http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 10-10-2016 19:07

Una gramàtica de truca a l'embut

EL TEMPS

 

 Gemma Gómez Duran

Gramàtica del català rossellonès

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Barcelona, abril del 2016

 

 

 

 

 

 

  Cada estiu passi deu dies a la universitat catalana d'estiu de Prada de Conflent. Un dels seus al·licients és poder conèixer-hi gent de tots els Països Catalans. Entre totes les variants de la nostra llengua, la mallorquina m'agrada especialment. Tinc bons amics a Mallorca i, quan era jove, vaig traduir al francès Bearn de Llorenç Villalonga, traducció que no va interessar ningú. Si més no, vaig enriquir el meu lèxic illenc. Un dia, vaig voler xerrar mallorquí amb Martí l'Inhumà, un amic d'Inca. Em va tallar en sec. '’ Calla ! No tens puta idea del mallorquí. '’ No seré pas tan categòric amb Gemma Gómez Duran, però he recordat aquesta anècdota llegint la seua Gramàtica del català rossellonès.

L'autora proposa una versió accessible i amena de la seua tesi. S'ha proposat estudiar els arcans del català rossellonès, però malauradament la seua descripció és massa sovint inexacta. L'autora ha tingut la idea estranya d'escriure un compendi gramatical en una barrejadíssa de rossellonès, barceloní i llenguatge tècnic. Bufa! Gràcies a Pompeu Fabra i els seus deixebles, els catalans tenim la sort de disposar d'una llengua normativa eficaç i precisa. A qui se li acut fer servir formes dialectals en un assaig? Imagineu un tractat de zoologia en andalús? Al meu entendre, el dialecte serveix per la poesia, la novel·la, el teatre.

 

L'autora, tot i que coneix prou bé els parlars rossellonesos, no és natural de la Catalunya del Nord i sovint se n'erra. Si l'haguessin assessorada, segurament hauria pogut evitar aquests esculls. Cada pàgina és claferta d'errors. Diu '' També podem citar Albert Saisset (1894) o Carles Grandó (1917), que van fer gramàtiques del rossellonès, encara que, essent la seua formació d'un nivell lingüístic limitat, podien pas aprofundir gaire en les descripcions. '' (pàg.10) Potser no en sabien gaire, però almenys coneixien llur dialecte. '' En rossellonès es diria '’ la llura ‘' i mai '’ la seua ‘' en aquesta frase. ‘' Un munt de vegades ‘' (pàgina 26) tampoc es fa servir. Diem ' un munt de cops. ' Sorry ! '’ Com que '’ (pàgina 25) tampoc existeix. Un castellanisme com '’rellevant ‘' (pàgina 11) fereix els ulls. Aquests errors acaben molestant el lector ben intencionat. Ara, m'ha agafat una enrabiada en llegir inexactituds greus, inadmissibles en un estudi gramatical. A la pàgina 72, llegim '' Dins la parla espontània es poden utilitzar els possessius àtons en termes de parentiu i fer mon pare i ma mare.(...) Fora (= només) es poden usar en singular, mai en plural : * mos pares, * mes cosines. '' Encara recordi el vell Robert Julià (nat cap al 1920) ensenyant-me la casa on vivien els soldats alemanys a Nils durant l'ocupació nazi.’ ' Era la casa de mos avis. '’

 

El llenguatge és un sorral movedís. Cal evitar les afirmacions categòriques com

'' Avui la partícula no [nu] ocupa una posició externa a l'oració principal, és a dir que es trapa pas en oracions com * La xicolata no m'agrada pas. '' Caldria matisar. La gent sol dir '’ pas '’ sense ‘'no ‘' però a vegades fa servir la forma ‘' clàssica '’ en la conversa espontània. Pensi en la malaguanyada Hémérance Malé (Nils, ~ 1900) que m'havia tranquil·litzat així. ‘' Aqueix ca no és pas dolent. ‘' Vaig pensar que deia '’ Aqueix ca. No ! És pas dolent. ‘' Li vaig dir ' Pletí ? ' i va repetir distintament '’ Aqueix ca no és pas dolent. ‘' Prou! Podria continuar assenyalant nyaps durant una desena de pàgines. No serviria de res i donaria una visió massa severa d'un treball interessant però incomplet. El català rossellonès i el llenguatge en general són coses massa serioses perquè les deixin a lingüistes i gramàtics. Abans d'emetre teories que desmenteix la realitat, cal mostrar-se humil, pacient i parar orelles     


