VEF Blog

Viatge a la Barceloneta

Joan-Elies Adell

Guia sentimental de l’Alguer

Editorial Pòrtic

Barcelona, maig del 2016

  Quan tenia onze anys i m'estava a Verneuil-sur-Seine, a prop de la casa d'Emile Zola, novel·lista que sempre he abominat, mon oncle Claudi em va regalar el Cours de langue catalane de Renat Llech Walter. Llegint la primera pàgina d'aquest manual, em vaig assabentar de l'existència d'una ciutat catalana a Sardenya: l'Alguer.

'' Visitar l'Alguer, doncs, en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d'una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de terres de parla catalana. Viatjar fins a l'Alguer avui significa també situar-nos davant d'un mirall. '' (pàgina 16)

Em va interessar força aquest illot lingüístic com el Quebec on parlen un francès tan bonic. M'hauria agradat tenir a les mans la Guia sentimental de l'Alguer, que acaba de publicar Joan-Elies Adell, quan vaig anar a Sardenya l'estiu del 1986 abans del meu servei militar . '' Qui ha estat a l'Alguer com a mínim una vegada, té la necessitat de parlar de la seva experiència del seu viatge a l'Alguer, tot recordant llocs, carrers, sensacions, persones, situacions, àpats, etc. '' (pàgina 13) Malgrat que conservi un record excel·lent d'aquell viatge, els atzars de la vida no m'han permès tornar-hi. Aquesta guia és la tercera d'una col·leció que ja compta Perpinyà i l'Empordanet al seu catàleg. Aquest volum apareix més històric, més turístic que els seus germans. Més que d'una guia sentimental, es tracta d'un compendi amè i brillant dels coneixements actuals sobre l'Alguer. L'autor, coordinador cultural de la Delegació del Govern a Itàlia, descriu amb pinzelladesla ciutat. ''amb la platja daurada en primer pla, les gandules perfectament arrenglerades, en plena combinació amb els colors cridaners dels para-sols, amb el port i les muralles a mà esquerra, fent joc amb el panorama de la ciutat vella al fons, on sobresurten singularment el campanar gòtic octogonal de la catedral de Santa Maria i la cúpula policromada de l'església de Sant Miquel; mentre que a mà dreta, sempre majestuós (sic), s'imposa la silueta del promontori del cap de la Caça '' (pàgines 35 i 36) Seguint Joan-Elies Adell, ens endinsem pels carrerons de la Barceloneta i pels racons de la cultura algueresa. Evoca amb simpatia dos artistes. Claudio Gabriel Sanna, autor de la divertida cançó Santa Mare Llengua, Santa Ryanair. '' Va a finir que la idea d'aqueix irlandès / fins i tot mos arriba a salvar l'alguerès / mira tu si una companyia de baix costo / posarà a poc a poc totes les coses a posto ! '' (pàgina 160)

Franca Masu, amb una veu meravellosa, retroba els accents d'una Marina Rossell acolorits per tots els llimoners d'Itàlia i esculpits per tots els vents de l'illa. La seua veu vola com la llum i les ones de la platja de Palau. Sempre recordaré l'esclat d'aquesta tarda de juliol i la minyoneta del tren que em portava a l'Alguer després de tantes hores d'espera a l'autocar.

Aquesta guia potser s'ha cenyit massa a les limitacions del gènere. Per pudor o potser per manca d'espai o de temps, Adell no es confia prou al lector. El seu Alguer pot semblar fred, transparent com una ciutat del nord després de la pluja. Aquestes petites reserves, sense importància, no treuen res als mèrits de l'obra. El lector se la pot endur a la maleta. Hi trobarà una informació fiable i podrà rellegir-la a l'hivern enyorant la Catalunya italiana.