblances i emocions útils al retrat dels seus personatges cada vegada més treballats, si « encarnats ». "Matar De Gaulle" ens obre la porta a un drama històric, a una gesta tràgica del segle XX que no pot oblidar-se amb un cop de raspall i restaurat, i alhora ens endinsa en una arquitectònica narrativa que es pot qualificar, prosaicament, de policíaca, tot i ser alleujada de tota estratègia de suspens: el fracàs de l'atemptat, el judici, la condemna a mort, i la seva execució. "Matar de Gaulle" també pot semblar, i de fet ho és, una cordial defensa i il·lustració dels "Pieds-noirs". També és una radiografia familiar. I, englobant tot el ja dit, "Matar De Gaulle" ens passeja per les naus d'una catedral rica en vitralls i quadres d'erudició literària, visual i musical.

Bezsonoff acostuma a dotar cada novel·la d'un "cinta so". Amb músiques i cançons, de la cançoneta de cabaret a la cançó d'òpera (l'etern Luis Mariano!), i també uns "dandismes" lingüístics com, en el present cas l'afrikaner. Ens incita a la descoberta d'un carnet d'identitat d'autor més íntim i enciclopèdic, a buscar i tastar belleses de boca com d'orella. Les del moment com les passades. La nostàlgia és un camp cultivat l'autor, però no ho fa pas ni d'una manera melodramàtica i llagrimosa, ni d'una manera cínica o ximpleta. Totes les "sèries" de noms que trobem, llegint el llibre, ofereixen, entre altres coses, unes "mostres" d'una època, i són "vinyetes" d'un passat, o "senyes" de la realitat d'ahir i del que, avui, en resta. L'onomàstica, les guies telefòniques i les guies turístiques també ens parlen de vida, que és, que fou...En tot cas, "Matar De Gaulle" s'imposa com potser com el llibre més personal, dens, humà, amb una estructura molt hàbil, una escriptura ajustada i un estil que controla subtilment els riscs tant d'un classicisme feral com d'un anticonformisme burleta. LLegir Bezsonoff no només fa bé, també incita al diàleg i a la convivència. La literatura, figura de lligam social i de company de conversa, que demanar de més ?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 18-10-2014 10:16

Entrevista al Jornalet

 

 

 

Ès nòrd-catalan mas coneisses plan la realitat e la lenga occitana. Per quina rason?
 
Una coneissença relativa perque passèri una part de mon enfança e tota mon adolescéncia en Provença. Descobriguèri Mistral e los felibres als 18 ans. La lectura de La Langue occitane de Pèire Bèc desvelhèt tanben ma passion per la lenga e la cultura bessonas.
 
 
Ès estat fòrça ans professor de lenga catalana. En consequéncia, as una bona coneissença del sistèma educatiu francés. Quala opinion as de las lengas minorizadas?
 

« Las nòstras lengas son sortidas de la clandestinitat, mas es pas sufisent »

Dirai solament qu’en França las mentalitats evolucionan pauc a cha pauc. Las nòstras lengas son sortida de la clandestinitat, mas es pas sufisent.
 
 
Quinas mesuras educativas, culturalas, politicas e socialas cal emprene per capvirar la situacion lingüistica de l’occitan?
 

« Una fabrica de caucetas amb l’occitan coma lenga de l’entrepresa servís mai per téner la lenga que tres Prèmis Nobel de literatura »

Te poiriái respondre mas caldriá emplir vint fuèlhs. Cal ensajar de dignificar l’occitan e lo far util. Una fabrica de caucetas amb l’occitan coma lenga de l’entrepresa servís mai per téner la lenga que tres Prèmis Nobel de literatura.
 
 
Subreviu encara aquela mentalitat occitana (mas tanben nòrd-catalana, bretona, etc.) de desfachisme e de vergonha a respècte de la cultura pròpia?
 