 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan Peiroton  le 12-10-2016 à 09:07:33

M’agradaria reaccionar a la vostra crítica en posar-hi la meua experiència d’immigrant desitjós d’assimilar la llengua de Perpinyà. Sento haver de constatar que és gairebé impossible de trobar un obratge que te transmetés el català septentrional, no hi ha cap mètode del típus « teach yourself » que et permeti d’assimilar frases, girs e idiomatismes locals per tal de ficar-te en posició pro assegurada per atrevir-te a començar ua conversa en rossellonès. Això no és gens normal. Comprenc la vostra reacció quant als errors que es poden trobar en aquesta gramàtica, per contra, trobo pro sintòmatic de l’autoodi e de la vergonya nordcatalans aquest rebug del rossellonès escrit. El rossellonès té el dret de ser escrit, tant com el principatí o el valencià. No dubteu, aquesta gramàtica és imprescidible (encara que no suficient) per a gent com jo qui arribem de les Corberes enllà i, n’estic ben convençut, per a la gent jove d’aquí qui volen reapropriar-se la llengua dels avantpassats i de la comunitat. La crítica de part vostra és normal i sana quan tany al fons, però no cal treure el meriti a l’autora. Certes, no és nordcatalana, però estic content de que una persona s’atreveixi a explicar-me la gramàtica rossellonesa de manera exemplificativa, cosa que ni tan sols els propis rossellonesos no volen fer, i aquí hi són ben bé el drama i l’escàndol veritables, trobo jo. Aquest treball fa part de l’esforç necessari de transmissió i no podeu al mateix temps defugir-vos d’aquest treball i queixar-vos que sigui una persona forastera que es posi a la tasca, amb el risc assumit de les errors i imperfeccions. Jo dono les gràcies a la senyora Gómez Duran, mil cops mil vegades, pel servei que ens fa en absència tossuda de transmissió de part dels nordcatalans. Coneguda cosa siga.

édité le 12-10-2016 à 09:09:31
édité le 12-10-2016 à 09:11:24
édité le 12-10-2016 à 09:16:48
édité le 12-10-2016 à 09:20:38
édité le 12-10-2016 à 10:03:57

 
 
 
el 03-10-2016 19:12

La foi de François Mauriac

 

 

 

 

‘’ Qui sommes-nous ? D’où venons-nous ? Où allons-nous ? Je ne prétends pas vous persuader que nous avons raison de croire ce que nous croyons nous qui sommes restés chrétiens. Mais je voudrais que vous consentiez à admettre que nous ne sommes pas déraisonnables d’y regarder deux fois avant de jeter par dessus-bord, comme vous avez fait, la seule espérance qui nous ait été donnée (…) Je ne prétends point que cette histoire soit claire ni d’une interprétation aisée, mais qu’un rayon traverse nos ténèbres et que nous ne sommes pas fous, nous qui cherchons à en remonter le cours jusqu’au foyer primitif. ‘’   

François Mauriac, Bloc-notes, jeudi 21 avril 1966

 

 

‘’ Qu’est-ce que la foi ? Celle de notre auteur est connaissance, elle part du réel, elle est fondée, elle est peut-être justifiée et vérifiée. Je n’ai rien à dire là contre, sauf que le mot « foi » rend pour moi un son différent. Je tendrais à croire que la foi vivante en chaque chrétien lui est aussi personnelle que son visage, qu’elle ne vaut que pour lui et ne saurait être érigée en règle universelle. (…) La foi, je ne sais trop ce que c‘est en dehors de la secrète histoire qui se déroule en chacun de nous. Je serais tenté de croire que parfois ceux qui l’ont perdue ne l’avaient jamais possédée et ceux qui la trouvent ou qui la retrouvent n’ont jamais cessé de l’avoir en eux —  et qu’elle les traverse invisiblement comme le Rhône traverse le Léman.   ‘’ François Mauriac, Bloc-notes, lundi 6 juin 1966

