http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 19-11-2015 18:51

El tresor al fons del riu

Frederic Mistral

Lou pouèmo dóu Rose

text provençal i traducció francesa de l'autor

 

Introducció de Céline Magrini-Romagnolli

Editorial A l'asard Bautezar, Montfaucon

maig del 2015


 

Bernard Grasset, un dels millors editors francesos del segle XX, en descobrir que Raymond Radiguet, l'autor de Le diable au corps, només tenia disset anys, li digué : ' Prodigieux, mon petit! '

Comparteixi l'entusiasme arran de les manifestacions de genis precoços com Wolfang Amadeus Mozart o Johann Strauss fill que, a l'edat de sis anys, va escriure el seu primer vals. (Com m'agradaria que el molt vals fos femení. ' Valsa ' és més bonic que vals, no trobeu?) El geni que es manté a través de la boira dels anys com Giuseppe Verdi o Lev Nikolaevitx Tolstoi potser és encara més emocionant. No sé si admiri més el jove Frederic Mistral que, a vint-i-quatre anys, va decidir que salvaria la seua llengua, reconstruiria el seu país bo i redactant Mireia o el vell poeta, mag melangiós. La petita i excel·lent editorial A l'asard Bautezar acaba de reeditar l'obra mestra de Mistral — Lou pouèmo dóu Rose (El poema del Roine). A Occitània com a Catalunya està germinant tota una generació de petites editorials que fan la feina que les editorials històriques ja no gosen fer. A l'asard Bautezar o l'editorial Libres de l'aucèu recuperen el patrimoni negligit. Llegiu les cartes del marquès de Sade en provençal. Una lectura deliciosa, de debò. A casa nostra, podríem citar Adesiara o les edicions Sidillà.

 

Com envegi els lectors que descobriran El poema del Roine amb el pròleg de la professora Céline Magrini-Romagnolli que resumeix els coneixements actuals sobre la darrera epopeia del mestre! Hi seguireu el trajecte del Caburle, un vaixell que surt de Lió per baixar a la fira de Bellcaire. Amb una llengua, meravellosament vocàlica, un vers lliure que corre al mateix ritme que el Roine d'antany, imperial, inquietant i dolç. Mistral desenrotlla unn portolà màgic per evocar un món a l'agonia. Els personatges són entranyables. Mestre Apian, renegaire tan simpàtic,no es resigna a la desparició del seu univers. No oblidareu els dos enamorats, l'Anglora i en Guillem, príncep d'Aurenja vingut per reconquerir les seues terres i reapropriar-se llur llengua. '' E vòu s'aprene aquelo parladuro / Ounte Bierris de Roumans bresihavo / Soun teta-dous lesbian, la lengo alègro / Ounte cantè la Coumtesso de Dìo. '' ( I vol aprendre aquesta parla / en què Beatriu de Romans bressolava / la seua dolçor lèsbica, la llengua alegre / en què cantà la Comtessa de Dia. '' )

 

La descripció d'Avinyó, les llegendes, la fira de Bellcaire. Tota una humanitat reviu. La qualitat del paper, les reproduccions dels quadres de William Daniel i Joseph Bonaventure Laurens, els deliciosos esbossos d'Albert Robida augmenten el plaer de la lectura. Per fi l'obra mestra de Mistral ,en una edició accessible, té l'escriny que es mereix.

Charles Maurras a la seua biografia de Mistral (molt inferior a la de Marius André, La vie harmonieuse de Mistral) conta un episodi emocionant de la gènesi de Lou pouèmo dóu Rose.

 

Mentre Mistral es documentava recollint dels vells les expressions dels antics oficis de la vall del Roine, va pervenir al casot d'un vell mariner en els confins d'Occitània. El vell va acollir-lo. ' Mestre, us esperava. ' Durant alguns dies li va confiar tota la seua memòria, tot el lèxic, tots els girs, totes les particularitats de l'antic ofici. De retorn a Malhana, Mistral va escriure-li una lletra d'agraïment. La Posta va tornar-la comunicant que el seu corresponsal acabava de morir.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-11-2015 17:22

Matances a París

Núvol, 15/11/2015

 

 

 

 

 


D'ençà que he he celebrat el meu jubileu, he decidit de fer d'oracle.


