VEF Blog

Ester Seguí Núvol, 18/06/2015

Després de la novel·la Matar De Gaulle (Empúries, 2014), la nova obra de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic), s’allunya del conflicte d’Algèria i ens proposa descobrir per primera vegada o redescobrir de nou espais que ell considera emblemàtics per un motiu o altre de la Catalunya Nord. I ho fa, diu, abans “que el meu país i la seua llengua” s’evaporin “com gassots a l’estiu”.

L’obra, dividida en tres capítols (“Coses que els visitants heu de saber”, “La vila de Perpinyà” i “Rodalia”), repassa vivències i anècdotes personals al voltant de la seva passió pel territori. Fa recomanacions als catalans del sud que visitem el Rosselló, com ara parlar abans català que castellà a un francès o llegir Albert Saisset (Perpinyà, 1842-1894), àlies Un Tal, per perfeccionar el nostre català rossellonès; alhora que reivindica la figura de grans autors nord-catalans, com Josep Sebastià Pons (1886-1962) o Jordi Pere Cerdà (1920-2011). També ens recomana comerços de Perpinyà anomenats els “darrers mohicans”, on ens poden atendre en català: algunes pastisseries i restaurants, on podrem degustar especialitats com les bunyetes, les boles de picolat, la bullinada o les rosquilles; o llibreries, com ara la coneguda (almenys pels que som de l’Empordà) Llibreria Catalana. No defuig la polèmica quan, per exemple, parla dels gitanos del barri de Sant Jaume, ni el mite, tot i que puc afirmar que és cert, a “Perpinyaporno”.

Però no només parla de Perpinyà. Pobles molt catalans, com Ribesaltes, o llocs on el temps s’ha aturat, com Baixàs, també tenen el seu espai. A Cotlliure ens aconsella, abans de visitar la tomba d’Antonio Machado, fer un cop d’ull a l’església de Nostra Senyora dels Àngels, que conté un dels altars més importants de Catalunya. Finalment, una petita bibliografia i un vocabulari deliciós ens ajuden a formar-nos una mirada més completa d’algú que se sent culturalment un català no espanyol.

Bezsonoff explica l’experiència de cada paisatge, de cada plaça, de cada font de Perpinyà i el Rosselló recorrent a elements autoreferencials, fins a completar un relat personalíssim que podria assemblar-se, com ja indica el títol, més a una guia d’autor que no pas a una guia a l’ús. La mirada de Bezsonoff ens transmet la nostàlgia per allò perdut: “somniï que, com la vinya, la nostra llengua al Rosselló, malgrat els decrets que històricament ens han imposat, viurà encara molts estius en la flaire dels primers raïms i del salobre”. Bezsonoff està compromès amb la cultura catalana i de seguida ens ho deixa clar: “De tant en tant, en alguna clariana, us apareixerà un follet sota la forma d’un pagès que us enlluernarà amb un català repicat, pinyat i gustós com els millors capítols de Ramon Muntaner”.

L’autor, fidel al seu estil, desplega la seva força a través d’una escriptura àgil, directe, propera i tremendament irònica, capaç per exemple d’afirmar que “us escric des de la Catalunya àrtica, on parlem un llenguatge fossilitzat, heretat dels mamuts”. Heretat dels mamuts? Segons l’autor, el final del català i la pèrdua dels usos lingüístics se situa al final de la guerra d’Algèria. Destaca que entre les dues guerres mundials el català era habitual, però que és a partir de 1962, amb l’arribada dels francesos d’Algèria, que “el rossellonès [...] s’ha afrancesat”. Paradoxalment, però, si lingüísticament el rossellonès s’ha afrancesat, afirma que no passa el mateix amb la forma de ser i estar de la gent. No obstant això, es mostra contundent en denunciar, com també feia Joan-Lluís Lluís en l’esplèndid pamflet Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), com el buit de catalanitat s’omple amb el rugbi o la sardana.

