http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 18-07-2016 19:02

Lectures estiuenques 2016

 

Si de cas us interessa, aquí teniu una llista d’algunes de les meues lectures estiuenques.

 

 

 

<!--    Le Bloc Notes de François Mauriac

 

<!-    La plaça del diamant  de Mercè Rodoreda.  Feia almenys vint anys que no l’havia llegida  

 

<!-    El quartet d’Alexandria  de Lawrence Durrell

 

 

AA   Alguna novel·la de Balzac com cada estiu. Enguany llegiré possiblement Les secrets de la princesse de Cadignan

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-07-2016 15:11

Per fi un escriptor que sap escriure

 

   

     Us haig de confessar una intimitat. Fa una colla d'anys que les novetats en català m'avorreixen. En francès també com en castellà i en les altres llengües que conec. Què voleu que us digui? No em fa gens de gràcia llegir el relat de la depressió nerviosa d'un professor a secundària o la descripció acurada d'una escena masturbatòria i nocturna, als lavabos d'una estació suburbial, sota la mirada d'algun transsexual neofranquista a la recerca del tresor dels càtars i supervivent de la primera guerra del Golf.
 
Adrià Pujol Cruells, i un grapat d'autors que ara no citaré perquè ara no toca fer-li massa publicitat a la competència, constitueixen una excepció. Amb mestre Pujol, el talent es manifesta a tots els pisos. De dalt a baix. Quin estilista, Déu meu! Després de l'excel·lent Picadura de Barcelona (Sidillà, 2014) que li ha valgut el prestigiós premi Mitrofan 2015, Adrià Pujol Cruells ens proposa una sensacional Guia sentimental de l'Empordanet, una festival del llenguatge, una festa d'intel·ligència, d'humor nostàlgic i de cultura, una declaració d'amor a la llengua catalana amb tots els ets i els uts. És veritablement un luxe per a la nostra literatura posseir un estilista de raça com ell en una època en què els autors mediàtics i multipremiats fan servir setze vegades en divuit ratlles el verb ser. No exageri. Ho he comptat...

Un home que escriu vocables com recarreguitzellquelcom, té assegurada la meua simpatia. Pujol Cruells supera el marc de la literatura de viatge en Guia sentimental de l'Empordanet. Aquesta guia sentimental, per a ell, representa més una exploració íntima, un joc amb el jo, un recorregut autobiogràfic que no pas una guia turística stricto sensu. Adrià Pujol Cruells és un Pla nascut després d'Hiroshima i de les guerres colonials. Un Pla que dominaria les tècniques modernes. "El meu Empordà Petit és més gran que el de Pla, perquè tinc carnet de conduir i perquè porto vehicles a motor des que tenia tretze anys. I és més escanyolit que l'oficiós diguem-ne turístic, per motius temperamentals" (pàgina 23).  

El guia genial sap amenar el relat amb anècdotes delicioses i inversemblants de tan bones. En un restaurant de Sant Sadurní de l'Heura, un senyoràs de Lleida reclama senglar fora de temporada. L'amo "li diu a l'immens lleidatà :
  
-Perdoneu els nois. Sí que en tenim. Veu aquella escopeta de la paret? I veu aquelles muntanyes per la finestra? Són les Gavarres. Au, porteu-me'n quatre o cinc que jo vaig fent el sofregit" (pàgina 43). Molt típica aquesta barreja de vós i vostè...

Malgrat tots els elogis merescuts, gosaré afirmar, amb una mica de mala consciència, que aquesta obra atípica presenta alguns passatges decebedors. Tots els pobles empordanesos no tenen els tresors de Florència. Per la meua part, hauria eliminat per exemple alguns vilatges que sobren i no aporten res a l'arquitectura del llibre.