Existís aquela vergonha en Catalonha Nòrd, mas las gents an totjorn sauput que parlavan una lenga desparièra del francés. L’expression “patés” en cò nòstre s’emplega pas per designar lo catalan. Mas la vergonha subreviu perque nos an renduts coards, nos an rebaissats pendent tantes sègles. Nos sèm abituats a la nòstra situacion de colonizats de l’interior.
 
 
Que li manca al movement occitanista en general, e concretament al movement occitanista politic, per començar de far virar la situacion?
 

« Benlèu caldriá superar los esquèmas drecha-esquèrra que servisson solament a nos devesir e nos afeblir davant l’adversari comun »

Li manca de temps e d’argent, e segurament mai de “transversalitat”’. Benlèu caldriá superar los esquèmas drecha-esquèrra que servisson solament a nos devesir e nos afeblir davant l’adversari comun. De mai, l’occitan e lo catalan son l’enfanton que totes vòlon aver a l’ostal. Cadun pensa qu’a la bona solucion e avançam pas gaire. Quand interven un factor tant intim coma la lenga, se complica tot. Soi pas degun per donar de conselhs. Me representi solament a ieu meteis, e encara...
 
 
Creses que lo govèrn de França, dins un relambi rasonable, pòt avançar cap a un relaxament del jacobinisme oficial en vigor pendent los darrièrs sègles? As percebut qualque cambiament de mentalitat oficiala, e mai siá leugièr e alonhat?
 
I a un cambiament leugièr, un pichon melhorament, mas fòrça foncionaris practican un jacobinisme desmodat.
 
 
Coma nòrd-catalan, quala es ton opinion sul movement politic sobeiranista que se viu intensament dins la Catalonha administrativament espanhòla?
 
Una esperança immensa. Fa trenta ans qu’o espèri...
 
 
Dins tos libres se parla sovent de la Guèrra d’Argeria e dels pènegres. Qual impacte aguèt aquela immigracion francesa cap a França, per rapòrt a la populacion generala e concretament per rapòrt a las lengas minorizadas?
 

« Per çò que tanh a la Guèrra d’Argeria se’n farà de romans particularament idiòtas »

La Guèrra d’Argeria, e las guèrras en general, son una tragèdia per las gents e un paradís pels romancièrs. O ditz Joan Salas enIncerta glòria, “çò qu’an de pièger las guèrras es qu’après se’n fa de romans; per çò que tanh a aquela (que t’o asseguri, es una guèrra de mèrda coma tantas), se’n farà de romans particularament idiòtas, d’un ròse e d’un verd fòrça intensificats: i sortiràn de joves eròis meravilhosament coratjoses, angelics, de filhas meravilhosament atractivas...”
 

« Aquel “retorn” dels pènegres precipitèt l’afrancesament del país »

Aquel “retorn” dels pènegres (en Rosselhon, ne disèm de pautas negras) precipitèt l’afrancesament del país que, sens eles, se seriá produch mai tard. La paradòxa de l’istòria es que totes aqueles franceses d’Argeria èran sovent descendents de gents dels Païses Catalans. Caldrà pas tornar citar Camús, felen de menorquins?
 
 
Cossí se sent un escrivan de passapòrt francés en escrivent en catalan?
 
Me senti coma un exiliat interior e coma lo conservator —dins lo sens mai nòble del mot, lo conservator d’un espaci verge, d’un territòri natural menaçat— d’una lenga ferida a mòrt.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-10-2014 17:59

Els herois batuts

Els herois batuts
17/10/14 02:00 -

Xavier Cortadellas, El Punt-Avui 17/10/2014

 

 

 

 

