http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 14-09-2015 19:33

Una lletra sobre el diccionari

Mercés per vòstre Diccionari occità provençal - català. L'ample  de l'investigacion lexicografica, la v arietat de las citacions, lo recurs frequent a las explicacions ne fan un espleit de màger interès. Lo recompandi tre ara a mos correspondents, a començar per los companhs de l'Academia Occitana amb los quals menam un trabalh que va dins la meteissa direccion, e que podètz  consultar sul site academia-occitana.eu

Mercés encara per vòstra atencion e per vòstra contribucion al prètzfait comun.

 

 

 

Joan Salles-Loustau

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 14-09-2015 18:08

Una nova ciutat catalana

Narcís Iglesias     Núvol 13 de setembre del 2015

 http://www.nuvol.com/critica/una-nova-ciutat-catalana-perpinya/

 

 

 

 

Quan André Gide va visitar Stefan Zweig a la casa on vivia al bell mig de París, va quedar meravellat d’aquell racó de silenci entre la bullícia urbana tan intesa de la zona del Palais Royal: “Han de ser els estrangers qui ens ensenyin els llocs més bonics de la nostra ciutat”, li va comentar Gide. No sé si hi deu haver cap català del Principat que pogués ensenyar alguna petita joia nova de Perpinyà a l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que acaba de publicar Guia sentimental de Perpinyà. Si aquest hipotètic sud-català existís, amb aquesta guia guanyarà un nou amic. Si aquest hipotètic sud-català efectivament no existís, podríem ratificar el que ja sabem: els catalans del sud coneixem poc i malament Perpinyà i el conjunt de terres catalanes de l’altre costat de la frontera.

 

 

 

 

 

Aquest desconeixement mutu també deu tenir a veure amb l’encara massa limitada difusió de Bezsonoff. És un autèntic domatge (una llàstima) que aquest escriptor sigui encara poc conegut entre els lectors catalans, per bé que la seva obra novel·lística i memorialística ja comenci a tenir un gruix considerable, amb una presència regular des que s’incià com a escriptor a l’editorial nord-catalana El Trabucaire a la dècada de 1990 fins a les darreres obres publicades en diferents editorials de Barcelona, algunes amb premis i reconeixements de prestigi (La guerra dels cornuts, Una educació francesa, Matar De Gaulle, entre altres). Per sort, els millors crítics catalans n’han valorat la qualitat, l’originalitat, el món propi que és capaç de construir l’escriptor.

D’un temps cap aquí, com a mínim les institucions del Principat s’omplen la boca de relacions transfrontereres, però les mentalitats van a una velocitat i les realitats, a una altra. Per exemple, encara avui per anar de Girona a Perpinyà en tren (no hi ha gaire més de 90 km) s’ha d’invertir més del doble de temps i paciència que no pas per anar de qualsevol capital de província espanyola a una altra que estiguin al triple de distància (el TGV queda exclòs d’aquesta comparativa transfronterera). Des d’aquest punt de vista, Espanya i França són realitats granítiques, i Europa no és gaire més que un castell d’il·lusions; les relacions transfrontereres, poca cosa més que l’ornament del dia en els discursos institucionals. Els darrers anys hem sentit milers de vegades que els estats estan perdent pes a favor d’Europa i que les fronteres s’estan diluint. Potser sí… o potser no. Els viatgers de tren saben molt bé que Portbou i Cervera són l’stop estatal que castiga els ciutadans de l’Europa d’avui que diu eliminar fronteres de tota mena. Afortunadament, som lluny de la realitat fronterera de fa cent anys, denunciada pels catalanistes de l’època: si un ciutadà de la Jonquera enviava una carta a un ciutadà d’El Voló, posem per cas, els correus / la posta d’aquella època ho solucionaven així: la carta de la Jonquera anava a la central de correus de Madrid i d’allà, cap a la seu central de la posta de París, on ja estava tot a punt perquè la carta arribés, ràpidament (!), a El Voló. Aquesta realitat, per sort, ja no existeix, però n’hi ha d’altres tan o més delirants que aquesta lògica correus-la posta. Malauradament, la majoria de ciutadans sud-catalans i nord-catalans, però, encara funcionen amb aquesta presó mental, que ja seria hora de ser expugnada.

