http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 03-08-2017 06:37

Missatge de consol als culers

Missatge de consol als culers

 

 

 

 

 

 

 

El senyor Neymar Da Silva Santos jugarà enguany en el PSG. Malgrat tots els diners de tots els sultans del món, estic segur que el PSG no guanyarà cap trofeu internacional. Per què ? El campionat francès té un nivell molt inferior a les lligues italiana, espanyola, anglesa i alemanya. Molts jugadors internacionals francesos juguen a l’estranger. Llevat de l’AS Monaco, el PSG no disposa de cap rival seriós. A la llarga, el nivell dels jugadors va baixant a força de jugar contra clubs com Amiens. El gran Zlatan ho ha entès. 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-07-2017 00:14

El millor orador de França

E-notícies  

 

La França de Macron   14

 

 

 

 

 

 

 

 

   D’ençà de la mort del president François Mitterrand, Jean-Luc Mélenchon és sens dubte el millor orador de França. Jean-Marie Le Pen, massa gran per poder rivalitzar amb ell, ja no compta tot i que conserva el sentit de la fórmula.

 

   Quan jo era petit, vivia a Massy, ciutat a 11 quilòmetres de París. Mélenchon, fill de francesos d’Algèria naturals d’Orà i d’origen espanyol, fou senador de Massy del 1986 al 2010.

 

    Aquest home apareix com un orador excepcional, rei dels debats contradictoris.  Dotat d’una sòlida cultura literària, històrica i filosòfica, domina la llengua francesa. En coneix tots els tresors, tots els túnels, tots els torricons, totes les masmorres, tots els secrets. Va deixar el partit socialista el 2002 per viure la seva pròpia aventura.

 

  Per tal de singularitzar-se dels seus antics companys que evolucionaven cap a la social-democràcia, va adoptar de mica en mica posicions d’extrema esquerra. Va anar a les exèquies de Fidel Castro i de Hugo Chávez. Recolza la repressió xinesa al Tibet.

 

Mélenchon és, abans de tot, un nacionalista malaltís, admirador de Robespierre, impotent sanguinari. Defensor d’un ‘’ regionalismo sano y bien entendido ‘’ sempre s’ha oposat al desenvolupament de les llengües de França. Sense ser ni lingüista ni tan sols britonòfon, considera que el bretó no és cap llengua sinó tres ‘patois.’ 

S’ha de reconèixer, al seu favor, que Mélenchon és dels pocs polítics francesos que defensen els animals.

 

Pel que fa a les seves idees sobre l’economia, no en parlaré perquè no conec el tema. Només sé que els seus models han abocat els seus països respectius a la ruïna o a la dictadura. Mélenchon, gran admirador de la moral pública, es veu acusat com els altres d’haver afavorit feine fícticies. Vivim una època apassionant…

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-07-2017 10:27

De nomine

 

 

     

 

 

 

    A Catalunya Nord no queda quasibé res de català : s’han perdut els costums, la llengua. Gairebé ningú no es preocupa de salvar la cultura. No sé per què s’exciten tant per mantenir el nom de ‘ Pays Catalan. ‘  Aquesta és una denominació curiosa, en francès a més. Jo conec el País Basc, els Països Baixos, el país del matí quiet, Catalunya, la Catalunya del Nord, una part de Catalunya sota administració francesa. El nom és que el roman quan hom ho ha perdut tot. 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-07-2017 01:34

El primer error de Macron

 

E-notícies  

 

 

La França de Macron   13

 

 

 

 

 

 Tot i que la paraula ‘coup d’État ‘ ha passat a moltes llengües, l’exèrcit francès no té cap

tradició colpista. La història recent mostra que es va aixecar tres cops en dos segles.

 

El cop d’estat del 18 de brumari de l’any VIII (9 de novembre del 1799) quan Napoleó  Bonaparte va prendre el poder.

El 2 de desembre del 1851, dia en què el seu nebot Lluís Napoleó va derrocar la segona república.