Fa uns anys vaig entrevistar Joan-Daniel Bezsonoff per a la revista Presència. Acabava de publicar Una educació francesa, però vam convenir a aprofitar-ho per parlar de molts dels seus llibres. Encara no coneixíem Un país de butxaca (2010), La melancolia dels oficials (2011) ni, naturalment, Matar De Gaulle (2014), una novel·la on Bezsonoff no només “torna a les seves passions més fecundes; la història contemporània, la casta militar i llengües variades”, tal com diu a la contraportada, sinó a on trobem uns quants personatges prims –“mers figurants” com va dir ell– juntament “amb altres que compten”, i on es fa més present que mai l'Algèria francesa que ja va començar a novel·lar a La presonera d'Alger (2002) i, sobretot, a La melancolia dels oficials (2011).
Com que li coneixem l'estil, és obvi que a Matar De Gaulle Bezsonoff és més Bezsonoff que mai: defuig la descripció, els paràgrafs llargs i la sintaxi subordinada, el principal paisatge és el de les llengües, moltes esvaïdes com el món de què ens parla, els seus personatges sobretot actuen, el narrador s'amara amb una ironia que va de bracet amb una melancolia immensa, tan amagada com un ós immens de peluix enfonsat a les aigües poc somes d'un ordre i d'un món perdut.
Aparentment, a Matar De Gaulle aquest món perdut és el de l'Algèria francesa. Es va un xic al fons, però, i de seguida es veu que és sobretot el de la França idealitzada dels anys cinquanta, perquè Bezsonoff ha estat durant molts anys un gamin francès. I també, el món quasi perdut del nord de Catalunya, que sura encara entre les erres franceses de la Catalunya del Nord i que Alain Vidal, fill del comandant Robert Vidal, natural de Banyuls de la Marenda, redescobreix en un Liceu de Perpinyà.
Mai ha volgut ser versemblant
Com a personatge, Alain és tan inversemblant com ara fa trenta anys ens ho hauria semblat que hi hagués un escriptor català que es digués Joan-Daniel Bezsonoff. No descobreixo cap gran secret si hi afegeixo que Bezsonoff no ha volgut tampoc ser mai versemblant. Potser perquè, també en el fons, costaria de trobar gaire res més inversemblant que la seva biografia. Criat a mitja dotzena de casernes de l'exèrcit francès, en més d'un punt fa l'efecte que Bezsonoff no va tenir una infantesa clavada a la d'Alain Vidal per raons purament cronològiques.
A Matar De Gaulle això hi és ben present, encara que naturalment el narrador no ho digui. El seu relat avança al mateix ritme que una cançó lenta i trista com Syracuse, nostàlgica i corprenedora, que sembla que ens arribi després de tot, quan ja no hi ha res a fer, una cançó tan despullada d'il·lusions com els principals personatges d'aquesta novel·la, quan cantar és quasi una forma d'èpica i quan l'èpica, perquè hi és, no ens du a enlloc més que a apuntalar amb una mica de dignitat la nostra derrota.
Com a escriptor, Bezsonoff és prou llest per saber que, si exposés o argumentés, el lector segurament reaccionaria a la contra: l'Algèria francesa li queda molt lluny, coneix molt poc el món d'honor i de paraules traïdes de què ens parla, si ho rumiés, constaria que comparteix també poc molts dels valors que argumenta. Però una novel·la és un món que es construeix a base de paraules, que va més enllà del que pot dir una signatura o un carnet d'identitat.
Hi ha un moment que Lucien Delmas, natural de Toluges, l'estudiant que Alain Vidal coneix al Liceu de Perpinyà, prova de portar cap al catalanisme Alain tot parodiant Joyce sense dir-ho: “D'una mare que abandona els seus fills, jo en dic una truja...” Lucien ha regalat a Alain la Grammaire Catalane de Pompeu Fabra, Canigó i Solitud, ha aconseguit que Alain s'adherís a la seva causa parlant-li del martiri de Ramon Llull a Bugia: “Tot encaixava: l'Algèria cristiana i Catalunya.” Però no és veritat. A les novel·les de Bezsonoff no encaixa res. Les paraules de llengües quasi perdudes, l'acció i uns quants ideals tan perduts com un món perdut són el ciment que les cohesiona.

