VEF Blog

Je connaissais Henri Lhéritier depuis une vingtaine d'années. Nous nous croisions quelquefois à Rivesaltes lors de soirées chez Raymond Alonso, un ami commun.

J'appréciais son humour, son humanité, sa curiosité intellectuelle, sa boulimie de livres. Souvent j'allais me promener à travers son blog où il commentait ses lectures sur un ton très personnel.

Quand M Bascou, le maire de Rivesaltes, avait interdit in extremis la présentation de mon roman —La guerre des cocus— à la bibliothèque de sa commune, Henri, indigné, avait organisé une contre-présentation chez lui, dans sa cave. Il voulait à tout prix me montrer que Rivesaltes c'était autre chose que la patrie d'une baderne sanguinaire.

Dès lors, nous nous étions rapprochés. Je lui rendais visite de temps en temps. Nous devisions pendant des heures. Nous évoquions Pierre Benoit, qu'il avait appris à aimer. Lors de notre dernière rencontre, il y a quelques mois, nous étions enfin passés au tutoiement, heureux de nous revoir.

Henri, plus jamais je ne vous dirai tu. J'espère qu'au Paradis, dans lequel tu ne croyais pas, tu trouveras un coin tranquille pour continuer à lire et te perfectionner en catalan. Henri, je suppose que tu as déjà croisé Pierre Benoit et que le bon maître t'a pardonné tes piques sans méchanceté. 

http://www.eltemps.cat/ca/notices/2015/12/tilelli-desig-de-llibertat-12992.php    EL TEMPS 

 T

ot i que sé moltes paraules, un grapat de frases fetes i un fotimer de renecs en àrab dialectal algerià, haig de confessar als lectors que la meua ignorància de la llengua amaziga de Cabília és total. El poemari Jo sóc l'estranger (Poemes de revolta i d'exili) de Salem Zenia em permetrà sens dubte d'enriquir el meu bagatge lingüístic així com la publicació imminent del diccionari català-amazig, amazig-català del mateix autor que ha de sortir aviat. Vaig conèixer-lo a la fira de Frankfurt a l'octubre del 2007. A l'autobús que ens portava de l'aeoroport a l'hotel em vaig fixar en aquell home baixet i elegant. Pel seu aspecte, feia cara d'indi, però el seu anglès no donava l'abast. Se'n va adonar de seguit i em va demanar en la llengua de Voltaire: "Parlez-vous français?". Tinc bones bases en aquest idioma des de fa cinquanta anys... Aquella trobada va il·luminar la meua estada a Alemanya. Em van encantar la seua humanitat, el seu humor melangiós. Em va comentar "un quart de la meua família va ser matat per l'exèrcit francès, un quart pels independentistes algerians, un altre quart pels islamistes...Comença a fer una mica massa, no trobes?...''. 

Com tants francesos d'Algèria, com tants algerians de França, Salem Zenia va haver de deixar la seva terra, tan estimada. "Tamurt mi tesbur temlel / anwa ur tt-nemmel" (Oh, bell país esclatant de claror, / apreciat per tothom!). Per damunt de tot, Salem Zenia és un home lliure, amant de la seva llengua. "Lliure sóc com la natura / que aquí dins meu habita. / Igualment sóc lliure, / com ho és la natura que a mi m'ha creat". Com m'agrada aquesta senzilla professió d'ateisme! 

Amb accents i imatges que recorden l'Arthur Rimbaud de "Ma bohème", "Mon auberge était à la Grande-Ourse. / -Mes étoiles au ciel avaient un doux frou-frou". Pur producte de l'escola francesa, Salem Zenia escriu "Tant se val si tinc un llit de palla / o bé si dormo a terra mateix / i el cel és la meva flassada" (pàgina 21). Reapareix aquesta evocació en tot el relat. "Farem un llit tovet / de la brisa del mar / i una flassada bona / de la boira del cel" (pàgina 41). Salem Zenia no cau mai en un lirisme enyoradís. No recula pas davant l'escatalogia per accedir a la sublimitat i dreçar-se contra tots els imbècils, els fanàtics, els barbuts sàdics que voldrien fer-lo callar. "I tant que oblidaré! / Feu-me, doncs, la mortalla / i defequeu en ma tomba" ( pàgina 71). A en Salem, l'exili li fa mal com un vertigen, però la llengua tan estimada l'ajuda a conservar la seva integritat i la relació carnal amb la terra cabilenca. "Pàtria meva, / Tinc el cor malalt de tu, / visc arraulit de pena, / tot travessant turons / que no han donat mai llum / a una pau duradora" (pàgina 101). 

