VEF Blog

Ressenya de Lluïsa Julià, Núvol, 19/10/2014   

Guanyadora del premi Just M. Casero 2003, La guerra dels cornuts és una novel·la de factura històrica, focalitzada sobre la Primera Guerra Mundial. Narra la mobilització al front d’un periodista català de Narbona, Alexandre Pagès, els horrors i les morts del front i el record amorós de la dona, que el manté coratjós fins que, ferit i traslladat a la reraguarda, la seva professió i la sort li ofereixen una segona oportunitat: fer d’agregat militar al consolat general francès a Barcelona. Allí tindrà una missió prou delicada, personalment conflictiva, revifar el sentiment aliadòfil entre els catalans perquè es presentin voluntaris a la Legió Estrangera que ha d’anar a lluitar al front. A canvi, s’enarbora, amb l’ajut de catalanistes independentistes, una mena de somni que esdevindrà suïcida, la nova independència de Catalunya. Però amb el final de la guerra, l’agregat Pagès, simplement retorna a França i es reincorpora a la seva plaça en el diari Républicain de Narbonne.

Quasi al final de la novel·la, el narrador escriu “m’imagini que cap historiador, sa de cos i d’esperit, mai no projectarà d’escriure la història de Barcelona durant la Primera Guerra Mundial”, com avisant de l’enorme fracàs o del miratge polític que va tenir milers de víctimes mai prou explicades. De fet, aquest és un dels primers aspectes pel que la novel·la de Bezsonoff interessa, per aquest intent de documentar i narrar, si més no, un episodi històric important, poc conegut, poc explicat encara. Com a referents, El roig i el negre de Stendhal.

Tot i així, és pel vessant personal, per la mirada d’un català del Rosselló, que el relat pren la seva principal força. Alexandre Pagès, el personatge-narrador ja present a La revolta dels geperuts (El Trabucaire, 1999), una novel·la anterior, posa de manifest els conflictes, els dilemes, les il·lusions i les utopies o la trista mediocritat d’una Catalunya que pretenia tornar a ser “rica i plena”. Se’n donen nombrosos elements històrics. Es tracta d’una perspectiva personal, sempre escindida, que interroga sobre la funció política i social i lingüística de la capital catalana, les seves responsabilitats, les seves pors. El jove Pagès, que recull sàviament molts aspectes biogràfics de Joan-Daniel Bezsonoff, de seguida es fa plaent als ulls lectors: és un enamorat de Barcelona, a qui defineix com un París en petit, descriu els carrers, els parcs i els establiments d’aquella ciutat cosmopolita, però, de fet, l’ambivalència indentitària –“jo era un foraster, un cosí de província que tornava a tenir relacions amb la família”— el converteix en botxí de guant blanc de molts joves catalans, mentre s’entreté en els bordells o seguint de prop l’aventura entre la jove Édith von Willendorf, filla del vicecònsol de l’imperi d’Àustria-Hongria a Barcelona i Paul de Montpeyroux, vicecònsol homòleg francès. Una mena de vodevil amb rapte inclòs, que, per absència, posa de relleu la poca importància específica de la causa catalana. I aquí el referent real i irònic és La comèdia humana de Balzac. Per cert, les dones descrites són una entelèquia, positiva però entelèquia.

La novel·la transcorre sempre entre dues llengües o dos registres que es fan presents entre els personatges: el català i el francès; l’occità i el francès; l’occità i el català; el català nord-oriental, la llengua del narrador, i el català central; també, entre el català i el castellà i entre el francès i l’alemany. Un seguit important de binomis, de possibilitats d’entesa que remeten a unes realitats existents en aquell període.

Xavier Febrés

Maillol, l'escultor carnal. Una vida de pel·lícula

Curbet Edicions

   El primer cop que vaig anar a Banyuls de la Marenda, tenia quatre o cinc anys. Recordi un indret ple de vil·les amb jardins luxuriants, un floret de vinyes costerudes que flirtejaven amb el mar. Durant aquella excursió mon pare havia esmentat Maillol. Segons ell, el seu país retirava a Grècia. M'ha tornat a la ment tot aquest turisme infantil llegint Maillol, l'escultor carnal. Una vida de pel·lícula de Xavier Febrés. Aquest monografia m'ha agradat molt. He apreciat la humanitat del relat, la implicació de l'autor que, lluny de romandre fred i exterior, evoca la seua relació personal amb Banyuls de la Marenda i l'obra d'Arístides Maillol.

