VEF Blog

L'agonia de l'oocita

Un article colpidor del meu amic Terric Lausa publicat al Jornalet  i Núvol

 Parlar occità, d’acord, però amb qui ?

Terric Lausa          

Traduït de l’occità per Joan Daniel Bezsonoff Montalat

Visc en una petita ciutat de 3500 habitants d’una regió rural del sud del Llenguadoc, Quilhan. La generació dels meus pares va ser la darrera que va viure l’occità com a llengua social. Poser ells no la feien gaire servir, però era la llengua de la família, del carrer i de la feina dels seus pares, i dels meus avis. He tingut la sort que mon pare enraonava cada dia en occità per guanyar-se la vida: era adroguer ambulant i amb el seu camió anava pels pobles del Pirineu per a vendre menjars i articles diversos. Es passava els dies fent comerç en occità a l’Occitània ultrarurala encara occitanòfona dels anys 1960 i 1970. La meva sort fou doncs que el meu pare em va transmetre la seva llengua. Vaig poder assaborir-la i fer-la meva al seu estat natural.
 
Com ho acabo de dir, he tingut sort. Penso amb tristesa que sóc el darrer dels mohicans. Crec que a gairebé 50 anys sóc el locutor d’occità més jove de Quilhan. De parlants de la nostra llengua n’hi ha encara alguns però, -pobrets- el seu nombre disminueix al cap dels anys. A més, la majoria és al moment de la seva vida en què els problemes de vellesa o de malaltia s’imposen. Resulta doncs, que a la vila on visc, no puc parlar occità amb ningú. No hi ha ningú a la petita ciutat o Ia seva rodalia amb qui puc compartir les converses normals de la vida, la de cada dia, les banalitats o les causes del cor.

Cap amic de la meva generació no sap occità. I no estic parlant només de produir frases, sinó també de comprendre la llengua i la llengua bàsica. Tan bon punt han passat els “Adieu, va plan”, “Aquò rai” o “Fa cagar”, no hi ha res de res. Més enllà de no poder sentir els veïns a parlar, allò que m’afecta més és la seva impossibilitat d’entendre’m. Lògicament els amics, els veïns, els col·legues a la feina  —entre ells molts han après el castellà a l’escola, d’altres han estudiat el llatí— això en un ambient post-occitanofon els hauria d’ajudar a comprendre passivament la llengua. Haurien de ser capaços d’entendre la major part de les meves paraules. Resulta que no! Aquí tampoc res de res. No entenen res o quasi.
 
Per menar allò que considero com al combat de la paraula occitana, he trobat dues solucions. No són gaire originals ja que sé que molts amics i militants de la nostra llengua fan el mateix:
 
— D’una banda, participo a totes les manifestacions occitanòfones possibles: tenen lloc essencialment a l’estiu quan s’organizen força festivals, esdeveniments festius o didàctics on  participen simpatitzant de l’occità. Hi trobo gent que comparteix aquesta set de parlar la seva llengua amb normalitat. Quin plaer de tornar a forjar el món en occità bevent una cervesa ben fresca! El senzill fet de fer-ho en la nostra la llengua fa la cervesa més gustosa i la conversa ens sembla més profunda.
 
—Per altra banda, ja que no m’estic lluny de la Catalunya autonòma (i aviat independent), hi vaig tan sovint com puc. Aconsello a cadascú que encara n’ha fet l’experiència de parlar en occità als catalans, de llençar-s’hi amb entusiasme. Catalans i occitans ens entenem i ens entenem bé. Això sí, és una realitat: els catalans ens entenen quan els parlem en occità, fins i tot els que mai abans no havien sentit la nostra llengua. Per ells, sovint és una experiència enlluernadora adonar-se que ens poden entendre malgrat que ens expressem en una modalitat lingüística diferent de la seva, però força veïna. I quin plaer, a l’oposat d’allò que passa a l’Occitània colonial francesa, de trobar gent que no tenen cap blocatge psicololingüístic que dificulti la comprensió de la llengua del Nostre País. Quin pler de fer país amb els nostres germans del sud! No estic dient que Catalunya salvarà la llengua occitana, però si la llengua occitana té un futur, segur que els catalans individualment hi tindran un gran paper i la seva república catalana també.