No sé amazig i la llengua del poeta queda massa allunyada de la nostra perquè puguem gaudir plenament de tota la musicalitat original. Malgrat tot; en aquesta bella edició, se senten mar enllà el murmuri d'unes fonts, l'olor dels tarongers, una llum més intensa que la nostra i un vent de llibertat.

'' La Princesse de Clèves nous emmerde et nous stérilise depuis trois siècles. Je l'enterre. Sais-tu pourquoi la Princesse de Clèves plaît tellement aux esprits médiocres? C'est parce que c'est un mauvais roman, sommaire, empesé, qui ne suggère rien, qui n'émeut pas, où il n'y a rien de vrai. Pour ma part, je n'y vois aucun génie, mais l'ouvrage laborieux d'une dame qui avait la chance d'avoir l'excellente éducation du XVII siècle et de bien connaître la langue. La Princesse de Clèves, c'est du Paul Bourget, mon vieux. C'est creux et distingué. ''

Jean Dutourd, Les horreurs de l'amour,

page 554, Romans, Volumes Plon 

Fins ara pensavi que parlavi el català. M'enganyavi. Ara sé que parli el montalat, heretat del meu avi Joan

 Escriure totxos de 5oo pàgines a l'època de Twitter és una prova d'orgull o de mala educació.

 Hauria volgut tenir el catalå del meu avi Montalat, la veu de Luis Mariano la classe de Cary Grant i he acabat sent pallasso castrense.

 Catalunya és una Itàlia microscòpica i meravellosa.

 Mas, un gegant genial guillotinat per un gremi de gripaus grillats, grotescos.i gemegaires.

 Vae Victo! Vae victis! Que el dolor no ens faci perdre el bon llatí.

 Fa 30 anys que faig l'amor a la llengua catalana i només hem tingut nins gamats...

 Catalunya és un país on fan més cas als crtíics i als professors de literatura que no als escriptors.

 Je n'ai jamais su danser / Adieu le twist / Je n'ai jamais pu séduire / Adieu le tweed/ Je n'ai jamais su jouer / Adieu le whist.

  La meva vida? Unes notes de jazz, i s'acabarà quan els músics estiguin esgotats.

 En una altra vida em reencarnaré en gat a Nils o en Berlusconi.

 Els goril·les també s'enamoren.

Parli català amb els amics, francès amb els veïns, castellà amb alguns col·legues, rus amb mon cosí àrab, italià amb els pizzaioli, romanès amb la Mariana Bell, anglès amb en Toni Bell, occità amb els felibres, provençal amb els occitanistes i llatí amb les meues fringaires

 Pobres jacobins que no coneixen la paraula màgica de Frederic Mistral, els llibres d' Ives Roqueta, els poemes de Jon Mirande, les cançons de Lluís Llach.

 En molts films francesos;els imbècils tenen l'accent occità mentre l'heroi parla amb una pronunciació estàndard.

 El món és ple de falsos amics...i d'enemics veritables.

Serem madurs quan podrem reconèixer que Verdaguer no era un gran poeta tot i que va ressuscitar la nostra llengua

 Per què a la universitat ensenyen les humanitats i no les feminitats?

 Han cantat les roses de Picardia. Qui celebrarà les rosses de Pomerània?

 Una exclusivitat pels conspiracionistes literaris nostrats. Louis Aragon un dels majors poetes francesos, era català. Es deia Lluís Aragó i procedia d'Estagell.

 He conegut professors de francès convençuts que Flaubert va escriure Madame de Bovary...

 Mai no m'he refiat de la gent que vol la felicitat de la humanitat sense consultar-la.

 Viatgi o viatgi sempre senti la mateixa melangia. Val més estar-se a casa. Es més barat. 

 Quan era petit, la gent a Massy parlava un francès excel·lent i els veïns de Nils empraven un català repicat.

 Tornaré a trobar al Paradís les presentadores de la meva joventut? 

 Si Jesús tornés, tindria un compte TWITTER i una pàgina Facebook com els companys?

 Cada poble per existir necessita una novel·la nacional. L'escriuen els historiadors i els poetes. L'ensenyen els mestres. Se la creu la gent

 Quan era jove, llegia poesia en els avions. Ara faig un cluc.