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-09-2016 19:12

Article de l'Algérianiste

 

 

 

 

 

L’année de Syracuse, Balzac éditeurs, 2016

 

L’Algérianiste numéro 155 pages 110 et 111

 

 

L’auteur, trop jeune pour avoir vécu les événements qu’il relate, a, sans doute, eu recours à des sources familiales et précises, à un savoir soigneusement acquis, à un savant dosage romanesque, à son penchant pour le cinéma américain —mais pas que—à son appétit pour les langues provinciales et exotiques dont il défend l’enracinement. D’où vient qu’il nous promène, à la suite des Vidal, père, fils, frères, dans Alger et sa proche banlieue, Hussein-Dey ou El Biar, dans Perpignan et les villes de la côte. Port-Vendres ou Banyuls. Qu’il évoque un 26 mars 1962 doublement tragique pour le héros du roman, dès lors poussé à considérer que si Stauffenberg est tenu pour un saint parce qu’il a voulu tuer le Führer, d’autres ne seraient pas des assassins (assassaints ?) s’ils s’en prenaient à un Guide ressenti comme un Tyran…

L’attentat lui permet de graver des portraits à l’eau forte, d’en détailler la préparation et, mal conduite, de le clore par l’exécution du colonel, un certain Didier ou Germain, ou Max, entre les murs du fort d’Ivry où était tombé, l’année d’avant, le lieutenant de Gueldre (la particule n’est pas innocente ; il y a de Gueldre ou De Gaulle) . Ce livre passionnant s’avale en deux heures. On s’attardera volontiers sur les cinémas d’Alger (j’aurais aimé lire que le cinéma Moderne où j’avais mes entrées, rue Laurent Sintès, était juste en face de la maison de ma grand-mère) et sur les librairies bien-ou mal-pensantes de Perpignan, sur les arrivistes magnifiques du tribunal d’exception, sur les geôliers réglo mais bienveillants de la prison de la Santé.

Ce livre est traduit du catalan (le titre original Matar De Gaulle était plus explicite que L’année de Syracuse -1962) Il ne révèle pas, il confirme un écrivain d’origine russo-roussillonnaise, de nationalité française, de langue catalane de préférence, pratiquant le français et le russe, celles aussi du Pays d’Oc, plus l’afrikaans, ce qui révèle une originalité parmi les plus rares.

 

Yves Sarthe

 

 

 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-09-2016 19:59

Mauriac et l'occitan

 

 

 

 

 

En lisant le Bloc-notes de François Mauriac, je tombe sur cette phrase tragique. ‘’ Je n’entendrai plus le « Caubet !Lauret » du laboureur qui avait changé bien souvent depuis mon enfance, mais c’était toujours la même intonation monotone, les mêmes mots de ce patois que j’ai connu vivant, et qui est désormais une langue morte. ‘’ (mardi 6 septembre 1966)

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-09-2016 13:45

Una tarda perduda

 

 

 

 

 

 

 

 Eri convidat a la famosa reunió. Francament, tinc la sensació d’haver perdut tres hores per sous i nogues. Va ser una tarda política, en el pitjor sentit de la paraula. Allò que en francès se’n diu ‘’ un robinet d’eau tiède,’’ un reguitzell de banalitats agradables.

 

La majoria dels convidats que van parlar van criticar el nom de la regió. La presidenta va respondre que era massa tard, que el nom era votat, i prou…Com si una llei no es pogués canviar.

 

Michel Debré, pare de la  constitució de 1958, també havia proclamat que la independència d’Algèria seria anticonstitucional.  

