VEF Blog

Quatrième de couverture de mon prochain roman

Fils d’un officier français d’origine russe et catalane, Joan-Daniel Beszonoff a choisi d’écrire ses romans et essais en langue catalane. Un parti-pris qui est aussi un manifeste, un refus militant de voir sombrer dans l’oubli des pans entiers de mémoire humaine et avec eux des valeurs éternelles aujourd’hui frappées d’obsolescence comme l’honneur ou la parole donnée. « L’année de Syracuse » pose un regard inédit sur l’odyssée de Jean-Marie Bastien-Thiry, l’instigateur de l’attentat du Petit-Clamart, et sur la personnalité plus complexe qu’il n’y paraît du Général de Gaulle. A ces portraits en clair-obscur répond un monde solaire, exubérant, écrasé de couleurs, de senteurs et de contradictions, saisi dans sa dernière floraison, juste avant l’hiver de l’exil : l’Algérie française, paradigme de la fin d’une époque. Un livre élégant et désespéré qui couche au même lit humour et nostalgie. Il faut bien survivre....

Per què l'estimi ? Tot i ésser de la mateixa generació, no tenim res en comú. Al cap d'onze anys d'estudi, xampurregi un anglès mig parisenc mig provençal. He estat a molts països d'Europa, però mai no he visitat Anglaterra. I és tot el seu deler ! Les pel·lícules que l'encanten ' La vie est un long fleuve tranquille ' i ' Le grand bleu ' —' des films de beaufs ' que diu en Bruno, no les he vist. A veure si sabria distingir un text romanès de la seua traducció catalana o castellana. Odia la vulgaritat. El pamflet de Jean-Edern Hallier tan diuvertit en contra de Bernard Tapie li ha arrencat en dos segons un ' No m'interessa gens 'defintiu. No li vaga llegir els llibres que li regali. Els actors que em fan riure com Guy Bedos, Jean-Pierre Marielle no li fan ni fred ni calor. Bedos, el troba pesat. Un home tan fi ! A vegades, tiri estirabots que em fa vergonya d'haver inventat.  Riu i diu ' Déu n'hi do ! ' En canvi, la flor de la meua producció liu sembla marcida.

No entenc perquè em diverteix tant. Té un do de la caricatura, una destresa per reproduir les ganyotes fascinant. Un xileny li va donar lliçons de mim...La noia retreta quan sortim al carrer esdevé un follet impagable.

—Com és, Chantal, que siguis com el doctor Jekyll i Mr Hyde. Al liceu ets freda i fora ets un petit pallasso...

—Perquè cal malfiar-se de la gent....

He descobert que tenia raó. Alguns col·legues com Firer o Pierre Haudiquet, autor d'una història de la guerra d'Algèria deshonesta, s'han allunyat de mi.

Per què l'estimi ? És boniqueta. He sorprès foratas badats en la seua cultura. Ignora que la majoria dels blancs parla afrikaans i no ' un dialecte très spécial...' Tant me fot! L'estimi. Ullprenedora, deliciosa, divertida, manyaga, fugidissa i tan discreta. No en sóc pas digne. Es mereix un regne i jo què li proposi ? Un cagall de monina.

Abans que em ridiculitzés al Carthage, em vaig il·lusionar. Potser un dia m'estimaria. El vespre del nostre primer claustre, li vaig proposar una cita. Quan vaig arribar tot esbufegat del col·legi Amiot on vaig començar les meues segones pràctiques, ja hi era. Vam anar al cafè a la cantonada de la Rue des Bons Enfants i allí em va semblar que m'estimava. Em mirava, amb els ulls lluent d'interès. Sí! Tot allò que deia l'enriolava i Déu sap que en la carretada d'estirabots hi havia més pa que formatge...Li vaig dir que no podria quedar-me quinze dies sense veure-la i que, com a mínim, li hauria d'escriure. Per què no descartà aquesta hipòtesi ? Per què respongué que hauria de desxifrar les meues lletres en català ? Per què va tornar a dir potser quan vaig convidar-la a una nova cita davant de l'antiga seu del diari Le Progrès a Lió Ja havia patit a la primera. Tots els seus compatriotes, lionesos contents, em miraven amb sorna. Em van demanar que firmés una petició per l'alliberament de Nelson Mandela. Deien amb llur accent que fa olor de botifarra i de vi barat ' Quina constància! Fa tres hores que està esperant.' Havia trobat un pub a a la Rue Stella que li hauria agradat. Quin risc corria ella ?

