VEF Blog

Las qu’on l’interroge sans cesse sur ses origines et son identité, Gaston tient à préciser les points suivants.

Il est né à Bandol le 15 septembre 1963. Son père, le général Aubanel natif de Sisteron comme le poète, a servi en Indochine et en Algérie. Sa mère, native d’Avignon, est la fille de Baptistin Olive, cultivateur de Châteaurenard, qui a transmis le provençal à son petit-fils

Gaston a traîné ses guêtres au lycée Bonaparte de Toulon où il a appris le grec, le latin et l’italien. Il a fait son droit à la faculté d’Aix tout en obtenant une licence de lettres classiques. Il travaille présentement comme chef de bureau à la préfecture de Toulon où il a eu le temps d’apprendre le catalan et l’anglais durant ses longues journées de labeur intermittent. Il s’est récemment épris de Colombine, jeune femme traductrice de roumain qui sert d’interprète près le tribunal aux Roms et autres roumanophones. Il l'a connue à la terrasse du Continental à Saigon. Son psychanalyste, le docteur Jo N’Guyên, tient un cabinet non loin du célèbre hôtel, dans un recoin de la rue d’Ormay.  

Il a publié des romans en provençal  Lis granolhas de Malhana, Lis ròsas dau Martegue, Lis amors de Titin e Magali et une pièce de théâtre Lo manescau e lo generau. 

Il a obtenu le prix des cigales, le grand prix des romarins et le second accessit du prix des calissons. Il habite à Bandol mais passe souvent l’été dans son cabanon de Pampérigouste. Il croit peut-être en Dieu mais le dimanche matin il a dû mal à se lever. Il est abonné au Figaro, à Valeurs actuelles et à Prouvènço d’aro. Il est trop félibre pour les occitanistes et trop occitaniste pour les félibres. Avant qu’il ne rencontrât Colombine, il attendait la mort avec résignation. Maintenant, il attend le train de la chance qui s’arrêtera peut-être quelques minutes dans sa petite gare intime.    

L'Indépendant, 29/04/2018

 A casa nostra, hi ha gent que parlen un català magnífic, però treuen mal a llegir-lo. L’André, un dels meus amics, és cors i antic oficial de Marina. Llegeix sense esforç la nostra llengua sense parlar-la. Aquesta paradoxa s’explica fàcilment. Com a cors, el meu amic no té codi oral a l’orella i llegeix el català, sense necessitar l’ajut de la parla viva. Per vèncer aquest obstacle psicològic (tots els catalans d’una certa edat l’hem tingut perquè vam formar-nos en francès o en castellà) cal començar per llibres familiars. Personalment recomani les aventures de Tintín , El Petit Príncep de Saint-Exupéry o —per què no ?— els Evangelis. Si mai trobeu un mot enigmàtic, no consulteu pas de seguit el diccionari. Ara disposem de bones eines com el Diccionari català–francès del malaguanyat professor Renat Botet editat per l’Enciclopèdia Catalana i el seu complement natural Dictionnaire français-catalan del mateix autor a l’editorial Llibres del Trabucaire.

Noteu el mot que no coneixeu en un carnet que tindreu a la vora. Un cop acabada la lectura, podreu fer una recerca al diccionari i descobrir la significació de la paraula desconeguda. Si seu valent, establiu petites llistes de vocabulari. Amb aquest sistema, un servidor ha enriquit el seu vocabulari tant en català com en francès o altres llengües. Tot és qüestió de pràctica i sobretot de paciència.

Mes conseils au président Rajoy

J'ai décidé de donner quelques conseils à M. Mariano Rajoy.

1 / libérer tous les prisonniers politiques et que M. Puigdemont soit président de la Generalitat de Catalunya

2 / que toutes les autoroutes catalanes n'aient plus de péages

3 / qu'il existe des équipes catalanes autorisées à participer aux championnats internationaux de football, rugby, ski etc.

4 / que 100% des impôts collectés en Catalogne restent en Catalogne

5 / que la langue catalane soit officielle en Europe et dans toute l'Espagne, comme le français au Canada.

6 / Que le Roi d'Espagne vienne présenter des excuses au Père Abbé de Montserrat pour tous les crimes et griefs faits à la dignité du peuple catalan

7 / que l'Etat espagnol forme une confédération pan-nationale royaume d'Espagne / République catalane à la manière de la monarchie austro-hongroise en 1913

8 / que le gouvernement espagnol ait deux capitales: Barcelone (hiver, été); Madrid (printemps, automne)

9 / qu’il y ait des régiments catalans dans l'armée espagnole, où la langue de commandement serait le catalan

10 / que l'Etat espagnol s'engage dans des négociations avec la France pour la protection des langues basque, occitane et catalane, partagées par les deux Etats.

