http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 11-02-2015 15:01

Una ressenya provençal

Prouvènço d'aro, n° 307, febrer del 2015


 


 


Peireto Berengier


Matar De Gaulle


Joan Daniel Bezsonoff, es un escrivan catalan de Roussihoun. Vous avèn deja presenta de roman siéu coume Les Amnèsies de Déu, Els taxistes del tsar, Una educació francesa e d'autre encaro coume La Revolta dels Geperuts.

Lou mai souvènt, si rouman retrason l'istori countempourano recènto e nous ramenton de moumen viscu emé si joio, sis interrougacioun, si detai (un disque, un filme, uno marco d'essènci, un moudèle de veituro, uno reclamo que l'avian óublidado).

Éu, se ramento de tout, dóu mendre detai coume di grand fa. Sèmblo que counèis tout e qu'a viscu trento vido. Si souveni soun li nostre multiplica pèr cènt! Soun gust e sa couneissènço de la literaturo, soun gust e sa counèissenço de l'istori (atualita de i'a gaire) an d'equivalènt que soun umour e soun biais de pinta lis ome em'uno umanita di grando. Vai ainsi que cade rouman nous mostro un escrivan coume amarian de n'agué forço, óuriginau, plasènt, saberu e generous. Sa darriero obro es un eisèmple de proumiero de tout ço qu'amo e tout ço qu'es Joan Daniel Bezsonoff. Un rouman singulié, que se i'esperiavan belèu pas. Matar De Gaulle parlo d'Algerìo, de la guerro, di malur e dis ome deçaupu pèr la poulitico dóu generau. Bezsonoff pren lou courounèu Jean-Marie Bastien-Thiry, si coumpan e la famiho catalano Vidal coume de persounage de rouman e nautre seguissen lou retour di rapatria, l'abandoun di harki coume l'ourganisacioun de l'atentat dóu Petit-Clamart, coume s'èro un rouman vertadié. Li souveni de la vido eilà, li souveni di crime, li decepcioun à l'arribado en Franço e l'envejo de tuia De Gaulle lou traite pèr venja li crime dóu FLN proutegi pèr l'armado franceso, soun mescla en tóuti li passioun de l'escrivan: lou mounde de l'armado, lou catalan, lou prouvençau, li lengo minourisado luenchenco (l'afrikaans), etc.

L'estile clar e rapide es agradiéu e se prenèn à legi lou catalan coume nosto lengo. Fau legir Bezsonoff pèr realisa de quant es un escrivan singulié e generous, que nous fai ama de sujet qu'aurian de-segur leissa de caire se fuguèsson esta trata en francés e pèr un autre... 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-02-2015 11:21

Tenim menester d'un cànon

Marian Vayreda

Records de la darrera carlinada

L'Avenç

2014

135 pàgines


Tenim menester d'un cànon


Quan era adolescent a la Provença, vaig descobrir l'aventura carlina a través de Pour don Carlos, novel·la de Pierre Benoit, adapatada en opereta pel gran Francís López amb Georges Guétary en el paper principal. Llegint Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda, he pogut actualitzar els meus vells coneixements sobre la qüestió. Aquest llibre m'ha interessat i decebut a l'encop.

D'entrada hem de precisar que no es tracta pas d'una obra literària stricto sensu. Si pensem que, quaranta abans, el comte Lleó Tolstoi publicava els seus Relats de Sebastòpol, el nostre Marian Vayreda fa llàstima. Em retorquiran que cal comparar allò que és comparable —ja ho sé— però, a força de negar la veritat, de refusar la confrontació sanitosa amb llibres estrangers, la literatura catalana s'estancarà i s'anirà provincialitzant. Abans de Puixhkin, nascut el 1899 un any després d'Aribau, la literatura russa era ben poca coseta comparada amb la nostra. El gran Lomonossov no sostenia la comparació amb els nostres clàssics...A desgrat de Vayreda, com la majoria dels escriptors catalans de la seua època, cercaven un camí i, abans de tot, una llengua per expressar-se, dubte que no tenien els russos. Quan un personatge apareix, com el Noi de l'Alou, l'autor el descriu amb quatre pinzellades i l'abandona per sempre en un rodal de la Garrotxa.

