VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 18-06-2015 à 22:28:35

Ressenya a Núvol 18/06/2015

Ester Seguí Núvol, 18/06/2015

 

 

 

 

 

 

Després de la novel·la Matar De Gaulle (Empúries, 2014), la nova obra de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic), s’allunya del conflicte d’Algèria i ens proposa descobrir per primera vegada o redescobrir de nou espais que ell considera emblemàtics per un motiu o altre de la Catalunya Nord. I ho fa, diu, abans “que el meu país i la seua llengua” s’evaporin “com gassots a l’estiu”.

L’obra, dividida en tres capítols (“Coses que els visitants heu de saber”, “La vila de Perpinyà” i “Rodalia”), repassa vivències i anècdotes personals al voltant de la seva passió pel territori. Fa recomanacions als catalans del sud que visitem el Rosselló, com ara parlar abans català que castellà a un francès o llegir Albert Saisset (Perpinyà, 1842-1894), àlies Un Tal, per perfeccionar el nostre català rossellonès; alhora que reivindica la figura de grans autors nord-catalans, com Josep Sebastià Pons (1886-1962) o Jordi Pere Cerdà (1920-2011). També ens recomana comerços de Perpinyà anomenats els “darrers mohicans”, on ens poden atendre en català: algunes pastisseries i restaurants, on podrem degustar especialitats com les bunyetes, les boles de picolat, la bullinada o les rosquilles; o llibreries, com ara la coneguda (almenys pels que som de l’Empordà) Llibreria Catalana. No defuig la polèmica quan, per exemple, parla dels gitanos del barri de Sant Jaume, ni el mite, tot i que puc afirmar que és cert, a “Perpinyaporno”.

Però no només parla de Perpinyà. Pobles molt catalans, com Ribesaltes, o llocs on el temps s’ha aturat, com Baixàs, també tenen el seu espai. A Cotlliure ens aconsella, abans de visitar la tomba d’Antonio Machado, fer un cop d’ull a l’església de Nostra Senyora dels Àngels, que conté un dels altars més importants de Catalunya. Finalment, una petita bibliografia i un vocabulari deliciós ens ajuden a formar-nos una mirada més completa d’algú que se sent culturalment un català no espanyol.

 

Bezsonoff explica l’experiència de cada paisatge, de cada plaça, de cada font de Perpinyà i el Rosselló recorrent a elements autoreferencials, fins a completar un relat personalíssim que podria assemblar-se, com ja indica el títol, més a una guia d’autor que no pas a una guia a l’ús. La mirada de Bezsonoff ens transmet la nostàlgia per allò perdut: “somniï que, com la vinya, la nostra llengua al Rosselló, malgrat els decrets que històricament ens han imposat, viurà encara molts estius en la flaire dels primers raïms i del salobre”. Bezsonoff està compromès amb la cultura catalana i de seguida ens ho deixa clar: “De tant en tant, en alguna clariana, us apareixerà un follet sota la forma d’un pagès que us enlluernarà amb un català repicat, pinyat i gustós com els millors capítols de Ramon Muntaner”.

 

 

L’autor, fidel al seu estil, desplega la seva força a través d’una escriptura àgil, directe, propera i tremendament irònica, capaç per exemple d’afirmar que “us escric des de la Catalunya àrtica, on parlem un llenguatge fossilitzat, heretat dels mamuts”. Heretat dels mamuts? Segons l’autor, el final del català i la pèrdua dels usos lingüístics se situa al final de la guerra d’Algèria. Destaca que entre les dues guerres mundials el català era habitual, però que és a partir de 1962, amb l’arribada dels francesos d’Algèria, que “el rossellonès [...] s’ha afrancesat”. Paradoxalment, però, si lingüísticament el rossellonès s’ha afrancesat, afirma que no passa el mateix amb la forma de ser i estar de la gent. No obstant això, es mostra contundent en denunciar, com també feia Joan-Lluís Lluís en l’esplèndid pamflet Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana, 2002), com el buit de catalanitat s’omple amb el rugbi o la sardana.

Imprescindible lectura, per descomptat, per a qui no hagi visitat aquestes terres agrestes i dures per la influència de la tramuntana, però també per a aquells qui ja les coneixem. Aquesta guia ens fa redescobrir-les de nou i sentir, per què no dir-ho, un punt de malenconia quan contemplem la magnificència de la plana rossellonesa.