Imprescindible lectura, per descomptat, per a qui no hagi visitat aquestes terres agrestes i dures per la influència de la tramuntana, però també per a aquells qui ja les coneixem. Aquesta guia ens fa redescobrir-les de nou i sentir, per què no dir-ho, un punt de malenconia quan contemplem la magnificència de la plana rossellonesa.

Presentació del Diccionari occità (provençal) - català

JOAN CALSAPEU     BARCELONA  10/06/2015 

Bon vespre. No sé fins a quin punt són vostès coneixedors de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat. L’autor del diccionari que avui presentem és un català del nord nascut a Perpinyà, de mare catalana i pare rus, que de fa temps viu a Nils, un poble del Rosselló que fa part del municipi de Pontellà. Bezsonoff és novel·lista, professor de català, crític literari, exfrancès i poliglot, és un exponent de la linguofília més llampant, perquè no para d’aprendre llengües, entre elles el neerlandès, el romanès i el rus.

Un dia, entre novel·la i novel·la, a en Joan-Daniel li va pegar per escriure un llibre de memòries en què repassava les circumstàncies de la seva formació, un llibre deliciós que es titula Una educació francesa (o les set vides d’en Bezsonov, de subtítol) i que l’editorial L’Avenç va publicar l’any 2009. En aquell volum, en el capítol dedicat a les llengües de França, en Joan-Daniel conta que als dotze anys es va establir a Canes, on es va familiaritzar amb l’occità. Canes, com tantes ciutats del Migdia, havia oblidat la seva llengua als anys setanta del segle XX. Diu que estava caminant per l’Avenue de Monte-Carlo envoltat per l’olor de mimosa del massís de Tanneron quan, a la terrassa d’un cafè, va sentir una conversa en provençal entre un vell i un home de quaranta-cinc anys. Una llengua, escriu Bezsonoff, “deliciosa, suau, un xic apegalosa potser. Van canviar d’idioma en sorgir la dona del més jove. «Je te présente ma femme»”.

En Joan-Daniel conta tot seguit un parell de vivències més en relació amb l’occità, que us resumiré. Diu que de petit cantava als cors del Théȃtre d’Opérettes de Cannes, que el tambor era de Grassa i de vegades parlava provençal, i la directora del cor havia dit, en referència a aquest músic, que “les companyies teatrals, com els poblets, necessitaven un ximplet que porta sort”.

Ara bé, al costat d’aquesta mostra roent de desprestigi, Bezsonoff també treu a col·lació un cas que apunta en sentit contrari, a Niça. Diu que allí els burgesos havien conservat l’ús de l’occità, que allí s’anomena niçard, i que “consideraven la llengua d’oc com un senyal de distinció social, una manera de retrobar-se entre si.”

En Joan-Daniel va aprofitar les oportunitats que se li presentaven per aprendre occità: mirava Vaquí, el programa en provençal de la televisió regional, i a la facultat es va matricular a l’assignatura de llengua d’oc. En el llibre de què parlo, Bezsonoff fa memòria de la seva relació amb el basc, el bretó, el picard i el cors, i a la fi del capítol escriu que “de totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana. M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, d’occità i de català que contribueix als plaers de l’estada. [...] Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

Servidor vaig descobrir Bezsonoff un dia que, llegint la revista El Temps, vaig topar una de les seves crítiques sobre un llibre de Valentí Puig, i vaig quedar parat, perquè aquell article era demolidor, estava molt lluny de la crítica complaent, quasi publicitària, que s’estila avui a Catalunya; i em vaig fer addicte d’aquells articles a El Temps. Aquelles peces d’en Joan-Daniel em recordaven les crítiques despietades de Gabriel Ferrater, però ben argumentades. Em vaig adonar tot d’una que allí hi havia una intel·ligència privilegiada, i vaig clavar queixalada a una de les seves novel·les, i després a una altra, i una altra. Vaig fer la troballa d’un narrador extraordinari.