' No vaig aprendre a valorar la importància de Maillol ni als museus, sinó primerament al seu paisatge, per l'atracció que exerceix l'entorn del qual deriven les seves obres, contemplat de passada a la vall de Banyuls, a Perpinyà o a París mentre em dedicava a altres coses. ' ( pàgina 10) La seua descoberta de l'artista és exaltant, precisa i sentimental. Sense allargassar-se, Xavier Febrés sap contar i analitzar les grans etapes de la trajectòria mailloliana.Sense caure en el xovinisme il·lús, l'autor subratlla el geni de Maillol, la seua projecció mundial i la seua ' estreta vinculació amb les terres catalanes de l'altre cantó de la frontera, que per a ell formaven un mateix territori cultural amb la seva. ' ( pàgina 99 ) Costa resumir en un assaig la magnitud d'un geni.

Amb un estil molt agradable, l'assagista ha sintetitzat els estudis sobre Maillol i les notacions personals.

Faré unes petites reserves, però. Quan vaig a l'hotel, m'agrada que la banyera i el llit siguin nets. No m'agrada la deixadesa de l'autor quan malmet l'ortografia francesa: ' egalité ' (pàg 19) en lloc d'égalité, ' les Pyrennées' (nota 33) en lloc de ' Pyrénées .' Per un català, el francès és molt més fàcil que el mandarí o el rus...Unes quantes incoherències en la traducció de les cites també molesten el lector atent. ' Camina vostè ben de pressa, senyor Maillol —li vam dir. Sembleu un jovenet. ' (en català al text) Per què no fer servir el vós com a la resta del diàleg? De la mateixa manera, tots els banyulencs citats en català fan servir la desinència —i al present d'indicatiu llevat del mestre Maillol que parla en —o com un barceloní qualsevol.

Aquests detalls no treuen res a la qualitat d'aquesta monografia brillant i sensible. Amb el seu talent, Xavier Febrés es mereixeria ser fill predilecte de la Catalunya del Nord si aquestes pobres terres fossin encara ben bé catalanes.

http://www.llibrerialilla.cat/

E ls protagonistes d’aquesta novel·la són els Vidal, una família rossellonesa que viu a Algèria. Com tants d’altres francesos, abans inclús de que la colònia aconsegueixi la independència, decideixen marxar cap la metròpoli. Se senten traïts per un De Gaulle que havia promès que mai no abandonaria el país nordafricà. Un cop tornen a la Catalunya Nord, se senten desubicats i plens d’enyorança per la pàtria perduda. Algun d’ells, fins i tot, donarà suport i finançarà un grup que pretén atemptar contra el general. Sempre és un plaer llegir Bezsonoff. És un paio que estima les llengües i ho demostra en les seves obres, on mai no falten diàlegs o parrafades en occità, en francès o en espanyol. Hi ha pocs autors catalans que tinguin la seva gràcia construint diàlegs. És una llàstima, però, que no tingui més cura en l'estructura de les novel·les: obre molts fronts que deixa sense desenvolupar, personatges que queden coixos, etc. Un cop acabada la lectura de 'Matar De Gaulle', m'he quedat amb ganes de més. Això ja es veia un mica a 'Les amnèsies de déu', tot i ser una obra més rodona. Estem segurs de que us ho passareu molt bé llegint-la i gaudint de la prosa brillant d’aquest gran escriptor que és Bezsonoff, malgrat les deficiències estructurals de la novel·la i tots els caps que deixa sense lligar. Nosaltres hem gaudit molt i no ens en podem estar de recomanar-vos-la amb molt entusiasme.

"

aume Queralt                                                                                                  

Matar De Gaulle", entre història i ficció

No ho dubtem, l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, nascut l'any 1963, volia celebrar el seu cinquantè aniversari amb un llibre dedicat al cinquantè aniversari de la mort tràgica del coronel francès Jean-Bastien-Thiry, jutjat a Versalles i afusellat al Fort d'Évry, per atemptat (fallat) contra el General de Gaulle del qual era l'instigador. El llibre porta el títol de "Matar De Gaulle" (Empúries) i de fa poc es troba a les llibreries. Un llibre no tant per a reduir el prestigi d'home d'Estat de De Gaulle o rehabilitar el coronel, d'uns temps d'O.A.S.