Malheureusement, il me semble qu'aucun gouvernement espagnol n'acceptera jamais d'appliquer ce programme de base.

Joan-Daniel Bezsonoff-Montalat, romancier à la retraite

    Els meus consells al president Rajoy

He decidit de donar alguns consells a don Mariano Rajoy.

1/ alliberar tots els presos polítics i que el molt honorable senyor Puigdemont sigui president de la Generalitat de Catalunya

2/ que totes les autopistes catalanes ja no tinguin peatges

3/ que hi hagi seleccions catalanes autoritzades que puguin participar als campionats internacionals de futbol, rugby, esquí etc.

4/ que 100% dels diners recaptats a Catalunya es quedin a Catalunya

5/ que la llengua catalana sigui oficial a Europa i a tot Espanya com el francès al Canadà .

6/ que el rei d’Espanya vingui a demanar perdó de genollons al pare abat de Montserrat per tots els torts i greuges fets a la dignitat del poble català

7/ que l’estat espanyol formi una confederació pan-nacional regne d’Espanya / república catalana a la manera de la monarquia austrohongaresa el 1913

8/ que el govern espanyol tingui dues capitals : Barcelona (hivern, estiu) ; Madrid (primavera, tardor)

9/ que hi hagi regiments de llengua catalana a l’exèrcit, on la llengua del comandament seria la catalana

10/ que l’estat espanyol engegui negociacions amb França per protegir les llengües basca, occitana i catalana, compartides pels dos estats.

Malauradament, em fa l’efecte que cap govern espanyol acceptarà d’aplicar aquest programa bàsic.      

Joan-Daniel Bezsonoff-Montalat, novel·lista jubilat

El comissari Maigret

Algunes obres no suporten pas l’exportació com les tragèdies de Jean Racine o els llibres del nostre Josep Pla. Pel que sembla, no és pas el cas de les històries del comissari Maigret traduïdes en un munt de llengües i adaptades ben sovint al cinema o a la televisió. Qui no recorda els Maigret de Jean Gabin, Bruno Crémer i Jean Richard ? Els més vells potser no han pas oblidat la interpretació d’Albert Préjean, Michel Simon i Pierre Renoir, el primer Maigret cinematogràfic. Gino Cervi, l’inoblidable Peppone, també va encarnar Maigret a Itàlia així com Heinz Rühman, possiblement el millor actor alemany. Aquestes setmanes, hem descobert un Maigret anglès : Rowan Atkinson, conegut fins ara amb el personatge de Mister Bean. Confessi que he trobat aquesta versió molt interessant. L’actor hi proposa una creació molt fina de Maigret malgrat que s’allunya un munt del model de Simenon. Ara, m’ha sorprès que Maigret, tan francès, esmorzi a l’anglesa amb bacon. També m’ha semblat curiós que el diari Le Monde tingui fotos a la primera plana. El París d’Atkinson no és ben bé la capital que coneixem sinó un París somiat i britànic. Veiem una França imaginada que sovint m’ha recordat l’Indoxina d’antany amb les seves parets grogues i els seus mobles antiquats. Girant full, qui sap que Maigret parla bretó en Le Port des Brumes? M’encantaria sentir-lo dialogar en aquesta llengua amb qualques pescaires del País Bigouden.  

En Serguei, amarg, va sospirar. Quan la tornaria a veure ? La tornaria a veure algun dia ?

Dos dies després, el senyor director, pragmàtic, ja li havia trobat un substitut.

  —A veure, noi —digué al nou professor amb un somriure— vull que m’avisi una setmana abans si vostè vol allistar-se al Việt Minh. Necessito un professor de vietnamita i no un fantasma. No em puc permetre vietnamilles. The show must go on.

En Serguei, resignat, enyora na My Tiên. Hi pensava menys, però, del què s’havia imaginat. Havia de llançar-se en una gran empresa intel·lectual que el distreuria. Aprendria el vietnamita per mostrar a l’aimia quant l’estimava. Si ella desaparegués per sempre, almenys dominaria la llengua del país on vivia. No volia imitar aquells colons que, malgrat trenta anys d’estada a la Cotxinxina, no sabien dir ni bon dia ni gràcies.

