VEF Blog

Li enviaré flors per avergonyir-la, mostrar-li que no ha de tenir por. Li podria escriure els versos del tinent de navili Cordero de l’armada veneçolana.

  ‘’ Te envío doce rosas rojas. Cuando las cuentes tú, verás que falta una. Con ella me he quedado y ésa eres tú…’’

La faré subscriptora d’una revista anglesa o americana ? L’aniré a veure ? Si sabés com m’ha costat , s’entendriria.

Vaig perdre massa temps abans de revelar-li els meus sentiments. Com ho repeteix l’Edwige Keller, que ja hauria obtingut la seua patent de santa si no hagués tingut la dèria de convertir-se al judaisme, sóc una bugadera, incapaç de portar-se com un home.

  —Has de saber el que vols. L’has de petonejar i veuràs la seva reacció…Si no fas res, et sabrà greu tota la vida.

En Bruno em retreu que parli més per Déu que per ella.

La setmana abans de la carabassa del Carthage,  em vaig decidir a atacar. Cal dir que set dies abans l’havia esperada a migdia i m’havia rigut per sota el nas.   

—Estic tan fet per la docència com tu per ser monja…

 —I tu, què en saps ? —va respondre rient.

Al pati va notar que les rose espellien.

—Tens l’ull…l’ull…botànic…

  —Que no britànic, oi ?

Al peristil, li vaig tocar l’espatlla.

   —Et faig un petó…

    —Amb el pensament—va concloure, mofeta.

EL  TEMPS   27/03/2016 

Stefan Zweig

Petita crònica

Traducció de Marc Jiménez Buzzi

Edicions de la ela geminada 2015

    Mai no oblidaré el dia de la nostra arribada a Viena. Tot embeguts de valsos de Johann Srauss, d'operetes de Franz Lehár, del drama de Mayerling, del Tercer Home i de les pastisseries de Romy Schneider, vam entrar per la Favoritenstraße sota una pluja finisecular. Com diu Stefan Zweig al començament de «El llibreter Mendel»

'' Afortunadament, a Viena, un cafè us espera a cada cantonada. '' Llegint les quatre narracions —«La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» «El llibreter Mendel» — que constitueixen el recull Petita crònica he recordat aquesta tarda de la meua joventut. L'obra de Stefan Zweig, amb el seu cosmopolitisme, l'amor de la literatura, el seu refinament m'apareix com un homenatge a la civilització europea engolida. Aquests quatre relats, publicats abans del cataclisme nazi, palesen l'art narratiu de l'autor. A cada pàgina s'hi percep l'ànima d'Europa, un airina enyoradissa, un punt de randa fràgil com la ciutat de Roma o els jardins d'Irlanda pel setembre. No ens enganyem pas...Malgrat la tragèdia que amenaça els personatges, Zweig sap airejar l'atmosfera amb pinzellades d'un humor melangiós, sentimental, una comicitat nostàlgica que neix del contraste entre els seus personatges marginats, aïllats de la societat per alguna passió. En Mendel no pot viure lluny dels seus incunables. El col·leccionista cec recorda, una per una, totes les peces de la seua col·lecció. Si em permeteu de cedir a un freudisme d'estar per casa, us diré que la melangia, subjacent en tota l'obra de Zweig, s'origina en l'enyor de l'imperi austrohongarès i la consciència de les pròpies limitacions. Malgrat el seu gran talent, crec que Stefan Zweig no era cap geni. No tenia el pols narratiu i la inspiració constant d'un Somerset Maugham, el geni èpic d'un Tolstoi ni la penetració d'un Marcel Proust. Tampoc no explorà els camins de la innovació tècnica. Les seues narracions segueixen sovint el mateix esquema. Un senyor es troba amb un altre que li explica una història. Tant se val! Aquest procediment li permet aconseguir resultats de qualitat. Malauradament, només xampurregi l'alemany i no el puc llegir en versió original. Tots els amics germanistes m'han assegurat que l'estil de Stefan Zweig és cristal·lí, d'una rara elegància. Els lectors que descobreixen les seues narracions no oblidaran la humanitat, la compassió, el somriure trist de l'autor. Aquesta compenetració pels humils potser ens ajuda a esbrinar millor les raons del seu suïcidi. Com el pobre rus perdut a les ribes del llac de Ginebra, Zweig es va donar mort quan es va identificar amb el seu personatge. '' Die Menschen verstehen mich hier nicht, und ich verstehe sie nicht«, wiederholte er hartnäckig. » Ich kann hier nicht leben! Hilf mir, Herr! '' ( '' La gent aquí no m'entén, i jo no els entenc. (…) No puc viure aquí! Ajuda'm, Senyor. '') Talment l'Edith von Kékesfalva de La pietat perillosa, en Borís d' «Un episodi del llac de Ginebra», el llibreter Mendel, Stefan Zweig va morir perquè no suportava la fi del seu món i la possible privació de llibertat, pardalet de la història. 