Cinquanta anys després l'un com l'altre estan col·locats pels seus admiradors o els seus detractors un nínxol històric on se'ls idolatra o se'ls blasma. Joan Daniel Bezsonoff no és pas un historiador revisionista. És un escriptor que no sap fer una obra de ficció desconnectant-la de la memòria i de la història. Aquesta història (de França), no li proporciona pas només un decorat, un marc d'inscripció, és de fet l'aliment principal, el nervi i el múscul, temporal i espacial, de la seva dramatúrgia. Car l'autor és, amb armes pròpies: llengua, cultura, imaginació, observació i reflexió, un investigador en el camp, tant de la psicologia com de la sociologia, tant dels valors (patriotisme, paraula donada, fidelitat) com de les passions (extrems o relatives) i, en una temàtica política específica, de retirar-ne els tels de les propagandes i de les ideologies que l'encobreixen per tenir-ne una visió sinó més afinada i justa, almenys més aclarida i moderada. Més de cinquanta anys han passat. Una distància prou suficient per mudar els qui foren actors d'una història en personatges d'una història novel·lada i de posar en perspectiva, com en una reconstitució cinematogràfica, una societat i una època. Una societat induïda a través d'una família. Una època: la descolonització, que l’autor segella irònicament "de moda".

És cert que Bezsonoff camina, literàriament parlant, amb una cama d’historiador i una cama de novel·lista, hesitant a emprendre una via o la novel·la històrica, o la pura ficció. La pregnància de la història, la seva fascinació es nota dins del relat que fa de l’atemptat –amb un rigor policíac- o la biografia detallada, i quasi canònica del Jean-Marie Bastien-Thiry, i també amb tot el que revela d’una passió per l’arqueologia. L’esperit novel·lístic palesa d’una banda dins la seva manera de contar, discursivament i sòlidament, la història, i d'altra banda en els passadissos que faciliten, sense artifici, connexions amb les parts temàtiques, els personatges i fets que l'autor posa a la llum. Si, Bezsonoff s'interessa per la història, és per què, en ella, s'hi oposen sinó únicament el didactisme corrent d'unes forces d'ordre i d'unes forces de moviment, també el fatalisme -del sens de la història- i unes resistències al mateix fatalisme que, no són pas estrictament conservadorisme, però defugint els extremismes, claven, al final, el seu punt de triomf en un pragmatisme, dit republicà sinó democràtic. Considerat de "mendre mal" pels uns, de derrotista o de covard per d'altres.

L'astúcia de l'escriptor, per transcendir un punt de polèmica, ha sigut d'obrir gràcies al recurs a tres germans (Anatole, Robert i Gilbert Vidal) el ventall sobre tres postures principals, cosa que li permet d'assumir-les totes, de copsar i d'entendre més subtilment les realitats, molt més complexes que eslògans o veritats partidàries, d'aquell llavors. Per a Bezsonoff, Algèria no és pas un territori nat d'un joc d'abstraccions per a justificar una lluita. És, aquí es nota la força de la seva escriptura, és una part del seu cos. Millor dit del cos de l'Alain, i de la seva constel·lació familiar a la qual també "pertany" l'estimada Sylviane, morta a Alger en un atemptat i ferida indeleble que guarda en el seu cor, trasplantat a França. Si la pèrdua de l'Algèria (viscuda com amputació física) constituí un enorme trauma col·lectiu -amb seqüeles avui dia encara perceptibles- també ressona al pla familiar i personal, en el qual se situa l'autor. Amb morts, ferides, sofrences, humiliacions, vexacions... Degudes a la guerra, a l'abandó, a la instal·lació com a... refugiats (repatriats, Pieds-noirs). Al Sud de França, al Rosselló, i més enllà. Els personatges de la novel·la, els de ficció almenys, no són pas individus esquematitzats, tenen una realitat de carn i d'ossos. Viuen. Són creïbles. I els seguim. Com l'Alain segueix el seu oncle Anatole, membre del commando organitzador de l'atemptat o el seu condeixeble Lucien, militant de "Jeune Nation"... Fins a un cert punt, segueix, més enllà del qual... Més que d'altres llibres de Bezsonoff, "Mata De Gaulle" ofereix profils humans i femenins ben pintats, menys desimbolts. Com Marie-Aline, la germana de l'Alain i la tia Maria Therèse que viu a Paris.