Els meus són retrets minúsculs davant d'aquest monument de talent. No sóc (dues vegades el verb ser en dues ratlles, ai...) ningú per donar consells, però us puc confiar que esperi amb candeletes la novel·lassa contemporània que ens deu Adrià Pujol Cruells. 
"Els (seus) llibres sobre l'Empordà es (venen) sols. (Li fan) entrevistes. (Celebren) el (seu) enginy i (es mor) llorejat" (pàgina 64). 
Potser m'aventuri massa, però aquest nou llibre ja m'apareix com un candidat ideal al premi Mitrofan 2016. Adrià, tu Marcellus eris!

 

 

 

RESSENYA PUBLICADA A LA REVISTA    EL TEMPS 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-07-2016 23:28

Una ensalada russa


    Cada poble, per existir, necessita una novel·la nacional, L’escriuen els historiadors i els poetes. L’ensenyen els mestres i se la creu la bona gent. El llibre Una memòria compartida. Els llocs de memòria del nord i del sud [Enric Pujol i Queralt Solé, eds., Afers i Mirmanda, Catarroja-Figueres-Perpinyà, 2015, 240 pp.] es presenta com una miscel·lània. Albert Balcells va encunyar a casa nostra el concepte de lloc de memòria ideat per l’historiador francès Pierre Nora. «La història cerca l’objectivitat i assumeix la complexitat i les contradiccions humanes. En canvi, la memòria és subjectiva, simplificadora i polaritzada, però això no vol dir que sigui falsa». (p. 17)Gràcies a l’avenç de la reconstrucció nacional, el professor Balcells ha sortit de les ambigüitats regionalistes del seu estudi pioner Llocs de memòria i contempla el territori català en la seva plenitud.Com explica clarament l’historiador figuerenc Enric Pujol, «la complexitat de la realitat nacional catalana, amb múltiples barreres administratives de caràcter estatal i regional, ha fet (i fa) imprescindible l’existència d’una política de memòria que defensi una idea de conjunt dels territoris que la conformen.Aquest llibre, interessant però desigual, pateix del defecte habitual de les miscel·lànies. La pluralitat dels autors introdueix ritme i varietat, però a vegades la voluntat unificadora produeix resultats decebedors. A la fi el lector no sap si li parlen de figues o de raïms... Podem deplorar també la mala qualitat de les reproduccions dels quadres. En canvi, les fotografies d’Auguste Chauvin, objecte de la monografia d’Eric Forcada, s’han reproduït amb més cura.A més, em sembla que la denominació català del sud, en oposició a català del nord, hauria de ser «català central». Si he entès bé Joan Fuster, els catalans del sud són els valencians.El lector interessat pel tema llegirà amb profit aquesta monografia. Els altres es consolaran amb aquesta cita de Prosper Merimée: «Je donnerais volontiers Thucydide pour des mémoires authentiques d’Aspasie ou d’un esclave de Périclés».

 

  1.  

 

Revista de Girona, 297 (2016),

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-07-2016 10:05

Visc Elx i Perpinyà

Article de Joan Carles Jaume Martí 

 

 

 

 

 

 Acabe d'escriure i revisar un article arran d'un fil publicat al mur occità del meu amic Joan Barceló. M'és impossible d'enllaçar amb el seu ciríl·lic. Tracta del model lingüistic dels novel·listes valencians en llengua catalana: en aquest cas des d'Elx tot comparant-lo amb els autors rossellonesos. Diu així:

"El model de català escrit de l'autor viu --en llengua catalana-- que més m'interessa --a hores d'ara-- és el de J Daniel Bezsonoff Montalat. Som davant d'un bellíssim català normatiu rosellonès, amb rossellonesismes, especialment en el vocabulari --sovint un vocabulari clàssic català que no s'empra gaire a Barcelona-- i algun tret morfològic menor.

Entenc la seua tria personal perquè el català escrit i publicat per mi és un --espere que "bellíssim"-- català normatiu extemomeridional --sóc d'Elx-- especialment en el vocabulari --sovint un vocabulari clàssic català que no s'empra tant a València o Barcelona-- amb algun tret morfològic menor.

Són les diferències entre un text anglès britànic i un text americà o, fins i tot, les diferències que es poden trobar en texts francesos "regionals": especialment, pel que fa al vocabulari.

