VEF Blog

De grammatica

 Llengua i treball,  octubre 2015

    Plagiant Georges Clemenceau, diré que la gramàtica és una cosa massa seriosa perquè la confiïn a gramàtics. Aquesta bona gent necessita actualitzacions, revisions, debats de tota mena per guanyar-se la vida. Des de la meva fortalesa rossellonesa assetjada per totes les hosts del centralisme francès, faré algunes observacions. Al meu entendre, la gramàtica hauria de constituir un dic contra l'erosió, l'evolució massa ràpida de la llengua oral. Si la gramàtica no resisteix i no es troba en lleuger decalatge temporal, les generacions futures no entendran ni els clàssics medievals ni les obres mestres del segle XX. Sense escola i sense acadèmia, una llengua, deixada a l'estat natural, evoluciona per arribar, en pocs segles, a la disgregació dialectal i, al final, a la incomprensió entre locutors d'un antic idioma unificat.

La gramàtica fabriana m'apareix com un rellotge suís que, agafant per base el dialecte central, ha sabut inspirar-se en solucions més genuïnes d'altres parlars. Les normes fabrianes són un compromís elegant i honest. Revolucionar-les seria amenaçar l'equilibri, els fonaments del temple. En lloc de revisar la gramàtica, crec que és urgent procedir a un aggornamiento, una actualització del lèxic que ja delejava el 1974 el malaguanyat Lluís Creixell al pròleg del seu extraordinari Diccionari bàsic francès-català. Cal continuar la feina inacabada de depuració encetada per mestre Fabra. Qui, tret del professor Gabriel Bibiloni i d'alguns, es preocupa de la castellanització constant del català? Qui gosa denunciar les interferències que transformen la nostra llengua en castellà mal parlat? Des de la Catalunya Nord, on la llengua dominant és el francès, aquesta castellanització del català salta als ulls.

Unes formes com Noruega, noruec, suec, europeu, Dinamarca, Lisboa, quedant-se en l'àmbit de la geografia, fan mal als ulls si les comparem amb altres llengües romàniques com l'italià, el francès o l'occità.

Si volem una república catalana lliure, hem de tenir també una llengua independent, adaptada a totes les necessitats de la vida moderna.