Dos dies abans, semblava apassionada pel relat de la meua estada a Salamanca i als poblets de Castella. Camí del liceu, ens vam enfilar la Rue de la République. En aquell temps, la Chantal no coneixia bé la ciutat i, per tal de passar més temps amb ella, sempre triava el trajecte més llarg. Havíem parlat de Serge Gainsbourg. Durant el claustre, es va asseure vora meu. M''esforçava per no mirar-la massa. Vam sortir junts i va accelerar el pas, com si tingués por. I l'endemà, va tornar a ser gèlida. Vaig deixar aquell missatge en el seu caixó.

Je ne veux pas te mettre dans l'embarras dans un lieu aussi intime qu'une salle des profs, aussi te redis-je par écrit cette fois-ci que je t'attendrai devant la FNAC de deux à quatre heures...Que risques-tu si tu viens ? Le passé répond de l'avenir. D'ailleurs, il te suffit de dix mots pour me réduire. Alors ?

Difícil de fer més cretí...M'enorgullia de la meua prosa i de la meua habilitat. Al vespre, vaig acompanyar-la a l'estació i no em va fer cas. Tenia poc temps per agafar el tren, entesos, però per què tanta grolleria si, una hora abans, m'havia vingut a veure durtant l'esbarjo, somrient. En endinsar-se al passadís subterrani, no em va dir res, com si tingués menys importància que els cagallons de Sammy al jardí dels seus pares. Why darling?

Bon any nou !

Bona annada !

Bonne année !

С Новым годом !

HAppy new year !

¡ Feliz año nuevo!

No sé si la nit és la meua aliada o la meua enemiga. Les dues coses a l'encop, sens dubte ja que la veritat és múltiple contrariàment al que ensenyen els socialistes. Odiï la nit. Quan no és amb mi de dia, els altres, el brogit de la vida em permeten dissimular però, en tornar la nit, cauen les caretes. En la solitud del meu cambrot, escolti les cançons que li he regalat amb l'esperança trista que potser les escolta al mateix moment. La cinta d'Aznavour que li vaig donar amb cançons tan optimistes com Non, je n'ai rien oublié arreu que la senti, em veig rondant pel Chemin de la Côte Chevalier. 

https://www.youtube.com/watch?v=gC_uObhPd-g

La cinta brasilera, en la funda de la qual hi ha '' essa moça tá diferente '' és menys nostàlgica. Pensar que la vaig escoltar per primera vegada aquella nit que vaig pujar a la Rue Callas a Lió.

http://www.dailymotion.com/video/x9mpst_chico-buarque-essa-moca-ta-diferent_music 

Un dia que havia deixat un llibre al caixó, havia vist el seu full salarial. Havia mirat tot seguit la seua adreça. Ara sé que s'hi estava fa cinc anys...Sóc repugnant. Violar així la seua intimitat, ' privacy ' que diria. Tinc tots els drets. Estic enamorat, i per tant malalt, quasibé boig.

La nit és la meua enemiga perquè si tinc prou pebrots per me'n fer l'esclop, ho faré una nit de juny, abans de les vacances. Ja veig l'esquela '' Joan-Daniel Bezsonoff, Perpinyà 15 de setembre del 1963, Bourg-en-Bresse 30 de juny del 1989. Novel·lista avortat. '' Un divendres m'empassaré un flascó de somnífers i adiu Feliu! M'enriola imaginar la cara de la fada Carabosse que fa neteja a la meua cambra quan descobrirà el meu cadàver, el dilluns 3 de juliol. Ja farà pudor, suposi. Si opti per una desaparició més espectacular, m'ajeuré sota el TGV que passa justament sota la casa dels seus pares i a prop de casa seua. També podria precipitar-me des d'una torre de la ZUP, però francament, no em fa gràcia imaginar-me baixar ja que canviï de parer tan fàcilment. Em desplau la iimatge del meu cos aixafat en el macadam que en Bretel i jo hem treptijat tantes hores a la rercerca de la seua adreça.

