VEF Blog

On anem ara? Enfilem l'avinguda Jean-Marie Verne amunt i ha deixat el cotxe al Boulevard Victor Hugo.

—No he aparcat aquí...No recordi mai on la deixi...¹

—Veiam si un dia vindràs amb tren i cercaràs la votura emprès...

Baixem per la Rue de la République i no sé de què em parla. No sé què responc. Jo ? No. Deu ser el meu doble, el meu 'jo' social. Sóc en un altre lloc, feliç, enjondre ja que la felicitat no existeix. Arribem davant de la cafeteria Petit Pierre on vam menjar la setmana passada.

—N'estic tip de la cafeteria. Anem al restaurant? T'agrada la cuina àrab?

—Molt.

Ara li expliqui l'etimologia del mot cuscús. Segons Tirant lo Blanc, els turcs ja menjaven cuscussó. '' Foren molt ben seruits de gallines e capons e de faysans, de arroç e cuscussó e de moltes altres viandes, '' Per què li dic aquestes carallades?La meua col·lega Edwige Keller, professora en pràctiques com jo, m'ha sabut extorquir una confessió. Ignorava, pobreta, de quina verborrea obria els tampanells. Té tota la raó quan diu ' Tu parles trop et tu agis peu.' Volia portar la Chantal en un establiment que m'ha recomanat en Gérard, amo de la Potinière on solc sopar, però és tancat.Ens conformem amb el Carthage, nom gens proprici. Entrant, he dit bona nit al cambrer. La Chantal ha rigut. Escipió davant meu vol fer l'aperitiu. Mengem olives i bevem un kir abans d'atacar un vi rosat de Saint-Joseph de Tébourba, un dels millors de Tunísia. M'haig de declarar abans que portin les darreries. Com ? A la manera de Tolstoi? Escric una novel·la on un senyor —posem-li A— s'ha enamorat d'una senyoreta B. No gosa parlar-li i diu ' Escric una novel·la...' No! Aquesta minyona és un mal cosó. Mentrestant, per conèixer-la millor, li he demanat quins actors li agraden.

—Louis Jouvet?

—No...Massa auster.

Esmenta Philippine Leroy-Beaulieu i Smaïn.

—Els conec perquè el meu company és actor.

Fotre Déu! Festeja! Fa temps que m'ho esperava. Una dona tan bonica, a les ribes de la trentena, sola, era inaudit.

—Chantal, què em cal fer per desenamorar-me de tu ?

Riu.

—No estic per carallades, Chantal. Què em cal fer ? Què em cal fer per desenamorar-me de tu. Això no pot durar...

N0 sé què dic, però em sembla que me'n surti amb tots els honors, brillant, càustic, bon perdedor, com Bogart. Un poc sarcàstic, per això. Per què ha vingut tantes vegades a veure'm quan mirava de fugir? Per què em demana sovint si he trobat un pis ? ² Per què va acceptar la cita que li havia proposada un vespre a la plaça de Quinet?

—Fa temps que sou junts ?

—Cinc anys.

Segur que menteix.

—I us voleu casar ?

—Sí.

 continuarà...

Al començament tot anava bé quan era raonable. Allò va esdevenir malsà el dia que vaig anar amunt i avall pel carrer dels seus pares. El melodrama romàntic es va transformar en xarlotada. Res d'anormal abans. M'aprimava, no tenia l'agre de res. Poc dormia. Em comprava nous vestits. Això d'escorniflar pel seu barri era malsà. Qui té la culpa? Ella com jo...La nostra relació és molt especial. No li puc retreure que no em correspongui, però no és pas normal que ella accepti tot el que el que li proposi, que sempre vagi amb mi com si res i que guardi tots els meus regals. No és pas normal.

Quan va venir la seua tutora, em vaig aixecar per cortesia i per hipoocresia —les dues coses a l'encop sens dubte— i de deixar-les la taula. Em vaig asseure damunt el radiador i_ vaig anotar mentalment totes les informacions que canviaven. La data de totes les reunions dels dimecres.

Avui és la primera. Sortirà de l'aula a les dotze en punt. Encara cinc minuts. Vaig amunt i avall pel pati que, no m'hi havia fixat fins ara, té la disposició d'un claustre, amb un embornal a tall de pou. És tan bonica avui amb els seus texans blancs i el jersei color de salmó molt ajustats.No me senti bé. Ja m'ha deixat plantat dues vegades a Lió. Quan li vaig suggerir ahir que podríem dinar junts, se li va escapar una mona gaire entusiasta.

Per què sóc aquí ? Mentre hi ha vida...Sonen les sirenes. Tothom ha sallit, els seus alumnes també. Carall que li fot! Tant se val. Endavant.

—Dinem junts?

—Si vols...

On anem ara? Enfilem l'avinguda Jean-Marie amunt i ha deixat el cotxe al Boulevard Victor Hugo.

continuarà... 

D'ací a pocs mesos sortirà la traducció francesa de la meua novel·la MATAR DE GAULLE realitzada per Marie Costa i el servidor. Aquest és un projecte de coberta.

