VEF Blog

Els pardals de la història

EL  TEMPS   27/03/2016 

Stefan Zweig

Petita crònica

Traducció de Marc Jiménez Buzzi

Edicions de la ela geminada 2015

    Mai no oblidaré el dia de la nostra arribada a Viena. Tot embeguts de valsos de Johann Srauss, d'operetes de Franz Lehár, del drama de Mayerling, del Tercer Home i de les pastisseries de Romy Schneider, vam entrar per la Favoritenstraße sota una pluja finisecular. Com diu Stefan Zweig al començament de «El llibreter Mendel»

'' Afortunadament, a Viena, un cafè us espera a cada cantonada. '' Llegint les quatre narracions —«La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» «El llibreter Mendel» — que constitueixen el recull Petita crònica he recordat aquesta tarda de la meua joventut. L'obra de Stefan Zweig, amb el seu cosmopolitisme, l'amor de la literatura, el seu refinament m'apareix com un homenatge a la civilització europea engolida. Aquests quatre relats, publicats abans del cataclisme nazi, palesen l'art narratiu de l'autor. A cada pàgina s'hi percep l'ànima d'Europa, un airina enyoradissa, un punt de randa fràgil com la ciutat de Roma o els jardins d'Irlanda pel setembre. No ens enganyem pas...Malgrat la tragèdia que amenaça els personatges, Zweig sap airejar l'atmosfera amb pinzellades d'un humor melangiós, sentimental, una comicitat nostàlgica que neix del contraste entre els seus personatges marginats, aïllats de la societat per alguna passió. En Mendel no pot viure lluny dels seus incunables. El col·leccionista cec recorda, una per una, totes les peces de la seua col·lecció. Si em permeteu de cedir a un freudisme d'estar per casa, us diré que la melangia, subjacent en tota l'obra de Zweig, s'origina en l'enyor de l'imperi austrohongarès i la consciència de les pròpies limitacions. Malgrat el seu gran talent, crec que Stefan Zweig no era cap geni. No tenia el pols narratiu i la inspiració constant d'un Somerset Maugham, el geni èpic d'un Tolstoi ni la penetració d'un Marcel Proust. Tampoc no explorà els camins de la innovació tècnica. Les seues narracions segueixen sovint el mateix esquema. Un senyor es troba amb un altre que li explica una història. Tant se val! Aquest procediment li permet aconseguir resultats de qualitat. Malauradament, només xampurregi l'alemany i no el puc llegir en versió original. Tots els amics germanistes m'han assegurat que l'estil de Stefan Zweig és cristal·lí, d'una rara elegància. Els lectors que descobreixen les seues narracions no oblidaran la humanitat, la compassió, el somriure trist de l'autor. Aquesta compenetració pels humils potser ens ajuda a esbrinar millor les raons del seu suïcidi. Com el pobre rus perdut a les ribes del llac de Ginebra, Zweig es va donar mort quan es va identificar amb el seu personatge. '' Die Menschen verstehen mich hier nicht, und ich verstehe sie nicht«, wiederholte er hartnäckig. » Ich kann hier nicht leben! Hilf mir, Herr! '' ( '' La gent aquí no m'entén, i jo no els entenc. (…) No puc viure aquí! Ajuda'm, Senyor. '') Talment l'Edith von Kékesfalva de La pietat perillosa, en Borís d' «Un episodi del llac de Ginebra», el llibreter Mendel, Stefan Zweig va morir perquè no suportava la fi del seu món i la possible privació de llibertat, pardalet de la història.