Una setmana després de la desaparició de My Tiên, en Serguei tornava d’un passeig per la Rue Catinat. S’havia endut una cafetera  a les Nouveautés Catinat abans de deixar-se caure com de costum a la llibreria Portail a l’entrada del Passatge de l’Éden que unia la Rue Catinat al Boulevard Charner. Hi havien passat estones delicioses. Després d’haver vist  a l’Éden L’ennemi public numéro un, una amable parodia de film noir amb Fernandel, la My Tiên havia acceptat que en Serguei li regalés un flascó de Shalimar de Guerlain mentre donaven una ullada a la perfumeria La Maison Rouge. En Serguei havia emprovat sabates al magatzem Éden Sports. Havien menjat gelats can Givral on s’atrafegaven cambrers cerimoniosos. En Serguei, per primera vegada, havia tingut la certesa que ella també l’estimava.

Com havien rigut aquella tarda ! Havien travessat la plaça Francis Garnier abans d’entrar a la llibreria Ardin. La My Tiên havia insistit per obsequiar-lo amb Mort en fraude,  una novel·la de Jean Hougron. Refugiat al poblet de Vĩnh Bảo, el protagonista prenia partit pel Việt Minh. El missatge que li havia adreçat la noia era prou clar.

Mentre ella era tan lluny,  en Serguei, melangiós, va comprar Bonjour tristesse, novel·la d’una jove autora que feia forrolla.

L’havia seduït la primera frase dell libre. ‘’ Sur ce sentiment inconnu dont l’ennui, la douceur m’obsèdent, j’hésite à apposer le nom, le beau nom grave de tristesse. ‘’

Va seure a la terrassa de La Pagode on va llegir el darrer número de la revista Indochine Sud Est Asiatique. Es reservava per la nit la lectura de la novel·la de Françoise Sagan.

Entre dos articles, guaitava els cotxes que venien de l’ex Rue D’Espagne que en Serguei, com tots els francesos de Saigon, no es podia resoldre anomenar Lê Lợi.  En Serguei va decidir de tornar a l’institut Sainte Marie. Evitava de quedar-s’hi, perquè l’hi perseguia el record de la My Tiên. Estava admirant un vell vas xinès a l’aparador de La Perle, ‘’ la degana de les botigues d’antiguitats de l’Indoxina ‘’ com ho solia repetir, cofoi, el senyor Passignat ‘’ expert près le tribunal.’’  

Abans d’enriquir-se i de regentar la botiga La Perle als números 11-13 de la Rue Borgnis-Desbordes a Hanoi, el senyor Marcel-Alexis, antic negociant a la Rue Sông Tô Lịch

i pare del proprietari de la botiga homònima de Saigon, comprava vestits vells a França, els feia desinfectar, adobava, renovava per vendre’ls als annamites. Especialista de les aquarel·les i de l’art de Catai, el seu fill proposava als ‘’connaisseurs’’ taules, gongs, kakemono, fanals, laques de la costa de Coromandel, peveters, bronzes, courim, mobles, mampares i una admirable col·lecció de porcellanes xineses i annamites.

 De sobte en Serguei  va reconèixer na My Tiên. No somiava pas. Era ben bé ella que li somreia. En Serguei va botre.

  —Tu aquí ? A Saigon ?

Aquell dia ella portava un Áo dài color de rosa amb pantalons blanc i un barret cònic. Caminava amb la lleuregesa dels millors poemes de Ronsard.

   —Bon dia Serguei. No podia anar-me’n sense acomiadar-me.

Van travessar la Rue Catinat i van seure en un pedrís del jardí Pagès. Uns mainatges jugaven  en un gronxador, inconscients de la importància de l’escena.

  —Germanet, sé que m’estimes. Jo també t’estimo, però, mentre el teu país ocupi el meu, no ens podrem estimar. Me’n vaig demà per allistar-me al Việt Minh. No em pots seguir on vaig.  He de fer la meva tasca i tu no hi pot prendre part de cap manera. Serguei, disto de ser noble, però els problemes de dues persones són poca cosa en aquest món de bojos.  Algun dia ho entendràs.

Es ban besar sota una xicandra i na My Tiên es va esvair en la calitja del vespre. La trobada havia estat tan curta i intensa com un sonet de Ronsard.

