VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 13-06-2015 à 19:21:39

Presentació del diccionari

Presentació del Diccionari occità (provençal) - català

 

 

JOAN CALSAPEU     BARCELONA  10/06/2015 

 

 

Bon vespre. No sé fins a quin punt són vostès coneixedors de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat. L’autor del diccionari que avui presentem és un català del nord nascut a Perpinyà, de mare catalana i pare rus, que de fa temps viu a Nils, un poble del Rosselló que fa part del municipi de Pontellà. Bezsonoff és novel·lista, professor de català, crític literari, exfrancès i poliglot, és un exponent de la linguofília més llampant, perquè no para d’aprendre llengües, entre elles el neerlandès, el romanès i el rus.


Un dia, entre novel·la i novel·la, a en Joan-Daniel li va pegar per escriure un llibre de memòries en què repassava les circumstàncies de la seva formació, un llibre deliciós que es titula Una educació francesa (o les set vides d’en Bezsonov, de subtítol) i que l’editorial L’Avenç va publicar l’any 2009. En aquell volum, en el capítol dedicat a les llengües de França, en Joan-Daniel conta que als dotze anys es va establir a Canes, on es va familiaritzar amb l’occità. Canes, com tantes ciutats del Migdia, havia oblidat la seva llengua als anys setanta del segle XX. Diu que estava caminant per l’Avenue de Monte-Carlo envoltat per l’olor de mimosa del massís de Tanneron quan, a la terrassa d’un cafè, va sentir una conversa en provençal entre un vell i un home de quaranta-cinc anys. Una llengua, escriu Bezsonoff, “deliciosa, suau, un xic apegalosa potser. Van canviar d’idioma en sorgir la dona del més jove. «Je te présente ma femme»”.


En Joan-Daniel conta tot seguit un parell de vivències més en relació amb l’occità, que us resumiré. Diu que de petit cantava als cors del Théȃtre d’Opérettes de Cannes, que el tambor era de Grassa i de vegades parlava provençal, i la directora del cor havia dit, en referència a aquest músic, que “les companyies teatrals, com els poblets, necessitaven un ximplet que porta sort”.


Ara bé, al costat d’aquesta mostra roent de desprestigi, Bezsonoff també treu a col·lació un cas que apunta en sentit contrari, a Niça. Diu que allí els burgesos havien conservat l’ús de l’occità, que allí s’anomena niçard, i que “consideraven la llengua d’oc com un senyal de distinció social, una manera de retrobar-se entre si.”


En Joan-Daniel va aprofitar les oportunitats que se li presentaven per aprendre occità: mirava Vaquí, el programa en provençal de la televisió regional, i a la facultat es va matricular a l’assignatura de llengua d’oc. En el llibre de què parlo, Bezsonoff fa memòria de la seva relació amb el basc, el bretó, el picard i el cors, i a la fi del capítol escriu que “de totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana. M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, d’occità i de català que contribueix als plaers de l’estada. [...] Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.


Servidor vaig descobrir Bezsonoff un dia que, llegint la revista El Temps, vaig topar una de les seves crítiques sobre un llibre de Valentí Puig, i vaig quedar parat, perquè aquell article era demolidor, estava molt lluny de la crítica complaent, quasi publicitària, que s’estila avui a Catalunya; i em vaig fer addicte d’aquells articles a El Temps. Aquelles peces d’en Joan-Daniel em recordaven les crítiques despietades de Gabriel Ferrater, però ben argumentades. Em vaig adonar tot d’una que allí hi havia una intel·ligència privilegiada, i vaig clavar queixalada a una de les seves novel·les, i després a una altra, i una altra. Vaig fer la troballa d’un narrador extraordinari.


I és que Bezsonoff és, sobretot, un novel·lista. Si encara no ho heu fet, llegiu-lo, no us ho perdeu. En Joan-Daniel té onze novel·les publicades, i uns quants llibres de memòries. Novel·les com Les Rambles de Saigon, Les lletres d’amor no serveixen de res, La revolta dels geperuts, Les dones de paper, La presonera d’Alger, La guerra dels Cornuts, Les amnèsies de Déu, La melancolia dels oficials o Matar De Gaulle. Són novel·les que desenterren la part més amagada i galdosa de la història recent de França i que dignifiquen el bell i ric català del Rosselló. Són relats escrits amb una prosa incisiva i neta, històries que evolucionen amb trot lleuger, descripcions breus i plàstiques, personatges potents, mirades iròniques i observacions intel·ligents.


Hi descobrireu la història del comandant Valls, un militar nord-català que viu una història d’amor i espionatge a l’Algèria alçada en armes contra la dominació francesa. Hi trobareu la història de mossèn Puig, un capellà que estima les dones i que veurà fatalment alterada la relació amb la seva amant amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Hi sentireu Miquel Creus, alter ego de l’autor, que reflexiona sobre les seves relacions amb les dones en una novel·la on el sarcasme acaba donant una oportunitat a l’esperança. Hi trobareu els voluntaris sud-catalans que s’allistaren a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial. Coneixereu Alexandre Pagès, un periodista català que el 1907 viu la revolta dels viticultors del Llenguadoc, de Narbona estant, i altres personatges que transiten molt a prop de la nostra història.


I res més. Us deixo amb en Josep Maria Orteu, l’editor, i amb l’home que ens mostra les paraules d’aquesta llengua “deliciosa, suau, un xic apegalosa potser.”