'' No sé per quina causa, tenia una galta que, uns dies més que altres, li abultava per tres; coll llarg i prim, sortint-li quasi horizontalment d'unes espatlles un poc massa carregades; nas atrevit i front tirat enrere. '' (p. 71)

El primer capítol Carlins a la muntanya” hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els historiadors del segle XIX, on Vayreda explicita l’ambient en què s’ha format i on dóna les raons per les quals, després de la mort del seu pare, “ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya” i quin és l’incident concret que l’aboca a complir “el ferm propòsit de tirar-me al camp” (p. 18-19).

Potser és que Vayreda no pretén tant evocar els episodis de la guerra, encara que de fet aquests són la matèria dels “Records”, com dibuixar un “retrat de l’artista adolescent” –incloent-hi alguna cosa que devia tenir amagada a dins, el pobre Vayreda “ànima freda” (p. 63), com pensi que hem de llegir en “l’inexplicable interès que inconscientment em despertava” el personatge del valencianet (p. 49). Un artista adolescent que ell contempla a la distància, vint-i-cinc anys després, quan ha fet una evolució personal i ideològica que explica, al meu parer, el to desenganyat, “fred”, de la seva experiència bèl·lica.


 Aquest llibre presenta un cert interès pels historiadors i els enamorats de la llengua catalana. M'ha agradat retrobar expressions del meu parlar que havia sentit en boca dels meus avis, negligides pels escriptors principatins contemporanis com ' curt i i fart ' ( pàgina 22) Vayreda es diverteix imitant la parla vallespirenca, però li surt malament. L'únic que en sabia era Josep Maria de Sagarra al Cafè de la Marina. Llegint Records de la darrera carlinada, a vegades sentim les canonades en la llunyania. Les seues evocacions de les batalles traspuen una autenticitat punyent. Descobrim molts aspectes de la vida quotidiana a la Garrotxa i a l'Empordà en aquell temps. A vegades, l'estil assoleix accents gairebé profètics quan descriu la caiguda de l'aventura carlina. Hem d'agrair l'editor —el senyor Josep Maria Muñoz i Lloret— de recuperar la nostra tradició literària, però francament crec que tenim menester d'un cànon literari digne i fiable.

Aquest llibre em fan pensar en els bons productes del terrers —els préssecs d'Illa de Tet o de Bulaternera, les rosquilles d'Arles, les pissaladieras de Niça, els pans banhats del litoral provençal, les maduixes bosquetanes—que cal consumir a casa i es fan malbé si els volem exportar.

 


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-02-2015 17:23

Llista militar

LLISTA RECONSTITUÏDA DELS LLIBRES CATALANS QUE VAIG LLEGIR DURANT EL MEU SERVEI MILITAR

 



ARTÍS GENER Avel·lí

Paraules d'Opoton el Vell Una obra mestra malalta. L'argument és extraordinari, però Avel·lí Artís Gener, amb tot el respecte, no és un bon novel·lista.


BERTRANA Prudenci

Jo ! Memòries d'un metge filòsof Una petita obra plena d'enginy i d'humor.

El desig de pecar / Josafat Pocs escriptors han sabut traduir les frustracions sexuals com ell.


BOSCH DE LA TRINXERIA Carles

L'hereu Noradell No en recordi res. Ho confessi...


CALVET Agustí

Tots els camins duen a Roma Una obra mestra que sempre torni a llegir amb fruïció. Sempre he sentit tendresa per Gaziel. Consideri la seua història de Sant Feliu de Guíxols i les seues memòries —Tots els camins duen a Roma— com dos monuments de la literatura catalana


CANDEL Paco

Els altres catalans Un llibre molt humà i ben fet que m'ajudà a comprendre els nous catalans.


CAPMANY Maria Aurèlia

Un lloc entre els morts Tots els amics em repeteixen que és una obra mestra. Que m'expliquin per què no he pogut anar més enllà de la pàgina 20.


CATALÀ Victor

Solitud La meua amiga Imma Salvatella i Rull em va dir que era una gran novel·la, però que potser presentava un lèxic massa ric per mi. L'atmosfera em va agradar així com el català postís del pastor, mig rossellonès, mig empordanès.