LO JORNALET    25/02/2018 

https://www.jornalet.com/nova/9491/una-oda-a-lumanitat 

En Joan-Daniel Bezsonoff es un dels autors mai importants de la literatura catalana de uèi. Lo public occitan  lo coneis e l’estima de per las siás simpatias cap al movement occitan e tanben pel sieu amor pregond per la lenga e las letras nòstras. Aqueste amor lo menèt a escriure, fa qualques ans, un diccionari occitan-catalan.
 
En Bezsonoff a escrit plusors romans autobiografics. Totes tenon dos denominators comuns, d’una part lo sentiment de melangia, aquesta malenconiá cap al temps passat, lo de l’autor e lo de l’istòria e d’autra part una declaracion d’amor de l’escriveire cap a l’umanitat.
 
Dins lo libre, aqueste l’autor s’es clinat devèrs sa relacion amb l’armada. Nos conta la siá annada de servici militar que faguèt a París coma ensenhaire dins una escòla militara, e las classas -aquel periòde d’entraïnament actiu- que lo precedisson. Lo seguissèm pendent los meses de joventut que cada gojat, abans la fin de la conscripcion, donava a gratis a l’estat francés. En Bezsonoff nos fa rescontrar una multitud de personatges, los oficièrs, los camaradas e totas aquelas gents que se descobrisson dins aquela mena de circonstàncias.
 
L’annada d’armada de l’autor foguèt un moment d’aprendissatge intens, lo que s’apren pas ni a l’escòla ni en familha, l’aprendissatge de la vida. Bezsonoff nos fa de pertraits plens d’una benvolença amistosa. Catalan e catalanista fins a la mesolha, sap el extraire la simpatia e l’umanitat de las gents que coneguèt alara, quitament s’aquestas personas tenián de conviccions alonhadas de las sieunas. E puèi tanben cal dire qu’En Bezsonoff es un mèstre dins l’art de far comprene las ambigüitats umanas, las dels autres e las sieunas pròprias:
 

François Nourissier, A défaut de génie, Gallimard, 2000

Un livre remarquable, souvent émouvant. Victime des assauts de Mme P (nom qu'il donne à la maladie de Parkinson), Nourissier, auteurs de livres oubliables, trouva enfin un véritable sujet.

15/20 (il faut bien s'amuser un peu...) 

‘’ Je me rêvais hêtre, chêne, me voilà tremble — vert d’eau, pâleur d’os  — frissonnant dans les rafales de vent de mon automne. ‘’ p.31

‘’ Pierre D, éternel convalescent du mal de vivre ‘’ p 109

‘’ J’ai raté trop de gens, trop d’œuvres. ‘’ p.196

la mémoire ‘’ Ne se dressent , isolés sur cet horizon de nostalgies, que quelques monuments trop souvent visités, qui exhibent la patine suspecte des faux. ‘’ p.208

‘’ Il noyait ses chagrins dans un scepticisme de vieux chien. ‘’ p.253

‘’ Les récits de voyages aident parfois à séduire les filles. ‘’  p.399

‘’ « J’en ai ma claque, disait-elle, de me retrouver à poil dans un nouveau lit toutes les fois que j‘ouvre un roman…» Il est vrai que le roman, considéré comme instrument de vantardise, de vengeance, de délation, peut être redoutable. ‘’ 

Montherlant  ‘’ J’aime la citronnade. Je n’ai pas besoin que la citronnade m’aime. ‘’ p.510

‘’ Si le romancier n’est pas porté par une nécessité et une puissance collectives, ou bien par une amertume et une nostalgie collectives —il ne créera rien aux dimensions de son sujet. On imagine mieux un romanesque de demi-solde qu’un romanesque d’historien. ‘’ p.499  

la  voix  ‘’ Je la remplace par des sourires, des accolades, qui donnent un tour pathétique et un peu Pierre Benoit à certaines de mes amitiés. Pourquoi Benoit ? A cause des ‘’ viriles larmes d’homme‘’ qui  coulent volontiers sur les joues de ses capitaines de spahis. ‘’ p.500 ; 501   

‘’ Nous avons amassé de la gaîté comme l’avare son or. ‘’ p .512 

sur Roger Peyrefitte  ‘’ Il ne lui restait, du talent faisandé de ses débuts, que ce goût des fiches de police et des chuchotis de retape. ‘’ p.548

Hamlet ‘’ Ah ! J’eusse préféré rencontrer mon pire ennemi au paradis plutôt que d’avoir vu ce jour, Horatio. ‘’ p. 642   /   ‘’ I would rather have met my worst enemy in heaven than ever have seen that day, Horatio!