També puc considerar la nit com una amiga. Sense ella, què seria del fantasma que ronda el seu barri ? En la foscor còmplice, com gosaria verificar si és a casa dels pares o no, pixar gateres —que diuen a l'Empordà— davant la caserna de bombers de la Croix Rousse on segueix un curset de socorrisme els dilluns i els dijous de les vuit a les deu. Em desespera que no sigui amb mi, però és romàntic estimar una verge inacessible o una pobra noia, ferida per l'amor, que s'arrecera, ocellet decebut, a casa de la seua gent. Al vespre, pobreta, corregeix els fulls dels seus alumnes, prepara classes i bona nit cargols...De dia, torni a ser raonable. Veig que és una minyona qualsevol, amb defectes i qualitats. No pateixi tant. Sé que està ensenyant la llengua de Shakespeare com en la cançó del gran Charles que escolti tan sovint d'ençà que conec la Chantal.

Darling I love you, love you,
Darling, I want you
Et puis le reste on s'en fout
You are the one for me, for me, for me, formidable
Je me demande même
Pourquoi je t'aime
Toi qui te moques de moi et de tout
Avec ton air canaille, canaille, canaille
How can I love you ?

Rue Calas   foto@http://cmonoeil.canalblog.com/archives/2008/02/16/7894166.html  

https://www.youtube.com/watch?v=lPKl8-UGkKk  

Aquesta xicota és sonada. Com diu en Bruno Roche, les noies de trenta anys, víctimes de les repercussions del 1968, són totes tocades del bolet. Segur ! Ho trobeu normal de deixar algú plantat enmig d'una conversa sense cap explicació?Juraria que viu un drama amb sa mare. Un divendres li vaig dir :

'' De totes maneres, no em pots estimar perquè estàs boja...'

—Per què ho dius? va respondre, rient.

—Perquè tens relacions deplorables amb la teva mare. Sempre parles de les germanes, dels cunyats, del pare...Te l'estimes molt, el pare...En parles sempre. De la teva tia, també. De les teves nebodes, del gos Sammy, però de la teva mare mai...Xerro massa, però sé escoltar a vegades...

De què em serveix tota aquesta retòrica ? Si, tres segles després, encara no m'he empassat el tractat del Pirineu, com voleu que admeti la realitat ?

La vida sense ella, sense el cafè dels dijous, sense les passejades nocturnes pel seu barru, sense l'esperança, quina irrisió! Sens dubte és el meu pitjor desenguany. Al temps de la Sandra, havia lluitat i patit com un ca, però tenia tres anys per resignar-me...Aquest cop, no. La meva resistència es desgasta. On em durà això de fer el buit vora meu, de tallar-me de la meva gent i dels meus antics centres d'interès ?

Com tants imbècils m'he enamorat unes quantes vegades malgrat tot allò que sabia i pressentia. Després de les alegries inicials arriba el reguitzell de les desil·lusions. La persona estimada ens decep. La decebem i ens decebem a nosaltres mateixos. Alguns poemes, cançons i films solen recordar-nos les emocions perdudes. De tant en tant, com els compares que s'exhibien davant de les catedrals, apareixen pallassos que ens fan tornar a la realitat. Fa vint anys estava enamorat d'una secretària i, quan escoltava Frank Sinatra cantant la cançó These foolish things, pensava en ella tendrament. En Rogers, col·lega anglès que malgrat un accent terrible coneix totes les subtilitats de la llengua francesa, es delectava, com un mainatge escatològic, jugant amb les obscenitats més pintoresques de la llengua de Rabelais. Un dia el vaig sentir que cantussejava una lletra molt diferent de l'original.

A ring of lipstick 'round an old French letter
You made me use one 'till I knew you better
Each time I piss it stings
These foolish things remind me of you.

Ara, no puc sentir aquesta cançó sense enriolar-me...