I és que Bezsonoff és, sobretot, un novel·lista. Si encara no ho heu fet, llegiu-lo, no us ho perdeu. En Joan-Daniel té onze novel·les publicades, i uns quants llibres de memòries. Novel·les com Les Rambles de Saigon, Les lletres d’amor no serveixen de res, La revolta dels geperuts, Les dones de paper, La presonera d’Alger, La guerra dels Cornuts, Les amnèsies de Déu, La melancolia dels oficials o Matar De Gaulle. Són novel·les que desenterren la part més amagada i galdosa de la història recent de França i que dignifiquen el bell i ric català del Rosselló. Són relats escrits amb una prosa incisiva i neta, històries que evolucionen amb trot lleuger, descripcions breus i plàstiques, personatges potents, mirades iròniques i observacions intel·ligents.

Hi descobrireu la història del comandant Valls, un militar nord-català que viu una història d’amor i espionatge a l’Algèria alçada en armes contra la dominació francesa. Hi trobareu la història de mossèn Puig, un capellà que estima les dones i que veurà fatalment alterada la relació amb la seva amant amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Hi sentireu Miquel Creus, alter ego de l’autor, que reflexiona sobre les seves relacions amb les dones en una novel·la on el sarcasme acaba donant una oportunitat a l’esperança. Hi trobareu els voluntaris sud-catalans que s’allistaren a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial. Coneixereu Alexandre Pagès, un periodista català que el 1907 viu la revolta dels viticultors del Llenguadoc, de Narbona estant, i altres personatges que transiten molt a prop de la nostra història.

I res més. Us deixo amb en Josep Maria Orteu, l’editor, i amb l’home que ens mostra les paraules d’aquesta llengua “deliciosa, suau, un xic apegalosa potser.”

Martí Crespó a Vilaweb 

La presentació del 'Diccionari occità provençal-català' era ahir a les set a la seu del CAOC, l'activa ambaixada d'Occitània a Barcelona. Hi vaig arribar cinc minuts abans, just per a pescar al vol l'última frase en provençal de l'autor, Joan-Daniel Bezsonoff, al micròfon de BTV: 'L'occità és la imatge del que pot passar a Catalunya Nord d'aquí a deu o vint anys.' De sentències semblants, en va deixar anar unes quantes durant un acte que finalment va començar cinc minuts tard perquè no apareixia l'editor, Josep Maria Orteu, de Llibres de l'Índex: 'Si fa quinze anys que esperava de publicar aquest diccionari, ara puc esperar quinze anys més l'editor', es resignava sorneguerament Bezsonoff.

Joan-Daniel Bezsonoff és novel·lista, professor, ex-francès i poliglot. Així el van presentar i així es va reconèixer. Sobre la passió per l'occità provençal, en donava pistes en una de les seves quinze novel·les i llibres de memòries, 'Una educació francesa' (2009): a dotze anys, quan vivia a Canes, va escoltar amb sorpresa i curiositat per primera vegada una conversa en provençal entre dos homes. Se li van encendre les ganes de llegir la profusa i excel·lent literatura dels autors felibres i més endavant l'acabaria aprenent a la Universitat de Niça. Però d'escoltar-lo, llegir-lo i saber-lo a escriure'n un diccionari, hi va haver d'intervenir una circumstància molt personal: 'Fa uns quinze anys vaig tenir un desencís amorós molt fort, d'aquells que només em deixava dues opcions: o matar-me o encarar-me a una feina que m'absorvís molt. Per qüestions pràctiques em vaig decidir per la segona opció i se'm va acudir de fer un diccionari provençal-català.'

Amb catorze mil entrades extretes principalment de vint anys de lectures poètiques en provençal, va assegurar que no era un lèxic ni un diccionari pesat ni feixuc, sinó una passejada per la Provença o una antologia literària, atès que tots els termes incorporen la correspondència en les altres variants de l'occità ('És una bona descripció del provençal i una iniciació de les altres variants') i, en molts casos, hi ha incloses citacions d'autors locals: 'Em poden acusar de plagi, de fet, perquè no l'he fet jo, l'han fet els altres.'