L'apunt
Nascut a Perpinyà el 1963, Joan-Daniel Bezsonoff, a més de ser professor de català i articulista a diferents mitjans, ha publicat catorze novel·les, que li han valgut vuit premis: Òmnium Catalunya Nord, Just Manuel Casero, Méditerranée Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maria Àngels Anglada, Lletra d'Or i Setè Cel.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-10-2014 17:56

Entrevista amb Valèria Gaillard 17/10/2014

VALERIA GAILLARD                            EL PUNT AVUI    17/10/2014

 

 

 

 

 

 

 

Per tercer cop l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff escriu sobre la guerra d'Algèria. Les lletres d'amor no serveixen de res (1997), La presonera d'Alger (2002), i ara aquest magnífic Matar De Gaulle (Empúries), en què recrea el complot d'un grup d'activistes per matar el general, al mateix temps que dibuixa els darrers moments de l'Algèria francesa, a través de la família del comandant Vidal, d'origen català.

En un ‘twitt' dius que et vas barallar amb un taxista a Barcelona perquè deia que De Gaulle era feixista. A la novel·la el retrates com algú que va deixar penjats els francesos d'Algèria.

He intentat recrear la mentalitat de la gent que ho veia així. He volgut mostrar els perills d'una independència mal feta. A Catalunya tot s'està fent bé de moment. Hi ha debats, etc. A Algèria sembla que competien per guanyar la medalla del més torturador. A banda, m'he adonat que el llibre acaba quan neix en Bezsonoff, i volia saber què va passar aleshores, i inconscientment he volgut mostrar a partir de quin moment la llengua catalana va davallar a Catalunya Nord. És increïble perquè fa seixanta anys el català era més parlat al Rosselló que a Barcelona, i a poc a poc es va anar evaporant. El cop més fort va ser l'arribada dels pieds-noirs, els potes negres.

Com s'explica?

És una paradoxa increïble perquè molts d'aquests potes negres eren d'origen català, com l'actual batlle de Perpinyà, que es diu Pujol i és de Mostaganem. El seu retorn a la Catalunya Nord marca la pèrdua de la llengua. És cert que moltes d'aquestes famílies van deixar de parlar català als seus fills i els educaven en francès. Tot plegat, trobo que hi ha hagut una cita mancada.

Descrius la tragèdia d'aquests potes negres que es van quedar sense país i van ser mal acollits al continent. Volies reivindicar la seva figura?

Volia ser el seu defensor perquè tothom els acusa, diuen que són feixistes i voten per Le Pen... i la realitat és més complexa. He estimat molts potes negres perquè tenen gran sentit de l'humor i alhora una profunda melangia. Enyoraven Alger. El meu padrastre, en Marcel, el segon marit de ma mare, és d'allà. Un dia li vaig portar un amic meu, que de fet és qui m'ha inspirat el personatge d'Alain, i em va dir que no volia que tornés més perquè li removia massa coses del passat.

Quina és la teva vinculació amb Algèria?

Vaig ser concebut a Algèria a Bône (Annaba actualment), i crec que aquesta gestació m'ha marcat perquè el meu interès per aquest país no és normal.

En tot cas, participes d'aquesta melangia d'una Algèria que va perdre molt quan van marxar els francesos...

M'interessen els mons perduts. A França m'interessa molt més l'Illa Maurici, que es va perdre a la fi del divuit, que no pas la Reunió, que encara és territori francès. La Reunió és com Logronyo, no m'interessa per a res. M'interessa un territori quan canvia de sobirania, és per això que potser un dia seré nostàlgic de la Catalunya espanyola. Des d'un punt de vista personal, cívic i íntim estaré molt content que sigui alliberada, però des d'un punt de vista novel·lesc estaré trist.

Perquè això et permet fer una recuperació del passat a través del cinema, les cançons, els carrers, els cotxes... és un treball d'arqueologia.

Totalment, és arqueologia sentimental. Sóc un botànic del llenguatge i un arqueòleg del temps passat, m'agradaria fer una enciclopèdia viva d'aquella Algèria.