A l’abril del 1961, quan els generals  Maurice Challe, Edmond Jouhaud, Raoul Salan, André Zeller es van revoltar a Alger per a salvar l’Algèria francesa   

Si comparem la història de l’exèrcit francès amb la dels països hispànics, el resultat és molt interessant.    

 

El general De Gaulle, que va participar a la dues guerres mundials, no tenia pas bones relacions amb l’exèrcit que li retreia d’haver abandonat Algèria i d’haver-se mostrat massa dur amb els partidaris de l’Algèria francesa.

 

A l’agost del 1944, Valéry Giscard d’Estaing es va allistar a l’exèrcit del general de Lattre de Tassigny.  Qui sap que es trobava a bord del primer tanc que va entrar a Constança el 26 d’abril del 194 ? Va apaivagar el ‘’ malestar de l’exèrcit ‘’ (‘’ le malaise dans l’armée’’, segons l’expressió de l’època) que el president Pompidou, malalt, no havia sabut guarir.

 

François Mitterrand va participar a la campanya del 1940 com a ‘’ sergent-chef d’infanterie coloniale, décoré au feu. ‘’ Va rebre una condecoració al front. El primer president socialista de la cinquena república va vèncer les reticències de l’estat major gràcies al ministre Charles Hernu, fill de gendarme molt apreciat dels militars. Mitterrand es va captenir com ‘’ un monarca nuclear ’’ escriu Pierre Servent a Les présidents et la guerre. 1958-2017. Va mantenir la dissuasió nuclear. Tothom recorda la seva fórmula ‘’ Les pacifistes sont à l’ouest et les fusées à l’est. ‘’ (Els pacifistes són a l’oest i els coets a l’est.)

 

Jacques Chirac, antic oficial de complement a Algèria, se sentia a gust en ambients castrenses, plens de cerveses, tabac i acudits virils.  

 

Pel que fa a François Hollande, se sap que va enviar tropes a Mali perquè lluitessin contra el terrorisme islamista.

 

Macron, únic president de la cinquena república que no ha fet el servei militar, havia realitzat un recorregut perfecte amb els militars fins ara. Han apreciat que hagi anat a Mali tot seguit per enraonar amb els soldats francesos en guerra contra els islamistes.

 

El ministeri d’Hisenda exigeix que l’exèrcit estalviï 850.000.000 d’euros mentre el candidat Macron havia promès que el 2025 el pressupost de l’exèrcit s’elevaria al 2% de la riquesa nacional.   

Víctima de les mentides de Hollande i dels seus ministres, el govern de Macron ha descobert que el deute públic es revela molt més elevat del que havien afirmat els socialistes. Macron ha de retallar pressupostos en tots els ministeris. En lloc de pujar els crèdits de Defensa com ho havia promès, ha hagut de reclamar sacrificis a l’exèrcit com a les altres administracions del país.

 

Mentrestant, l’exèrcit té 30.000 soldats que s’arrisquen la vida en operacions complicades. Els 2/3 dels vehicles de la cavalleria blindada tenen més de trenta anys. Segons un general de l’exèrcit de terra ‘’ cada regiment només disposa de 30% dels seus vehicles majors, entre els qual molts no són disponibles ara mateix. Arribem als límits del model. ‘’  (Le Figaro, 14 /07/2017) pàgina 2)    

 

 El general Pierre de Villiers, cap de l’estat major, ha protestat públicament en un article que ha publicat Le Figaro el mateix dia (‘’ Soyons fiers de nos armées françaises. ‘’ pàgina 17) contràriament a la tradició.

A França l’exèrcit és un gran mut (‘’ la grande muette ‘’) que no pot intervenir en la política. Els militars, naturalment, no gaudeixen del dret de vaga.

El president ha recordat que és el cap de tots els exèrcits francesos.

El general de Villiers acaba de presentar la dimissió.  Per primer cop, el mètode Macron troba els seus límits. El president, massa jove, ignora que, en el fons, els oficials superiors són sentimentals.  