Així i tot, les diferències "normatives" entre J Daniel Bezsonoff Montalat, de Perpinyà, i Joan Carles Martí i Casanova, d'Elx, no deuen superar les que conec entre un text provençal marítim del segle XIX i un text provençal rodanià de la mateixa època: entre un marsellès i un avinyonès!

Els 712 km. entre Perpinyà i Elx marquen diferències "normatives" que es donen en els 85 km.que hi ha de la gran ciutat foceana marítima a la ciutat dels papes: ambdues provençals! No us parle del provençal comparat al llenguadocià veí o --menys encara-- al llemosí o gascó: entre altres varietats i subvarietats de la llengua occitana que són --d'altra banda-- perfectament intercomprensibles!

Al capdavall, els valencians d'Elx parlem un català consecutiu --de conquesta-- i no constitutiu -d'evolució directa sobre el terreny--. En el cas d'Elx ho vaig explicar a bastança al meu llibre "Des del Rovellet de l'Ou d'Elx" (Voliana Edicions, Argentona, el Maresme 2011), col·lecció que mena amb encert l'amic Jordi Solé i Camardons.

Elx va ser repoblat - -molt majoritàriament per catalans-- entre els segles XIII i XVI perquè la repoblació durà tres segles i no el temps d'una batalla com voldrien fer creure alguns!

En un primer moment vingueren a repoblar --entre els regnats de Jaume I i Jaume II- força catalans rossellonesos i orientals , com ho demostren els grans cognoms elxans Perpinyà, Girona,Ripoll o Miralles que tant abunden a la Governació d'Oriola; la cosa vingué acompanyada de catalans occidentals --els famosos "lleidatans-- amb els Agulló, Alberola i tants altres. Els Agulló devien ser més del 5% de la població d'Elx anterior a 1950! En conec molts que es diuen "Agulló i Agulló". A la darreria del segle XIV i gairebé tot el segle XV, Elx i Crevillent vam pertànyer a la ciutat de Barcelona i no teníem representació en les Corts Valencianes: quina paradoxa i a la frontera més a migjorn de totes! Hi arribarien els Soler de Cornellà, Barceló i alguns més! En conec molts que es diuen Soler i Soler: devien ser un altre 5% abans de 1950!

¿Com escriuen francès els autors "literaris" de la Francophonie? Tan sols cal llegir aquest missatge meu --pel que fa al meu estàndard de tria literària-- i comptar les diferències amb un de Barcelona. Si no m'enganye --com s'enganyen els caragols-- tan sols n'hi hauria una i l'he posada en aquesta darrera frase a cosa feta. És tracta, és clar, d'un text de toc assagístic.

A Elx diem "m'enganye" --fins i tot "m'engànyec"" com fa a tothora la meua amiga Na Marga Sáez Gonzálvez a Facebook la qual diu "còmprec" i "pàrlec", nascuda al carrer Major de la Vila, a Elx, el 1947!--; "m'enganyo" a Vinaròs --en català occidental de transició --nord del País Valencià i Catalunya-- o Barcelona i "m'enganyi" en català nordoriental de transició i rossellonès. Els illencs --per la seua banda-- mantenen encara "m'equivoc" com feia el català i l'occità medieval . I acabe d'emprar un altre classicisme valencià i rossellonès en escriure "seua" per "seva".

En la literatura catalana actual "amb pretensions" podríem parlar encara de color local. Com Faulkner quan escriu anglès literari des del sud dels Estats Units d'Amèrica. Poc més!

I us parle del 2016 en què els autors costumistes o dialectals han passat a millor vida.

Els darrers poetes o autors dialectals a Elx van morir els 1980 malgrat que la parla és encara ben viva el 2016 -- Josep Peral Vicente, el fill del mestre Canaletes i altres--.