Sobre l'objectiu d'aquest 'diccionari humà', va explicar que era facilitar la lectura de l'occità entre els catalans i fer-los descobrir 'el graner de mots' que representa aquesta llengua germana, 'amb els mateixos pares' que la nostra: 'Vull fer entendre als catalans fins a quin punt la nostra llengua és contaminada pel castellà.' I va expressar no un somni, com Martin Luther King, sinó dos: que tots els professors de català tinguin coneixement de l'occità i que 'en una Catalunya lliure, rica i plena hi hagi una estàtua de Frederic Mistral a cada rambla.' 'És un deure nacional perfeccionar-se en occità', va concloure: 'I llegir Mistral!'

En el torn d'intervencions del públic, jo tenia interès d'escoltar amb la clarivident irreverència de Bezsonoff la resposta que donaria a la pregunta més inevitable del vespre, sobre la situació actual de l'occità: 'El català ací està fotut, però fa la viu-viu: a Catalunaya Nord diríem que té la sida, molt avançada, però es manté amb còctels de medicaments i teràpies i això li permet de sortir de l'habitació i, de tant en tant, anar a comprar el diari. L'occità és diferent, i depèn de les regions. A la Provença marítima és un vell de noranta-cinc anys que no té ganes de viure. És una llengua secreta, amagada, en estat salvatge, natural.'

'Caldria un miracle per a salvar-la…', reconeixia amb poca fe. Però de seguida es va sobreposar: 'Ara, la Mare de Déu va parlar en occità al santuari de Lòrda!' I va reblar, ja més positiu: 'Mentre la cuca viu hi ha esperança.' Una esperança que passa més pels diners que no pas per la cultura ('Més que grans poetes, com Mistral mateix, el que és important per a salvar llengües són els diners, només l'economia les pot salvar') i, també, passa just per casa nostra: 'Si tenim la sort de veure una república catalana, crec que pot tenir conseqüències molt importants a Catalunya Nord i, de manera indirecta, a Occitània.'

 Bezsonoff signe un troisième livre                      Jaume Queralt

De Joan Daniel Bezsonoff, coneissiáu mai que mai l’escrivan catalan, de l’escritura particulara que totjorn m’agrada amb son inimitabla ironia tendra e malenconica. Coneissiáu sa lenga d’autor, qu’articula çò de locau amb çò de referenciau, e que, çò’m par, es un modèl solid per l’integracion dau rosselhonés dintre la nòrma dau catalan. A travèrs de sei romans, sabiáu tanben l’òme d’una immensa cultura classica, a l’encòp literària e cinematografica. Fa gaire, aprenguèri que lo professor de lenga catalana s’èra fach traductor del francés Jean-Noël Pancrazi, e me diguèri: “Perqué pas?”.

Pasmens, Joan Daniel Beszonoff escondiá encara una suspresa: un engenh de lexicograf! Non desconeissiáu pas son amor dau provençau e de la lenga occitana. Sòci dau Felibrige, aviá cantat e fach cantar a Perpinhan, en decembre de 2013, l’estrambordant imne de Mistral a l’amistat occitanocatalana, Copa Santa, a l’escasença de la presentacion dau roman autobiografic de l’escrivan occitan e valencian Joan-Carles Martí i Casanova. De còps, l’occitan se mòstra discretament dins l’òbra de Beszonoff, coma per senhalar au lector dau tèxte catalan que l’autor es tanben un lector de tèxtes de lenga occitana.

