VEF Blog

La Javanesa 19

Abans que em ridiculitzés al Carthage, em vaig il·lusionar. Potser un dia m'estimaria. El vespre del nostre primer claustre, li vaig proposar una cita. Quan vaig arribar tot esbufegat del col·legi Amiot on vaig començar les meues segones pràctiques, ja hi era. Vam anar al cafè a la cantonada de la Rue des Bons Enfants i allí em va semblar que m'estimava. Em mirava, amb els ulls lluent d'interès. Sí! Tot allò que deia l'enriolava i Déu sap que en la carretada d'estirabots hi havia més pa que formatge...Li vaig dir que no podria quedar-me quinze dies sense veure-la i que, com a mínim, li hauria d'escriure. Per què no descartà aquesta hipòtesi ? Per què respongué que hauria de desxifrar les meues lletres en català ? Per què va tornar a dir potser quan vaig convidar-la a una nova cita davant de l'antiga seu del diari Le Progrès a Lió Ja havia patit a la primera. Tots els seus compatriotes, lionesos contents, em miraven amb sorna. Em van demanar que firmés una petició per l'alliberament de Nelson Mandela. Deien amb llur accent que fa olor de botifarra i de vi barat ' Quina constància! Fa tres hores que està esperant.' Havia trobat un pub a a la Rue Stella que li hauria agradat. Quin risc corria ella ?

Dos dies abans, semblava apassionada pel relat de la meua estada a Salamanca i als poblets de Castella. Camí del liceu, ens vam enfilar la Rue de la République. En aquell temps, la Chantal no coneixia bé la ciutat i, per tal de passar més temps amb ella, sempre triava el trajecte més llarg. Havíem parlat de Serge Gainsbourg. Durant el claustre, es va asseure vora meu. M''esforçava per no mirar-la massa. Vam sortir junts i va accelerar el pas, com si tingués por. I l'endemà, va tornar a ser gèlida. Vaig deixar aquell missatge en el seu caixó.

Je ne veux pas te mettre dans l'embarras dans un lieu aussi intime qu'une salle des profs, aussi te redis-je par écrit cette fois-ci que je t'attendrai devant la FNAC de deux à quatre heures...Que risques-tu si tu viens ? Le passé répond de l'avenir. D'ailleurs, il te suffit de dix mots pour me réduire. Alors ?

Difícil de fer més cretí...M'enorgullia de la meua prosa i de la meua habilitat. Al vespre, vaig acompanyar-la a l'estació i no em va fer cas. Tenia poc temps per agafar el tren, entesos, però per què tanta grolleria si, una hora abans, m'havia vingut a veure durtant l'esbarjo, somrient. En endinsar-se al passadís subterrani, no em va dir res, com si tingués menys importància que els cagallons de Sammy al jardí dels seus pares. Why darling?