Al començament dels anys 1990, les oposicions per obtenir el títol de professor a França tenien dues parts. Les proves teòriques seguides d’un any de formació. A la fi del curs, un inspector presenciava una classe al liceu, una altra al col·legi abans d’un examen administratiu. Tenia dos tutors : Guy Tissier al liceu Lalande, Marie-France Rossand la meua tutora al col·legi Amiot.
Tissier era un professor excel·lent. Un dels millors que he conegut. Durant quinze anys s’havia negat a cuidar-se de becaris. Acabava d’acceptar aquest càrrec difícil i mal pagat. Jo ho sabia i me’n vaig aprofitar. L’administració no podria deixar plantat el primer becari d’un professor que li havia costat tant convèncer. Totalment impossible. Si mai l’inspector em carabassegés, en comptes d’anar a raure cap a la ratlla de Bèlgica, em quedaria a l’acadèmia de Lió, a prop de na Chantal. Tot el meu deler. Mentre el pobre Tissier em cercava per tots els passadissos del laberíntic liceu Lalande, jo perseguia na Chantal. Cadascú té les seues prioritats. En lloc de desesperar-se, en Guy hauria pogut demanar l’horari feiner de na Chantal i m’hauria trobat tot seguit.
Jo havia decidit que explicaria un extracte de Pilote de guerre d’Antoine de Saint-Exupéry. Al col·legi corregiria un dictat.
Una setmana abans de la inspecció, va arribar a la classe de Sisena un alumne autista. Un tal Frédéric, fill d’una parella de psiquiatres. El sabater és el qui va més mal calçat. Els altres mainatges, pertorbats, van armar un bullit. Vaig demanar al director adjunt que el dia de la inspecció en Frédéric es quedés una hora a l’estudi perquè pogués fer la classe en bones condicions. El dia assenyalat, vaig reconèixer el pallago al fons de l’aula. Va notar la tensió dels alumnes i la meua. Es va aixecar i em va imitar, provocant la hilaritat general. Content, es va asseure per magrejar els pits de la seua veïna. L’inspector em va retreure el brogit de la classe. Des d’aquell dia, no vaig tornar a veure mai més en Fréderic.
<!--EndFragment-->