http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 28-08-2016 19:27

Un petit roman triste

Georges Auclair

Un amour allemand, Gallimard

Prix Interallié 1950

 

 


 

 

 

                        Un petit roman triste

 

Il y aurait toute une étude à faire sur les romans français dont l’action se déroule dans l’Allemagne d’après-guerre. Dans ce sous-genre, j’ai lu quatre romans qui se ressemblent. Le hussard bleu de Roger Nimier. La Sainte Vehme de Pierre Benoit, Un officier de tradition de Serge Goussard et Un amour allemand de Georges Auclair.

 

Je viens de lire ce dernier livre dont le titre m’intriguait, gagnant du Prix Interallié. Les jurés de ce prix ont souvent eu la main plus heureuse que leurs confrères d’autres prix. Ce petit roman triste raconte une histoire d’amour dans le Fribourg de 1945-1946. Un officier français tombe amoureux d’une jeune Allemande mystérieuse au passé trouble.

 

Dans ce roman datant de 1950, on voit déjà les Allemands s’exorciser du nazisme et apparaître l’Allemagne moderne.

Les personnages attachants, l’atmosphère, le style correct mais sans génie ne parviennent pas à tirer le lecteur d’un léger ennui. Un ennui un peu honteux à cause des thèmes importants du livre. L’intrigue, mal exploitée et mal ficelée, gâche la lecture.

 

Un modeste 12/20.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-08-2016 09:37

Relire Georges Auclair

 

 

J'aime bien le Prix Interallié. Certains des livres gagnants sont passés à la postérité.   

 

 

 

 

 

 

 

 

Georges Auclair, Un amour allemand, Prix Interallié, 1950, Gallimard, Paris

 

‘’ Dans la fraîcheur de nacre du matin, elles prenaient des teintes de chair. C’étaient des ruines heureuses, résignées à leur destin de ruines. ‘’ page 53

 

‘’ Avec angoisse je m’aperçus que nous nous éloignions de notre joie du premier instant. ‘’ page 96

 

‘’ Je pouvais aimer Angelica, je l’aimais déjà. Ces sentiments ébauchés pendant les deux jours que nous avions vécus ensemble, ils avaient maintenant la force des sentiments qui ne doutent plus d’eux-mêmes. Des filets d’eau, qui après des kilomètres sous les rochers, surgissent, fleuves ou lacs, de l’obscurité de la terre. ‘’ page 99

 

 

 

1930 La voie royale d’André Malraux,

1952  Au bon beurre de Jean Dutourd

1956   Le commandant Watrin d’Armand Lanoux

1959  Un singe en hiver d’Antoine Blondin

1978   Diane Lanster    de Jean-Didier Wolfromm

1979  Les Russkoffs     de François Cavanna

 

 

Il y a sans doute d’autres titres mémorables mais je ne cite ici que les romans, lauréats de l’Interallié, que j’ai lus.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-08-2016 13:03

Quan tot va començar

 

 

 

 

 

 

Al començament dels anys 1990, les oposicions per obtenir el títol de professor a França tenien dues parts. Les proves teòriques seguides d’un any de formació. A la fi del curs, un inspector presenciava una classe al liceu, una altra al col·legi abans d’un examen administratiu. Tenia dos tutors : Guy Tissier al liceu Lalande, Marie-France Rossand la meua tutora al col·legi Amiot. 

Tissier era un professor excel·lent. Un dels millors que he conegut. Durant quinze anys s’havia negat a cuidar-se de becaris. Acabava d’acceptar aquest càrrec difícil i mal pagat. Jo ho sabia i me’n vaig aprofitar. L’administració no podria deixar plantat el primer becari d’un professor que li havia costat tant convèncer. Totalment impossible. Si mai l’inspector em carabassegés, en comptes d’anar a raure cap a la ratlla de Bèlgica, em quedaria a l’acadèmia de Lió, a prop de na Chantal. Tot el meu deler. Mentre el pobre Tissier em cercava per tots els passadissos del laberíntic liceu Lalande, jo perseguia na Chantal. Cadascú té les seues prioritats. En lloc de desesperar-se, en Guy hauria pogut demanar l’horari feiner de na Chantal i m’hauria trobat tot seguit.  