Tots els autors elxans nascuts després de 1948 i 1952 --amb Andreu Morell i Marco i Gaspar Jaén i Urban al capdavant-- escrivim en català literari extremomeridional. En som una molada! I parlem de "molada de pardals" on uns altres diríeu "estol d'ocells".Una "molada" té un origen clarament agrícola en ser la quantitat de gra que s'ha de moldre.

Jo mateix vaig nàixer el 1958 i conec autors elxans adolescents --fills de pare elxans-- a qui no se'ls acudirà escriure en cap altra cosa que no siga català literari: amb --més o menys-- elxanismes, És clar que sí! Més que de "decandiment", doncs, caldria parlar de "vitalitat" i de "comunitat lingüística catalana" retrobada.
Visca Elx i visca Perpinyà!

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-06-2016 16:01

Un monument extraordinari

EL TEMPS

 

 

 

 

 

 

 

 

Les deux étendards, l'obra mestra gairebé confidencial de Lucien Rebatet, en Michel, quan coneix l'Anne-Marie, li diu "Je vous admire ! Je vous admire pour ce que vous avez conçu d'unique, d'admirable" (L'admiro! L'admiro per allò que vostè ha concebut d'únic, d'admirable). Tinc ganes d'adreçar el mateix encomi als senyors Carles Múrcia, Salem Zenia autors d'aquest diccionari monumental, que honra la nostra llengua i l'amazic. No oblidem llurs col·laboradors Hassan Akioud, Aziz Baha; Said Bobouh i Carles Castellanos. 

El lector que com jo ignora l'amazic hi descobrirà tot un món. Vint mil entrades a la part català-amazic i unes quatre mil arrels a la part amazic-català. Més que un diccionari bilingüe stricto sensu com els diccionaris de les llengües europees que solem consultar, aquesta obra apareix com una petita enciclopèdia. Més enllà d'un compendi gramatical, els autors descriuen les característiques dialectals, la situació sociolingüística així com la història de la llengua dels berbers sense oblidar un ric apèndix onomàstic. L'obra de tota una vida, vaja... Fins i tot per a una persona com un servidor que no sap comptar fins a deu en amazic, aquesta lectura es revela apassionant, en particular l'estudi dels manlleus a les llengües estrangeres on reviu tot el passat de l'Àfrica del nord. Dels fenicis als perses, dels jueus als romans, dels àrabs als turcs, dels francesos als grecs. Totes aquestes paraules reflecteixen els colors dels vencedors, vençuts a la llarga per la història. El gran novel·lista algerià Kateb Yacine considerava la llengua francesa com "un botí de guerra". 

Els xenismes de l'amazic resumeixen el seu passat. Hem de felicitar l'editor Josep Maria Orteu per la seua ambició. Difondre la cultura amaziga a casa nostra i establir ponts culturals damunt la Mediterrània. Els autors dels diccionaris proposen un compendi gramatical indispensable, però àrid per als neòfits. L'objectiu d'aquest diccionari és de contribuir a la creació d'una koiné, d'un model d'estandardització composicional plural, és a dir, que marca diatòpicament les innovacions lèxico-semàntiques i formals de prestigi. Al meu Diccionari occità provençal -català, publicat l'any passat a la mateixa editorial delejava l'aproximació "a la koiné medieval que constituiria una eina magnífica en la recuperació d'un espai cultural catalano-occità per un futur assolellat". Em fa goig que els autors facin la mateixa feina per les variants de l'amazic. Tinc entès que la comunicació és fàcil entre rifenys i cabils, cosa que no passa amb els dialectes del desert. Per als lectors catalans, aquest diccionari constitueix una descoberta d'una altra cultura, molt present a casa nostra. Com a Catalunya, bufen vents de llibertat a Cabília. 