JACQUES QUERALT

 Dans la production des livres qui s'étalera samedi 23 avril sur les stands de la sant Jordi 2016, quai Vauban à Perpignan, ou ailleurs dans le département, deux titres méritent d'être "convoités" pour des raisons différentes mais parce qu'elles illustrent la curiosité et le brio de deux écrivains, J.-D. Bezsonoff et J.P. Bonnel, particulièrement actifs, féconds et polémistes.

C'est tout d'abord  "L'année de Syracuse" de Joan-Daniel Bezsonoffpublié par Balzac Editeur. Il s'agit de l'auto-traduction assistée de "Matar de Gaulle" qui dans sa version originale catalane (Empuries, 2014) connut un beau succès, critique et commercial, remportant le premi Joaquim Amat-Piniella. On sait que l'un des personnages au coeur du livre est le lieutenant colonel Jean-Marie Bastien-Thiry (1927-1963) qui perpétra l'attentat du Petit-Clamart (22 août 1962) contre le Général Charles de Gaulle (1890-1970), président de la République Française (1959-1969). Le titre français"L'année de Syracuse" adoucit quelque peu l'uppercut du titre original. Il emprunte à la "bande son" qui traverses tous les écrits de l'auteur et qui est ici un explicite clin d'oeil à la chanson de Bernard Dimey-Henry Salvador. Il s'agit d'un roman sur fond historique et autobiographique, bien structuré et prenant, fait de colère et de tendresse, passant d'une rive à l'autre de la méditerranée, par la plaisante anecdote ou la fine analyse psychologique ou politique

MATAR DE GAUILLE    Llorenç Capdevila 

 http://llorenccapdevila.blogspot.fr/2016_04_01_archive.html

Joan Daniel Bezsonoff va rebre al febrer el Premi Amat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle (Empúries,

2014). Bezsonoff és un dels escriptors nord-catalans més prolífics. Ha publicat novel·les ambientades entre

Algèria, la Catalunya Nord o els escenaris de les dues guerres mundials, com La guerra dels  

Cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007); ha conreat la reflexió autobiogràfica,

en obres com Una educació francesa (2009) o Un país de butxaca (2010); i és autor de la Guia sentimental de

Perpinyà (2015) i d’un important Diccionari occità provençal – català (2015).

 Matar De Gaulle reconstrueix, amb un pols narratiu envejable, l’origen, el rerefons social i els preparatius de l’atemptat fallit que un grup d’activistes francesos va perpetrar, el 1962, contra el general Charles De Gaulle, un home que suscitava “odis i admiracions extrems” en un temps en què “els cotxes tenien noms de peixos i d’ocells”, l’any que a la ràdio no deixava de sonar una cançó de Jean Sablon, Syracuse. Bezsonoff fa un retrat, físic i sociològic, de l’Algèria francesa dels últims temps a partir, sobretot, de la família del comandant Vidal, un militar d’origen català que parla francès als seus fills. Parla del drama dels pied-noirs i, concretament, dels nord-catalans, atrapats entre dues –o tres— pàtries. En fa un sincer homenatge i relata els fets amb una contenció admirable, sense escarafalls literaris, amb una naturalitat plena de contrastos brillants, que unes vegades ratlla la sornegueria i altres la subtilesa. Repassa la lluita terrorista dels dos bàndols (els independentistes de l’FNL i els militants de l’OAS) i, sempre amb una bona dosi d’ironia, ens acosta a uns personatges que, sovint, són uns desarrelats. Bezsonoff demostra, a banda d’un amor incondicional per la filologia (que aquí es fa palès en les referències a l’occità o a l’afrikaans, així com en el degoteig de dialectalismes rossellonesos), una gran capacitat per construir personatges memorables, excèntrics i entranyables, amb unes poques pinzellades narratives. Un dels més interessants (i que mereixeria una novel·la pròpia) és l’oncle Anatole, un dandi amb ànima de filòleg, que s’involucra en la cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle.

Ara tornen les 7 vesprades pels 40 anys -

Per a la segona vesprada pels 40 anys, La Bressola de Nils organitza una xerrada a càrrec de l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff. 

El dilluns 11 d'abril a les 18.30h a la sala de festes Ramon Saguardia de Niils. (avinguda de Pollestres – 66300 Nils), Joan-Daniel Bezsonoff compartirà amb nosaltres una mirada personal a Nils i la llengua.

http://www.nyils.bressola.cat/es-massa-be-2/126

Eloge de l'argent

L'argent transforme ce qui est faux en vérité

Et le juge en avocat;

Il rend sage le fou,

pourvu qu'il en ait.

L'argent fait le bien, l'argent le mal

l'argent rend l'homme infernal
et rend le saint céleste,

selon l'usage qu'il en fait.
l'argent cause des disputes et des rumeurs,
et les vitupérations et les honneurs,
et fait chanter les prédïcateurs:
Beati quorum.
l'argent réjouit les enfants
et fait chanter les prêtres
et les frères carmes
aux grandes fêtes.