Si bé entenc l'emoció de molts catalans després dels atemptats a París, m'ha sorprès aquesta onada sobtada de francofília. La gent que ha posat la foto de la bandera francesa sembla descuidar que la república, institució admirable en molts aspectes, ha anorreat les llengües històriques de França.

El català, el basc, l'occità, el bretó, els parlars arpitans, el cors, l'alemany d'Alsàcia i de Lorena, el neerlandès, els parlars d'oil.

En aquestes hores tràgiques, la bandera de la república francesa simbolitza la llibertat amenaçada com la Marsellesa al film Casablanca. Entesos, però l'escut de París m'hauria semblat més apropiat.


Sóc feliç de parlar francès sense accent i d'accedir directament a una de les majors cultures del món, però m'hauria agradat d'expressar-me en un català tan bo com el del meu avi Montalat.


Després d'aquestes consideracions inicials, us proposaré algunes explicacions racionals per mirar de comprendre un xic què ha passat a París.


Com és possible que joves ciutadans francesos, moguts per una ideologia fanàtica, hagin pogut assassinar a sang freda desenes d'innocents abans de suïcidar-se?

Durant un segle, l'escola de la república francesa ha servit d'ascensor social. El fill d'un boter de Ribesaltes com Josep Joffre va comandar l'exèrcit francès. Temps hi ha que l'escola francesa ja no pot suprimir les desigualtats socials.


Un altre mal típicament francès permet entendre millor les atrocitats del divendres passat. Fins al 1962, França posseïa el segon imperi colonial del món després de la Gran Bretanya.

Abans de la pèrdua de l'Indoxina, presentaven la colonització com l'empresa més noble des de les Croades. Ara, els historiadors, els intel·lectuals, els creadors comparen l'actuació de l'exèrcit francès a Algèria amb els mètodes de les SS al front rus...

Aquest penediment —la famosa ''repentance'' — concerneix també el govern de Vichy. La nova religió d'estat proclama que tots els francesos eren antisemites, col·laboracionistes, seguidors de l'immund mariscal Philippe Pétain.

Aquest credo, repetit cada dia a l'escola i a la televisió, no afavoreix la integració de les poblacions vingudes de l'ex imperi colonial.


La crisi econòmica ha agreujat la pobresa de les poblacions encarades a l'atur. La pujada constant del Front National no contribueix a millorar la situació.


La misèria, l'absència de futur, la fallida de l'escola republicana, la demagogia dels governs successius,l'angelisme, les intervencions militars successives contra l'Iraq, Líbia, Daesh han permès a l'islamisme radical d'embogir uns desgraciats. Natura abhorret a vacuo...,

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-10-2015 13:49

Una ressenya de SERRA D'OR

Serra d'Or, octubre 2015

 

 

 

L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff ens ofereix en aquest llibre , il·lustrat per fotografies interessants però de poca qualitat, una guia sui generis de Perpinyà que es llegeix amb interès i amb profit. Bezsonoff, catalanista convençut i militant, ressegueix les petjades catalanes tanty de Perpinyà, com dels pobles del voltant, en el seu estil característic, que barreja l'autobiografia, la història i l'actualitat. Ens hi assabentem de la situació cada cop pitjor de la nostra llenguya a la Catalunya del Nord i dels factors que l'han provocat, entre els quals l'autor compta els efectes de la Primera Guerra Mundial i la intervenció que hi va tenir el Mariscal Joffre, que ell considera un mal militar i un francòfil per al qual no té cap simpatia. Hi trobem també indicacions personals sobre els monuments que cal visitar, les botigues, els restautrants, els bars i els hotels recomanables amb anotacions sobre sel seu grau de relació amb el català, i si tenim una tirada pels temes lingüistics, ens podem sorprendre recercant expressions que són gal·licismes específics de la Catalunya Nord barrejats amb paraules —algunes de les quzals figuren en un vocabulari final— que sovint s'utilitzen en d'altres indrets dels Països Catalans, com ara la locució « creure que la Mare de Déu es diu Joana.'' ' Per a qui vulgui saber més, hi ha també una bibliografia escollida final. BB   

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. carles lleida  le 12-11-2015 à 11:28:33

Leucata???