Si decidim esquivar els viatges esgotadors que ens han regalat els estats i estem disposats a no deixar-nos només endur pels circuits emocionals com el Palau del Reis de Mallorca o la USAP (que també poden estar molt bé però són més borrissol que polpa), una lectura atenta del nou llibre de Bezsonoff ens pot fer veure la pobresa de mires amb què des del sud sovint ens acostem a la Catalunya Nord. “Josep Sebastià Pons, el poeta d’Illa, va afirmar un dia que una frontera del gust i de l’educació separava el Rosselló de la resta de Catalunya. Malgrat la desaparició física de la frontera, una gran ignorància recíproca encara ens divideix”, escriu Bezsonoff. Amb la seva Guia sentimental de Perpinyà, els lectors tenim a l’abast un gran remei per començar a eradicar la nostra ignorància del que pot oferir-nos la que havia estat la segona ciutat més important de Catalunya.

 

 

 

 

 

El coneixement mutu comença per denunciar els mites que ens paralitzen a una banda i a l’altra de la ratlla. El clixé amb què encara avui molts catalans del Principat entren al Rosselló és que ja són a França, com si ja fossin a qualsevol altra regió francesa (Borgonya, Xampanya, Lorena…): és clar que la vitalitat de la llengua no és comparable, posem per cas, a la de la Franja (el territori més catalanoparlant), però potser ens hauria de fer pensar que els ciutadans francesos de fora del Rosselló que visiten el país constaten que molta gent parla el català, just al revés de la percepció general entre els catalans del Principat. Sovint Bezsonoff torna a cercar en la seva biografia lingüística personal, que tan bé ha explorat literàriament en el llibre País de butxaca, el pols minvant de la llengua al Rosselló i, alhora, el pols canviant de la catalanitat col·lectiva al Rosselló, tan ben agafat pel seu coneixement directe dels habitants, pel seu coneixement profund però no eruditista (gràcies!) de la cultura literària i acadèmica del seu / nostre tros de país i per la seva mirada crítica i fora dels gustos de massses del que són els “substitutius” de la catalanitat, com ara el rugbi: directament, titlla la USAP de “catalanitat de fira”.

De tant en tant Bezsonoff ens parla amb un to desinhibit que el lector li agrairà, encara que no sempre coincideixi amb les seves opinions. L’autor tampoc s’està de fer veure el nacionalisme banal que la cultura oficial francesa ha estès: la denúncia de la interpretació històrica francesa d’un patrimoni tan valuós com el Palau dels Reis de Mallorca és molt il·lustrativa de l’enfocament gens convencional amb què l’autor es mira el país i l’explica. No hi falta tampoc una prevenció oportuna cap al gran mite de l’Espanya republicana: Antonio Machado i Cotlliure. No cal dir que aquesta deconstrucció saludable dels mites dels nacionalismes (català, francès, espanyol) està pensada des de la intel·ligència, i sobretot des de l’evidència, el gust fins i tot. L’autor parla clar, i gens catalanísticament: “La pastisseria catalana, comparada amb la francesa, és poca coseta”. De moltes d’aquestes afirmacions per l’estil, segurament se’n podria parlar estona. Les invitacions al debat, a la controvèrsia, hi són freqüents.

Com sigui, Bezsonoff ens obre una entrada sensual i alegre, que pot accelerar noves emocions i exploracions per les terres nord-catalanes més enllà dels clàssics tours turístics sud-catalans (Auchan o Visa pour l’Image, per exemple). No som davant cap guia que ens ordeni enciclopèdicament els monuments amb voluntat de donar informació essencial del patrimoni d’un territori, sinó davant una autèntica invitació a veure i viure el Rosselló d’una manera infinitament més nova i autèntica que el to col·legui que gasten moltes guies juvenils. “Perpinyà és una catalana a l’antiga, púdica i catòlica, que no ensenya els seus tresors als estrangers”, escriu un Bezsonoff que justament vol desfer mites i sobretot desenterrar el que potser encara no es coneix gens, ni mica, de la ciutat i els seus voltants. L’autor no pretén enganyar ningú: Perpinyà no és ni Venècia ni Girona, per Bezsonoff Perpinyà és una “Girona mancada”, sense reclams turístics excepcionals, però que “té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué”. Com escriu ell mateix, “la bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart”. La guia de Bezsonoff no cau en els superlatius ni en les grans lloances excepcionalistes de la literatura turística de masses (gràcies, un cop més!), sinó que vol ser un retrat honest amb la ciutat i amb ell mateix.