 Gràcies a La Vanguardia sé que no sóc català. D'ara endavant llegiré la Pravda.

 L'ortografia francesa és absurda i arcaica, però els que la volen reformar em fan pensar en un ca que orinaria contra una catedral.

 A casa meua, s'imaginen que una persona capaç d'escriure en català és un bruixot. Mai no pensen a mirar un diccionari.

 Qui gosarà dir que Camus, Nabokov i Céline són sobrevalorats?

EL TEMPS  2/03/2016

Séchu Sende

La venedora de paraules

traducció de Mònica Boixader

Premi Ánxel Casal 2007

RBA La Magrana, 2015

Vaig passar tota la meva adolescència a Canes. Un dels grans plaers del mes eren les vetllades a Cap 3000, una zona comercial gegant de Sant Laurenç de Var, votra les pistes de l'aeroport de Niça. Allí, fullejant un llibre sobre Espanya dos o tres anys després de la mort del general Franco, vaig descobrir l'existència de la llengua gallega. A la mateixa època, vaig sentir per primera vegada les seves sonoritats gràcies a Un canto a Galicia, la cançó de Julio Iglesias. Tots els camins duen a Roma i a...Santiago de Compostel·la. Acabi de llegir La venedora de paraules de Séchu Sende en la traducció de Mònica Boixader, treball excel·lent perquè la llengua hi raja amb naturalitat i elegància com si el llibre s'hagués ideat en català. M'és del tot impossible resumir aquest llibre inclassificable, cant d'amor a llengua gallega. Amb uns relats sovint humorístics, Séchu Sende sap evocar la vida difícil del seu idioma. El diàleg surrealista entre la eñecastellana i la nh portuguesa és sensacional perquè la versemblança funciona. Com en les cançons de Charles Trenet quan els ànecs parlen anglès, les estàtues ballen en la gespa i les granotes entonen un vals a la lluna. Alguns contes es presenten fins i tot com una recepta farmacèutica. '' Llengua gallega. Propietats. És un compost d'origen secular, de la família lingüística galaicoportuguesa, derivat del llatí. (…) Indicacions Trastorns de comportament a causa de la diglòssia, l'autoodi o la manca d'autoestima. (…) Contradiccions Ara com ara no es coneixen.Incompatibilitats Problemes amb pacients amb trastorns ideològics, proclius a la desaparició de les cultures minoritzades o indiferents al procés de desgalleguització. '' ( pàgina 121)

Algun fragment en castellà podria ajudar el lector hispà de bona fe a capir millor la pluralitat nacional de l'estat espanyol i d'encarar-se amb la injustícia històrica que encara pateixen les llengües basca, gallega, asturiana i catalana.

Si la supervivència del gallec governa tot el llibre, alguna fantasia sorgeix de tant en tant quan un ecologista macabre compta els animals morts vora les carreteres i en forneix una ressenya detallada. '' Cada dia moren a les carreteres del nostre país, aproximadament : 700 eriçons, 150 conills, 124 llebres, 76 gossos, 57 gats, 81 talps, 2 llúdrigues, 28 guineus, 94 esquirols, 890 colobres, 79 garses, 21 corbs, 990 granotes i altres amfibis. ' etc. (pàgines 110, 111)

A vegades l'autor aconsegueix moments de pura poesia. '' Les cases noves es tornaven antigues quan hi passava per davant. Les pomes s'oxidaven a les seves mans. Demà no era maiaquí ni ara. El dia que Demà va morir, la gent va deixar de viure en el passat. '' ( pàgines 23,24)

Aquest llibre, fresc i deliciós, no s'alça pas a la categoria d'obra mestre, però llisca com un gelat. Ens permet passar unes estones agradablement i intel·ligent. Tot un divertimento de luxe, lleuger i melangiós com les melodies de Johann Strauss.