Jo havia decidit que explicaria un extracte de Pilote de guerre d’Antoine de Saint-Exupéry.  Al col·legi corregiria un dictat.

Una setmana abans de la inspecció, va arribar a la classe de Sisena un alumne autista. Un tal Frédéric, fill d’una parella de psiquiatres.  El sabater és el qui va més mal calçat. Els altres mainatges, pertorbats, van armar un bullit. Vaig demanar al director adjunt que el dia de la inspecció en Frédéric es quedés una hora a l’estudi perquè pogués fer la classe en bones condicions. El dia assenyalat, vaig reconèixer el pallago al fons de l’aula. Va notar la tensió dels alumnes i la meua. Es va aixecar i em va imitar, provocant la hilaritat general. Content, es va asseure per magrejar els pits de la seua veïna. L’inspector em va retreure el brogit de la classe. Des d’aquell dia, no vaig tornar a veure mai més en Fréderic.

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-08-2016 18:55

L'Edwige


 

Aquesta nit he somiat l’Edwige. L’he tornat a veure en l’esplendor dels seus vint-i-cinc anys. En aquell temps, jo era estúpid i no m’atreien les pèl-roges ni les asiàtiques. Ens vam conèixer al liceu Antoine de Saint-Exupéry a la Croix Rousse perquè l’administració ens enviava tots dos a Bourg-en-Bresse. Ella venia de Villeurbanne, suburbi de Lió, i jo de Canes. Ja m’hauria hagut de malfiar. Si bé el meu amic Kerdaven feia el pagès per progressar en l’

escala social, l’Edwige Keller havia optat per la falsa ingenuïtat. Vaig caure de seguida en la seua xarxa. Quan ens vam presentar al liceu Lalande, la senyora Berthier —la directora— em va proposar una classe de Tercera al col·legi. L’Edwige hauria d’ensenyar en Segona al liceu amb un temari més complicat. Amb dos somriures, tres afalacs, quatre sospirs l’Edwige em va convèncer que em cuidés de la classe de Segona. Ella tenia relacions difícils amb el seu pare brigada. Com molts alsacians, el senyor Keller era més patriota que els ‘’ francesos de l’interior. ‘’ Gràcies al seu geni de la intriga, l’Edwige, després de l’any de formació a Bourg-en-Bresse, sempre va treballar a la facultat. S’ha especialitzat en el paper de la dona en la literatura francesa clàssica. Em donava consells preciosos per seduir na Chantal. Fins al mes de gener, em deia que aviat triomfaria amb una mica de voluntat. Em repetia sovint que valia més que na Chantal. Segons ella, era brillant, intel·ligent, divertit, tot el que vulguis. I cada any, quan haig de tornar al meu institut, em demani si aguantaré encara un any tantes humiliacions, tanta absurdidat i, si no valdria més, matar-me…

Amb l’Edwige vam mantenir el contacte durant tres anys. En passar l’agregació de lletres, es va adonar de les seues mancances en castellà. Durant mesos, li vaig enviar textos d’autors hispans i li corregia la traducció amb observacions detallades. Segurament li telefonava massa sovint. Una vegada em va fer entendre que la molestava. En canvi, trobava normal que esmercés tantes hores per millorar el seu coneixement del castellà. No la vaig trucar mai més i ella tampoc no em va trucar.  Fa vint-i-cinc anys que no ens parlem.  Misèria humana!    

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-08-2016 17:40

La professora d'italià

 

 

 

 

 

Molt purista, la senyora Chaix em va reprendre per haver dit ‘ val d’Aoste ‘en comptes de ‘ val d’Oste.’ Tot i parlant admirablement l’italià  que ensenyava des de feia trenta anys, no deia tu a ningú llevat del seu marit. Recordi el dia en què em va confiar amb el seu somriure murri.

 —Mitterrand (no pronunciava la e com tota la gent d’extrema dreta) est une crapule, une belle ordure. C’est une affaire entendue. Cependant, un homme qui manie si bien l’imparfait du subjonctif ne peut pas être foncièrement mauvais.  

Traduiré lliurement aquest estirabot així.

