Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
posté le 26-05-2016 à 20:55:55
Se salvarà l'occità 2
EL TEMPS 26/05/2016
Joan Eygun
Ua lenga qui s'esvaneish?Une langue qui disparaît ?
Camins
Pau, 2015
Acabi de llegir un llibre desesperat i apassionant. La seua lectura em sembla indispensable al públic interessat pel futur de l'occità i, de retop, la supervivència de la llengua catalana a la Catalunya Nord i a l'Alguer. El llibre, redactat en occità gascó i en francès, es presenta com una dissertació on Joan Eygun exposa les seues idees sobre la situació real de l'occità. Conscient que perilla xocar molta gent, l'autor afirma d'entrada ' Tota interpretacion qui'n poderé estar heita contra l'unitat de la lenga d'òc, de Niça dinc a Baiona, ne' seré, de vertat, qu'ua desviacion. ' (pàg 6)
Joan Eygun comença amb una evidència oblidada per massa gent: ' ua lenga qui n'ei pas mei parlada dens la vida vitanta qu'ei ua lenga morta o, au mensh, en gran dangèr de's morir. '' (pàg 7) Denuncia les il·lusions de l'occitanisme. Per ell, l'escola sola no podrà pas salvar la llengua. '' L'ensenhament qu'ei un utís indispensable, mes shens enragisament dens la societat, ne pòt pas sol sauvar la nosta lenga. '' (pàg.17) Per l'autor, la majoria dels alumnes de les calandretas parlen un occità de laboratori força afrancesat que, de totes maneres, hauran oblidat adults. Internet, '' l'isla numerica o lo refugi paradisiac ' ( pàg 21) tampoc no salvarà l'occità. En un capítol terrible, Eygun desfà el miratge català i les il·lusions sobre el refugi aranès, equivalent lingüístic del 'réduit breton,' pla quimèric de l'estat major francès el 1940 per tal de continuar la lluita en el territori metropolità. Com ho mostra ben bé l'autor, Occitània i Catalunya viuen situacions molt diferents.
La part més discutible de l'assaig és quan l'autor esmenta un jacobinisme occità que voldria imposar el llenguadocià depurat com a llengua nacional. L'autor proposa un programa senzill i pragmàtic per la '' reconquesta de l'imperi de la llengua '' que deia Frederic Mistral. Cal llegir els clàssics, parlar amb els locutors naturals i no oblidar mai la realitat.
'' Com avem dit, la lenga occitana que sembla estar au darrèr badalh. '' (pàgina 57) Joan Eygun ataca amb energia la temptació subjacent de la llengua pura que compensaria la mort de l'últim locutor natural dialectal. '' la caduda de la trasmission familhau de la lenga que va perméter la soa «depuracion» —com disè Alibert— dab la mort deus patués. '' (ibid) Les solucions proposades per l'autor no revolucionaran pas el panorama. Emprar una llengua comprensible per tothom. Fer servir una llengua de cada dia en lloc d'una llengua administrativa. Defugir l'occità afrancesat com els iberismes. Difondre i valorar l'escrit. Respectar la diversitat sense caure en el localisme i conservar l'esperança i l'alegria d'expressar-se en occità.
He mirat de resumir aquest llibre cruel i suggeridor. Potser l'autor no subratlla prou que el problema no és l'occitanisme sinó el conflicte lingüístic. Tampoc no insisteix prou en les causes del fracàs de les calandretas. Els pares que hi porten la mainada s'interessen més per la pedagogia Freinet que no per la llengua occitana.
El lector podrà indignar-se, criticar algunes anàlisis, però la reflexió oberta per l'autor és ineludible. Els optimistes professionals com els Hamlets de la filologia ens poden menar al mateix canyet, l'infern on podreixen totes les nostres pobres llengües humanes al peu del Moloc.