Fins ara pensavi que parlavi el català. M'enganyavi. Ara sé que parli el montalat, heretat del meu avi Joan
Escriure totxos de 5oo pàgines a l'època de Twitter és una prova d'orgull o de mala educació.
Hauria volgut tenir el catalå del meu avi Montalat, la veu de Luis Mariano la classe de Cary Grant i he acabat sent pallasso castrense.
Catalunya és una Itàlia microscòpica i meravellosa.
Mas, un gegant genial guillotinat per un gremi de gripaus grillats, grotescos.i gemegaires.
Vae Victo! Vae victis! Que el dolor no ens faci perdre el bon llatí.
Fa 30 anys que faig l'amor a la llengua catalana i només hem tingut nins gamats...
Catalunya és un país on fan més cas als crtíics i als professors de literatura que no als escriptors.
Je n'ai jamais su danser / Adieu le twist / Je n'ai jamais pu séduire / Adieu le tweed/ Je n'ai jamais su jouer / Adieu le whist.
La meva vida? Unes notes de jazz, i s'acabarà quan els músics estiguin esgotats.
En una altra vida em reencarnaré en gat a Nils o en Berlusconi.
Els goril·les també s'enamoren.