No hi ha pas sols una Algèria. Són moltes: l'Algèria d'abans dels "Evénements" (mitificada?), l'Algèria dels « Evénements » (amb moments punyents, la mort de Sylviane), l'Algèria francesa (dualista, violenta, i bàrbar), l'Algèria dels Francesos (dels indiferents com dels qui no s'adhereixen ni al F.N.L. ni a l'O.A.S.), l'Algèria dels que se n’han anat (les diferències socials dels que marxen), l'Algèria d'una eventual "reconquesta" (armada per la desil·lusió, l'odi, la venjança, París), l'Algèria vista d'una terra d'"exili" -en la qual costa integrar-se (A Provença, a Rosselló). La novel·la explora diversos sentiments, lligams, solidaritats o conflictes. "Matar De Gaulle" posa en escena, no pas per fer una anul·lació de judici, una seqüència de vida, mou consciències i itineraris, indiferències, extremismes i desil·lusions. Bezsonoff, basteix la seva obra en deu capítols i quatre pols principals amb interconnexions: l’abandó de l’Algèria, l'atemptat del Petit-Clamart, l'Anatole i l'Alain.

L’Alain, l’adolescent narrador, ens descriu la seva evolució (sentimental, intel·lectual, política) investiga i « restaura ». Amb ell migrem d’Alger a Marsella, de Provença a Banyuls i al Rosselló, de Perpinyà a París, de rodals coneguts a rodals incògnits. La prosa de Bezsonoff no immobilitza mai el lector. La seva marca d’economia narrativa és el va i ve. La mobilitat. El lloc i el trajecte d'un lloc a un altre. Com si fos un escriptor viatjant. D’un viatjant amb una curiositat quasi bulímica. Freqüentant biblioteques i museus. Visitant paisatges. Atent a les restes arqueològiques així com a un clima bucòlic, o a un to pictòric i pintoresc (belles pàgines sobre la Provença i l'entorn de Malhana). Sensible, fins a una mena fetitxisme, al fet lingüístic (la mort d’una llengua, el desfà, el menyspreu de qualsevol llengua el revolta, l'agonia d'un accent l'atabala, l'aprenentatge d'un nou idioma l'enjoia).

El més bo de Bezsonoff és potser en tot el que pot semblar o anecdòtic o sistemàtic. Allí on és sent el més l’egotisme de l’autor amb sa faç sàvia (el professor no s’amaga) i sa faç popular (el lletraferit no es talla de l’arrel popular). Descriu i compara (Marsella i Alger: característiques comunes i diferències, Provença i Rosselló, París i la província), fent-ho millor que la guia turística. Assenyala, es beneficia i ens indica punts d'interès, amb ancoratges històrics, culturals, sacres o afectius (romànics, gòtics...). Però també (altra marca Bezsonoff): llibreries (insaciable estudiant), diaris (papiròleg) restaurants (insaciable llaminer), cinemes (font icònica on agafa trets, semblances i emocions útils al retrat dels seus personatges cada vegada més treballats, si « encarnats ». "Matar De Gaulle" ens obre la porta a un drama històric, a una gesta tràgica del segle XX que no pot oblidar-se amb un cop de raspall i restaurat, i alhora ens endinsa en una arquitectònica narrativa que es pot qualificar, prosaicament, de policíaca, tot i ser alleujada de tota estratègia de suspens: el fracàs de l'atemptat, el judici, la condemna a mort, i la seva execució. "Matar de Gaulle" també pot semblar, i de fet ho és, una cordial defensa i il·lustració dels "Pieds-noirs". També és una radiografia familiar. I, englobant tot el ja dit, "Matar De Gaulle" ens passeja per les naus d'una catedral rica en vitralls i quadres d'erudició literària, visual i musical.

Bezsonoff acostuma a dotar cada novel·la d'un "cinta so". Amb músiques i cançons, de la cançoneta de cabaret a la cançó d'òpera (l'etern Luis Mariano!), i també uns "dandismes" lingüístics com, en el present cas l'afrikaner. Ens incita a la descoberta d'un carnet d'identitat d'autor més íntim i enciclopèdic, a buscar i tastar belleses de boca com d'orella. Les del moment com les passades. La nostàlgia és un camp cultivat l'autor, però no ho fa pas ni d'una manera melodramàtica i llagrimosa, ni d'una manera cínica o ximpleta. Totes les "sèries" de noms que trobem, llegint el llibre, ofereixen, entre altres coses, unes "mostres" d'una època, i són "vinyetes" d'un passat, o "senyes" de la realitat d'ahir i del que, avui, en resta. L'onomàstica, les guies telefòniques i les guies turístiques també ens parlen de vida, que és, que fou...En tot cas, "Matar De Gaulle" s'imposa com potser com el llibre més personal, dens, humà, amb una estructura molt hàbil, una escriptura ajustada i un estil que controla subtilment els riscs tant d'un classicisme feral com d'un anticonformisme burleta. LLegir Bezsonoff no només fa bé, també incita al diàleg i a la convivència. La literatura, figura de lligam social i de company de conversa, que demanar de més ?