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-07-2017 20:00

Marine i Macron

E-notícies                        

 

  LA FRANÇA DE MACRON    12

 

 

 

          

 

    Un col·lega del meu pare, metge coronel com ell, m’explicà un dia del 1991 que els imperis solen ser com les cèl·lules de l’organisme. Quan esdevenen massa grans, els rosega algun càncer. Potser és el que està passant al Front National, versió Marine Le Pen.

 

   Fa pocs mesos, tots els especialistes preveien que el Front National obtindria almenys 100 diputats al parlament. Total en té 8…

 

Per embolicar la troca, una crisi esclatarà aviat al partit. El brillantíssim Florian Philippot,  vice-president del Front National,  es declara partidari de la sortida de l’euro i admirador del general De Gaulle. Arran de la derrota electoral, Marine Le Pen ha decidit que finalment França havia de quedar-se en la zona euro, en contradicció total amb la línia del partit encarnada per Philippot.

 

  Tota la seva vida, Jean-Marie Le Pen, nostàlgic del règim de Vichy, ha lluitat contra De Gaulle. Naturalment es va oposar a la política algeriana del general, però va conservar prou luciditat per no adherir-se a l’OAS, organització terrorista que matava per salvar l’Algèria francesa. L’odi per De Gaulle forma part de l’ADN del Front National mentre Philippot floreix la tomba del general a Colombey-les-Deux-Eglises.   

 

    Marine Le Pen, tot i ser la filla del Chef, no se li assembla gens intel·lectualment. El vell lider és un home molt culte, fascistoïde, girat cap al passat, fascinat per la segona guerra mundial i especialista de les provocacions antisemites. Serge Moatti, un dels millors periodistes francesos, que el coneix bé afirma que no és gens antisemita, però que ho deixa creure per agradar als seus votants…

De la mateixa manera, Le Pen, ex tinent dels paracaigudistes, no ha torturat ningú a Algèria segons els seus biògrafs Philippe Cohen i Pierre Péan (que denuncien les seves relacions estranyes amb els diners) , però manté l’ambigüitat pels mateixos motius.

 

La Marine m’apareix com una dona moderna, cínica, lluny de les llunes del pare, partidària del matrimoni homosexual i de l’avortament, inculta i gens preocupada per la història de la segona guerra mundial i de cap altra. Ha heretat la passió per la política amb la seva botiga electoral. Si el seu pare hagués estat socialista o neo-gaullista, la Marine hauria seguit la mateixa via que ell.  Ha recuperat la botiga del pare i a poc a poquet ha anat cercant nous clients bo i mirant d’esborrar els caires més ultradretans de l’ideari del partit.

 

   El seu pare  va continuar esverant el personal amb provocacions passades de moda. Declarà per exemple que l’ocupació alemanya a França no fou ‘particulièrement inhumaine.’ Els milers i milers de deportats, els màrtirs de la Resistència, els penjats de Tula (en francès Tulle) i les víctimes d’Orador de Glana (Oradour-sur-Glane) ja apreciaran.

 

La Marine va expulsar el seu pare i tots els seus deixebles del Front National. Va provar de desfer-se de la túnica de Nessos i va amenaçar la supremàcia dels partits tradicionals. Ai las …Vingué el rei Macron que va triomfar al debat entre les dues voltes. La Marine es va mostrar inúltiment agressiva davant d’un Macron que va saber subratllar les seves llacunes econòmiques. 

Aviat sabrem si el nou Front National sobreviurà al cataclisme.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-07-2017 20:50

L'agonia de l'oocita

Un article colpidor del meu amic Terric Lausa publicat al Jornalet  i Núvol

 

 

 Parlar occità, d’acord, però amb qui ?