 
 
 
el 27-10-2015 19:17

De grammatica

 Llengua i treball,  octubre 2015

 

 

    Plagiant Georges Clemenceau, diré que la gramàtica és una cosa massa seriosa perquè la confiïn a gramàtics. Aquesta bona gent necessita actualitzacions, revisions, debats de tota mena per guanyar-se la vida. Des de la meva fortalesa rossellonesa assetjada per totes les hosts del centralisme francès, faré algunes observacions. Al meu entendre, la gramàtica hauria de constituir un dic contra l'erosió, l'evolució massa ràpida de la llengua oral. Si la gramàtica no resisteix i no es troba en lleuger decalatge temporal, les generacions futures no entendran ni els clàssics medievals ni les obres mestres del segle XX. Sense escola i sense acadèmia, una llengua, deixada a l'estat natural, evoluciona per arribar, en pocs segles, a la disgregació dialectal i, al final, a la incomprensió entre locutors d'un antic idioma unificat.

La gramàtica fabriana m'apareix com un rellotge suís que, agafant per base el dialecte central, ha sabut inspirar-se en solucions més genuïnes d'altres parlars. Les normes fabrianes són un compromís elegant i honest. Revolucionar-les seria amenaçar l'equilibri, els fonaments del temple. En lloc de revisar la gramàtica, crec que és urgent procedir a un aggornamiento, una actualització del lèxic que ja delejava el 1974 el malaguanyat Lluís Creixell al pròleg del seu extraordinari Diccionari bàsic francès-català. Cal continuar la feina inacabada de depuració encetada per mestre Fabra. Qui, tret del professor Gabriel Bibiloni i d'alguns, es preocupa de la castellanització constant del català? Qui gosa denunciar les interferències que transformen la nostra llengua en castellà mal parlat? Des de la Catalunya Nord, on la llengua dominant és el francès, aquesta castellanització del català salta als ulls.

Unes formes com Noruega, noruec, suec, europeu, Dinamarca, Lisboa, quedant-se en l'àmbit de la geografia, fan mal als ulls si les comparem amb altres llengües romàniques com l'italià, el francès o l'occità.

Si volem una república catalana lliure, hem de tenir també una llengua independent, adaptada a totes les necessitats de la vida moderna.   

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-10-2015 10:24

Un clàssic decebedor

EL TEMPS    20/10/2015

 

 Prudenci Bertrana

Jo! Memòries d'un metge filòsof

Edicions de la ela geminada

 

                                                                                                               

 

 

 

 

 

 

Mai no llegit tants llibres catalans com l'any 1987 quan portava l'uniforme francès. Els manllevava al centre cultural de la Rue Sainte Croix de la Bretonnerie quan no els comprava a les malaguanyades llibreries Pam de Nas, la parisenca, i la Catalònia, la barcelonina. N'hom comença a fer-se vell quan recorda totes les llibreries que han tancat. Entre tants llibres nostrats, tenia una preferència pels volums de les Millors Obres de la Literatura Catalana i conservava fins ara un bon record de Jo! Memòries d'un metge filòsof de Prudenci Bertrana. L'excel·lent editorial gironina Ela Geminada en proposa una reedició fidel a la versió definitiva del 1934.

El llibre es presenta com les memòries del doctor Daniel Pérez, inspirat en la figura de Daniel Ruiz. Tants anys després, m'ha seduït l'humor negres de Prudenci Bertrana amb evocacions quevedesques.

'' Com altres es complauen a significar llur constància amorosa ofrenant, quotidianament, les flors més exquisides de llur jardí, jo significava la constància del meu odi amb els trossos més escollits dels cadàvers de torn. '' Una de les facetes del talent de Prudenci Bertrana és que sap expressar la misèria sexual dels seus personatges sense caure en la pornografia malaltissa d'un Pierre Louÿs. Com a Josafat o El desig de pecar, el narrador és dominat pels seus sentits. Una '' maggiorata '' com Monica Bellucci, filmada pel ''maestro'' Tinto Brass podria encarnar una perfecta Merceditas. '' —Como este gato sufre por su gata, sufro yo por ti. Era categòric això. Ja suposareu el tumult salvatge que sobrevingué.Jo era jove, i no volia pas desdir d'un gat de teulada. ''