La guia personal de Bezsonoff té moltes virtuts, i sobretot n’hi ha una que és molt d’agrair: no crea cap sentiment d’obligació que s’hagi de visitar tant sí com no algun monument, ni que calgui memoritzar noms de personatges il·lustres que qualsevol set-ciències exprés s’hagi de gravar. Això no vol dir que no hi hagi hagut una bona feina de documentació, de grans coneixements de l’autor respecte al territori que vol explicar, literaturitzar: al contrari, la informació sempre és bona, situada en el moment i la proporció adequats, ja sigui per presentar sumàriament la literatura catalana al Rosselló, ja sigui per introduir el lector en les tradicions o la música (al final de llibre, el lector també hi té una bibliografia bàsica). Bezsonoff traça amb mà d’escriptor talentós i experimentat un mapa perquè el lector pugui situar-se de manera amable i a voltes divertida en aquest microcosmos català gens espanyol, tan francès a la seva manera. Alguns capítols es poden llegir quasi com un assaig, a voltes autobiogràfic, a voltes didàctic i informatiu de qui sap que pot ser la primera entrada a un món nou per al lector. Els capítols dedicats a la identitat, la història o el parlar de Perpinyà són molt il·lustratius d’aquest to. Si ens preguntem qui són els catalans de França i en volem una resposta tant ràpida com entenedora, l’autor observa: tothom al Rosselló ha vist films de Jean Gabin, Louis Jouvet o Pierre Fresnay. S’ha entès molt, quasi tot.

Pensem ara en els catalans del sud de finals del franquisme. Per molts catalans del Principat una mica granadots, Perpinyà encara no és gaire res més que la ciutat on havien anat a mirar les primeres pel·lícules de pit i cuixa: amb raó, Bezsonoff hi dedica un capítol, en què lestrugeries no són en el focus narratiu, sinó en el rerefons d’un capítol que vol ser un testimoni d’una realitat històrica, amb bones informacions (els títols dels films no tenen pèrdua), amb anècdotes més divertides que picants (unes escenes que es van filmar en un poble rossellonès que van arribar a excitar fins i tot les oques dels voltants!), i amb un final de finesa literària de la mà de Flaubert per a un capítol que s’obre amb l’explícit títol Perpinyaporno.

Aquesta guia, amanida d’assaig i retalls autobiogràfics, també és, i sobretot és, el que anuncia: guia. Ho és primer de tot en l’expectativa més elemental d’aquest gènere: situar i informar el lector sobre un territori, convidar a entrar-hi amb uns altres ulls. A la primera part del llibre, el lector trobarà una bona presentació del país, per després poder-se endinsar en la ciutat de Perpinyà: en aquest punt, hi ha capítols que són estrictament informatius, escrits sempre des de la claredat i la simplicitat: les llibreries, les especialitats culinàries, els hotels, els monuments i edificis que val la pena visitar, els aparcaments, els noms dels carrers, les botigues i els comerços on et poden atendre en català, etc. Probablement, la manera d’ampliar els sentits del que representa Perpinyà, i sobretot el gust cap a aquesta ciutat, sigui llegir (i si pot ser, tastar) les orientacions de l’autor respecte a la gastronomia: primer de tot, perquè incorporarà en l’imaginari col·lectiu dels gustos especialitats locals com les rosquilles, les bunyetes o les boles de picolat (amb bones adreces on anar a degustar aquests productes); i en segon lloc, i sobretot, perquè s’adonarà de la varietat i riquesa de la ciutat pel que fa a la gastronomia. En aquest punt, la imatge de ciutat insípida, i resclosida queda esborrada del tot: Perpinyà també té el seu costat global i (bi)nacional. Així doncs, el lector sabrà on anar a menjar cargols, magret d’ànec o els babas au rhum, “triomfadors com els pits de Gina Lollobrigida”. Descobrirà un lloc per menjar cuina francesa fina, un bon restaurant de cuina familiar i senzilla, el millor restaurant italià de la ciutat, un restaurant vietnamita que és “una delícia”. Aprendrà que a Perpinyà hi ha “un dels millors restaurants indis de França”, així com restaurants marroquins excel·lents. L’autor sempre pensa en tot tipus de públic i de butxaques: des d’aquest punt de vista, és convencional, però se salta totes les normes del gènere quan apunta amb noms i cognoms els llocs on no s’ha d’anar a menjar. És la mateixa franquesa i complicitat amb què explica per quins carrers de la ciutat es perd, com evita la trobada amb una seva ex o què passava al seu poble d’infantesa quan arribava el forner de Pontellàs. Retalls autobiogràfics enganxats aquí i allà, una mirada personal de la ciutat i del país com la fotografia del Castellet en portada, amb colors naturals de la ciutat tamisats per un revelat especial que transmet un punt de nostàlgia i alhora el valor exclusiu de la mirada personal, sentimental. 