 

Terric Lausa          

Traduït de l’occità per Joan Daniel Bezsonoff Montalat

 

 

 

 

 

 

Visc en una petita ciutat de 3500 habitants d’una regió rural del sud del Llenguadoc, Quilhan. La generació dels meus pares va ser la darrera que va viure l’occità com a llengua social. Poser ells no la feien gaire servir, però era la llengua de la família, del carrer i de la feina dels seus pares, i dels meus avis. He tingut la sort que mon pare enraonava cada dia en occità per guanyar-se la vida: era adroguer ambulant i amb el seu camió anava pels pobles del Pirineu per a vendre menjars i articles diversos. Es passava els dies fent comerç en occità a l’Occitània ultrarurala encara occitanòfona dels anys 1960 i 1970. La meva sort fou doncs que el meu pare em va transmetre la seva llengua. Vaig poder assaborir-la i fer-la meva al seu estat natural.
 
Com ho acabo de dir, he tingut sort. Penso amb tristesa que sóc el darrer dels mohicans. Crec que a gairebé 50 anys sóc el locutor d’occità més jove de Quilhan. De parlants de la nostra llengua n’hi ha encara alguns però, -pobrets- el seu nombre disminueix al cap dels anys. A més, la majoria és al moment de la seva vida en què els problemes de vellesa o de malaltia s’imposen. Resulta doncs, que a la vila on visc, no puc parlar occità amb ningú. No hi ha ningú a la petita ciutat o Ia seva rodalia amb qui puc compartir les converses normals de la vida, la de cada dia, les banalitats o les causes del cor.

Cap amic de la meva generació no sap occità. I no estic parlant només de produir frases, sinó també de comprendre la llengua i la llengua bàsica. Tan bon punt han passat els “Adieu, va plan”, “Aquò rai” o “Fa cagar”, no hi ha res de res. Més enllà de no poder sentir els veïns a parlar, allò que m’afecta més és la seva impossibilitat d’entendre’m. Lògicament els amics, els veïns, els col·legues a la feina  —entre ells molts han après el castellà a l’escola, d’altres han estudiat el llatí— això en un ambient post-occitanofon els hauria d’ajudar a comprendre passivament la llengua. Haurien de ser capaços d’entendre la major part de les meves paraules. Resulta que no! Aquí tampoc res de res. No entenen res o quasi.
 
Per menar allò que considero com al combat de la paraula occitana, he trobat dues solucions. No són gaire originals ja que sé que molts amics i militants de la nostra llengua fan el mateix:
 
— D’una banda, participo a totes les manifestacions occitanòfones possibles: tenen lloc essencialment a l’estiu quan s’organizen força festivals, esdeveniments festius o didàctics on  participen simpatitzant de l’occità. Hi trobo gent que comparteix aquesta set de parlar la seva llengua amb normalitat. Quin plaer de tornar a forjar el món en occità bevent una cervesa ben fresca! El senzill fet de fer-ho en la nostra la llengua fa la cervesa més gustosa i la conversa ens sembla més profunda.
 
—Per altra banda, ja que no m’estic lluny de la Catalunya autonòma (i aviat independent), hi vaig tan sovint com puc. Aconsello a cadascú que encara n’ha fet l’experiència de parlar en occità als catalans, de llençar-s’hi amb entusiasme. Catalans i occitans ens entenem i ens entenem bé. Això sí, és una realitat: els catalans ens entenen quan els parlem en occità, fins i tot els que mai abans no havien sentit la nostra llengua. Per ells, sovint és una experiència enlluernadora adonar-se que ens poden entendre malgrat que ens expressem en una modalitat lingüística diferent de la seva, però força veïna. I quin plaer, a l’oposat d’allò que passa a l’Occitània colonial francesa, de trobar gent que no tenen cap blocatge psicololingüístic que dificulti la comprensió de la llengua del Nostre País. Quin pler de fer país amb els nostres germans del sud! No estic dient que Catalunya salvarà la llengua occitana, però si la llengua occitana té un futur, segur que els catalans individualment hi tindran un gran paper i la seva república catalana també.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-07-2017 05:22

El retrat de Dorian Macron

 

  LA FRANÇA DE MACRON    11

 

 

 

 

 

 

                                   

 

 

 

   Assegut a una taula, el president Macron apareix en la seva foto oficial davant d’una finestra que dóna als jardins de l’Elisi, envoltat amb la bandera francesa i l’europea.