Hi ha llibres que t'han agradat i que no caldria tornar a llegir mai més. Jo! Memòries d'un metge filòsof m'havia entusiamat quan era militar. Ara, malgrat tants al·licients, m'ha semblat que l'obra grinyola. Com és possible que alguns considerin aquesta obra com una novel·la psicològica? Aquest estiu he llegit narracions de Somerset Maugham. Amb quatre pinzellades l'autor anglès crea personatges inoblidables. Aquí només s'agiten titelles llevat del narrador delirant i de la seua dona amb el seu '' gentil dialecte madrileny dels barris baixos.''

Rozas, el rival del narrador, és grotesc així com Monsieur Vidal : un '' trist francès, oriünd del Rosselló. (…) perdó, us corona...us ultratja; net, madame, parellament. Tueu-los.'' En Vidal s'expressa en un dialecte molt més occità que rossellonès. A casa meua diem '' matar '' com tots els catalans i no ''tuar.'' A la mateixa època, els pescadors banyulencs del Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra parlen un català septentrional molt més versemblant.

Feliç el lector que descobreixi aquesta novel·la. Passarà estones agradables. La vida és tan curta que desaconselli al lector de rellegir aquesta obra estimable, però decebedora. Hi ha tantes obres mestres no llegides que no cal perdre temps...


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-10-2015 16:51

Entrevista al Racó Català

 

 

 

 

1- El llibre és una guia sentimental de Perpinyà. Què et porta a escriure un llibre sobre Perpinyà?


Us seré franc. Al començament, ha estat una idea d'en Josep Lluch, el meu editor. Jo no ho veia clar i ell ha sabut convèncer-me. Em va passar el mateix amb la meua Educació francesa. Un cop que em vaig adherir al projecte, el vaig fer meu i vaig anar escrivint el llibre.



2- Quina és la festa o activitat més tradicional? Consideres que identifica a la Catalunya Nord i a la manera de fer i ser dels seus habitants?


Diria els focs de Sant Joan que es remunten als temps llunyans del paganisme i que l'Església va saber recuperar per reciclar-los, com moltes festes. Sant Joan anuncia l'estiu, valora el paper del Canigó en la nostra vida i ajuda els nord-catalans a no oblidar llurs arrels.



3- Expliques també algunes especialitats culinàries. Quina creus que és més característica o representativa de Perpinyà?

Em quedaré amb les bunyetes, però no és típica de Perpinyà. Si voleu saber com es fan les bunyetes, llegiu el llibre o l'editor em renyarà...



4- En el llibre fas referència també a les diferències entre el català que es parla a Barcelona, per exemple, i el de Perpinyà. Podries citar-nos algun matís que consideris singular?


Els nord-catalans que han rebut el català al bressol parlen com a l'Alt Empordà amb un munt de paraules occitanes o catalanes oblidades a la resta del país. Pel que fa a la modernitat, seguim el patró francès com vosaltres l'espanyol. Així anem per ara...Hi ha una colla de diferències entre el català septentrional i el central, sense importància. A vegades hi pot haver malentesos plaents. Un minyona és una noia i no una criada. Un(a) noi(a) és un(a) gitano(a). Bordegàs és molt ofensiu i llamp —en diem llucet, de l'occità lucet— només els fem servir en les malediccions. Llamp te frigui ! Llamp te fot ! Llamp de Déu etc



5- Quin és l'ús social del català? Què cal fer per intentar preservar la riquesa lingüística del català que es parla a la Catalunya Nord i potenciar-ne el seu ús?


Un ús paradoxal. El català s'evapora dels carrers, dels camps i, al mateix moment, apareixen alguns neo-locutors. Seran prou nombrosos per salvar la llengua ? Crec que sempre tindrem un petit coixí de parlants, però una república catalana donaria encara més prestigi a la llengua compartida i ens ajudaria.


6- Creus que les institucions treballen correctament per reconèixer les particularitats polítiques i culturals de la Catalunya Nord? Què caldria millorar?