Perquè, a més, no hi has anat mai...

No, perquè no cal, perquè l'Algèria que descric no existeix més, ha desaparegut, és l'Atlàntida. És el que deia Balzac, “vull fer la competència al codi civil”.

Fas un paral·lelisme entre els potes negres i els afrikaners a Sud-àfrica.

M'interessa especialment l'afrikaans, que és un símil del català. Els afrikaners han conservat l'holandès arcaic i això m'interessa molt. Diuen que és la llengua més nova del món. M'he documentat i l'he estudiat, però no en sé tant com m'agradaria. Eugène Marais, per exemple, és un gran escriptor i poeta però ningú no el coneix perquè escriu en afrikaans, una llengua poca difosa.

Com vas documentar-te?

Amb la premsa. Tota la família Vidal està basada en la del meu amic Alain Bonafos, de Banyuls, i és la seva història. Li he inventat dos oncles, l'Anatole i el Gilbert, de Marsella, per poder fer la connexió amb els atemptats. Al principi volia explicar l'atemptat tal com va tenir lloc i no me'n sortia fins que vaig recórrer a la ficció. Tot el que explico del comando és real excepte aquest personatge. M'agrada especialment, i crec que a ell dec la millor frase de tota la meva obra: “Es va consolar fent-se ric.”

Has intentat humanitzar tots aquests militars que van intentar assassinar De Gaulle?

Tenien un gran sentit de l'honor. La cita del general Maurice Challe que obre el llibre va en aquest sentit: “No hi ha cap llei al món que pugui obligar un home a fer del perjuri el seu pa quotidià.” Tenien responsabilitats, soldats algerians a qui els van dir, “tranquil, Mohamed, pots venir amb nosaltres, França es quedarà aquí per sempre”. Poc després en Mohamed és assassinat amb tota la seva família i tu els has donat la paraula. Vull que es parli de les atrocitats de l'exèrcit francès i ja ho vaig fer a La presonera d'Alger. Van matar molta gent d'una manera un xic desagradable, era un exèrcit colonial.

I el FLN també...

El FLN va matar més algerians que els francesos. Quan posaven una bomba en el tramvia mataven cent algerians i tres francesos. Era gent d'una salvatgeria inconcebible i ho veiem amb aquest pobre ostatge que han degollat. Els francesos no es quedaven lluny, i he volgut mostrar la complexitat de la història. Estic fart de la història oficial, els bons i els dolents.

França ha intentat recentment fer un ‘mea culpa'.

Sí, ja, és un mea culpa massa antifrancès. Haurien de matisar. Abans celebraven la colonització com l'empresa més noble des de les croades, com si fossin la Creu Roja, vaja. Ara és al contrari, et presenten la colonització francesa com si fos un apartheid o el nazisme... No, home! Recentment vaig examinar alumnes de batxillerat i un d'ells comentava un text d'un poeta africà sobre la colonització. Li vaig preguntar quina era la principal paradoxa del text. “No ho veig”, em deia. “En quina llengua està escrit?” “En francès.” “Ah!” “I qui li ha ensenyat francès en aquest noi?” Kateb Yacine, el gran escriptor algerià, va dir: “El nostre principal botí de guerra és la llengua francesa.” És molt bonic això. La literatura algeriana en francès és molt més interessant que en àrab. I tots encara escriuen en francès!

Les ferides, doncs, romanen obertes.

Molt, perquè no se n'ha parlat. Els francesos d'Algèria no tenen dret a honorar els seus morts. Fa poc a Perpinyà van fer una estela amb les víctimes de l'Algèria francesa. Entre ells hi havia gent normal, però també assassins. Evidentment. Ho van fer en un jardí privat, i tot i així va haver-hi crítiques. Si no pots recollir-te, no pots oblidar. Cal un espai per a la reconciliació. Hi ha els bons i els mals morts, i als francesos no els interessa. L'afusellament de la Rue d'Isly va ser l'exèrcit francès que va disparar i va matar una cinquantena de francesos desarmats. I el govern francès no s'ha excusat mai.