Hi ha un llibre damunt la taula. La secretaria del president ha esmentat tres títols. El Roig i el Negre de Stendhal, Les nourritures terrestres d’André Gide i les memòries del general De Gaulle.

 

     Malgrat la seva joventut, Emmanuel Macron pertany a les velles generacions pels seus gustos. Per ell, la literatura és el centre de la vida. Chirac, Hollande i Sarkozy s’estimaven més el poder i les dones.

 

     L’obsessió de Macron sembla ser el restabliment de l’autoritat presidencial així com la voluntat d’inscriure’s en la història.

 

 El president Mitterrand, agnòstic melangiós i lletraferit, visitava els cementiris i interrogava els místics sobre el més enllà.  

  Chirac, el lladre condemnat, era un cínic i no creia realment en la política. Tant li feia deixar una traça per la posteritat. 

Sarkozy, cul d’en Jaumet, volia engegar una reforma cada dia i no feia res.

Hollande, el bocamoll bromista, pretenia instal·lar una presidència normal, lluny dels fastos del general De Gaulle i del president Mitterrand.

 

  Macron vol regnar a la manera de Júpiter. Un president deu protegir les arts i les lletres. ‘’ France, mère des arts, des armes et des lois. ‘’ (França, mare de les arts, de les armes i de les lleis.)   cantava Joachim du Bellay.

 

    Els llibres citats indiquen tendències interessants.

El Roig i el Negre és la història d’un jove ambiciós, admirador de Napoleó.

Les nourritures terrestres poden aparèixer com una exaltació dels sentits i una oda discreta a la sexualitat.  És molt interessant que el president es refereixi a André Gide, novel·lista que malgrat el seu premi Nobel de literatura gairebé ha caigut en l’oblit. 

Les memòries de guerra del general De Gaulle, obra realment extraordinària on el cabdill de la França Lliure forja la seva llegenda, s’adscriuen al gènere de l’èpopeia. Els crítics solen dir que aquest llibre, ple de sentències i de retrats inoblidables, semblava traduït del llatí

El president Macron deu haver meditat aquesta màxima del general. ‘’ L’autorité ne va pas sans prestige, ni le prestige sans l’éloignement. ‘’ (No hi ha autoritat sense prestigi, ni prestigi sense allunyament. )

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. gegedu28  le 10-07-2017 à 07:39:39  (web)

Bonjour,
Je me suis amusé à lire le texte en catalan, ... on finit par comprendre, mais certainement pas toutes les subtilités.
Bonne semaine.
Gégédu28

 
 
 
el 08-07-2017 09:50

Els gatets de Perpinyà

REVISTA DE GIRONA

 

juliol-agost 2017

 

 

 

 

 

 

   François Rabelais parlava de les ‘’ paraules gelades.’’ Els nostres vells mots catalans al Rosselló es petrifiquen en les parets i desapareixen de les converses per sobreviure als missals i a les pàgines d’una literatura viva i variada. Després de El Navegant de Joan-Lluís Lluís, que comentarem aviat, i de la nostra Ballarina de Berlín (permeteu-me l’auto-bombo) Aleix Renyé, periodista al Punt Avui, acaba de publicar La llesqueta del Septentrió, una evocació asolellada de la nostra geografia.

Exiliat polític a la Catalunya del Nord,  Renyé, natural de Lleida, va treballar a Ràdio Arrels. Li va agradar tant el país que s’hi va maridar i mainadar. S’hi va enamorar de la modalitat rossellonesa de la nostra llengua que maneja amb destresa. També l’entusiasma el francès que tortura amb el mateix delit que Salvador Dalí.

El llibre de Renyé és un monòleg sentimental ple d’humanitat. L’autor evoca amb emoció els amics perduts, els anònims fidels a la parla. Explica amb amenitat la nostra catalanitat complexa. La Catalunya Nord fa segles que ja no és ben bé com el Principat. Tampoc no podem considerar-la tan francesa com la Xampanya o la Normandia. Com diuen en francès, una gata no hi retrobaria els seus gatets. Renyé els recull per contar-los amb paciència les glòries i les misèries d’aquesta punta de Catalunya, castigada per tots els vents de la història. Sort de la geografia.