Recommandations littéraires

Edgar Morin :  Les Stars, Autocritique, Vidal et les siens     p.190  

Ray Bradbury :  Chroniques martiennes   p.254  

 Fredric Bown : La couleur tombée du ciel  p.254

 Jean Giono :  Noé  ***  p.256

 Drieu la Rochelle :  Fond de cantine, La Comédie de Charleroi, Interrogation, L’Homme couvert de femmes, Feu follet p.298

Aragon : La Semaine Sainte ***  p.344

Nicolas Bouvier :  L’Usage du monde / Souvenirs, souvenirs  p.391

François-Régis Bastide : L’Homme au désir d’amour lointain, La Vie rêvée  p.475

L'Indépendant, 18/02, 2018

 

 

Mai no he fet política. No en tinc ni les competències ni les ganes. Us vull parlar avui d’una qüestió important, massa negligida per les nostres autoritats. La vila de Perpinyà deu ser una de les capitals franceses dels supermercats. Malauradament  aquest bé de Déu de supermercats s’ha transformat en una inflació realment inquietant. A l’estiu, en ple calmàs, m’agrada, per refrescar- me, de tornar a Briançon on vivia amb els meus pares a la fi dels anys 1960.  Qualques vells hi parlen encara un provençal alpí molt semblant al català. El carrer major —la Grande Gargouille— no ha canviat gaire d’aquell temps ençà amb les mateixes botigues clafertes d’articles i de calaixos que fan flaire d’encàustica. L’únic supermercat es troba molt lluny del centre, a la vall, al raval de Sainte-Catherine. He pogut observar el mateix fenòmen a Figueres, Girona i a Itàlia. Els nostres veïns catalans i italians han sabut conservar viu el cor de les ciutats mantenint  una densitat raonable de supermercats. A casa nostra n’hi ha un munt a cada entrada. Com voleu que sobrevisqui el petit comerç tradicional ? No us fan angúnia tots aquells carrers rics antany mig abandonats. Plagiant Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu, em demani

per què no ha passat pel cap dels prínceps d’Europa, que fan entre ells, tantes convencions inútils, la idea de fer-ne una de general en favor de les botiguetes ?

 

Després de dos mesos de navegació, els viatgers de França, els viatgers arribaven a la porta de l’Indoxina, el Cap Saint-Jacques. Només els governadors, els generals, els ministres, les actrius i els multimilionaris agafaven l’avió. Els Lockheed ’’ Constellation ‘’ unien París a Saigon tres cops a la setmana.

El Cap Saint-Jacques, que els vietnamites anomenen Vũng Tàu és a dir l’ancoratge, se situa a la desembocadura del riu Đồng Nai. Per escapar-se de la xafogor de la ciutat, els saigonesos seguint l’exemple del president Doumer, hi van edificar vil·les.

Una activitat intensa animava la badia dels Cocoters. Els paquebots, claferts de soldats, es disposaven a remuntar el Đồng Nai fins al Quai Le Myrhe de Villers a Saigon. Al cim de la muntanyola del Telègraf, el far, envoltat de canons nostàlgics, vigilava la badia.

L’estació balneària va agradar molt a en Dmitri.

Al matí, quan no es banyava a la platja dels Cocoters —magnífica amb la seva sorra gairebé blanca—agafava un taxi que resseguia la Gran Cornisa i el portava a Bến Đá, un vilatjot de pescaires. El delectava l’espectacle de les barques plenes de peixets, gambarotes i pallagostins. En la sorra, s’agitaven franquets transparents. Triomfava el blau de la mar abans que es pansís en una olor de salmorra.

A la tarda, el cel adoptava la color del lilà. En Dmitri feia migdiada o llegia algun tractat de matemàtiques. Al vespre, passejava pel Quai Lanessan on el refrescava l’aire de la mar. El morat del cel s’impregnava d’ametista. Els bonzes es creuaven amb soldats mutilats. El jove oficial tirava fins a la Rue des Landes abans de fer cerveses al bar SOS, on se citaven tots els militars.

Si no fos per la xafogor, hauríeu dit la Costa Blava. Una Costa Blava estranya on els cocoters es prenien per pins, les pagodes veïnejaven amb esglésies i els pescadors no sabien provençal sinó vietnamita. En fer-se fosc l’aigua virava al violat porprat sota la carícia del far.