Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Una gramàtica de truca a l'embut
EL TEMPS
Gemma Gómez Duran
Gramàtica del català rossellonès
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Barcelona, abril del 2016
Cada estiu passi deu dies a la universitat catalana d'estiu de Prada de Conflent. Un dels seus al·licients és poder conèixer-hi gent de tots els Països Catalans. Entre totes les variants de la nostra llengua, la mallorquina m'agrada especialment. Tinc bons amics a Mallorca i, quan era jove, vaig traduir al francès Bearn de Llorenç Villalonga, traducció que no va interessar ningú. Si més no, vaig enriquir el meu lèxic illenc. Un dia, vaig voler xerrar mallorquí amb Martí l'Inhumà, un amic d'Inca. Em va tallar en sec. '’ Calla ! No tens puta idea del mallorquí. '’ No seré pas tan categòric amb Gemma Gómez Duran, però he recordat aquesta anècdota llegint la seua Gramàtica del català rossellonès.
L'autora proposa una versió accessible i amena de la seua tesi. S'ha proposat estudiar els arcans del català rossellonès, però malauradament la seua descripció és massa sovint inexacta. L'autora ha tingut la idea estranya d'escriure un compendi gramatical en una barrejadíssa de rossellonès, barceloní i llenguatge tècnic. Bufa! Gràcies a Pompeu Fabra i els seus deixebles, els catalans tenim la sort de disposar d'una llengua normativa eficaç i precisa. A qui se li acut fer servir formes dialectals en un assaig? Imagineu un tractat de zoologia en andalús? Al meu entendre, el dialecte serveix per la poesia, la novel·la, el teatre.
L'autora, tot i que coneix prou bé els parlars rossellonesos, no és natural de la Catalunya del Nord i sovint se n'erra. Si l'haguessin assessorada, segurament hauria pogut evitar aquests esculls. Cada pàgina és claferta d'errors. Diu '' També podem citar Albert Saisset (1894) o Carles Grandó (1917), que van fer gramàtiques del rossellonès, encara que, essent la seua formació d'un nivell lingüístic limitat, podien pas aprofundir gaire en les descripcions. '' (pàg.10) Potser no en sabien gaire, però almenys coneixien llur dialecte. '' En rossellonès es diria '’ la llura ‘' i mai '’ la seua ‘' en aquesta frase. ‘' Un munt de vegades ‘' (pàgina 26) tampoc es fa servir. Diem ' un munt de cops. ' Sorry ! '’ Com que '’ (pàgina 25) tampoc existeix. Un castellanisme com '’rellevant ‘' (pàgina 11) fereix els ulls. Aquests errors acaben molestant el lector ben intencionat. Ara, m'ha agafat una enrabiada en llegir inexactituds greus, inadmissibles en un estudi gramatical. A la pàgina 72, llegim '' Dins la parla espontània es poden utilitzar els possessius àtons en termes de parentiu i fer mon pare i ma mare.(...) Fora (= només) es poden usar en singular, mai en plural : * mos pares, * mes cosines. '' Encara recordi el vell Robert Julià (nat cap al 1920) ensenyant-me la casa on vivien els soldats alemanys a Nils durant l'ocupació nazi.’ ' Era la casa de mos avis. '’
El llenguatge és un sorral movedís. Cal evitar les afirmacions categòriques com
'' Avui la partícula no [nu] ocupa una posició externa a l'oració principal, és a dir que es trapa pas en oracions com * La xicolata no m'agrada pas. '' Caldria matisar. La gent sol dir '’ pas '’ sense ‘'no ‘' però a vegades fa servir la forma ‘' clàssica '’ en la conversa espontània. Pensi en la malaguanyada Hémérance Malé (Nils, ~ 1900) que m'havia tranquil·litzat així. ‘' Aqueix ca no és pas dolent. ‘' Vaig pensar que deia '’ Aqueix ca. No ! És pas dolent. ‘' Li vaig dir ' Pletí ? ' i va repetir distintament '’ Aqueix ca no és pas dolent. ‘' Prou! Podria continuar assenyalant nyaps durant una desena de pàgines. No serviria de res i donaria una visió massa severa d'un treball interessant però incomplet. El català rossellonès i el llenguatge en general són coses massa serioses perquè les deixin a lingüistes i gramàtics. Abans d'emetre teories que desmenteix la realitat, cal mostrar-se humil, pacient i parar orelles
Commentaires
M’agradaria reaccionar a la vostra crítica en posar-hi la meua experiència d’immigrant desitjós d’assimilar la llengua de Perpinyà. Sento haver de constatar que és gairebé impossible de trobar un obratge que te transmetés el català septentrional, no hi ha cap mètode del típus « teach yourself » que et permeti d’assimilar frases, girs e idiomatismes locals per tal de ficar-te en posició pro assegurada per atrevir-te a començar ua conversa en rossellonès. Això no és gens normal. Comprenc la vostra reacció quant als errors que es poden trobar en aquesta gramàtica, per contra, trobo pro sintòmatic de l’autoodi e de la vergonya nordcatalans aquest rebug del rossellonès escrit. El rossellonès té el dret de ser escrit, tant com el principatí o el valencià. No dubteu, aquesta gramàtica és imprescidible (encara que no suficient) per a gent com jo qui arribem de les Corberes enllà i, n’estic ben convençut, per a la gent jove d’aquí qui volen reapropriar-se la llengua dels avantpassats i de la comunitat. La crítica de part vostra és normal i sana quan tany al fons, però no cal treure el meriti a l’autora. Certes, no és nordcatalana, però estic content de que una persona s’atreveixi a explicar-me la gramàtica rossellonesa de manera exemplificativa, cosa que ni tan sols els propis rossellonesos no volen fer, i aquí hi són ben bé el drama i l’escàndol veritables, trobo jo. Aquest treball fa part de l’esforç necessari de transmissió i no podeu al mateix temps defugir-vos d’aquest treball i queixar-vos que sigui una persona forastera que es posi a la tasca, amb el risc assumit de les errors i imperfeccions. Jo dono les gràcies a la senyora Gómez Duran, mil cops mil vegades, pel servei que ens fa en absència tossuda de transmissió de part dels nordcatalans. Coneguda cosa siga.