 

La llesqueta del septentrió

Aleix Renyé

Edicions El Jonc

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-07-2017 18:41

Grandeses i febleses d'un mestre

REVISTA DE GIRONA  juliol-agost 2017 

 

 

 

 

 

 

    No sé si el lector gironí coneix l’escriptor Lev Tarassov, àlies Henri Troyat, escriptor francès d’origen rus. Ens ha deixat una novel·lística abundant i una sèrie de biografies de la cultura russa com Tolstoi, Lermontov, Caterina II. 

Salvant les distàncies, considero que Pere Verdaguer era el nostre Henri Troyat. Nascut el 1929 a Banyoles, refugiat deu anys més tard a Illa, va descriure el seu exili en un dels seus millors llibres : Pàgines d’un exili ordinari.

Qualsevol persona, interessada mínimament per la nostra literatura, ha llegit El cronomòbil, obra que s’ha envellit molt com la resta de les seves novel·les. Parlem clarament. Un autor que ha publicat contes, ciència ficció, diccionaris, assaigs, antologies, memòries, novel·les eròtiques, manuals de lingüística i milers d’articles és un geni o fluixeja de tant en tant. Horaci ho sabia : ‘’ Quandoque bonus dormitat Homerus ‘’ 

Amb la perspectiva del temps, aquestes febleses apareixen sota una llum crua si es menysté el context de l’època. Quan Pere Verdaguer va decidir amb abnegació de moblar tots els buits de la nostra cultura, la Catalunya del Nord era un Kamtxaca cultural.  Josep Pla havia constatat que ‘’ Al Rosselló només els capellans saben escriure el català. ‘’ Amb totes les seves forces, el senyor Verdaguer va mirar de recrear una literatura agonitzant. Malauradament no tothom té el geni de Mistral. 

Si bé les seves obres de ficció deceben sovint, recordo Pere Verdaguer com un divulgador apassionat de la nostra cultura, un ‘’ passeur de cultures ‘’ que diuen en francès, un pont entre França i Catalunya. No oblidem que va ajudar l’occità Bernard Lesfargues a traduir al francès La plaça del diamant.  

Durant cinquanta anys, va redactar a L’Indépendant de Perpinyà milers i milers d’articles, únic contacte escrit amb la llengua catalana per la majoria dels lectors del diari.

Què quedarà de la seva obra ? Les antologies compostes amb amor com Lectures escollides rosselloneses, quasi totes les obres de divulgació i sobretot el seu extraordinari manual d’iniciació a la llengua catalana amb la seva portada blava de l’editorial Barcino. Sense aquest petit llibre, potser mai jo no hauria pogut escriure en català, aquesta llengua que Verdaguer va estimar i servir sense defallir. 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-07-2017 22:20

La tragédie de l'indépendance

                        

Version française d’un article publié en catalan dans le journal barcelonais E NOTICIES

 

          

 

 

 

   A la demande de quelques lecteurs, je vous parlerai aujourd’hui de l’histoire de l’Algérie après l’indépendance.

L’Algérie semble un personnage de la tragédie grecque, maudit dès la naissance.

Les derniers jours de l’Algérie française furent horribles. Des milliers de Français enlevés et assassinés, quelques 100.000 harkis égorgés, les attentats de l’OAS et du FLN, le massacre d’Oran (nous en reparlerons), la fusillade de la rue d’Isly à Alger. Tous ces événements obligèrent les Pieds Noirs à quitter leur terre natale dans des conditions lamentables dignes de la Retirada de 1939.