El Govern algerià ha reconegut amb recança l'amazic com a llengua oficial, però no em sorprendria que adoptés amb la província rebel la mateixa política que la república francesa amb els antics departaments d'Algèria. A vegades la història fa tombarelles tràgiques i grotesques.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-06-2016 20:57

El meu catàleg

 

 

 

 

 

 

2764 pàgines publicades

 

 

 

 


Editorial Trabucaire: 577 p

 

1— ELS ÀNECS DEL MEKONG in Perpinyhard publicat el 7 de novembre del 1995 20 p

concebut a Beauvais durant la primavera del 1991 amb el títol de " El meu millor amic "

> dedicat a en Patrick Delavaloire

 

2— LES RAMBLES DE SAIGON 149 p publicat l'1 d'octubre del 1996

concebut així:

" La passant " Canes, setembre del 1992

" Les vacances " Canes, desembre del 1992

" Desamor ", Canes, setembre, octubre del 1991

" Història de la Kiêu " Nils, Valença, Grenoble desembre del 1991, gener del 1992

" La pagoda dels corbs " Canes, primavera del 1992

" Post-Scriptum " Canes, juny del 1992 París, primavera del 1987

" El parc Jouvet " tret del relat " El meu millor amic " Beauvais, primavera del 1991

> dedicat a en Jean Centini

 

3— LES LLETRES D'AMOR NO SERVEIXEN DE RES Publicat el 10 de desembre del 1997 93 p

concebut així: " La javanesa " Bourg-en-Bresse, Rillieux-la-Pape, Ginebra, Canes gener 1989...juliol del 1989

Els títols possibles van ser

" El diable s'ha aturat a Orà " Canes, gener del 1993

" Antídots " Nils, Perpinyà, primavera del 1995

> dedicat a la Dionísia Grau

 

4— LA REVOLTA DELS GEPERUTS Publicat el 30 de març del 1999 99 p

concebut del setembre del 1996 fins al juny del 1997

Els títols possibles van ser " El redemptor " i " Un poble de geperuts "

> dedicat a l'Éric Rocanières

 

5— LES DONES DE PAPER Publicat el 20 d'abril del 2001 206 p

premi Omnium Catalunya Nord

a/ Déu ja no fa miracles

( Les samarretes de la Nadine )

Beauvais, octubre del 1991 / Nils tardor del 1994 / Perpinyà, Nils dimarts 20 de juny...dimarts 25 de juliol del 2000

b / La noia dels grans ulls Nils, Perpinyà 1995




Editorial Empúries: 1179 pàgines

6— LA PRESONERA D'ALGER: 107 p ) Finalista del premi Just Casero del 2001

Jardins d'Alger Font-romeu, Nils hivern del 1993 al 1994

Els títols possibles van ser

L'Atlàntida dels quatre cavalls

> dedicat a l'Alain Bonafòs

 

7— LA GUERRA DELS CORNUTS, 141 p premi Casero 2003

prix Méditerranée Roussillon 2004

> dedicat a la Rosana Chiodi 2002

> traduction française dédiée à Jean-Michel Auclair

 

8— LES AMNESIES DE DEU, (206 p)

premi Salambo 2005

premi Crexells 2005

premi Maria-Angels Anglada 2005

> dedicat a la memòria del padrí i dels seus companys que no van tenir tanta sort com ell pel 1940



9— ELS TAXISTES DEL TSAR, 120 p

juliol 2007

> dedicat a en Karim

Finalista del Salambo 2006

tradüit al castellà

 

11— UN PAIS DE BUTXACA, 144 p

11 de febrer del 2010

> dedicat a en Claude


12— LA MELANCOLIA DELS OFICIALS, 141 p

8 de setembre del 2011

> dedicat a Florenci Salesas

> premi Setè Cel



14— MATAR DE GAULLE 176 p 18 de setembre del 2014

Premi Amat Piniella


16— GUIA SENTIMENTAL DE PERPINYÀ 143 p, 3 de juny del 2015

> dedicat a la memòria de Thibaut Legaye

 

 

17— LA BALLARINA DE BERLIN 144 p, 15 de febrer del 2017 

  

 

Editorial Avenç: 361 p


10— UNA EDUCACIÓ FRANCESA,  159 p > 183 p

març 2009 / edició ampliada 183 p PREMI LLETRA D'OR 2010

  • dedicat a en Joan-Lluís Lluís / segona edició ampliada dedicada a en Jordi Van Campen

