VEF Blog

Tarda a la Rue Catinat

En Serguei, amarg, va sospirar. Quan la tornaria a veure ? La tornaria a veure algun dia ?

Dos dies després, el senyor director, pragmàtic, ja li havia trobat un substitut.

  —A veure, noi —digué al nou professor amb un somriure— vull que m’avisi una setmana abans si vostè vol allistar-se al Việt Minh. Necessito un professor de vietnamita i no un fantasma. No em puc permetre vietnamilles. The show must go on.

En Serguei, resignat, enyora na My Tiên. Hi pensava menys, però, del què s’havia imaginat. Havia de llançar-se en una gran empresa intel·lectual que el distreuria. Aprendria el vietnamita per mostrar a l’aimia quant l’estimava. Si ella desaparegués per sempre, almenys dominaria la llengua del país on vivia. No volia imitar aquells colons que, malgrat trenta anys d’estada a la Cotxinxina, no sabien dir ni bon dia ni gràcies.

Una setmana després de la desaparició de My Tiên, en Serguei tornava d’un passeig per la Rue Catinat. S’havia endut una cafetera  a les Nouveautés Catinat abans de deixar-se caure com de costum a la llibreria Portail a l’entrada del Passatge de l’Éden que unia la Rue Catinat al Boulevard Charner. Hi havien passat estones delicioses. Després d’haver vist  a l’Éden L’ennemi public numéro un, una amable parodia de film noir amb Fernandel, la My Tiên havia acceptat que en Serguei li regalés un flascó de Shalimar de Guerlain mentre donaven una ullada a la perfumeria La Maison Rouge. En Serguei havia emprovat sabates al magatzem Éden Sports. Havien menjat gelats can Givral on s’atrafegaven cambrers cerimoniosos. En Serguei, per primera vegada, havia tingut la certesa que ella també l’estimava.

Com havien rigut aquella tarda ! Havien travessat la plaça Francis Garnier abans d’entrar a la llibreria Ardin. La My Tiên havia insistit per obsequiar-lo amb Mort en fraude,  una novel·la de Jean Hougron. Refugiat al poblet de Vĩnh Bảo, el protagonista prenia partit pel Việt Minh. El missatge que li havia adreçat la noia era prou clar.

Mentre ella era tan lluny,  en Serguei, melangiós, va comprar Bonjour tristesse, novel·la d’una jove autora que feia forrolla.

L’havia seduït la primera frase dell libre. ‘’ Sur ce sentiment inconnu dont l’ennui, la douceur m’obsèdent, j’hésite à apposer le nom, le beau nom grave de tristesse. ‘’

Va seure a la terrassa de La Pagode on va llegir el darrer número de la revista Indochine Sud Est Asiatique. Es reservava per la nit la lectura de la novel·la de Françoise Sagan.

Entre dos articles, guaitava els cotxes que venien de l’ex Rue D’Espagne que en Serguei, com tots els francesos de Saigon, no es podia resoldre anomenar Lê Lợi.  En Serguei va decidir de tornar a l’institut Sainte Marie. Evitava de quedar-s’hi, perquè l’hi perseguia el record de la My Tiên. Estava admirant un vell vas xinès a l’aparador de La Perle, ‘’ la degana de les botigues d’antiguitats de l’Indoxina ‘’ com ho solia repetir, cofoi, el senyor Passignat ‘’ expert près le tribunal.’’  

Abans d’enriquir-se i de regentar la botiga La Perle als números 11-13 de la Rue Borgnis-Desbordes a Hanoi, el senyor Marcel-Alexis, antic negociant a la Rue Sông Tô Lịch

i pare del proprietari de la botiga homònima de Saigon, comprava vestits vells a França, els feia desinfectar, adobava, renovava per vendre’ls als annamites. Especialista de les aquarel·les i de l’art de Catai, el seu fill proposava als ‘’connaisseurs’’ taules, gongs, kakemono, fanals, laques de la costa de Coromandel, peveters, bronzes, courim, mobles, mampares i una admirable col·lecció de porcellanes xineses i annamites.

 De sobte en Serguei  va reconèixer na My Tiên. No somiava pas. Era ben bé ella que li somreia. En Serguei va botre.

  —Tu aquí ? A Saigon ?

Aquell dia ella portava un Áo dài color de rosa amb pantalons blanc i un barret cònic. Caminava amb la lleuregesa dels millors poemes de Ronsard.

   —Bon dia Serguei. No podia anar-me’n sense acomiadar-me.

Van travessar la Rue Catinat i van seure en un pedrís del jardí Pagès. Uns mainatges jugaven  en un gronxador, inconscients de la importància de l’escena.

  —Germanet, sé que m’estimes. Jo també t’estimo, però, mentre el teu país ocupi el meu, no ens podrem estimar. Me’n vaig demà per allistar-me al Việt Minh. No em pots seguir on vaig.  He de fer la meva tasca i tu no hi pot prendre part de cap manera. Serguei, disto de ser noble, però els problemes de dues persones són poca cosa en aquest món de bojos.  Algun dia ho entendràs.

Es ban besar sota una xicandra i na My Tiên es va esvair en la calitja del vespre. La trobada havia estat tan curta i intensa com un sonet de Ronsard.