 

  L’Etat français ne les accueillit pas dans des camps de concentration, mais son hospitalité peut se mesurer à l’aune de cette déclaration de Gaston Deferre, maire de Marseille, à Paris Presse :

‘’ Français d’Algérie, allez vous faire réadapter ailleurs. Il faut les pendre, les fusiller, les rejeter à la mer…Jamais je ne les recevrai dans ma cité. ‘’

La fuite des Pieds-Noirs priva l’Algérie de fonctionnaires, d’employés, de médecins, d’agriculteurs formés, d’instituteurs, de professeurs.  Ahmed Ben Bella, premier président de la république algérienne, appliqua une politique socialiste qui ruina le pays. Le jeune président voulait bâtir un socialisme typiquement algérien, en liaison avec la France et Cuba, engager une réforme agraire, nationaliser le commerce et l’industrie tout en essayant de promouvoir l’autogestion.

 

En juin 1965, le colonel Boumédiène monta un coup d’Etat et emprisonna Ben Bella. (Le pauvre homme aura passé 22 ans sous les verrous, 8 ans dans les prisons françaises et 14 dans les prisons algériennes sans compter 11ans de résidence surveillée. N’en jetez plus…)

Avec le colonel Boumédiène, l’Algérie traverse une période grotesque et absurde. Boumédiène en voulait aux négociateurs des accords d’Evian car il aurait souhaité vaincre militairement l’armée française.’’ La victoire ne se donne pas, il faut l’arracher. ‘’ Le colonel des Caroubes (son véritable nom, Mohamed ben Brahim Boukharouba,  en arabe : محمد إبن إبراهيم بوخروبة) expropria les derniers colons français qui maintenaient encore l’agriculture et ordonna que l’on arrachât tous les orangers et toutes les vignes de la Mitijda, orgueil de la colonisation française.

 

  A propos la célèbre boisson Orangina est originaire de Boufarik, capitale de la Mititjda entourée d’orangeraies.

Pour parachever son œuvre de destruction, Boumédiène essaya d’éliminer la langue française d’Algérie en promouvant l’arabisation. Malheureusement, la plupart  des Algériens parlent des dialectes arabes très éloignés de la langue littéraire et ne comprennent pas les instituteurs venus d’Egypte ou d’Irak. Dans la logique du centralisme français, le colonel Caroube ne respecta pas la personnalité de la Kabylie, région opposée au parti unique qui se révolta souvent contre le pouvoir central quel qu’il fût. 

Mutatis mutandis, la Kabylie est la Catalogne de l’Etat algérien entreprenante, cultivée, commerciale, toujours en délicatesse avec le gouvernement, amoureuse de sa langue.

 

   Jusqu’aux années 1980, le pétrole et le gaz permirent à l’Algérie de vivoter. Le pays est l’un des plus riches du monde et ses enfants doivent s’exiler en France pour ne pas mourir de faim. L’Algérie ne manque pas de gens de talent, de grands intellectuels, d’écrivains excellents, d’une presse relativement libre, mais le pays s’enfonce dans la misère.

   Les magnifiques immeubles haussmanniens que l’on trouve encore à Alger, Oran, Bône ou Philippeville ont beaucoup vieilli. Les cages d’escaliers se remplissent d’immondices. Les ascenseurs ne fonctionnent pas. Un désastre…En 1962 l’Algérie avait plus de salles de cinéma que tout le Royaume Uni. Il en reste trois dans tout le pays…

Une guerre civile atroce a décimé la terre algérienne il y a vingt ans. L’armée n’avait pas accepté la victoire des islamistes du aux élections législatives. Les barbus se vengèrent en  assassinant leurs compatriotes bestialement. Ils violèrent, égorgèrent, brûlèrent des petis enfants dans des fours ad majorem Dei gloriam.                                                                                                                                                      L’actuel président, le sinistre Bouteflika, agonise dans son palais tandis que le peuple se demande avec angoisse qui sera le nouveau Raïs. Un général ? Un diplomate ? Beaucoup d’ économistes nous préviennent que si la situation économique ne s’améliore pas, près de 2000 000 d’Algériens traverseront la Méditerranée pour survivre.   ‘’ Quelle hécatombe connaîtrait l’Algérie si nous étions assez stupides et assez lâches pour l’abandonner ! ‘’ prophétisait le général De Gaulle dans l’Echo d’Alger du 24 octobre 1958.

En histoire, le pire est toujours possible.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article