VEF Blog

De mortuis meis

En aquell temps, la mort era per mi només una abstracció, un tema desagradable que apareixia en les converses de la gent mal educada o en els textos dels poetes mancats d'imaginació. La tongada d'atemptats a París l'any 1986 poc em va espantar. Ni em fixava en els cordons de policia i de militars que vigilaven el metro i els edificis públics. Jo també anava uniformat i avançava, inconscient, com si uns bruixots malgaixos m'haguessin protegit de les bales.

Tanmateix, la mort ja em sotjava. Al col·legi Stanislas de Canes ja havia perdut dos companys. (Com m'agradaria poder escriure el nom de la ciutat on vaig passar tota la meua joventut amb dues enes com en totes les llengües llevat de l'occità!)

En Dahmani, que s'estava en una residència de l'avinguda Michel Jourdan a sota del turó del Pueg, va morir d'una leucèmia. Quants pastissos de mel vam menjar a casa seua tot mirant partits de rugbi!

En Philippe Contin tingué el crani esberlat en un accident de moto i en Christophe van EycK es va engegar un tret al cap davant del búnquer de la platja del Migdia a la Boca.

Aquelles morts m'havien semblat irreals, llunyanes. El meu primer veritable difunt es deia Gaston Faliu, veí dels meus avis a Nils. Ja en vaig parlar al meu País de butxaca. Aquell pagès fou el meu primer professor de dialectologia catalana. Em va revelar que de les nostres 'vigatanes' també en deien espardenyes. La Berthe Lacaze, la seua dona, em va explicar la significació de ' només. ' En català rossellonès distingim ' fora.' (només) de 'defora.' Aquells matisos m'encantaven.

El meu segon difunt va ser Alexis Porcedo, natural de Fort de l'Eau, vila als afores d'Alger poblada de pescaires i hortolans menorquins. Allà els anomenaven maonesos.Van donar al turó de la universitat d'Alger el seu primer nom europeu :. es camp des naps. Si bé l'Alexis, d'origen maltès, no sabia català, parlava tan bé l'àrab d'Algèria que havia dominat la variant libanesa en tres mesos durant la seua estada al Llevant. Com Jacques Soustelle, el gran etnòleg, el senyor Porcedo havia admirat intensament Charles De Gaulle fins al setembre del 1959 quan el general va proclamar la seua voluntat d'independitzar Algèria. Antic comunista esdevingut gaullista, Porcédo havia adoptat un ideari molt dretà. Cada setmana llegia amb delectació Minute. Escoltava discos de Luis Mariano i Jacques Lantier tot col·leccionant monedes. N'era de pesat, pobre home, amb la seua numismàtica!. (A veure si aquest cop torni a sortir a Rodamots...) Es delia per monedes grises, lletges i sense relleu. Els segells de l'oncle Leonid , almenys, tenien colors. Presentaven paisatges, gent famosa, llengües misterioses. Aquelles monedes m'avorrien encara més que les classes de matemàtica durant les quals podia xerrar d'amagat amb van Meynen o en Pascal Courjon, els meus veïns. Van Meynen trempava per Sofia Loren. Jo em quedava amb Gina Lollobrigida i sobretot Jane Russell.

El senyor Pocedo evocava sovint l'Algèria francesa i la seua joventut amb un humor melangiós. El vaig veure per darrer cop pocs dies abans que complís vint anys. Lluitava contra el càncer a l'hospital de l'Archet. Abans de morir, va recordar a la Carmen, la seua dona, que no es descuidés d'obsequiar-me.