VEF Blog

Tenim menester d'un cànon

Marian Vayreda

Records de la darrera carlinada

L'Avenç

2014

135 pàgines

Tenim menester d'un cànon

Quan era adolescent a la Provença, vaig descobrir l'aventura carlina a través de Pour don Carlos, novel·la de Pierre Benoit, adapatada en opereta pel gran Francís López amb Georges Guétary en el paper principal. Llegint Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda, he pogut actualitzar els meus vells coneixements sobre la qüestió. Aquest llibre m'ha interessat i decebut a l'encop.

D'entrada hem de precisar que no es tracta pas d'una obra literària stricto sensu. Si pensem que, quaranta abans, el comte Lleó Tolstoi publicava els seus Relats de Sebastòpol, el nostre Marian Vayreda fa llàstima. Em retorquiran que cal comparar allò que és comparable —ja ho sé— però, a força de negar la veritat, de refusar la confrontació sanitosa amb llibres estrangers, la literatura catalana s'estancarà i s'anirà provincialitzant. Abans de Puixhkin, nascut el 1899 un any després d'Aribau, la literatura russa era ben poca coseta comparada amb la nostra. El gran Lomonossov no sostenia la comparació amb els nostres clàssics...A desgrat de Vayreda, com la majoria dels escriptors catalans de la seua època, cercaven un camí i, abans de tot, una llengua per expressar-se, dubte que no tenien els russos. Quan un personatge apareix, com el Noi de l'Alou, l'autor el descriu amb quatre pinzellades i l'abandona per sempre en un rodal de la Garrotxa.

'' No sé per quina causa, tenia una galta que, uns dies més que altres, li abultava per tres; coll llarg i prim, sortint-li quasi horizontalment d'unes espatlles un poc massa carregades; nas atrevit i front tirat enrere. '' (p. 71)

El primer capítol “Carlins a la muntanya” hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els historiadors del segle XIX, on Vayreda explicita l’ambient en què s’ha format i on dóna les raons per les quals, després de la mort del seu pare, “ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya” i quin és l’incident concret que l’aboca a complir “el ferm propòsit de tirar-me al camp” (p. 18-19).

Potser és que Vayreda no pretén tant evocar els episodis de la guerra, encara que de fet aquests són la matèria dels “Records”, com dibuixar un “retrat de l’artista adolescent” –incloent-hi alguna cosa que devia tenir amagada a dins, el pobre Vayreda “ànima freda” (p. 63), com pensi que hem de llegir en “l’inexplicable interès que inconscientment em despertava” el personatge del valencianet (p. 49). Un artista adolescent que ell contempla a la distància, vint-i-cinc anys després, quan ha fet una evolució personal i ideològica que explica, al meu parer, el to desenganyat, “fred”, de la seva experiència bèl·lica.

 Aquest llibre presenta un cert interès pels historiadors i els enamorats de la llengua catalana. M'ha agradat retrobar expressions del meu parlar que havia sentit en boca dels meus avis, negligides pels escriptors principatins contemporanis com ' curt i i fart ' ( pàgina 22) Vayreda es diverteix imitant la parla vallespirenca, però li surt malament. L'únic que en sabia era Josep Maria de Sagarra al Cafè de la Marina. Llegint Records de la darrera carlinada, a vegades sentim les canonades en la llunyania. Les seues evocacions de les batalles traspuen una autenticitat punyent. Descobrim molts aspectes de la vida quotidiana a la Garrotxa i a l'Empordà en aquell temps. A vegades, l'estil assoleix accents gairebé profètics quan descriu la caiguda de l'aventura carlina. Hem d'agrair l'editor —el senyor Josep Maria Muñoz i Lloret— de recuperar la nostra tradició literària, però francament crec que tenim menester d'un cànon literari digne i fiable.

Aquest llibre em fan pensar en els bons productes del terrers —els préssecs d'Illa de Tet o de Bulaternera, les rosquilles d'Arles, les pissaladieras de Niça, els pans banhats del litoral provençal, les maduixes bosquetanes—que cal consumir a casa i es fan malbé si els volem exportar.