13— LES MEUES UNIVERSITATS 178 p 13 de setembre del 2012

dedicat a Joan Miquel Touron





Editorial Llibres de l'Índex 504 p

15— DICCIONARI OCCITA PROVENÇAL CATALA 504 p dedicat a la memòria de Lluís Creixell i Lluís Marquet







 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-06-2016 00:35

Els tiets de Lió

 

 

 

 

 

Durant el mes de setembre del 1988, vaig viure a Lió a casa dels Picard. Ma tia Anne-Marie i mon oncle Jacques s’estaven en un pis al fons de l’interminable avinguda Paul Santy, a uns metres de la porta de Parilly, davant la pastisseria del senyor Lanus. (sic) Els dimarts i els divendres l’Anne-Marie em portava a l’estació de la Part Dieu. Els dilluns, seguia una formació pedagògica al liceu. Els dimecres visitava Lió amb l’oncle Jacques. Fill del forner de Sallagosa, havia nascut el 1920 com l’escriptor Jordi Pere Cerdà. Quan l’havia esmentat, en Jacques m’havia respost.
—Ell un gran poeta ? Pensa-té…és tan cony com jo.
Feia quaranta anys que el tiet vivia a Lió on treballava a la fàbrica dels camions Berliet. 
Gràcies a ell, m’havia iniciat des de petit al parlar cerdà, molt semblant al català que parlàvem a Nils, però molt més a prop del normatiu. Pronunciava la calor, el Canigó, el carbó com al Principat i no calú, Canigú, carbú com els meus avis. M’estranyava que digués ‘ et vaig sentir ‘ i no ‘ te vai sentir ‘ com a la plana. En Jacques patia d’un secret sentiment d’inferioritat com tants catalans exiliats en una gran ciutat . Conreava la contradicció fins a l’absurd. Es complaïa a rebaixar la nostra llengua. Davant dels sogres francòfons repetia que no servia des res exagerant-ne les diferències dialectals. Considerava que els catalans de França havien de parlar francès i els catalans d’Espanya castellà. Estimava la seua gent, tenia un sentit de l’humor real i vivia amb les supersticions d’un pagès del segle XIX. Mirava la lluna a l’hora de tallar-se les ungles o els cabells. Quan me’n tornava a casa de nit, no podia dormir si no l’hagués trucat per dir-li que tot anava bé. No li agradaven les pel·lícules en versió original subtitulada perquè, posats a fer, s’estimava més llegir el llibre. Quan jo era petit, l’idolatrava, quasi tant com el padrí. Amb els anys, me’n vaig distanciar, però el dia del seu enterrament a Rigardà, el vaig cercar dins del seguici per explicar-li un acudit. Llavors, vaig comprendre que havia mort. 
La tia Anne-Marie, germana gran de mon pare, va néixer a Colombes, municipi als voltants de París. Bonica, amb els trets fins, li agradava molt llegir. Estimava tant el seu germanet que al meu cosí li va posar Daniel. Aquella estima es va repercutar en mi. Em costa parlar-ne perquè la tendresa familiar no és gaire literària. Només diré que era feliç a casa seua. Al matí esmorzava amb llesques de roquefort, sense sospitar que els sortia car. 
Els diumenges, miràvem ‘ L’enfer du devoir ‘ (Tour of duty), una sèrie molt bona ambientada al Vietnam. Malgrat la meua dilecció per la cançó melòdica, no em desplaïa Paint It, Black dels Rolling Stone que se sentia al començament de cada episodi.