CERDÀ Jordi Pere

Col·locació de personatges en un jardí tancat. No l'he pogut acabar. Malgrat els dictats dels catedràtics de literatura marxistes i dels crítics a sou, he arribat a aquesta conclusió. El teatre de Jordi Pere Cerdà és excel·lent, la seua poesia bona, la prosa narrativa infecta.



ESPRIU Salvador

Laia Sempre m'ha agradat aquest nom. Si tingués una filla i si la meua dona estigués d'acord, la batejaria així. Pel que fa a la novel·la, la vaig comprar pel setembre del 1986 en un quiosc de l'estació de Tarragona. Em va atreure la carona fina de la Núria Espert a la portada que em recordava la Rosa d'Ulldecona. Era una història de pescaires, crec...


GAZIEL veg Agustí Calvet


GENÍS I AGUILAR Martí

Julita No en recordi res. Niente.


JUAN ARBÓ Sebastià

Terres de l'Ebre Un gran drama rural. Encara senti l'aire de la mar, l'olor de l'arròs i del fang. M'havia agradat, però no ho tornaré a llegir tot i que posseeixi una edició deliciosa d'aquest llibre.


LLOR Miquel

Laura a la ciutat dels sants Ja sé que tothom diu que aquesta novel·la, plugenca i boirosa, és una obra mestra. L'he llegit dues vegades per convèncer-me'n. Debades.


OLLER Narcís

La febre d'or Un gran llibre que la gent saluda en passar davant sense entrar-hi.


ORS Eugeni d'

Glossari Don Eugenio va permetre a la nostra literatura d'internacionalitzar-se i sortir de la casa pairal.



PEDROLO Manuel de

Totes les bèsties de càrrega Aquesta obra m'havia impressionat en aquell temps amb l'atmosfera feixuga.l'hauria de tornar a llegir.

Mecanoscrit del segon origen La biblía dels benpensants. Un llibre que ha allunyat molts joves de la literatura

Domicili provisional En recordi poca cosa, però sé que m'havia fet riure.

Un amor fora ciutat Una novel·la sobre l'homosexualitat interessant i reeixida, tan coratjosa com la cançó ' Comme ils disent ' de Charles Aznavour,


PERUCHO Joan

Llibre de cavalleries Un llibre fi i divertit. Don Joan, però, era un home maleducat. Li vaig enviar Les rambles de Saigon, el meu primer llibre, perquè ell havia escrit La guerra de la Cotxinxina. Mai no em va contestar. Un geni com Mistral responia a totes les lletres que rebia...


PLA Josep

Un senyor de Barcelona El llibre més divertit de l'autor, ple d'anècdotes a la manera de Sacha Guitry.

Contraban i altres narracions Al meu parer, l'obra planiana constitueix un conjunt, un " tot " Frase rere frase, clafertes de prosaïsmes i provocacions xucoses, Pla recrea un món. Les seues evocacions de les planes flamenques, posem per cas, en Una aventura al Canal o de les nits d'estiu a la rambla de Sant Feliu de Guíxols et donen la il·lusió que a vegades la vida és bonica i té potser un sentit.


PORCEL Baltasar

Cavalls cap a la fosca Només en puc dir que es tractava d'un llibre ambiciós. No recordi res més.

Els escorpins M'havia agradat l'atmosfera ofegant.No en sabria dir res més.


POUS I PAGÈS Josep

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals Cap interès tret del llenguatge


PUIG I FERRETER Joan

Els tres al·lucinats Un llibre al·lucinant, sobretot al començament. L'he llegit tres vegades, sempre amb la mateixa febre.

Camins de França Molt bo, sobretot els capítols sobre la frustació seuxal. Un to planyívol constant aigualeix el llibre.


RODOREDA Mercè

El Carrer de les Camèlies

L'obra germana i maleïda de La Plaça del Diamant. La poesia rau a cada cantonada, la llengua encanta, però el perfum de La Plaça del Diamant s'ha esvanit.

Mirall trencat l'he llegit, no em va desagradar sense enlluernar-me. Només recordi una atmosfera jardinera.

