VEF Blog

Le Cap Saint-Jacques

Després de dos mesos de navegació, els viatgers de França, els viatgers arribaven a la porta de l’Indoxina, el Cap Saint-Jacques. Només els governadors, els generals, els ministres, les actrius i els multimilionaris agafaven l’avió. Els Lockheed ’’ Constellation ‘’ unien París a Saigon tres cops a la setmana.

El Cap Saint-Jacques, que els vietnamites anomenen Vũng Tàu és a dir l’ancoratge, se situa a la desembocadura del riu Đồng Nai. Per escapar-se de la xafogor de la ciutat, els saigonesos seguint l’exemple del president Doumer, hi van edificar vil·les.

Una activitat intensa animava la badia dels Cocoters. Els paquebots, claferts de soldats, es disposaven a remuntar el Đồng Nai fins al Quai Le Myrhe de Villers a Saigon. Al cim de la muntanyola del Telègraf, el far, envoltat de canons nostàlgics, vigilava la badia.

L’estació balneària va agradar molt a en Dmitri.

Al matí, quan no es banyava a la platja dels Cocoters —magnífica amb la seva sorra gairebé blanca—agafava un taxi que resseguia la Gran Cornisa i el portava a Bến Đá, un vilatjot de pescaires. El delectava l’espectacle de les barques plenes de peixets, gambarotes i pallagostins. En la sorra, s’agitaven franquets transparents. Triomfava el blau de la mar abans que es pansís en una olor de salmorra.

A la tarda, el cel adoptava la color del lilà. En Dmitri feia migdiada o llegia algun tractat de matemàtiques. Al vespre, passejava pel Quai Lanessan on el refrescava l’aire de la mar. El morat del cel s’impregnava d’ametista. Els bonzes es creuaven amb soldats mutilats. El jove oficial tirava fins a la Rue des Landes abans de fer cerveses al bar SOS, on se citaven tots els militars.

Si no fos per la xafogor, hauríeu dit la Costa Blava. Una Costa Blava estranya on els cocoters es prenien per pins, les pagodes veïnejaven amb esglésies i els pescadors no sabien provençal sinó vietnamita. En fer-se fosc l’aigua virava al violat porprat sota la carícia del far.