L'argent, amaigrit les gros,
Et légitime les bâtards.
Si tu dis "tiens" aux hommes sourds,
Aussitôt ils se retournent.
L'argent rend les malades sains;
Les Maures, les Juifs et les chrétiens,
Laissant Dieu et tous les saints,
Adorent l'argent.
C'est l'argent qui aujourd'hui contrôle le monde,
Et honore le sot;
Celui qui dit "non" il lui fait dire "oui".
Voyez le miracle!
Ramasse donc l'argent.
Si tu peux en avoir ne le laisse pas partir;
Si tu en as beaucoup tu pourras devenir
Pape de Rome.

Anselm Turmeda, mis en musique par Raimon en 1969

Traduction française J.Daniel Bezsonoff

Patul lui Procust de Camil Petrescu. Aquesta novel·la, obra mestra de la literatura romanesa s'hauria de traduir urgentment al català. L'autor descriu amb una ironia melangiosa dos amors en el Bucarest dels anys 1930.

Un amore de Dino Buzzati. Una història corprenedora. El primer llibre que vaig llegir en italià.

Les deux étendards de Lucien Rebatet. Per culpa de l'ideari feixista del seu autor, s'ha silenciat aquesta novel·lassa publicada el 1951. El president Mitterrand deia que hi ha dues classes de lectors. Els que han llegit aquest llibre, i els altres. Personalment consideri que aquesta novel·la és un dels cinc millors de la literatura francesa.

Memòries d'un porc de Santiago Díaz. Com és possible que aquesta petita joia encara sigui confidencial ? Feu-me cas ! Llegiu aquesta novel·la !

Els tres al·lucinats. Joan Puig i Ferreter va escriure massa llibres, però aquest sempre m'ha agradat.

Històries de la Roca del Duc. De Pere Burlaner Les aventures de mossèn Bitarol, publicades 20 anys enrere per l'editorial Llibres de L'Index,  es mereixerien una nova edició. Escrit en un català rossellonès esplèndid, aquest llibre molt divertit és una bona descripció de la Catalunya Nord abans de la primera guerra mundial

Ressenya publicada a la revista El Temps 30/03/2016

Pierre de Ronsard

Els amors de Cassandra

Tria de sonets

introducció de Caridad Martínez

Traducció de Begoña Capllonch

Adesiara editorial

Diguin el que diguin els crítics de cinema professionals, La grande illusion de Jean Renoir és la seva millor pel·lícula davant de la sobrevalorada La règle du jeu. No sé sé si sabeu que La grande illusion té un germanet maleït, un germanet que no conegué la mateixa sort que el gran: Le caporal épinglé. En una de les millors escenes del film, un caporal francès, presoner a Alemanya, sedueix la filla d'una dentista que l'ajuda a escapar-se. Quan s'acomiaden, la noia li demana de triar un dels llibres en francès de la seva biblioteca. L'atzar opta per Ronsard i el soldat, amb un somriure, diu ' Ronsard, je ne pouvais pas mieux tomber. ' (com l'anell al dit) L'editorial Adesiara, que té possiblement el millor catàleg de traduccions a Catalunya, ha editat una tria de sonets dels Amors de Cassandra en una preciosa versió bilingüe. Han tingut el detall de deixar el text original amb la grafia de l'autor. Tot una delícia per un lector francòfon. Admiro Ronsard, autor de poemes inoblidables. Ara, la tria de sonets sembla haver estat concebuda per un enemic seu. Amb tot el respecte, em demano si francament valia la pena divulgar al públic català un poemari tan indigent com Els amors de Cassandra on el poeta s'entossudeix a estar enamorat d'una damisel·la mig inventada. La poesia hi és absent com els sentiments veritables. Al fons de la presó de Clairvaux, Lucien Rebatet deia a Pierre-Antoine Cousteau '' Je me disais que les professeurs avaient dû omettre les plus jolis vers dans leurs morceaux choisis. Mais les morceaux choisis sont bien le meilleur, et je les ai relus ici: ils m'horripilent. Ça n'est que de la description, et toujours avec les mêmes accessoires. (...)J'ai pris horreur du fin lettré qui passe un an à chercher deux hémistiches acceptables au milieu des Iris, des Cypris, des rossignolets. La littérature est une chose sérieuse. ''( Dialogue de vaincus, pàgina 233)

Si no fos tan gras, em posaria de genollons per presentar una súplica als traductors. Hi ha tantes obres mestres desconegudes en la nostra llengua com Patul lui Procust de Camil Petrescu, Un amore de Dino Buzzati, els poemes de Mihai Eminescu i Eugène Marais, Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Les deux étendards del mateix Rebatet, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfromm o Le retourment de Vladimir Volkoff. No sóc ningú, només un enamorat de les llengûes francesa i catalana. Ho dic amb solemnitat. Què esperen per traduir-los quan proposen als lectors nostrats autors tan dolents com Daniel Pennac, Alexis Jenni, Anna Gavalda, Philippe Claudel? En comptes de publicar els pitjors poemes de Ronsard que poden allunyar la bona gent del príncep dels poetes, per què no han editat una antologia dels seus millors versos? Plagiant André Gide, tinc ganes de concloure : ' Ronsard és el més gran poeta francès del Renaixement...ai las. '