Jaume Queralt                                                            http://metbarran.canalblog.com/archives/2016/02/27/33433859.html

Existe-t-il un point commun entre le romancier Joan-Daniel Bezsonoff et le chanteur Pere Figueres? Toute personne bien informée, si elle s'éloigne du pied du Castillet, vous dira qu'il y a, à vrai dire, plus d'un point commun entre ces deux noms de la création catalane contemporaine.  Si l'aîné, Figuères, est né en 1950 et s'est consacré au métier de vigneron, le cadet, Bezsonoff, est né en 1963 et exerce le métier d'enseignant, les deux ont développé leur violon d'Ingres sur les cordes sang et or du catalan. Ce catalan qui pendant longtemps irriga les maisons, rues, vignes et champs de Ponteilla, où a vu le jour Pere et de Nyls (appartenant au territoire communal de Ponteilla), berceau de la famille maternelle deJoan-Daniel lequel y a élu résidence et y écrit. Ce n'est pas peu dire qu'ils ont en commun les Aspres au cœur, paysages, gens, légendes et mots.  Mais les deux hommes se connaissent peu (dans les petits pays il y a de longues distances) même si Bezsonoff a dédié quelques lignes plutôt sympathiques au chanteur dans sa  Guia sentimental de Perpinyà ( 2015). Autre point commun entre le romancier et le chanteur, .le fait que s'ils ne sont pas totalement ignorés à Perpignan, ils y sont ou boudés ou mal compris, alors que leurs talents sont reconnus, applaudis ou primés ailleurs. Par exemple en Catalogne sud, où à l'image de deux castors patients mais constants ils se bâtissent une bonne réputation tout montrant la fierté  nordcatalane d'une faible escouade, mais cependant escouade, qui ne veut pas baisser la défense et l'illustration de son idiome- étendard.  Les trajectoires des deux créateurs ne sont pas à comparer, puisque ne boxant pas dans la même catégorie, mais ils convient néanmoins de souligner et de mettre en exergue quelques "points communs", comme nous venons de le faire. D'autant qu'il se trouve parmi les "followers" de l'un des"followers" de l'autre et réciproquement. Et parmi ces "followers" (dites "seguidors" ou suiveurs, si le patois de Shakespeare vous gratte!), certains ont constaté tout récemment avec une rare satisfaction que le jeudi 25 février 2016, alors qu'à Manresa dans le Bages,  Joan-Daniel Bezsonoff se voyait remettre dans le bel Auditori Plaça de l'Om, le 16° Premi de Literatura Joaquim Amat-Piniella,  pour Matar De Gaulle (Empúries, 2014) ,Pere Figueres, à Barcelone,  entrait en scène en compagnie de Gérard Méloux et Paola Mauréso, ses accompagnateurs habituels, à l'Harlem Club pour y donner - un magnifique concert dit de "Cançó d'Autor" dans la programmation du festival annuel Barnasants. Deux créateurs médiatisés.  L'un, invité et ovationné, dans l'album des stars de Juan Miguel Morales.  L'autre, sélectionné et primé, un nouveau trophée en main (statuette de Ramon Oms). Difficile de prétendre qu'avoir des racines dans les Aspres empêcherait les fruits de mûrir et de les faire goûter d'un large public. Gratitude en tout cas envers ceux qui répandent à contre-tramontane un pollen nordcatalan au-delà des Pyrénées! 

Senyor batlle, benvolgudes autoritats, membres del jurat, amics lectors, bona gent de Manresa i del Bages

                         foto de Regió7 @Salvador  Redó

Abans de tot, us voldria agrair el vostre bon gust literari. És tot un plaer i un honor per a mi rebre aquest premi lligat a una figura tan important com Joaquim Amat Piniella. Permeteu-me l'evocació d'un record personal. Ma mare sempre ha tingut la fal·lera d'Àustria. En la meva joventut , vaig passar quatre estius en aquest país. Durant el meu darrer viatge, ranejava els vint anys. Recordo que vam visitar el camp de Mathausen. No va ser cap construcció intel·lectual. Em va agafar una tremolor, una frisanya en aquell lloc terrible. En un racó aïllat, vam trobar una petita estela en francès. ' A l'Autriche, la France libérée confie ses morts. ' Més tard, llegint KL Reich vaig descobrir que hi havien mort molts catalans en aquell camp maleït. Vaig sentir la mateixa sensació. Una barreja de por, fàstic i, malgrat tot, al fons de la nit, una petita llum d'humanitat, una gúspira d'esperança.

Per tornar a la meva novel·la, us confessaré que m'hauria agradat que fos l'última publicada abans de la independència. No ha estat així, però, en aquesta nit de festa i de germanor, vull que sàpigueu que, al nord de l'Albera i de l'absurda frontera catalano-catalana, encara hi ha artesans tossuts que miren com un servidor, d'il·lustrar, tan bé com podem, la nostra bella i vella llengua catalana, tan malmesa i tan estimada. Gràcies amics !