El llibre es tanca sortint de la ciutat i anant cap als pobles dels voltants. Hi ha suggeriments sempre interessants perquè d’una vegada molts topònims siguin bastant més que noms de cartells que un veu des de qualsevol carretera departamental. El lector segur que tindrà ganes de perdre’s per la carretera de Portbou a Cervera i contemplar un paisatge excepcional de vinyes, pels Aspres i Sant Martí de la Roca, per Baixàs, per Bulaternera (el darrer poble del Rosselló), per la platja d’Argelers, per Illa, per Tuïr, per Salses, per Elna, d’on si quedeu saturats de tanta bellesa, penseu en aquest consell de l’autor: “Quanta tanta beutat us hagi cansat, perdeu-vos pels carrers, on flota una olor d’anís, i no us oblideu d’agrair la vida”.

Transgrediu la frontera, amb gust i de pressa. Correu (a posta!) a llegir la nova ciutat de Perpinyà i dels pobles del voltant que ens perfuma Bezsonoff. 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 11-09-2015 19:08

Un jardí extraordinari

Jaume Queralt

http://metbarran.canalblog.com/

 

 

 

 

La revolució informàtica i el desenvolupament accelerat d'Internet està modificant tots els codis coneguts. Una de les novetats més interessants és l'aparició dels blogs dedicats a la crítica literària. Uns quants blogs mereixen una visita com deien les guies verdes Michelin d'antany, molt més en tot cas que alguns crítics professionals ' de cuyo nombre no quiero acordarme.'

Un cop o dos a la setmana, explori una nova província del món de Jaume Queralt. Els amants de les muses deuen conèixer aquest poeta, autor d'una obra rica i variada. Poeta, professor d'arts plàstiques, periodista cultural a l'Indépendant, historiador inspirat de la Retirada, biograf de Jordi Barre. 

El seu blog ens informa regularment de l'actualitat nord-catalana, tant pictural com musical o literària. Un festival d'alacritat. Alternant el francès i el català, amb algunes incursions en castellà del segle d'or, emprant una ortografia més poètica que gramatical stricto sensu, Queralt, disfressant-se rere ribans d'heterònims com Arsène Lupin, ens confia els seus entusiasmes i comenta la correspondència del comandant Francesc de Fossa, compositor perpinyanès romàntic conegut com el ' Haydn de la guitarra.' Salvar de l'oblit aquest músic botifler constitueix una missió sagrada per Jaume Queralt. Com Emil Cioran, ha begut tots els licors de la melangia, però ho amaga amb la classe d'un Cary Grant, un humor punyent que ho deu tot a la discreció. A en Queralt potser li hauria agradat ser optimista, però ha anat tan lluny en el seu coneixement de la vida que s'ha refugiat en una ciutadel·la ideal, on durant les nits d'estiu, els papagais savis imiten tots els sorolls que han captat de dia en la barriada.


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 31-08-2015 12:26

Perpinyà porno

Extracte de la meua  Guia sentimental de Perpinyà

 

 

 

 

 

 

 Perpinyaporno


La pèrdua de la meua innocència va precedir de pocs mesos la mort del general Franco. Per un mainatge com jo turmentat pels sentits, la vila de Perpinyà s'emparentava amb l'infern. Tots els turistes del Principat practivaven un turisme sexual cinematogràfic. Els distribuïdors generosos subtitulaven totes les pel·lícules en castellà. Amb la inscripció ' Franco asesino ' pintada a totes les parets de la ciutat, la primera frase que vaig saber en la llengua de Cervantes fou ' con subtítulos en

español.' En aquell temps encara no sabia aquest idioma i relacionava la paraula ' subtítulos ' amb el francès ' subtil. ' Els espanyols, calents com eren, devien amagar alguna perversió com ' la branlette espagnole ' o les misterioses ' négresses à plateaux. '

Les reines dels meus somnis eròtics eren Edwige Fenêch, francesa natural de Bona, i Orchidea de Santis, magnífica rossa italiana. Llur anatomia i llur llenceria deliciosa alegrava els carrers del centre, com la Rue Jeanne d'Arc, on es trobava una entrada del cinema Castellet. Recordi uns títols com Flossie, pel·lícula sueca, i sobretot produccions italianes com La toubib du régiment, La toubib aux grandes manœuvres, Lâche-moi les jarretelles, Mademoiselle Cuisses Longues, La flic à la police des mœurs, La prof connaît la musique.