Dans quelques mois sortira la traduction française de mon roman MATAR DE GAULLE réalisée par Marie Costa et votre serviteur. Ci-joint un projet de couverture

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat 

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

Anatole Vidal, industrial

Joris Van Rensburg, diplomàtic

acaba de designar Picadura de Barcelona d'Adrià Pujol Cruells

millor llibre de l'any 2015 i guanyador del Premi Mitrofan. 

EL TEMPS    9 de desembre del 2015 

Jordi Solé i Camardons

Diccionari essencial Esteve Albert, el primer druida català

Voliana Edicions, abril 2015

Els anys passen. Ens deixen companys que no hauran pogut veure la terra promesa ara que comencem a albirar-ne els primers pujols. Pensi en el patriota Josep Coloma i Fontcuberta, el lexicògraf Lluís Marquet i Ferigle, l'historiador i crític Miquel Porter i Moix, l'Arístides de la Sènia amic dels meus vint anys i tants més...Esteve Albert ( Dosrius 1914- Andorra la Vella 1995) era l'un d'ells. En un diccionari emocionant i apassionant, l'editor maresmenc Jordi Solé i Camardons, lluitador incansable, l'homenatja. Un llibre molt àgil, amè perquè, en comptes d'una biografia convencional, es presenta com un diccionari. Un veritable diccionari amb entrades on el lector es pot esbargir saltant d'una referència a l'altra. A través d'aquesta obra pietadosa, es dibuixa la personalitat d'un gran català, d'un home que va lluitar tota la seva vida amb tota la seva energia. Exiliat de l'interior a Andorra, Albert s'enamora de la seva parla. '' El llenguatge dels andorrans incontaminats és un llenguatge magnífic, net, pur, rutilant, com ho era els segles X i XI. (…) Demés, usen uns mots d'una estricta llatinitat com pauca, capitar, exoït, posobra etc. '' (pàgina 165)

D'Andorra estant, Esteve Albert va actuar en totes les terres catalanes. A la Catalunya del Nord, va contribuir a mantenir viva la flama de l'esperança. També es va allistar al Centre d'Agermanament Occità Català per ajudar els nostres germans occitans. Aquest interès per la cultura d'oc potser li va donar la idea d'adaptar les pastorals provençals aclimatant-les als Països Catalans. '' Va ser l'inventor i impulsor dels pessebres vivents. El primer i un dels més coneguts va ser el d'Engordany, a Andorra, el 1955, però també el de la catedral d'Elna, el de la badia de Cadaqués (…) o el de la badia de Roses, anomenat per Albert «el pessebre dels pescadors». '' ( pàgina 211) M'agrada particularment que, més enllà de la política, Esteve Albert hagi estat l'amic de Josep Maria de Porcioles i Colomer, alcade franquista de Barcelona. '' Aprofità al màxim l'amistat amb l'alcade Porcioles per fer possible la representació de les seves obres teatrals o per exigir que la bandera catalana fos hissada en el balcó de l'ajuntament (segons una anècdota que ens explica Jordi Pasques) '' (pàgina 223) Profundament cristià, Esteve Albert era catòlic, creient i practicant. '' Va estudiar al Seminari, tot i que en va sortir aviat sense fer-se capellà. (…) Durant la guerra civil va salvar molts creients i religiosos del perill de ser assassinats pels incontrolats. '' (pàgina 239) Sense olbidar mai l'home i la pàtria catalana, Esteve Albert posava Déu al cor de la seva vida. Era un cristià autèntic, modern, obert a tots els vents de la religiositat, a la misèria moral dels homes privats de la llum divina. Esteve Albert m'apareix com un catòlic lúcid, conscient que els capellans són sants perquè l'Església procedeix de l'Evangeli i pecadors per la seva humanitat.

Folclorista apassionat, col·leccionista de paraules, somniador sublim, Esteve Albert és una personalitat entranyable. Gràcies a aquest diccionari, coneixerem millor la seva obra, font de meditacions i exemples.

Sóc finalista del Premi Joaquim Amat-Piniella. A veure si hi ha sort...Suposi que el Bezsnoff aquest sóc jo...

 http://www.regio7.cat/cultures/2015/12/01/joan-carreras-feliu-formosa-joan/339440.html

En aquell temps, la mort era per mi només una abstracció, un tema desagradable que apareixia en les converses de la gent mal educada o en els textos dels poetes mancats d'imaginació. La tongada d'atemptats a París l'any 1986 poc em va espantar. Ni em fixava en els cordons de policia i de militars que vigilaven el metro i els edificis públics. Jo també anava uniformat i avançava, inconscient, com si uns bruixots malgaixos m'haguessin protegit de les bales.

Tanmateix, la mort ja em sotjava. Al col·legi Stanislas de Canes ja havia perdut dos companys. (Com m'agradaria poder escriure el nom de la ciutat on vaig passar tota la meua joventut amb dues enes com en totes les llengües llevat de l'occità!)

