http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 18-02-2018 18:40

A défaut de génie

François Nourissier, A défaut de génie, Gallimard, 2000

 

Un livre remarquable, souvent émouvant. Victime des assauts de Mme P (nom qu'il donne à la maladie de Parkinson), Nourissier, auteurs de livres oubliables, trouva enfin un véritable sujet.

15/20 (il faut bien s'amuser un peu...) 

 

 

‘’ Je me rêvais hêtre, chêne, me voilà tremble — vert d’eau, pâleur d’os  — frissonnant dans les rafales de vent de mon automne. ‘’ p.31

 

‘’ Pierre D, éternel convalescent du mal de vivre ‘’ p 109

 

‘’ J’ai raté trop de gens, trop d’œuvres. ‘’ p.196

 

la mémoire ‘’ Ne se dressent , isolés sur cet horizon de nostalgies, que quelques monuments trop souvent visités, qui exhibent la patine suspecte des faux. ‘’ p.208

 

‘’ Il noyait ses chagrins dans un scepticisme de vieux chien. ‘’ p.253

 

‘’ Les récits de voyages aident parfois à séduire les filles. ‘’  p.399

 

‘’ « J’en ai ma claque, disait-elle, de me retrouver à poil dans un nouveau lit toutes les fois que j ‘ouvre un roman…» Il est vrai que le roman, considéré comme instrument de vantardise, de vengeance, de délation, peut être redoutable. ‘’ 

 

Montherlant  ‘’ J’aime la citronnade. Je n’ai pas besoin que la citronnade m’aime. ‘’ p.510

 

Recommandations littéraires

Edgar Morin :  Les Stars, Autocritique, Vidal et les siens     p.190  

Ray Bradbury :  Chroniques martiennes   p.254  

 Fredric Bown : La couleur tombée du ciel  p.254

 Jean Giono :  Noé  ***  p.256

 Drieu la Rochelle :  Fond de cantine, La Comédie de Charleroi, Interrogation, L’Homme couvert de femmes, Feu follet p.298

Aragon : La Semaine Sainte ***  p.344

Nicolas Bouvier :  L’Usage du monde / Souvenirs, souvenirs  p.391

François-Régis Bastide : L’Homme au désir d’amour lointain, La Vie rêvée  p.475

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 18-02-2018 15:40

Dels supermercats

L'Indépendant, 18/02, 2018

 

 

 

 

Mai no he fet política. No en tinc ni les competències ni les ganes. Us vull parlar avui d’una qüestió important, massa negligida per les nostres autoritats. La vila de Perpinyà deu ser una de les capitals franceses dels supermercats. Malauradament  aquest bé de Déu de supermercats s’ha transformat en una inflació realment inquietant. A l’estiu, en ple calmàs, m’agrada, per refrescar- me, de tornar a Briançon on vivia amb els meus pares a la fi dels anys 1960.  Qualques vells hi parlen encara un provençal alpí molt semblant al català. El carrer major —la Grande Gargouille— no ha canviat gaire d’aquell temps ençà amb les mateixes botigues clafertes d’articles i de calaixos que fan flaire d’encàustica. L’únic supermercat es troba molt lluny del centre, a la vall, al raval de Sainte-Catherine. He pogut observar el mateix fenòmen a Figueres, Girona i a Itàlia. Els nostres veïns catalans i italians han sabut conservar viu el cor de les ciutats mantenint  una densitat raonable de supermercats. A casa nostra n’hi ha un munt a cada entrada. Com voleu que sobrevisqui el petit comerç tradicional ? No us fan angúnia tots aquells carrers rics antany mig abandonats. Plagiant Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu, em demani
per què no ha passat pel cap dels prínceps d’Europa, que fan entre ells, tantes convencions inútils, la idea de fer-ne una de general en favor de les botiguetes ?

 


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-02-2018 17:56

Le Cap Saint-Jacques

 

 

 

Després de dos mesos de navegació, els viatgers de França, els viatgers arribaven a la porta de l’Indoxina, el Cap Saint-Jacques. Només els governadors, els generals, els ministres, les actrius i els multimilionaris agafaven l’avió. Els Lockheed ’’ Constellation ‘’ unien París a Saigon tres cops a la setmana.

El Cap Saint-Jacques, que els vietnamites anomenen Vũng Tàu és a dir l’ancoratge, se situa a la desembocadura del riu Đồng Nai. Per escapar-se de la xafogor de la ciutat, els saigonesos seguint l’exemple del president Doumer, hi van edificar vil·les.

Una activitat intensa animava la badia dels Cocoters. Els paquebots, claferts de soldats, es disposaven a remuntar el Đồng Nai fins al Quai Le Myrhe de Villers a Saigon. Al cim de la muntanyola del Telègraf, el far, envoltat de canons nostàlgics, vigilava la badia.

L’estació balneària va agradar molt a en Dmitri.

Al matí, quan no es banyava a la platja dels Cocoters —magnífica amb la seva sorra gairebé blanca—agafava un taxi que resseguia la Gran Cornisa i el portava a Bến Đá, un vilatjot de pescaires. El delectava l’espectacle de les barques plenes de peixets, gambarotes i pallagostins. En la sorra, s’agitaven franquets transparents. Triomfava el blau de la mar abans que es pansís en una olor de salmorra.

A la tarda, el cel adoptava la color del lilà. En Dmitri feia migdiada o llegia algun tractat de matemàtiques. Al vespre, passejava pel Quai Lanessan on el refrescava l’aire de la mar. El morat del cel s’impregnava d’ametista. Els bonzes es creuaven amb soldats mutilats. El jove oficial tirava fins a la Rue des Landes abans de fer cerveses al bar SOS, on se citaven tots els militars.

Si no fos per la xafogor, hauríeu dit la Costa Blava. Una Costa Blava estranya on els cocoters es prenien per pins, les pagodes veïnejaven amb esglésies i els pescadors no sabien provençal sinó vietnamita. En fer-se fosc l’aigua virava al violat porprat sota la carícia del far.

  

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article