Aquelles comèdies eròtiques italianes ara poden passar pel qualsevol canal a partir de les deu. Ara, què queda d'aquesta època gloriosa? Fa vint anys, la societat Défi, instal·lada a Pià, va mirar de mantenir la flama i es va fer famosa. Els crits d'actrius com Stacey Owen o Charlène Roben van molestar les oques del pobles que, excitades, udolaven com si els gals tornessin a atacar el Capitoli. La direcció de Défi es va replegar al camí del Riberal a Nils. Hi van rodar algunes trugeries abans d'anar-se'n, encalçats pels agents dels serveis fiscals francesos.

 

 

 

 

La meua generació, educada en un catolicisme estricte, no diferia gaire del pobre Frédéric Moreau que, a la fi de L'educació sentimental de Gustave Flaubert, diu a la senyora Arnoul ' La vue de votre pied me trouble. '

 

 

 

 


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 23-08-2015 08:18

Catalunya àrtica

 

Valèria Gaillard   EL PUNT  AVUI  23/08/2015 

 

 

 

La Porta Catalana, aquella horrorosa àrea de servei que acomiada –o rep– els automobilistes de l'AP7 a l'altura de la Jonquera, no marca cap frontera. La frontera amb França es situa més amunt, a l'altura de Salses, on el viatger, si es fixa en els turons de la banda de muntanya, pot veure un monument que evoca les quatre barres. Rere les Alberes hi ha la Catalunya del Nord, territori escapçat de Catalunya el 1659 arran de la signatura del Tractat dels Pirineus, i no és fins passades les Corberes que comença la Gavatxeria (tal els rossellonesos malanomenen els seus veïns occitans).

 

Ni ben bé francesos ni tampoc catalans de ple dret, els nord-catalans es debaten en una mena d'esquizofrènia identitària entre la potent cultura de la llum i una altra de maternal que “s'evapora” inexorablement.

Això ho sap bé l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, que acaba de publicar una personalíssima Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic). En el llibre tracta de la realitat del país, la seva història i vincles amb el Principat, la literatura rossellonesa, els personatges..., tot plegat sense oblidar la vocació de guia de viatges. Els punts d'interès turístic, les llibreries, els restaurants, els monuments..., tot hi és per visitar una ciutat, Perpinyà, a qui l'autor atribueix “la bellesa discreta d'Olivia de Havilland, la Melanie d'Allò que el vent s'endugué”.

 

 

“Us escric des de la Catalunya àrtica, el llenguatge fossilitzat dels mamuts”, bromeja l'autor. El català, ben segur, ocupa un capítol destacat: “La llengua, el cor de la nostra identitat, és ferida greument, però l'Homo catalanicus encara viu.” Per poder escoltar un bon rossellonès, Bezsonoff recomana fer un tomb per poblets allunyats de la capital, “on tindreu bones sorpreses”. Per si de cas, la guia recull les referències d'uns quants comerços de Perpinyà on els “catalans del sud” podran fer les seves compres en català.

 

El viatge continua per les “rodalies” en indrets com ara Illa, Tuïr, Elna o Cotlliure, on recomana, abans que visitar la tomba de Machado, “mite de l'Espanya republicana”, l'església de Nostra Senyora dels Àngels. Clou el volum un deliciós lèxic dels regionalismes que apareixen en el llibre (fringaire, repeix, potó, adiu...).


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 07-08-2015 18:14

Homenatge a Galtier

 


 


Quouro more uno estello au founs de l'estelan, 

Dison que se veira li milanto milo an

Que vai metre sa lus pèr d'amoundaut descèndre. 

Mai dins un vira d'iue, escapado à la niue, 

La belugo que siéu s'amosso dins li cèndre

 

 

Carle Galtier

 

Quora mòre una estèla au fons de l'estelam, 

Dison que se veirà li milanta mila ans

Que vai metre sa lutz per d'amondaut descendre.

Mai dins un virar d'iuech, escapada a la niuech, 

La beluga que siáu s'amòça dins li cèndres 

 

Quan mor una estela al fons de l'estelada, 

diuen que es veurà durant uns mil anys

que trigarà la seva llum per d'allí dalt baixar. 

Mes en un girar d'ulls, escapada a la nit, 

La gúspira que sóc s'apaga dins les cendres.