Tots els contes Està bé, evidentment, però el conjunt és molt desigual.


RUSIÑOL Santiago

L'auca del senyor Esteve Una obra divertida, de poca volada, que permet saber com parlaven els barcelonins cent anys enrere. Gràcies mestre Fabra!


SAGARRA Josep Maria de

Memòries Cal saltar tota la part sobre els avantpassats. Després, el llibre és molt agradable, dos o tres esglaons a sota de Gaziel i Pla.

Vida privada La novel·la em va agradar tot i que la vaig trobar sobrevalorada. Mantinc la meua opinió tot pensant que la vaig menystenir massa. La llengua de Sagarra és meravellosa, c'est une affaire entendue, però el millor de Sagarra apareix als seus articles de l'aperitiu.


TRABAL Francesc

Vals Un llibre lleuger i tràgic com els millors valsos de Johann Strauss.


VERDAGUER Pere

Nadina bis Una obra de poca volada com quasi tots els altres llibres de l'autor.


VILANOVA Emili

Lo primer amor i altres narracions Interessant només pels arqueòlegs de la literatura o per la gent que no té cap altre llibre a l'abast. 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-02-2015 11:37

La traïció del general De Gaulle

La traïció del general De Gaulle                    Arantxa Bea

 

 

 

Per què Charles de Gaulle, tot un general, va capitular davant d’un enemic vençut? La qüestió rossega el comandant Robert Vidal, inspector de les armes químiques al Sàhara, i també el milió de francesos algerians que hagueren d’emigrar a la metròpoli si volien salvar la pell. És precisament aquest col·lectiu, els pieds-noirs, el que enfoca Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) en Matar De Gaulle, la seua última novel·la, i n’ofereix una imatge complexa, calidoscòpica, allunyada de la visió simplista —«trepa de colons racistes i feixistes»— que presentaven els comunistes ja pels anys seixanta i que, en certa manera, aconseguiren que calara.

Al voltant de la família Vidal, d’origen rossellonès, l’autor crea un eixam d’éssers amb què retrata el país nord-africà pocs anys abans de la independència: «malgrat els atemptats quotidians, els algerians vivien com si res». D’una banda, la crueltat del Front de Libération National no coneix límits, assassinen desenes d’europeus i s’acarnissen amb els musulmans que lluiten al costat de França per tal de despertar «una consciència nacional ben adormida fins ara» —en 1830, l’estat algerià no existia: «Algèria (el mot i tot) és una creació francesa». Per altra part, l’exèrcit francès, capaç de disparar contra una multitud de civils desarmats que es manifestaven en la Rue d’Isly. I un tercer vèrtex de violència, l’OAS (l’Organisation de l’Armée Secrète), que no acceptava que França es retirara d’Algèria. Cent trenta anys de civilització francesa a punt d’ensorrar-se.

Fins aleshores, les dues comunitats «no es barrejaven. Vivien una al costat de l’altra, sense hostilitat ni voluntat d’agermanament». Mohammed, el perruquer d’Anatole Vidal, diu que els francesos mai no acceptaren de considerar-los els seus iguals; de fet, «sense respecte per la cultura local, van mantenir l’aberració del doble col·legi electoral, on un vot francès equivalia a nou vots musulmans». Alhora que un bigarrat tapís de la societat algeriana de l’època, Bezsonoff teixeix una trama sobre el complot d’un grup de militars que volen matar De Gaulle perquè en 1962, quan concedeix la independència a Algèria, traeix les promeses que havia fet el 1958, en accedir al poder. Estretament vinculat als que atempten contra el president de França, es troba Anatole Vidal, germà de Robert, que s’ha fet ric amb el negoci d’embotellar suc de taronja. Un dels millors moments de l’obra és la descripció de l’animadversió del tinent De la Tocnaye envers Armand Belvisi, tots dos components de la cèl·lula terrorista que vol acabar amb De Gaulle: «Llevat del patriotisme, els dos homes no tenien res en comú». Amb pols de bon retratista, Bezsonoff esbossa en pocs traços individus i llocs: el tinent coronel Bastien-Thiry «era un home tossut» que «inventava atemptats amb la prolixitat d’un fulletonista»; Georges Watin, el millor tirador del comando, «molt primitiu, mal afaitat (…) amb maneres d’australopitec, conreava una obsessió, un odi petri, mineral», Joris van Rensburg, de l’ambaixada Sud-africana «va iniciar l’Anatole en les cerveses del seu país. Les van tastar totes»; o la sala del judici «immensa, monacal, trista com un món sense dones». Noms històrics i de ficció en una narració que es mou entre un to més fred, neutre, que recorda el reportatge documental i el punt de vista subjectiu dels protagonistes.