Ès nòrd-catalan mas coneisses plan la realitat e la lenga occitana. Per quina rason?
 
Una coneissença relativa perque passèri una part de mon enfança e tota mon adolescéncia en Provença. Descobriguèri Mistral e los felibres als 18 ans. La lectura de La Langue occitane de Pèire Bèc desvelhèt tanben ma passion per la lenga e la cultura bessonas.
 
 
Ès estat fòrça ans professor de lenga catalana. En consequéncia, as una bona coneissença del sistèma educatiu francés. Quala opinion as de las lengas minorizadas?
 

« Las nòstras lengas son sortidas de la clandestinitat, mas es pas sufisent »

« Una fabrica de caucetas amb l’occitan coma lenga de l’entrepresa servís mai per téner la lenga que tres Prèmis Nobel de literatura »

« Benlèu caldriá superar los esquèmas drecha-esquèrra que servisson solament a nos devesir e nos afeblir davant l’adversari comun »

« Per çò que tanh a la Guèrra d’Argeria se’n farà de romans particularament idiòtas »

« Aquel “retorn” dels pènegres precipitèt l’afrancesament del país »

VALERIA GAILLARD                            EL PUNT AVUI    17/10/2014

Per tercer cop l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff escriu sobre la guerra d'Algèria. Les lletres d'amor no serveixen de res (1997), La presonera d'Alger (2002), i ara aquest magnífic Matar De Gaulle (Empúries), en què recrea el complot d'un grup d'activistes per matar el general, al mateix temps que dibuixa els darrers moments de l'Algèria francesa, a través de la família del comandant Vidal, d'origen català.

Doctor Sam Abrams, El Mundo, 9/10/2014

Un bon lector sempre ha de desconfiar de la bonhomia dels autors i l'aparent simplicitat linial de les seves obres. Caldria tenir aquesta asseveració en compte a l'hora d'aproximar-nos a la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff Matar De Gaulle, una obra subtil que es dreça sobre un punt de tensió entre aparença momentània i realitat final.

Per articular la seva obra narrativa, Bezsonoff s'ha acollit, amb excel·lents resultats, a la brillant tradició catalana de la novel·la breu, una tradició que ens remet a Ruyra, Bertrana i altres mestres de la ficció moderna. La novel·la breu sempre és enganyosa perquè sembla linial i directa i assequible, però la veritat és una altra. La nouvelle com l'anomena la crítica francesa, és una obra d'altíssima concentració formal i conceptual que diu molt més del que diu.

En el cas concret de Matar De Gaulle, Bezsonoff utilitza com a eix vertebrador argumental la preparació i l'execució del fracassat atemptat contra la vida del general i president de la Cinquena República perpetrat pel tinent-coronel Jean-Marie Bastien-Thiry el 22 d'agost del 1962. Però no hem de caure en el parany d'obvietat immediata que Bezsonoff , savi i murri, ens para. La novel·la va molt més enllà.

El sentit real de l'obra es troba en quatre frases que l'autor deixa anar com qui no vol la cosa. La primera és «cal viure amb el seu temps» és a dir la marxa del temps és irreversible. La segona és la cita d'un vers de Mireia de Frederic Mistral: ' la mort és la vida. ' (p108) és a dir, la vida es caracteritza pel pas invioable del temps i continues que provoca. I la tercera ' contra els molins de la història (…) no es pot fer res. ' ( p 109), ens torna a remetre a la inviolabilitat de la marxa del temps.

A nivell epidèrmic Matar De Gaulle planteja una sèrioe de temes puntuals: el poder, la política, raons d'estat, la revolució, la guerra, la identittat, la traïció i la fidelitat, els interessos financers...Però la cosa no acaba aquí. En el fons, amb tota la seva fina càrrega elegíaca que voreja el nihilisme, Matar De Gaulle és una profunda i emocionada refleció al voltant de la manca de solidesa i permanència de les empreses humanes. Tot està abocat a l'anorreament i ho hem de tenir ben present. I aquesta consciència no ens ha de portar-nos al desesper. Ben al contrari, ens ha de dur a una intensificació de l'estima per la vida. Vive la vie!