En el meu panteó personal, la pel·lícula Tu i jo ocupa un lloc elevat. Sovint els títols canvien un poc quan viatgen. A Argentina l'han traduït Algo para recordar, traducció precisa. A Espanya li diuen Tú y yo, a França Elle et lui... Qui no s'emociona quan Carry Grant descobreix la veritat a la fi del film?  "If you can paint, I can walk; anything can happen, don't you think?" La pròxima vegada que la torni a veure, miraré de no recordar la fina observació de Ponç Puigdevall.

—Segur que no porta calcetes...

Ara de nou sóc al tren de Lió. Avui, però, hi ha una variant en el joc. Ella seu en un altre vagó. Tant de bo vespregi d'aquí a una hora. Quina cara faré si em reconeix en la multitud ? I si saltés del tren abans? Això mateix. Amb aquestes portes que s'obren per qualsevol ventada, no em costarà. Perquè sóc aquí si tot s'ha acabat entre nosaltres ? Ja no vol beure te amb mi, única ocasió de veure-la fora del marc professional. No parli de les reunions pedagògiques dels dimecres.

A l'estació de Sathonay, baixaré abans i podré esbrinar si algú —el pare, la mare, el xicot o el capellà— l'espera. També tindré l'avantatge insigne de saber cap a quina direcció anirà. Cap a la clínica, barri que he recorregut amb en Yann Bretel, o cap a Caluire, a prop del supermercat Mammouth on sol fer compres com ho proven les bosses que deixa a voltes dins del cotxe. Elementary my dear Watson ! El retorn cap a l'estació de Bourg-en-Bresse ha estat una via crucis. En obrir la porta de la seua aula a tres quarts i cinc de cinc, ho he entès tot. Ja tenia posat l'anorak negre.

—Que vols prendre te ?

—No ho sé...

—Si vols, hi ha salons de te molt bé a prop de l'estació...Tens un tren a les sis i deu...

—Ja, però n'hi ha un a les cinc i vuit i m'agradaria prendre'l...

Sóc incoherent. Estic ressentit amb ella perquè no ha vingut i, si hagués acceptat, me n'hauria servit com un argument en contra seu. Les Échets! M'aixequi, obri la porta sota la mirada desaprovadora dels viatgers. El vent em pica els ulls. Salti a l'andana i travessi la via. Un empleat em crida :

—Ep noi! El pas subterrani no és fet pels gossos...

Si tingués temps, li diria que un ca té més dignitat que jo...Davant dels arbres de l'altre dia, un camàlic em vol aguantar pel braç com si hagués matat mon pare i ma mare. Ella encara no ha baixat. No cal que em vegi. Sense cavil·lar-hi, li foti un castanyot. Aquest contratemps pugílistic no em permet guaitar-la. Un solar. M'amagui en un matoll d'on la veuré passar sens dubte. Debades. 

Durant aquelles setmanes, era tan ximple que no se m'havia acudit de demanar al seu horari als vigilants per tal de localitzar-la a qualsevol hora. Em vaig escarassar a reconstituir-lo tot sol. Al menjador, encara no podia dinar amb ella. No gosava com ara anar a cercar-la a la seua aula. Volia salvar les aparences. Volia que tot semblés natural. Establia estadístiques per endevinar a quina hora pujaria. Cada cop m'enganyava. Solia arribar a un quart d'una, però a voltes a les dotze en punt o a dos quarts. Si jo pujava abans, els col·legues s'asseien a la meua taula. Igual si compareixia després. Mai no podia parlar-li a soles. Cada cop que li pagava un got de xocolata o un cafè hi sorgia en Pierre-Henri G. o algun altre empipador. Els més discrets deien ' no us molesti ? ' amb un somriure sorneguer que significava ' si voleu guimbar, m'haureu de matar ! '

Em sembla que vaig fer la primera passa aquella nit magnífica del novembre. Vaig esperar-la sota el peristil i, és clar, els nostres alumnes van somriure. Un cop més em vba sorprendre perquè es va encaminar cap a l'aula de professors on no tenia res a fer. La vaig seguir. Seia amb els dos col·legues d'anglès. Vaig comprendre que s'havien reunit per preparar un viatge a Anglaterra.