Precisament, Joan Daniel Bezsonoff, dins son diccionari, sèg lo ponch de vista dau lector, d’aqueu que percor, coma l’autor, la literatura occitana. Es pas lo promier diccionari d’occitan que sa mira es lo public catalan: fai dètz ans, Claudi Balaguer e Patrici Pojada nos avián prepausat un obratge doblament bilingüe, de l’occitan vèrs lo catalan, e dau catalan vèrs l’occitan. En 2011, lo professor encargat de la cadiera d’estudis occitans a l’Universitat de Lhèida, Aitor Carrera, dins son libre, L’Occità, gramàtica i diccionaris bàsics (edicions Pagès), permetèt tanben al lectorat de Catalonha l’accès a la lenga occitana, tan referenciala coma aranesa. Totun, aquelei dos obratges non lèvan ren au meriti dau trabalh menimós de Joan Daniel Bezsonoff.

Aquest o m’a explicat: son modèl es lo Gaffiot. Valent a dire lo celèbre diccionari de latin que fai accedir de generacions de latinistas de l’estat francés a la lenga e a la literatura latinas. L’exemple, essenciau dins lo Gaffiot, a, per tant, un pes especiau dins aquest diccionari. De frasas entieras i son manlevadas ais autors occitans, en particular mai pas exclusivament felibrencs, e ansin Joan Daniel Bezsonoff convida sei lectors catalans a vesitar la literatura occitana. La permenada a travèrs dei tèxtes occitans es donc l’originalitat màger d’aquest obratge, que se vòu pas complet mai fach per inspirar lo desir, l’enveja de legir en lenga d’òc.

Arribam per tant a una buta fondamentala dau diccionari de Joan Daniel Beszonoff: encoratjar lo public catalan a legir en occitan, e aquò es non soncament òbra utila mai tanben necessària. La literatura occitana, encara viva e activa maugrat leis evidentei dificultats de la lenga d’òc, patís una manca de difusion. Se, de segur, es en Occitània, promier, qu’a de trobar ò de tornar trobar son public, lo lector catalan s’avisarà, tanlèu intrat dins aquest diccionari, que la lenga occitana li es gaireben familiara, que la pòt explorar. E lo catalan que viu dintre la Comunautat Autonòma de Catalonha entendrà, esperem-o, l’oficialitat de l’occitan coma la dubertura d’un espaci ample, non soncament la subrebèla Vau d’Aran, mai tota Occitània. Amics de Catalonha, se la coneissètz pas encara, es ora de legir la literatura occitana, que s’es pas arrestada a l’epòca gloriosa dei trobadors!

Precisament, l’espaci ample d’Occitània, Joan Daniel Bezsonoff o nos fai veire. Coma o ai dich, l’autor parteja son experiéncia de lector. Leis autors provençaus, Mistral ò Aubanèu, per exemple, i tròban una plaça naturala, mai empedisson pas l’accès a d’autreis escrivans, coma Joan Bodon ò Ives Roqueta, e per tant passam de la lenga provençala a la rèsta de l’occitan, coma tanben passam de la grafia mistralenca a la classica. Es verai, maugrat la realitat mai descriptiva que prescriptiva de son diccionari, fruch de sei nombrosei lecturas, l’autor cèrca una convergéncia de la lenga devèrs una coeréncia grafica, d’abòrd que leis intradas son totei en grafia classica e que lo lexicograf transpausa sistematicament seis exemples mistralencs dins l’ortografia classica après leis aver citats amb sa grafia originala.

D’un ponch de vista tecnic, precisem qu’aquest trabalh respònd ben ais exigéncias de la lexicografia. Cada article es corrèctament ordenat, amb una classificacion dei sens, dei sens pròpris ai sens figurats, amb d’abreviacions claras que destrian lei variacions regionalas e, çò que lei diccionaris occitans negligisson sovent, l’identificacion dei nivèus de lenga e dau vocabulari especializat.

Desiri ai lectors catalans una bòna lectura, non soncament de l’obratge mai deis òbras occitanas, e ai lectors occitans qu’aquò siá per elei una bèla escasença de s’interessar tanben a la lenga catalana. Aquest diccionari es una nòva pèira portada a l’edifici de nòstra civilizacion comuna!