La llengua d''Els taxistes del tsar' (Joan-Daniel Bezsonoff, 2007)

Quan parlem del literatura multilingüe catalana, cal anar més enllà dels debats sobre el contacte lingüístic entre el català i el castellà. A les primeres pàgines de la magnífica novel•la Els taxistes del tsar de Joan-Daniel Bezsonoff, per exemple, el lector es troba amb el paràgraf següent:

Bezsonov deriva dels equivalents russos d’insomni i insomne. Una ‘nit de Bezsonoff’ es tradueix per ‘nit en blanc’. Ђез vol dirt ‘sense’; COH ‘son’ o ‘somni’ com el castellà sueño. M’agrada més l’etimologia без CHa, ‘sense somni’. (13)

Més endavant, el lector s’ha d’encarar amb un diàleg encara més exigent:

Eufòric, estava bevent una copa de xampany al darrer pis del Palu de Congressos de Perpinyà quan se’m va atansar un senyor.

-Поздравляю вас с yспеxом.

-Извините, я не говорю по-рyссkи. 

I es va presentar en francès. Era un antic diplomàtic francès, d’origen rus. (58)

A peu de pàgina, l'autor ofereix una traducció: '-Us feliciti pel vostre èxit. / -Perdoneu, no parli rus.' Els Taxistes del zarestà dedicat a reconstruir la vida de Mitrofan, avi rus de Bezsonoff que va haver d’exiliar-se a París després de la revolució de 1917. Mitrofan no va ensenyar rus als seus fills, i el narrador explica els seus intents d’aprendre’n d’adult i els problemes identitaris que li ha causat tenir un cognom rus, ser francès i escriure en català. Ell mateix es pregunta: ‘Qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel•les en català?’ (94). Tota l’obra de Bezsonoff sembla un intent de donar resposta aquesta pregunta, perquè les tensions entre la seva identitat 'excèntrica' i la normativa hi apareixen de manera constant. De fet, les seves obres sembla que sobretot aspirin a traçar la biografia lingüística dels personatges i del lloc i el temps on transcorre la trama. El narrador contínuament fa comentaris que subratllen la natura lingüística del text, fent palès que la realitat és una construcció del llenguatge:

L’Spartak, el Cosmos, el cine Mir (quina llengua tan extraordinària, que confon la pau i el món en el mateix mot!) (16)

El saludaren en rus i continuaren parlant en ucraïnes. (30)

En Mitrofan venia d’un imperi on parlaven, només a la part europea, el rus, l’ucraïnès, el polonès, el bielorús, el letó, el lituà, l’estonià, el finès, el romanès, el jiddisch. (65)

El català es perd a casa nostra i parli més amb catalans de l’altra banda que d’aquí dalt... (79)

Bezsonoff utilitza diverses estratègies per tal que el rus –que és freqüent al text– pugui ser entès per un lector català, com ara oferir una traducció entre cometes o a peu de pàgina. No creiem, però, que això minimitzi el plurilingüisme de l'obra. Una cosa és fer servir quatre paraules en francès o anglès per donar color al text i una altra de molt diferent és incloure-hi tot un seguit de caràcters ciril•lics que la gran majoria de lectors no sabrà pronunciar ni covertir a l'alfabet llatí. Malgrat que s’ofereix una traducció, doncs, la incomprensibiltiat del rus queda ben exposada a la vista i talla d’arrel el ritme de lectura. De fet, en alguna ocasió Beszonoff opta per la incomprensibilitat total: en una frase com ‘M’havia confiat que li agradaven particularment les sonoritats de la paraula пожалуйста.’ (21), el lector és convidat a reflexionar sobre una sonoritat que no pot reproduir. Aquí no hi ha intenció irònica, o no del tot, perquè el narrador parla sovint amb angoixa de les llengües que no ha aconseguit aprendre o no aprendrà mai, com el basc, el xinès o el vietnamita. El narrador s’afligeix perquè sap que no podrà dominar mai totes les parles del món, i aquesta ansietat plurilingüe es transmet el lector mitjançant tot un seguit de paraules o frases que no podrà desxifrar

 

 http://multilinguismeliteraturacatalana.blogspot.fr/2014/10/la-llengua-dels-taxistes-del-tsar-joan.html

Jordi Cornellà