 —En Mitterrand és un malparit, un poca-vergonya. No cal dir-ho. Ara un home que diu amb tanta soltesa àdhuc, romandre, llur, quelcom, enjondre, jovenívol no pot ser un malvat. 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-08-2016 20:45

4 ème de couverture

 VOICI LE TEXTE DE LA QUATRIEME DE COUVERTURE DE '' L'ANNEE DE SYRACUSE "  QUI SORTIRA DANS QUELQUES JOURS 

 

 

 

 

 

 

 

Fils d’un officier français, Joan-Daniel Bezsonoff a choisi d’écrire ses romans et essais en catalan. Un parti-pris qui est aussi un manifeste, un refus militant de voir sombrer dans l’oubli des pans entiers de mémoire humaine et avec eux des valeurs éternelles aujourd’hui frappées d’obsolescence comme l’honneur ou la parole donnée. L’année de Syracuse pose un regard inédit sur l’odyssée de Jean-Marie Bastien-Thiry, l’instigateur de l’attentat du Petit-Clamart, et sur la personnalité plus complexe qu’il n’y paraît du Général de Gaulle. A ces portraits en clair-obscur répond un monde solaire, exubérant, écrasé de couleurs, de senteurs et de contradictions, saisi dans sa dernière floraison, juste avant l’hiver de l’exil : l’Algérie française, paradigme de la fin d’une époque. Un livre élégant et désespéré qui couche au même lit humour et nostalgie. Il faut bien survivre....

 

Joan-Daniel Bezsonoff est né en 1963 à Perpignan d’une famille catalane avec un grand-père russe. Il a choisi la langue catalane comme moyen d’expression avant de devenir à Barcelone un auteur reconnu et célébré. Matar De Gaulle (titre original de L’année de Syracuse) a obtenu le prestigieux Prix Joaquim Amat Piniella en février 2016.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-08-2016 12:21

Du divertissement

 

 

 

 

’ Prokofiev avait un besoin physique de composer, qui se satisfaisait de n’importe quel prétexte.  Il s’ennuyait dès qu’il n’était plus requis par une bonne grosse besogne. ‘’

 

 

Lucien Rebatet, Une histoire de la musique, page 794, Collection Bouquins, 1990

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-08-2016 12:23

L'oncle Jacques i les dames

 

 

 

Abans de tot, l’oncle Jacques representava per mi tota una escola de dames. No sé res de la seua vida amorosa. Només vull dir que dominava el joc de dames. El meu cosí Daniel em va ensenyar les regles d’aquell joc a Mers-les-Bains a la vil·la La Favorite on s’aplegava tota la família cada estiu. En Daniel considerava que no cal fer concessions a la mainada per què aprengui a jugar. Vaig trigar molts anys abans de poder rivalitzar amb mon cosí. L’oncle Jacques va acceptar que l’afrontés. Se concentrava durant hores abans de declarar ‘ T’hai cardat…Ets fet com un rat. ‘’ M’aconsolava fent xuc i mulla és a dir que xucava amb vi negre un tall de pa ensucrat. Molts anys més tard a Lió una tarda d’hivern, em vaig adonar que s’havia fet gran el dia que el vaig derrotar. Havia gosat derrocar l’estàtua del mestre. Mirant per la finestra, l’oncle va sospirar ‘ Quines cardades de neu cau ! (sic) 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-08-2016 10:21

Retorn d'Alsàcia

 

  

 

He tornat d’Alsàcia. La visita a Breisach  Am Rhein ha estat decebedora. El barri on vivia s’ha tranformat massa perquè hi pogués sentir alguna nostàlgia. A Alsàcia, però, he retrobat imatges de la infantesa. La pujada al mont Santa Odila, en particular .

 

Llevat de les zones turístiques, m’ha sorprès agradablement la vitalitat de l’alemany alsacià. Alsàcia es troba en la mateixa situació que el Rosselló cap a l’any 1975. La llengua encara es parla força, però és condemnada a mort a la llarga. El jovent contesta en francès o, a vegades, en alemany normatiu.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-07-2016 19:00

Land un Sproch Terra i llengua

Durant la meua estada a Alsàcia, he descobert aquesta revista remarcable. Podeu donar un cop d’ull als antics números i subscriure-vos, per què no ?

 

 

 

 

 

 

 

 

 http://www.culture-bilinguisme.eu/index.php/revue2

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article