Gerard Joan Barceló,

ancian escolan de l’École Normale Supérieure de Paris,

director de la revista academica Lingüistica Occitana.

El Punt-Avui, 24/05/2015

Vicenç Pagès 

Des de Proust sabem que l’evocació nostàlgica requereix frases llargues i lentes: morboses. És així com Jean-Noël Pancrazi (Setif, 1949) recupera a La senyora Arnoul la seva infantesa a la vila de Batna, a Algèria, poc abans de la independència. La solitud del protagonista, que tot just s’inicia en els misteris de l’adolescència, s’empara en la solitud d’aquesta veïna malcasada que no és sotmesa a cap descripció física al llarg del llibre. La senyora Arnoul li fa d’amiga i de tieta, l’acompanya amb  “la tendresa que havia après a mantenir exiliada al fons d’ella mateixa”.

            El llibre, inèdit en castellà, l’ha editat Sidillà a la curiosa col·lecció Illa Roja, formada fins ara per dos llibres d’Adrià Pujol Cruells i dos d’autors francesos (l’altre és Pèl de panotxa, de Jules Renard). El traductor, com no podia ser d’altra manera, és Joan Daniel Bezsonoff, la biografia del qual es confon amb la de l’autor. Fascinats ambdós per la “pèrdua” d’Algèria, l’un neix quan fa pocs mesos que l’altra n’ha tornat. Tots dos tenen arrels a Perpinyà, han viscut a París, han treballat de professors i han escrit sobre l’Algèria francesa sense maniqueismes ni rancúnia: “He traduït aquest llibre perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir”.

            Com Mercè Rodoreda a La plaça del diamant, Jean-Noël Pancrazi narra el conflicte a partir d’una mirada innocent i alhora realista. A través dels ulls d’un nen assistim als primers atemptats contra la població francesa, als bombardejos indiscriminats, al toc de queda, a les execucions sumàries, a les accions de l’OAS, a la sospita permanent, a la partida final cap a la metròpoli. La senyora Arnaul, mentrestant, “les mans enrogides pel mànec de la planxa”, passa les estones viatjant sense moure’s: en un vagó aturat, a la superfície esfèrica del mapamundi. Quan els passen per damunt les cabines il·luminades dels avions, dona i infant somien que s’envolen.

            Jean-Noël Pancrazi evoca amb un detallisme obsessiu, en oracions on les subordinades desborden com la memòria, aquells anys en què abans d’asseure’s a la sala del cinema calia comprovar que no hi hagués cap bomba sota el seient. Agafada de la mà del protagonista, mentre difumina l’entorn amb ajuda de la fantasia, la senyora Arnaud podria haver dit, amb Rimbaud, “par délicatesse, j’ai perdu ma vie”

http://multilin

Jordi Cornella 

Ja fa temps que em venia de gust llegir Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), primera novel·la publicada de Joan Daniel Bezsonoff. Havent llegit bona part de les seves últimes obres, tenia ganes de veure fins a quin punt el primer Bezsonoff s'assemblava al més recent. I la resposta és que s'hi assembla molt. A Les rambles de Saigon ja s'hi troben tots els elements dels seus darrers llibres: el multilingüisme, l'abundància de comentaris lingüístics, l'èmfasi en el passat colonial de França i en la guerra bruta del govern francès, els problemes identitaris dels personatges, l'atenció a la diversitat nacional i cultural, el punt de vista (falsament) autobiogràfic, la presència de vells coneguts com Maurice Leccia...

Les rambles de Saigon es presenta com les memòries -entre 1945-1955- del militar nord-català Daniel Valls, destinat al Vietnam. Aquesta és la primera aventura de Valls, que tornarà a protagonitzar La presonera d'Alger, La melancolia dels oficials i Matar De Gaulle. A les primeres pàgines costa seguir una mica els esdeveniments perquè el narrador dóna per suposat que el lector té certs coneixements del passat colonial de França i el seu paper al Vietnam. Aviat, però, tot comença a prendre sentit gràcies a la complexa figura de Valls.