No sóc ningú per donar patents de bon o mal català a les institucions o a la gent. Lluitem tots pel mateix objectiu. Allò que ens fa més mal és la ignorància recíproca i la manca de curiositat intel·lectual. Sovint ens han considerat com a catalans de segona categoria.  

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-10-2015 20:54

Nova edició del diccionari.

D'aquí a pocs dies sortirà la segona edici

 

foto de @ Joana Serra i Serra.

 

 

ó del meu '' Diccionari occità - provençal - català ' ampliada, amb afegitons del parlar niçard. El presentarem a Perpinyà i possiblement a Girona.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-10-2015 18:31

Retorn a Batna

Record d'una vetllada al mas Rombau de Ribesaltes amb Jean-Noël Pancrazi, autor de la Senyora Arnoul, que he tingut l'honor de traduir al català. Foto@Loïc Robinot

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-09-2015 19:14

Recuperació d'una delícia

RESSENYA PUBLICADA A LA REVISTA EL TEMPS


Cels Gomis i Mestre

Zoologia popular catalana

Il·lustracions de David Granato

pròleg d'Emili Samper Prunera

Edicions Sidillà, juny 2014


 


 

 


Es parla sovint de l'extinció dels grans dinosaures com d'un cataclisme. Confessi que mai no he sentit cap simpatia per aquests rèptils repugnants. M'agraden molt més els nostres ocellets, descendents llunyans d'aquests monstres. Potser s'està produint un fenomen similar al món editorial actual. És una trista banalitat esmentar la crisi econòmica que l'afecta. Aquesta crisi, si més no, ha permès la creació d'una miriade de petites editorials. Menudes per la talla i grans pels seus mèrits. 



Càndid i els seus amics, per tal de fer la vida més suportable, cultivaven llur hort. Per la meua part, m'agrada tenir micro festes regulars. L'una d'elles és Firaliber a Besalú on, cada any, s'organitza una fira de les petites editorials de Catalunya. Aquestes sovint realitzen una feina admirable de recuperació dels clàssics. com les edicions Sidilla, ancorades a la Bisbal d'Empordà. Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, directors de l'editorial, acaben de publicar una obra oblidada i magistral. Una petita delícia anomenada Zoologia popular catalana. L'autor, Cels Gomis i Mestre (1841-1915) treballà com a enginyer en la construcció de carreteres, vies de tren. Sense oblidar mai les seues arrels catalanes, fou republicà, federalista abans de passar-se a l'anarquisme. La seua biografia hauria merescut que la novel·lés un deixeble d'Alexandre Dumas. Enmig de tantes activitats, va escriure aquesta Zoologia catalana. El títol, una mica enganyador, no deixa endevinar que es tracta d'un diccionari simpàtic amb els animals classificats segons el gènere. Cada entrada, il·lustrada amb els dibuixos entranyables de David Granato, artista contemporani que ha sabut retrobar l'ànima, la frescor dels il·lustradors dels Viatges extraordinaris de Jules Verne: Bayard, Beaurepaire, Benett, Ferat, Froelich, Marie, Meyer, Montaut, de Myrbach, de Neuville, Philippoteaux, Riou, Roux, Shuiten, Schuler, Tiret-Bognet, Yon. M'he allargassat, però crec que convé saludar de tant en tant aquests artistes oblidats. L'obra recull les expressions populars lligades als animals així com les creences, les dites, les històries, les llegendes, els jocs, les tradicions, els mites i fins i tot els embarbussaments. Llàstima que Frida Kahlo no s'hagi llegit aquest remei casolà.

' Excrements de gat negre deixatats amb aigua blanca i vinagre del més fort, fets bullir durant tres hores fins que prenguin la consistència del sabó són un gran remei perquè no surti pèl a la cara de les dones. No han de fer res més que rentar-se-la amb aquesta aigua. I és provat. (Barcelona) '

Gomis i Mestre tampoc descuida d'indicar equivalents castellans, francesos i italians sempre interessants. Com a nord-català, haig de confessar que m'ha seduït la seua visió de la nació. La Catalunya que descriu no és pas principatina sinó rica i plena. Hi apareixen rodals com Perpinyà, València, Mequinensa, Elx i naturalment Mallorca.