 

https://www.youtube.com/watch?v=u6d8eKvegLI

 

Sovint visitàvem els Tripiana a Vaulx-en-Vélin, una parella de Puigcerdà exiliada a França. En Josep era un home dolç i discret, natural de Múrcia. Va morir quatre mesos després de la meua arribada, amb els pulmons destrossats per una vida de treball. De tant en tant acompanyàvem la senyora Tripiana al cementiri i, en un català magnífic, s’adreçava al difunt com si fos viu. ‘ Pobre pare ! Si sabessis com t’enyorem…’ Li parlava de política, de cançons, del nen i ell callava, amb un somriure resignat, com sempre ho havia fet…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-05-2016 20:55

Se salvarà l'occità 2

 
EL TEMPS   26/05/2016 

 
 
Joan Eygun
Ua lenga qui s'esvaneish?Une langue qui disparaît ?
Camins
Pau, 2015
                                  
                                          
  Acabi de llegir un llibre desesperat i apassionant. La seua lectura em sembla indispensable al públic interessat pel futur de l'occità i, de retop,  la supervivència de la llengua catalana a la Catalunya Nord i a l'Alguer. El llibre, redactat en occità gascó i en francès, es presenta com una dissertació on Joan Eygun exposa les seues idees sobre la situació real de l'occità. Conscient que perilla xocar molta gent, l'autor afirma d'entrada ' Tota interpretacion qui'n poderé estar heita contra l'unitat de la lenga d'òc, de Niça dinc a Baiona, ne' seré, de vertat, qu'ua desviacion. ' (pàg 6)  
 
Joan Eygun comença amb una evidència oblidada per massa gent: ' ua lenga qui n'ei pas mei parlada dens la vida vitanta qu'ei ua lenga morta o, au mensh, en gran dangèr de's morir. '' (pàg 7) Denuncia les il·lusions de l'occitanisme. Per ell, l'escola sola no podrà pas salvar la llengua. '' L'ensenhament qu'ei un utís indispensable, mes shens enragisament dens la societat, ne pòt pas sol sauvar la nosta lenga. '' (pàg.17)  Per l'autor, la majoria dels alumnes de les calandretas parlen un occità de laboratori força afrancesat que, de totes maneres, hauran oblidat adults. Internet, '' l'isla numerica o lo refugi paradisiac '  ( pàg 21) tampoc no salvarà l'occità. En un capítol terrible, Eygun desfà el miratge català i les il·lusions sobre el refugi aranès, equivalent lingüístic del 'réduit breton,' pla quimèric de l'estat major francès el 1940 per tal de continuar la lluita en el territori metropolità. Com ho mostra ben bé l'autor, Occitània i Catalunya viuen situacions molt diferents.
 
La part més discutible de l'assaig és quan l'autor esmenta un jacobinisme occità que voldria imposar el llenguadocià depurat com a llengua nacional. L'autor proposa un programa senzill i pragmàtic per la '' reconquesta de l'imperi de la llengua '' que deia  Frederic Mistral. Cal llegir els clàssics, parlar amb els locutors naturals i no oblidar mai la realitat.
 
 '' Com avem dit, la lenga occitana que sembla estar au darrèr badalh. '' (pàgina 57)   Joan Eygun ataca amb energia la temptació subjacent de la llengua pura que compensaria la mort de l'últim locutor natural dialectal. '' la caduda de la trasmission familhau de la lenga que va perméter la soa «depuracion» —com disè Alibert— dab la mort deus patués. '' (ibid) Les solucions proposades per l'autor no revolucionaran pas el panorama. Emprar una llengua comprensible per tothom. Fer servir una llengua de cada dia en lloc d'una llengua administrativa. Defugir l'occità afrancesat com els iberismes. Difondre i valorar l'escrit. Respectar la diversitat sense caure en el localisme i conservar l'esperança i l'alegria d'expressar-se en occità. 
He mirat de resumir aquest llibre cruel i suggeridor.  Potser l'autor no subratlla prou que el problema no és l'occitanisme sinó el conflicte lingüístic. Tampoc no insisteix prou en les causes del fracàs de les calandretas. Els pares que hi porten la mainada s'interessen més per la pedagogia  Freinet que no per la llengua occitana. 
 