El Saigon que presenta Bezsonoff és una zona de guerra semblant a l'Algèria dels primers capítols de Les amnèsies de Déu. El narrador descriu, impassible, episodis d'una gran brutalitat, com ara quan un membre de la resistència llança una granada al cine on està veient una pel·lícula. El protagonista mateix, destacat a Saigon gràcies al seu domini de la llengua anemita, demostra ser un bàrbar: les seves accions inclouen assassinar un capellà per ordres dels seus superiors i apallissar la seva amant. Tot i això, és un personatge complex: d'una banda, sembla trobar-se d'allò més bé en aquest context de violència extrema; de l'altra, és un home molt interessat en les llengües i la identitat nacional/cultural dels seus amics i coneguts. Els comentaris lingüístics de Valls, que usa sovint paraules en annamita, són continus i tenen un paper clau en la caracterització del personatge, ja que eviten que el lector el vegi simplement com un psicòpata misogin. Malgrat ser capaç d'actuar amb una gran brutalitat, el seu èmfasi en els temes identitaris i lingüístics l'humanitza. De fet, Valls parla força més sobre aquestes qüestions que de la convulsa situació política del país on viu, que sembla importar-li poc més enllà de les matances que reporta de tant en tant.

Si bé les paraules en annamita (com ara nho, bo-doi, xum...) apareixen traduïdes en nota a peu de pàgina, Bezsonoff també usa un recurs que repetirà a Els taxistes del zar (però en rus): deixar sense traduir fragments incrompensibles per al lector mitjà com ara '-Chào bà... Bac làm on chi hô tôi duong Halais?' (p. 43). Ja a la seva primera novel·la publicada, doncs, Bezsonoff demostra no tèmer que el multilingüisme pugui alienar el públic. Val la pena destacar que a Les rambles de Saigon ja hi apareix una de les idees més conegudes de Bezsonoff: 'Com tots els catalans, [Valls] era un poc filòleg i va dominar la llengua annamita' (p. 9).

Pel que fa a les observacions lingüístiques, Valls destaca, per exemple, que el comandant Cohen, 'aprenia idiomes com  en Maurice i jo preníem l'aperitiu [..]. El més curiós és que estudiava idiomes pel gust de col·lecionar manuals de dialectologia, gramàtiques.' (p. 104). Així mateix, al luxós restaurant Palis de Jade de Cholon el narrador observa que 'Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l'anglès' (p. 62). Valls, d'altra banda, cita el Quixot en castellà, Dino Buzzati en italià, Teodòr Aubanèu en provençal i el mariscal Jean de Lattre de Tassigny en francès, inclou diàlegs en rosssellonès, reprodueix cançons de Nat King Cole i Jean Sablo en anglès i francès i transcriu inscripcions en llatí i francès que troba passejant pel carrer. Entre altres curiositats, comentaque a Indochina els francesos feien servir el castellanisme 'arroyo' (p. 63) i ironitza sobre les habilitats lingüístiques dels colonitzadors: '-Saps annamita, Patricia? / -Què dius ara? Nosaltres som els colonitzadors, oi?' (p. 48).

   Ahir vaig corregir les darreres galerades del meu diccionari occità - català.

La publicació no trigarà gaire. Sallirà cap al 28 de maig.

Fins a 8 de setembre, aniversari de la naixença de Frederic Mistral, podreu compra-lo per 15 euros a qualsevol llibreria del Principat .

Després, en costarà 20. A l'estat francès, la llibreria catalana de Perpinyà serà la distribuïdora exclusiva del llibre.

 Si podem, farem presentacions a Perpinyà, Girona, Barcelona, Lleida i Besiers.