En aquest diccionari perfumat hi trobareu moltes sensacions de la infantesa, records de mots i expressions que no volen morir malgrat els dictats de la història.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-09-2015 21:23

L'Allioli del Mag

EL TEMPS     1/09/2015 

 

Frederi (sic) Mistral

Rajado d'escrituro dins lou mourtié dóu journau '' L'Aiòli''

Edicions Prouvènço d'aro

abril del 2015

Marsella, 677 pàgines

 

 

 

 

 

 

Un dels plaers de la vida és tornar a Malhana (o Maiano), el poble de Frederic Mistral. Res en el paisatge no ha canviat d'ençà que el poeta va deixar-nos. Cada cop, em reculli a l'església i tiri fins a la pastisseria on conserven relíquíes del rei Lluís XVI i vénen llibres en occità. Hi vaig comprar clàssics de Mistral i els seus deixebles de l'escola d'Avinyó, un poemari de Théodore Aubanel i fins i tot una traducció llenguadociana del Llibre de la Selva de Rudyard Kipling en grafia alibertina. Amb una mica de sort, hi podreu trobar, com jo, alguns vells números de L'Aiòli, revista que es va publicar del dimecres 7 de gener del 1891 fins al dimecres 27 de desembre del 1899.

El baró Folco de Baroncelli, figura pintoresca que va inventar el mite literari de la Camarga, va dirigir aquesta revista que parlava de l'actualitat literària de Provença i de tot Occitània. Mistral venerava la xifra set i insistia perquè escrivissin Frederi seguint la pronúncia provençal. Així el seu nom i cognom tenien set lletres. A causa d'aquesta superstició la revista sortia tres cops al mes, el 7, el 17 i el 27.

L'editorial Prouvènço d'aro respecta la tradició de les revistes d'antany que també editaven llibres. A través de la selva dels pseudònims que el poeta feia servir per tal de tapar les mancances dels seus col·laboradors sovint negligents, els curadors han recollit tots els articles del mestre a L'Aiòli. Un dibuix deliciós de Burnand il·lustrava el primer número. Dos enamorats preparen l'alloli i el noi '' aparo la rajado que toumbo sus l'aiet, gravamen, coume vòu l'obro tradiciounalo e naciounalo qu'alestisson. '' (ampara la rajada que cau sobre l'all, greument, com ho vol l'obra tradicional i nacional que preparen.) L'objectiu de Frederic Mistral, com ho confia en una carta a Auzias Jouveau era de ' tractar, setmana rere setmana, totes les qüestions polítiques, administratives, socials, artístiques, etc, que interessen la Provença. En un mot, elevant-se sobre tots els partits i quedant-se fora d'ells, miraríem de crear la qüestió provençal i el partit provençal. '' En aquesta revista, el mestre comenta l'actualitat cultural, homenatja els amics desapareguts i àdhuc compon versos publicitaris per celebrar les virtuts del sabó Mikado. '' Contro li mouissau / Qu'emportes aqui, gardianot, / Qu'embaimo de darrié ta sello / —Acò's de saboun Mikadò / Pèr apara dis arabi, ma bello. '' ( Contra els mosquits / Què portes aquí, petit vaquer / Que embalsama darrere la teva sella / —Això és sabó Mikado / Per protegir dels mosquits, maca. '' pàgina 319 )

Fins i tot, segueix la vida cultural catalana. Esmenta la publicació de Reglas morals y de bona criansa de Josep Pin i Soler. També descobrim la traducció inacabada del Quixot que podran estudiar els investigadors.

Aconselli aquesta lectura amena al lector català de bona voluntat que vol perfeccionar-se en occità. Aquí no ens trobem amb el Frederic Mistral líric de les grans epopeies, el Mag de l'Occident. Llegim la prosa àgil d'un periodista que fa servir la llengua de cada dia, bessona de la nostra. Que la grafia no us desanimi. Amb un poc de paciència, no us plantejarà cap problema i podreu accedir directament al jardí meravellós de Mistral. 


Prouvènço d'aro / Sra Tricìo Dupuy / 18 rue de Beyrouth, 13009 Marseille

o loujournau@prouvenco-aro.com




 


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article