 
El lector podrà indignar-se, criticar algunes anàlisis, però la reflexió oberta per l'autor és ineludible. Els optimistes professionals com els Hamlets de la filologia ens poden menar al mateix canyet, l'infern on podreixen totes les nostres pobres llengües humanes al peu del Moloc.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-05-2016 15:21

La mort de l'occità

Aquestes paraules del lingüista occità Ives Lavalada m'han colpit.

" Fau comprener que la linga es en perdicion en Lemosin; que belament degun fai ren concretament per la sauvar (a part l’intervencion monetizada e interessada de quauquas personas); e que dins cinc ans aurem pus de locutors naturaus dins nòstras comunas; adonc pus de transmission fiabla. ''

 

 

http://www.jornalet.com/…/nostra-populacion-es-alienada-sen…

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-05-2016 19:39

El nostre Flaubert ens escriu des de Perpinyà

XAVIER FEBRES          
 http://www.xavierfebres.com/2016/03/el-nostre-flaubert-ens-escriu-des-de.html
 

foto de @Xavier Febrés 

 
 
 
Fa temps que no llegia en versió original catalana un llibre tan mal engiponat i tan ben escrit. Potser es tracta d’un instant book d’encàrrec editorial, però això no treu que el talent literari hi vessa per les costures i es permet d’oferir entre línies autèntiques exquisideses, paràgrafs que desperten l’entusiasme, la relectura i la barretada.
Parlo de la Guia sentimental de Perpinyà que acaba de publicar Joan Daniel Bezsonoff. El llibre, muntat a base de capítols curtíssims, és exageradament desigual, però les perles que conté ho compensen tot. Avui és un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb les seves amistats i les seves amants, repetidament editada, supera moltes de les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el
vitalisme, el geni directe que hi utilitza sense filtres ni estructures d’elaborada ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la correspondència.
Com és sabut però potser no sempre es té present, una part de Catalunya es troba a França i produeix a cada generació alguns escriptors d’expressió catalana i formació francesa. La bipolaritat té el seu què, salta a la vista. 
En el cas de Joan Daniel Bezsonoff, la impertinència forma part del geni, tant si això agrada com si no. També en forma part l’arravatament, la delicadesa de percepció i un cert candor assumit, costi el que costi, com a penyora d’autenticitat.
 
Si els escriptors en llengua catalana ho tenen impossible per viure professionalment del que publiquen, els rossellonesos o catalans francesos encara més, ni que siguin reconeguts i prolífics com ell. Això segrega un punt d’acidesa, de mala llet o desfogament malencònic, que s’incorpora al geni com un raig de vinagre. 
 
Jo també vaig publicar l'any 2006 una guia sentimental de la capital rossellonesa, al mateix grup editorial que ara ell publica la seva. Es titulava A tres quarts d’hora de Perpinyà. Joan Daniel Beszonoff va dedicar-li als diaris barcelonins on col.laborava una ressenya escèptica sota el títol “L’enamorat de Perpinyà”. No té importància. Allò que compta, l’únic que compta, és que a ell li agrada com a mi esperar els amics a la terrassa del cafè de la Posta llegint la premsa. 
 
Al costat de les seves celebrades novel.les, Joan Daniel Bezsonoff és l’autor de la frase, repetida en múltiples entrevistes: “Sóc francès, però m’estic curant”. De vegades ha afegit: “A mi m’hauria agradat ser espanyol”. Es tracta d’un estirabot, d’un excés de llenguatge sense importància. La realitat i la seva pròpia literatura van per un altre cantó.
També ha repartit amb generositat l’adjectiu de botifler a autors catalans que han practicat la francofília (Gaziel, Comadira) i en algunes ocasions l’han replicat. En aquest llibre d'ara li toca el rebre al venerable Antonio Machado, enterrat a Cotlliure. Això tampoc no té importància, forma part de la bèstia literària. 
Allò que compta, l’únic que compta, és el geni de l’escriptura que Joan Daniel Beszonoff brinda a alguns capítols deGuia sentimental de Perpinyà, com els titulats “Sant Aciscle”, “Deambulacions” o “El Vernet sota el plugim”. Alta literatura i immensa gratitud lectora!
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article