En Dahmani, que s'estava en una residència de l'avinguda Michel Jourdan a sota del turó del Pueg, va morir d'una leucèmia. Quants pastissos de mel vam menjar a casa seua tot mirant partits de rugbi!

En Philippe Contin tingué el crani esberlat en un accident de moto i en Christophe van EycK es va engegar un tret al cap davant del búnquer de la platja del Migdia a la Boca.

Aquelles morts m'havien semblat irreals, llunyanes. El meu primer veritable difunt es deia Gaston Faliu, veí dels meus avis a Nils. Ja en vaig parlar al meu País de butxaca. Aquell pagès fou el meu primer professor de dialectologia catalana. Em va revelar que de les nostres 'vigatanes' també en deien espardenyes. La Berthe Lacaze, la seua dona, em va explicar la significació de ' només. ' En català rossellonès distingim ' fora.' (només) de 'defora.' Aquells matisos m'encantaven.

El meu segon difunt va ser Alexis Porcedo, natural de Fort de l'Eau, vila als afores d'Alger poblada de pescaires i hortolans menorquins. Allà els anomenaven maonesos.Van donar al turó de la universitat d'Alger el seu primer nom europeu :. es camp des naps. Si bé l'Alexis, d'origen maltès, no sabia català, parlava tan bé l'àrab d'Algèria que havia dominat la variant libanesa en tres mesos durant la seua estada al Llevant. Com Jacques Soustelle, el gran etnòleg, el senyor Porcedo havia admirat intensament Charles De Gaulle fins al setembre del 1959 quan el general va proclamar la seua voluntat d'independitzar Algèria. Antic comunista esdevingut gaullista, Porcédo havia adoptat un ideari molt dretà. Cada setmana llegia amb delectació Minute. Escoltava discos de Luis Mariano i Jacques Lantier tot col·leccionant monedes. N'era de pesat, pobre home, amb la seua numismàtica!. (A veure si aquest cop torni a sortir a Rodamots...) Es delia per monedes grises, lletges i sense relleu. Els segells de l'oncle Leonid , almenys, tenien colors. Presentaven paisatges, gent famosa, llengües misterioses. Aquelles monedes m'avorrien encara més que les classes de matemàtica durant les quals podia xerrar d'amagat amb van Meynen o en Pascal Courjon, els meus veïns. Van Meynen trempava per Sofia Loren. Jo em quedava amb Gina Lollobrigida i sobretot Jane Russell.

El senyor Pocedo evocava sovint l'Algèria francesa i la seua joventut amb un humor melangiós. El vaig veure per darrer cop pocs dies abans que complís vint anys. Lluitava contra el càncer a l'hospital de l'Archet. Abans de morir, va recordar a la Carmen, la seua dona, que no es descuidés d'obsequiar-me.

Edmond Rostand, L'Aiglon, Livre de Poche, juin 1964

'' Fanfaron du mépris de soi-même!...'' I 3      page 23

'' J'avais une âme aussi, moi, comme tout le monde...'' I 8      page 50

' Las de vivre en un temps qui n'a rien de sublime. '' I 10    page 67

'' C'est maintenant qu'il fait ses plus nobles conquêtes;

Il n'a plus de soldats, mais il a les poètes ! '' I 10    page 73   

 '' Fanfaron du mépris de soi-même!...'' I 3 page 23

'' J'avais une âme aussi, moi, comme tout le monde...'' I 8 page 50

'

' Las de vivre en un temps qui n'a rien de sublime. '' I 10 page 67

'' C'est maintenant qu'il fait ses plus nobles conquêtes;

Il n'a plus de soldats, mais il a les poètes ! '' I 10 page 73

'' La valse avec douceur vient de reprendre au loin. '' I 13 page 93

'' Je ne suis pas le moins du monde prisonnier!

Mais...je suis le second à lire mon courrier. '' II 2  page 108

'' 'Et tandis que je les vaincrai l'une après l'une,

Mes soleils d'Austerlitz seront des clairs de lune! '' IV 4 page 237   

Au début, l'Aiglon est une pièce brillante avant de devenir grotesque .Quelques jolis vers mais cette oeuvre tombe en poussière. Un peu comme l'épopée napoléonienne, au fond, mais Napoléon a réussi sa sortie et quel service après vente!

Sabia que tot era contra meu abans que comencés ben bé la nostra història i no em vaig aventurar mai en aquella selva meravellosa. Vivia a 825 quilòmetres de casa seua sense feina ni permís de conduir. Durant un any seria militar. Normalment faria de professor de francès a l'École de Guerre a París, però, si passés alguna cosa desplaent durant el període d'instrucció, l'exèrcit de la república podia enviar-me a l'atol de Clipperton, a les coves de Nova Caledònia o —per què no?— a les landes de les illes Kerguelen, ex illes de la Desolació. La Rosa sempre seria un somni, un poema persa que mai no podria desxifrar, un jardí japonès invisible, un raig de sol un matí a la tardor.