Rere la intriga, identitat i llengua apareixen com els motors del llibre —«Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatol havia nascut filòleg»—; a més de la riquesa dialectal i d’un interès lingüístic explícit, l’obra reflecteix com, al Rosselló, el joves «s’expressaven en francès i esguerraven el català que havien sentit a casa»; l’autor planteja una possible vinculació entre la independència de Catalunya i la defensa de l’Algèria francesa, això sí, amb la precaució de fer-ho a través de la mirada de Lucien Delmas, algú que «amb l’entusiasme i la incoherència de la joventut (…) barrejava dues causes sagrades».

 

Publicat en Caràcters, 69. Tardor 2014

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-01-2015 16:43

El meu cànon literari 3

El meu cànon occità 

 

 

 

1 Mirèio Frederic Mistral


2 Lou pouèmo dóu Rose Frederic Mistral


3 Lis isclo d'or Frederic Mistral


4 Memòri e raconte Frederic Mistral


5 La mióugrano entre-duberto T.Aubanel


6 La Santa Estèla dau Centenari Joan Bodon


7 Babali Baroncelli


8 Vido d'enfant Baptiste Bonnet


9 La vièio que èra mouarto J. P Tennevin


10 Made in France Ives Roqueta


11 Verd Paradís Max Roqueta


12 La bèstio dóu Vacarés d'Arbaud


13 Li papalino Felis Gras


14 Cançons provençalas Victor Gelu  

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-01-2015 15:45

El meu cànon literari 2

El meu cànon literari (novel·les en català)


1 Bearn o la sala de les nines Llorenç Villalonga


2 El misantrop Llorenç Villalonga


3 La plaça del diamant Mercè Rodoreda

 


 

4 Incerta glòria Joan Sales


5 La febre d'or Narcís Oller


6 Els tres al·lucinats Joan Puig i Ferreter


7 La pell freda Albert Sànchez Piñol


8 Camí de Sirga Jesús Moncada


9 Jo! Memòries d'un metge filòsof Prudenci Bertrana


10 Vida privada Josep Maria de Sagarra


11 Jocs de miralls Carme Riera


12 La felicitat no és completa Vicenç Pagès Jordà


13 El misteri de Berlín Jordi Mata


14 Sus Scrofa Lluís-Anton Baulenas


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-01-2015 13:42

El meu cànon literari 1

El meu cànon literari (novel·les en francès)


1 Les illusions perdues Honoré de Balzac

 

2 Sylvie Gérard de Nerval

 

 

3 A la recherche du temps perdu Marcel Proust

 

4 Les deux étendards Lucien Rebatet

 

5 Les jeunes filles Henry de Montherlant

 

6 Le diable au corps Raymond Radiguet

 

7 L'éducation sentimentale Gustave Flaubert

 

8 Les trois mousquetaires Alexandre Dumas

 

9 Les horreurs de l'amour Jean Dutourd

 

10 Mort à crédit  Céline

 

11 Diane Lanster Jean-Didier Wolfrom

 

12 Le roi des aulnes Michel Tournier

 

13 Dominique Eugène Fromentin

 

14 Les liaisons dangereuses Choderlos de Laclos

 

 

 

 




 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-01-2015 18:25

El meu cànon cinematogràfic

El meu cànon cinematogràfic

 

 

 

 

 

 