 


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 01-08-2015 09:42

Amice lector, tibi gratias ago


Gràcies als lectors que m'han enviat missatges tan simpàtics. Tinc problemes informàtics i no sé com contestar directament als comentaris rebuts. Moltes gràcies!!  Us puc avançar que, gràcies al meu descans forçat, he avançat molt la meva darrera novel·la.  BON ESTIU A TOTHOM!

 
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Lletraferit  le 01-08-2015 à 11:12:30

Senyor Bezsonoff, estem contents que ja estigui guarit. Bon estiu!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 01-08-2015 09:36

L'any Bezsonoff

 

Lluís Muntada

 

 

EL PUNT  AVUI  01/08/2015

 

El periodista Aleix Renyé ha penjat una fotografia a Twitter en què es mostra com, en una llibreria de Barcelona, les obres de l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff són classificades a la secció de “novel·listes francesos”. La mirada provinciana sol adoptar aquestes ínfules de globalització. Deu ser també per aquest mateix conjur, que en algunes llibreries de Tolosa de Llenguadoc les obres en occità es poden localitzar a la secció de literatura estrangera. L'infern també està empedrat de bones intencions. Bezsonoff, poliglot, nét d'un rus blanc i de pagesos catalans, n'és una prova. Gràcies a una cultivada mirada miop, des del nostre marc cultural s'ha remarcat en excés la qualitat exòtica d'aquest escriptor i s'ha subratllat que la seva obra ens parla de realitats externes a la nostra cultura. En un article breu és impossible consignar els atributs de la literatura d'aquest homenot del Rosselló. Destaquem-ne només tres: harmonitzar la lírica i l'èpica amb la mateixa bellesa natural que la flama es nua amb la fosca; travar el paisatge i la història col·lectiva amb els espasmes vitals de personatges literaris molt ben caracteritzats; i prodigar un amor manifest per la frase sincopada, que es prolonga en una infinitud de sentits i reverberacions. Però més enllà d'aquests aspectes poètics definitius, cal dir que seria un mal indicador que a hores d'ara la literatura de Bezsonoff seguís essent considerada exòtica i externa. Perquè, llibre a llibre, Bezsonoff és un dels autors de la literatura catalana que millor ens explica. Ens explica com el Rosselló va deixar de ser català; ens mostra fins a quin punt els mecanismes interlectals de la nostra llengua estan obturats; ens explica la superstició impermeable de la frontera; ens revela que trencar amb l'horitzó hispànic no significa parlar-nos de realitats externes; ens mostra que la complexitat humana mai no ens serà estrangera. Amb les 13.000 entrades del diccionari provençal occità/català, amb la traducció de La senyora Arnoul, i amb la Guia sentimental de Perpinyà, el 2015 ha de ser l'any Bezsonoff. És a dir, l'any de tots. 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 27-07-2015 20:17

Missatge al lector

 

 

Amic lector, perdoneu si negligeixi un bri aquest blog, però la meua malaltia i la meua estada en un residència per la convalescència no m'han deixat temps per cuidar-me d'aquest hortet literari. Estic  treballant en la segona edició del meu diccionari occità provençal tot enllestint una novel·la ambientada a Berlín als anys 1930.  Gràcies per la vostra fidelitat i, si l'un de vosaltres és ric, que no vacil·li en ajudar-meµ. De tots els costums perduts, el mecenatge era el més encantador. 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Vicenç  le 31-07-2015 à 14:43:54

Espero que us recupereu aviat. Acabo de llegir la vostra Guia de Perpinyà, que he trobat deliciosa. Com sempre, la vostra prosa és extraordinària, és un gust. Espero la vostra novel·la. Una abraçada i que estigueu bo ben aviat. Necessitem els vostres llibres.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 18-07-2015 17:33

Un article de Vicent Montesinos

La senyora Arnoul, de Jean-Noël Pancrazi.

Vaig descobrir aquest llibre gràcies a Joan Daniel Bezsonoff que l’ha traduït a la nostra llengua i ha estat una agradable sorpresa llegir la visió infantis de la guerra d’Algèria que aporta l’autor. Un relat curt en el que l’autor descriu com el seu meravellós món infantil, al costat de la seva veïna ( i segona mare), es va desfent com forme avancen el conflicte bèl·lic fins al retorn a la metròpoli. Però aquesta degradació no està narrada de manera directa, sinó que es va deixant entreveure entre les ratlles de la novel·la, filtrats pel que seria la visió infantil del nen protagonista.

“He traduït aquest llibre perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir!” Joan Daniel Bezsonoff.

   

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article