—Té ! —digué la Sylvie E.— fa temps que no t'havíem vist.

—Fa massa fred perquè vagi a l'estació....

—Jo hi vaig a les sis...Acompanya m'hi.

—I a mi ? féu la Chantal, somrient.

Em vaig quedar a l'aula de por que sortissin abans. A l'hora assenyalada vam marxar. No recordi el tema de la conversa, però crec que vam esmentar la pobra Pauline Lafont, el cadàver de la qual acabaven de trobar a la garriga. Quantes calúmnies mentre agonitzava, al fons d'un barranc, al pic de l'agost, al Llenguadoc.

—M'agrada molt la vostra companyia —vaig dir— cada cop que hauré d'anar a l'estació, us demanaré que m'hi acompanyeu.

—I l'inrevés, no ? respongué la Chantal.

A la cantonada de l'avinguda d'Alsàcia-Lorena, vaig explicar el torneig de belotte organitzat al liceu.

—En B., encara més torrat que de costum, em va dir ' escolta, nin, no pots dir que has conegut l'amor si mai no has tingut una experiència homosexual...'

Llavors vaig dir a la Chantal.

—No voldries que en B. m'ho fes ?

—Tant me fot.

Quina dutxa !

Que m'expliquin perquè agradi més als homes que no a les dones ! El seu senyal d'adéu, ple de gràcia, em va omplir de joia. Els records més bonics et foten mala cara...

.

Ara, amb la bossa buida i el cor alegre, la deixi davant del seu cotxe. No estic pas trist, senyors! Enrabiat! Voldria trencar-ho tot, calar foc a alguna casa, matar un escita o violar una girafa.

Tu me renies moi je t'appelle 
Tu me renvoies, je te supplie 
Je me raccroche à toi 
Je me raccroche à toi 
Tu parles peu, je te harcèle 
Défiguré de jalousie 
Je me raccroche à toi 
Je me raccroche à toi 
Tu n'es plus tout a fait la même 
Plus tu m'échappes et plus je t'aime 
Plus j'ai besoin de toi 
Toi en qui j'ai placé mes rêves 
J'ai peur de te perdre et j'en crève 
Et me suicide en toi.

Dos mesos per arribar a aquest resultat. M'agradava aquesta atmosfera de no-dit, aquesta ambigüitat, la nostra complicitat havent dinat el 24 d'octubre, el dia que els col·legues i els empleats del menjador van fer vaga. Vaig fer d'esquirol perquè m'havia dit que vindria. Quan corregíem fulls, cadascú en el seu racó, els dijous i els divendres de les deu a les onze. Era encantadora. Em demanava amb la seua veueta si tal o tal alumne era bo ' en la meua discplina.' Ella encara no coneixia tots els alumnes i li deixava les fotgrafies que els havia reclamat pel setembre.

' Amor correspost ' és per mi una expressió estrangera. Quantes noies no m'han correspost ? Una andalusa de Huelva, un cop, es va enamorar de mi, però només li tenia afecte i agraïment. Què podia fer ? En Bruno Roche, el meu amic del servei militar, em va pentinar.

—No fots res. No hi ha cap progrés, home de Déu!

Vaig començar quelcom de seriós quan li vaig enviar una postal en anglès de Barcelona estant. L'endemà de la meua arribada, fou la primera cosa que vaig fer. Vaig agafar el metro a la Trinitat Vella, barri on viu el meu amic Josep Coloma, i vaig baixar fins a la plaça de Catalunya. A la rambla de la Universitat, vaig comprar segells. A la terrassa del Zurich, vora uns mariners francesos, vaig redactar aquestes ratlles.

'' Barcelona, as time goes by...

dear Chantal,

I have the ears and the memory of an elephant, the face like a German city in 1945 but I cannot forget thee. Who Am I? Friendly yours. ''

L'únic comentari que va fer pujant corrents a la seva aula. ' He rebut la teua postal. '

Res més ! Oleum perdideram.     

continuarà...