1 ''Cléo de cinq à sept ''Agnès Varda


2 ''ll sorpasso ''Dino Risi


3 '' Un singe en hiver '' Henri Verneuil


4 '' An affair to remember ' Leo Mc Carey


5 '' La grande illusion '' Jean Renoir


6 ''  Singing in the rain '' Stanley Donen


7 '' Tiger Bay ''J Lee Thompson


8 '' Two for the road '' Stanley Donen


9 '' Laura '' Otto Preminger


10 '' Indiscreet '' Stanley Donen


11 '' When Harrie met Sally '' Bob Reiner


12 '' Río Bravo '' Howard Hawks


13 '' The charge of sthe light brigade '' Michael Curtiz


14 '' Manhattan ' Woody Allen

 

 15 '' Les grandes manœuvres '' René Clair

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-01-2015 22:51

Prohibir Facebook

                       

Això d'Internet és un invent terrible. Em disposava a anar-me'n al llit per passar una estona agradable amb Dickens i el seu amic Pickwick. He volgut passejar per Facebook abans d'atudar l'ordinador. Quin error! Un amic de Quilhan m'acaba d'assabentar de la mort d'Ives Roqueta (àlies Yves Rouquette) un dels majors escriptors occitans actuals. Nascut a Seta, al cor d'una família modesta que li va transmetre la llengua, germà de mossèn Jan Larzac, traductor occità de la Bíblia, va il·lustrar tota la seua vida, la seua parla. Tanmateix, Roqueta, si ho hagués volgut, hauria pogut esdevenir una gran escriptor francès com ho palesen el seu llibre sobre els càtars i Géographie cordiale, un viatge sentimental per Occitània que hauré de traduir algun dia ja que ningú no s'hi posa. Poeta, amant de la cançó, novel·lista, crític, Roqueta, com García Lorca o Puixkin, tenia el do del llenguatge. Com ells, sabia transformar una frase senzilla en font. Cantava la bellesa del món amb mots de cada dia. Fa dos anys, va publicar una Histoire buissonnière de la littérature d'oc. Un llibre extraordinari. Volia anar a saludar-lo, però em va retenir la vergonya de molestar-lo amb el meu entusiasme. Ara que comença un nou any, prometi que d'ara endavant no callaré mai més els meus sentiments. Cal cridar a la cara de la gent que els estimem,   

 

Foto de La Dépêche de Toulouse 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. miquel mayol i raynal  le 27-01-2015 à 15:09:31

Totalment d'acord amb tu. Puc afegir que l'Ives era un fantàstic orador. Em recordi d'un mitin a l'Anaia Artea a Baiona a l'inici dels anys 70. Fins i tot en Geismar havia enviat un missatge.
El parlament més fort va ser el de l'Ives.
Quan deia "je sens ce soir que l'empire tremble" tots els cors vibraven a l'unisso i efectivament tenies l'impressio que les columnes del temple s'esberlaven. (trobareu el parlament de l'Ives a la Falç)

 
 
 
el 04-01-2015 13:22

Què llegim?

Matar De Gaulle, de Joan Daniel Bezsonoff

02-01-2015 publicat per Elisabeth Turu

matardegaulleCom ja sabeu, nosaltres, les novel·les que ens parlen de la història política dels nostres avantpassats o dels veïns més propers no són el meu fort; tot i així, la novel·la que us porto no m’ha deixat indiferent.

T’acosta, com cap l’altre, cap a les emocions d’aquells activistes que lluiten pels seus ideals, per fer justícia, per tornar allò que és seu, al seu lloc. No s’allunya massa de la nostra realitat, pensant-ho bé.

Sigui com sigui, és més que possible que en gaudiu de la lectura i, a més, n’aprendreu coses! No la deixeu passar…

El comandant Vidal, un català instal·lat a Alger, i la seva família, són el fil conductor d’aquesta novel·la que ens explica la historia de tots aquells francesos que volien, per sobre de tot, la mort del mític Charles De Gaulle per la independència algeriana.

Aquells que es van quedar sense casa, sense lloc d’origen i sense massa referents històrics al veure’s atrapats entre una Algèria que no reconeixien i una França que ja no consideraven seva.

Joan Daniel Bezsonoff ens acosta, amb Matar de Gaulle, als anys seixanta, a les famílies on molts dels homes acabaven sent militars, i a llengües tan llunyanes, desconegudes però presents com l’afrikaans.

 
 

 
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article