 

Què recordi d’aquesta reunió ? Res. S’inspiran en els model bretó i basc a l’hora de crear llur oficina per la llengua catalan.

 

L’únic moment plaent va ser quan en Miquel Adroher va rectificar les xifres fantasioses que va donar una representant del rectorat.

 


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-09-2016 13:06

Une lettre de Mme Bastien-Thiry

 

 

 

 

 

 

J'ai reçu cette lettre de Mme Hélène Bastien-Thiry, fille du lieutenant-colonel, protagoniste de mon roman L'ANNÉE DE SYRACUSE qui ne devrait pas tarder à apparaître dans toutes les librairies.



Le 18 septembre 2016,


Merci beaucoup pour l’envoi de votre livre L’année de Syracuse au mois de mai. Je l’ai lu avec plaisir durant les vacances. Il se lit très facilement et est intéressant. Le personnage d’Anatole est très sympathique. Vous avez bien parlé de mon père, avec juste un bémol au sujet de ses motivations.
Page 99 vous dites qu’il voulait ‘’ punir le général De Gaulle. ‘’ Je ne pense pas que ce soit le cas. Il ne voulait pas agir en justicier. Par contre, il a agi pour les raisons que vous évoquez.
Page 90 : protéger les Français et les musulmans francophiles en Algérie, pour respecter les accords d’Evian. Il a agi également pour mettre ‘’ hors d’état de nuire ‘’ un chef d’Etat au comportement de dictateur.
Autre remarque : l’orthographe des noms des trois autres fusillés.
Page 129 : Degueldre, Piegts et Dovecar.

Merci pour votre travail de mémoire et pour votre fidélité au souvenir du sacrifice de notre père.

H. Bastien.Thiry

photo@cercle Bastien-Thiry
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-09-2016 17:53

Appel aux bonnes volontés

    Si quelqu'un me donne en privé une bonne idée de roman à ma manière, je lui payerai un bon gueuleton à

 

Perpignan ou Nice. Je suis à la recherche d'histoires se déroulant dans les année 1950-1960.

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-09-2016 17:37

Crida a les bones voluntats

Si algú em dóna en privat una bona idea de novel·la a ‘’ la meua manera ‘’, li pagaré un bon sopar a Perpinyà. Cerqui històries ambientades als anys 1950-1960. 

 


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-09-2016 15:24

L'oncle Jaume

 

REVISTA DE GIRONA   SETEMBRE- OCTUBRE 2016  

 

 L'ONCLE JAUME

 

  La revolució informàtica i el desenvolupament accelerat d'Internet estàn modificant tots els codis coneguts. Una de les novetats més interessants és l'aparició dels blogs dedicats a la crítica literària. Uns quants blogs mereixen una visita com deien les guies verdes Michelin d'antany, molt més en tot cas que alguns crítics professionals ' de cuyo nombre no quiero acordarme.'

Un cop o dos a la setmana, explori una nova província del món de Jaume Queralt. Els amants de les muses deuen conèixer aquest poeta, autor d'una obra rica i variada. Poeta, professor d'arts plàstiques, periodista cultural a l'Indépendant, historiador inspirat de la Retirada, biograf de Jordi Barre.

El seu blog ens informa regularment de l'actualitat nord-catalana, tant pictural com musical o literària. Un festival d'alacritat. Alternant el francès i el català, amb algunes incursions en castellà del segle d'or, emprant una ortografia més poètica que gramatical stricto sensu, Queralt, disfressant-se rere ribans d'heterònims com Arsène Lupin, ens confia els seus entusiasmes i comenta la correspondència del comandant Francesc de Fossa, compositor perpinyanès romàntic conegut com el ' Haydn de la guitarra.' Salvar de l'oblit aquest músic botifler constitueix una missió sagrada per Jaume Queralt. Com Emil Cioran, ha begut tots els licors de la melangia, però ho amaga amb la classe d'un Cary Grant, un humor punyent que ho deu tot a la discreció. A en Queralt potser li hauria agradat ser optimista, però ha anat tan lluny en el seu coneixement de la vida que s'ha refugiat en una ciutadel·la ideal, on durant les nits d'estiu, els papagais savis imiten tots els sorolls que han captat de dia en la barriada.