I com s'explica que els potes negres siguin la carn de l'electorat del FN?

Als anys cinquanta Algèria era molt progressista, votaven comunistes, esquerra. Els partits tradicionals, democràtics, els van trair i abandonar. L'únic partit que es va mantenir fidel va ser el Front Nacional. Al nord de França, però, cada vegada tenen més votants i no n'hi ha cap de pota negra, allà! El Front Nacional és el fill malalt de la democràcia francesa. Hollande és un desastre, Sarkozy un fill de puta, aleshores, què han de fer? Votar Le Pen és una provocació. No volen que guanyi la Marina sinó molestar, enviar un missatge. Actualment, tothom sap que el FN no és cap partit sinó una colla d'il·luminats. Em fa gràcia perquè els francesos sempre van donant lliçons de democràcia, i resulta que tenen un partit neofeixista. Fa gràcia, que callin!

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-10-2014 19:32

Els molins de la història


Doctor Sam Abrams, El Mundo, 9/10/2014


 


 


Un bon lector sempre ha de desconfiar de la bonhomia dels autors i l'aparent simplicitat linial de les seves obres. Caldria tenir aquesta asseveració en compte a l'hora d'aproximar-nos a la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff Matar De Gaulle, una obra subtil que es dreça sobre un punt de tensió entre aparença momentània i realitat final.

 

Per articular la seva obra narrativa, Bezsonoff s'ha acollit, amb excel·lents resultats, a la brillant tradició catalana de la novel·la breu, una tradició que ens remet a Ruyra, Bertrana i altres mestres de la ficció moderna. La novel·la breu sempre és enganyosa perquè sembla linial i directa i assequible, però la veritat és una altra. La nouvelle com l'anomena la crítica francesa, és una obra d'altíssima concentració formal i conceptual que diu molt més del que diu.

 

En el cas concret de Matar De Gaulle, Bezsonoff utilitza com a eix vertebrador argumental la preparació i l'execució del fracassat atemptat contra la vida del general i president de la Cinquena República perpetrat pel tinent-coronel Jean-Marie Bastien-Thiry el 22 d'agost del 1962. Però no hem de caure en el parany d'obvietat immediata que Bezsonoff , savi i murri, ens para. La novel·la va molt més enllà.

 

El sentit real de l'obra es troba en quatre frases que l'autor deixa anar com qui no vol la cosa. La primera és «cal viure amb el seu temps» és a dir la marxa del temps és irreversible. La segona és la cita d'un vers de Mireia de Frederic Mistral: ' la mort és la vida. ' (p108) és a dir, la vida es caracteritza pel pas invioable del temps i continues que provoca. I la tercera ' contra els molins de la història (…) no es pot fer res. ' ( p 109), ens torna a remetre a la inviolabilitat de la marxa del temps.

A nivell epidèrmic Matar De Gaulle planteja una sèrioe de temes puntuals: el poder, la política, raons d'estat, la revolució, la guerra, la identittat, la traïció i la fidelitat, els interessos financers...Però la cosa no acaba aquí. En el fons, amb tota la seva fina càrrega elegíaca que voreja el nihilisme, Matar De Gaulle és una profunda i emocionada refleció al voltant de la manca de solidesa i permanència de les empreses humanes. Tot està abocat a l'anorreament i ho hem de tenir ben present. I aquesta consciència no ens ha de portar-nos al desesper. Ben al contrari, ens ha de dur a una intensificació de l'estima per la vida. Vive la vie!