 


 

 

 

 

http://metbarran.canalblog.com/

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-09-2016 19:08

Viatge a la Barceloneta

Joan-Elies Adell

Guia sentimental de l’Alguer

Editorial Pòrtic

Barcelona, maig del 2016

 

 

 

  

 

 

 

  Quan tenia onze anys i m'estava a Verneuil-sur-Seine, a prop de la casa d'Emile Zola, novel·lista que sempre he abominat, mon oncle Claudi em va regalar el Cours de langue catalane de Renat Llech Walter. Llegint la primera pàgina d'aquest manual, em vaig assabentar de l'existència d'una ciutat catalana a Sardenya: l'Alguer.

'' Visitar l'Alguer, doncs, en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d'una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de terres de parla catalana. Viatjar fins a l'Alguer avui significa també situar-nos davant d'un mirall. '' (pàgina 16)

Em va interessar força aquest illot lingüístic com el Quebec on parlen un francès tan bonic. M'hauria agradat tenir a les mans la Guia sentimental de l'Alguer, que acaba de publicar Joan-Elies Adell, quan vaig anar a Sardenya l'estiu del 1986 abans del meu servei militar . '' Qui ha estat a l'Alguer com a mínim una vegada, té la necessitat de parlar de la seva experiència del seu viatge a l'Alguer, tot recordant llocs, carrers, sensacions, persones, situacions, àpats, etc. '' (pàgina 13) Malgrat que conservi un record excel·lent d'aquell viatge, els atzars de la vida no m'han permès tornar-hi. Aquesta guia és la tercera d'una col·leció que ja compta Perpinyà i l'Empordanet al seu catàleg. Aquest volum apareix més històric, més turístic que els seus germans. Més que d'una guia sentimental, es tracta d'un compendi amè i brillant dels coneixements actuals sobre l'Alguer. L'autor, coordinador cultural de la Delegació del Govern a Itàlia, descriu amb pinzelladesla ciutat. ''amb la platja daurada en primer pla, les gandules perfectament arrenglerades, en plena combinació amb els colors cridaners dels para-sols, amb el port i les muralles a mà esquerra, fent joc amb el panorama de la ciutat vella al fons, on sobresurten singularment el campanar gòtic octogonal de la catedral de Santa Maria i la cúpula policromada de l'església de Sant Miquel; mentre que a mà dreta, sempre majestuós (sic), s'imposa la silueta del promontori del cap de la Caça '' (pàgines 35 i 36) Seguint Joan-Elies Adell, ens endinsem pels carrerons de la Barceloneta i pels racons de la cultura algueresa. Evoca amb simpatia dos artistes. Claudio Gabriel Sanna, autor de la divertida cançó Santa Mare Llengua, Santa Ryanair. '' Va a finir que la idea d'aqueix irlandès / fins i tot mos arriba a salvar l'alguerès / mira tu si una companyia de baix costo / posarà a poc a poc totes les coses a posto ! '' (pàgina 160)

Franca Masu, amb una veu meravellosa, retroba els accents d'una Marina Rossell acolorits per tots els llimoners d'Itàlia i esculpits per tots els vents de l'illa. La seua veu vola com la llum i les ones de la platja de Palau. Sempre recordaré l'esclat d'aquesta tarda de juliol i la minyoneta del tren que em portava a l'Alguer després de tantes hores d'espera a l'autocar.

Aquesta guia potser s'ha cenyit massa a les limitacions del gènere. Per pudor o potser per manca d'espai o de temps, Adell no es confia prou al lector. El seu Alguer pot semblar fred, transparent com una ciutat del nord després de la pluja. Aquestes petites reserves, sense importància, no treuen res als mèrits de l'obra. El lector se la pot endur a la maleta. Hi trobarà una informació fiable i podrà rellegir-la a l'hivern enyorant la Catalunya italiana.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article