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-10-2014 20:30

La llengua dels Taxistes del Tsar

La llengua d''Els taxistes del tsar' (Joan-Daniel Bezsonoff, 2007)

Quan parlem del literatura multilingüe catalana, cal anar més enllà dels debats sobre el contacte lingüístic entre el català i el castellà. A les primeres pàgines de la magnífica novel•la Els taxistes del tsar de Joan-Daniel Bezsonoff, per exemple, el lector es troba amb el paràgraf següent:

Bezsonov deriva dels equivalents russos d’insomni i insomne. Una ‘nit de Bezsonoff’ es tradueix per ‘nit en blanc’. Ђез vol dirt ‘sense’; COH ‘son’ o ‘somni’ com el castellà sueño. M’agrada més l’etimologia без CHa, ‘sense somni’. (13)

Més endavant, el lector s’ha d’encarar amb un diàleg encara més exigent:

Eufòric, estava bevent una copa de xampany al darrer pis del Palu de Congressos de Perpinyà quan se’m va atansar un senyor.
-Поздравляю вас с yспеxом.
-Извините, я не говорю по-рyссkи. 
I es va presentar en francès. Era un antic diplomàtic francès, d’origen rus. (58)

A peu de pàgina, l'autor ofereix una traducció: '-Us feliciti pel vostre èxit. / -Perdoneu, no parli rus.' Els Taxistes del zarestà dedicat a reconstruir la vida de Mitrofan, avi rus de Bezsonoff que va haver d’exiliar-se a París després de la revolució de 1917. Mitrofan no va ensenyar rus als seus fills, i el narrador explica els seus intents d’aprendre’n d’adult i els problemes identitaris que li ha causat tenir un cognom rus, ser francès i escriure en català. Ell mateix es pregunta: ‘Qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel•les en català?’ (94). Tota l’obra de Bezsonoff sembla un intent de donar resposta aquesta pregunta, perquè les tensions entre la seva identitat 'excèntrica' i la normativa hi apareixen de manera constant. De fet, les seves obres sembla que sobretot aspirin a traçar la biografia lingüística dels personatges i del lloc i el temps on transcorre la trama. El narrador contínuament fa comentaris que subratllen la natura lingüística del text, fent palès que la realitat és una construcció del llenguatge:

L’Spartak, el Cosmos, el cine Mir (quina llengua tan extraordinària, que confon la pau i el món en el mateix mot!) (16)
El saludaren en rus i continuaren parlant en ucraïnes. (30)
En Mitrofan venia d’un imperi on parlaven, només a la part europea, el rus, l’ucraïnès, el polonès, el bielorús, el letó, el lituà, l’estonià, el finès, el romanès, el jiddisch. (65)
El català es perd a casa nostra i parli més amb catalans de l’altra banda que d’aquí dalt... (79)

Bezsonoff utilitza diverses estratègies per tal que el rus –que és freqüent al text– pugui ser entès per un lector català, com ara oferir una traducció entre cometes o a peu de pàgina. No creiem, però, que això minimitzi el plurilingüisme de l'obra. Una cosa és fer servir quatre paraules en francès o anglès per donar color al text i una altra de molt diferent és incloure-hi tot un seguit de caràcters ciril•lics que la gran majoria de lectors no sabrà pronunciar ni covertir a l'alfabet llatí. Malgrat que s’ofereix una traducció, doncs, la incomprensibiltiat del rus queda ben exposada a la vista i talla d’arrel el ritme de lectura. De fet, en alguna ocasió Beszonoff opta per la incomprensibilitat total: en una frase com ‘M’havia confiat que li agradaven particularment les sonoritats de la paraula пожалуйста.’ (21), el lector és convidat a reflexionar sobre una sonoritat que no pot reproduir. Aquí no hi ha intenció irònica, o no del tot, perquè el narrador parla sovint amb angoixa de les llengües que no ha aconseguit aprendre o no aprendrà mai, com el basc, el xinès o el vietnamita. El narrador s’afligeix perquè sap que no podrà dominar mai totes les parles del món, i aquesta ansietat plurilingüe es transmet el lector mitjançant tot un seguit de paraules o frases que no podrà desxifrar
 
 http://multilinguismeliteraturacatalana.blogspot.fr/2014/10/la-llengua-dels-taxistes-del-tsar-joan.html
Jordi Cornellà   
 
 
 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article