http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 10-03-2017 16:09

Notes de lecture 1

Notes de lectures   1

 

 

Les vingt ans du jeune homme vert       Michel Déon

 

 

Un roman agréable qui se lit facilement malgré ses 574 pages (collection Folio). L’auteur y décrit une étrange occupation allemande où n’apparaissent qu’en filigrane les atrocités nazies. Une occupation vue des salons et des cocktails avec une petite escapade dans la Résistance. Jean, le protagoniste, traverse l’époque sans rien y comprendre, amant comblé à qui tout réussit. Toutes les femmes lui tombent dans les bras. De la putain auvergnate à la Russe blanche en passant par l’actrice en vogue. Aucune ne lui résiste… On dirait les aventures d’un Tintin dessalé.

Traditionnel dans sa forme, la langue et le fond, le livre fait quelques concessions à la modernité avec de nombreuses interventions de l’auteur qui s’amuse avec la chronologie du roman. C’eût pu être un grand roman si Michel Déon avait cru une seconde à ses personnages.  

 

12/20

 

deux citations

 

‘’  (…) il souffrirait seulement, comme dans toutes les amours heureuses, de ne pas savoir l’aimer assez. ‘’

 

‘’ Il savait comme elle qu’il n’en ferait rien, que c’était délicieux et terminé, que leurs sentiments se perdraient dans l’infini de l’absence. ‘’ 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2017 19:19

un article d'en Cesc Llaverias

 

 

 

 

 

Segon llibre de Bezsonoff que cau, ara el més recent (se'm fa fins i tot estrany llegir un llibre quan encara està "calent" a les llibreries).

El protagonista és el polonés Jerzy Sosnowski, un capitá de l'exèrcit que té un do, és capaç de seduir a qualsevol dona que es proposi. Té un aprenentatge amorós precoç i des d'aquell moment no para.

El seu deler era que li untés la figa amb nata i fruita, com en els quadres de Giuseppe Arcimboldo. Sosnowski s'estimava més encofurnar-la, passant pel senderol forestal i no pas pel camí ral.
L'erotisme propi és la pornografia dels altres...

 

Per això el govern del seu país l'envia a Berlín amb una llista de secretàries de diferents ministeris, ha de fer d'espia, la jove Polònia necessita saber els plans dels alemanys. Som al final de l'Alemanya de la república de Weimar i l'ascens de Hitler al poder. El retrat que fa del Berlín que es troba en arribar és fantàstic.

 

Malgrat la tristor, Sosnowski es llançà a la caça de les berlineses. La ciutat era la Babilònia de la Mitteleuropa, la capital de la modernitat, junt amb París. Cada vici hi trobava satisfacció. Ni els poetes genials, ni els autors desproveïts d'una unça de talent, ni els novel·listes renyits amb la sintaxi, ni els autèntics creadors, ni els músics enemics de l'harmonia i amants de la dissonància, ni els assassins del vals, ni els escultors mancs, ni els pintors cecs, ni els alpinistes del pensament, ni els herboristes del teatre, ni els verbicultors de trucalembut, ni els exploradors de l'infinit, ni els cantants amb veu d'alcohòlic no sabien que aviat els nazis els condemnarien a l'exili -interior o exterior- o directament als camps de concentració.

 

 

Acaba formant el seu harem, amb ple coneixement de les noies, resignades a no poder contenir una força de la natura com en Jerzy, a més a més saben que és un espia perquè li passen informació, els sembla un preu petit per gaudir d'ell ni que sigui a estones compartides. Aquest punt potser és el més difícil de creare, però bé. I aleshores arriba pràcticament alhora Hitler i Lea Niako. L'arribada dels nazis al poder i el que va representar no podia explicar-se millor que en el següent fragment:

De sobte, cap a les nou, els tigres, els lleons, les hienes, els lleopards i les panteres del

 

zoo van fer udols sinistres. Sosnowski i les noies van traucar al balcó. Un incendi deglutia el Reichstag, que deflagrava i es desarticulava com un decàstil decadent. Pobre parlament! Com més anava, les bèsties del zoo udolaven més nervioses. Potser quedaven, entre els animals de Tiergarten, els darrersdemòcrates d'Alemanya. Se sentien les sirenes de la policia, que enfilaven Hofjager Alle cap al Gran Estel -Grosser Stern- , on agafarien Charlottenburger Chaussée. L'últim baluard de la democràcia alemanya es consumia.


Lea Niako és una ballarina de passat exòtic i que també cau a les urpes de Jerzy, i també a les de Hitler i a les de
Goebbels (que tenia una afició desmesurada al femellam). Lea no es diu Lea, i és jueva, per això el contacte de Goebbels serà vital per ella, perquè la xarxa de Jerzy caurà, i de manera fatal amb condemnes a perpetua o a pena capital. Però abans d'això una mostra de la relació Jerzy Lea.

Quan Sosnowski no la sol·licitava, ella el provocaba. Un col que estava llegint un diari de Varsòvia, la seva amant li aparegué vestida amb una llenceria delirant, babilònica. Començà a improvisar una dansa al mig del saló abans de posar-se a caminar de quatre potes. Sense pressa, amb gestos lascius i immemorials, s'atansà al seu amant i li llaminejà dolçament les gominoles. Quan ell va tenir l'estendard ben flamant, va encrancar-la directament pel canal de Satanàs. Sempre s'adreçava a l'annex sense passar per l'entrada principal. En la llunyania, un gos udolava com si fos una bèstia de Tiergarten. Durant uns vint minuts, Sosnowski va anar i venir pel subterrani del carreró sense lluna. L'excursió no s'acabava, La Lea panteixava mentre el ca foll udolava.


Com he dit, tot allò cau. A en Jerzy però no el maten, se'l queden a l'espera de poder-lo canviar en algun moment per algun espia alemany capturat a
Polònia. Però poc després d'aquest intercanvi comença la invasió de Polònia, per part d'Alemanya per una banda i de l'URSS per l'altra. En Jerzy aconsegueix tornar al seu exèrcit, ser capturat i executat a Katyn (val la pena clicar l'enllaç si Katyn no us sona de res).

 
 

Tot i que Jerzy Sosnowski i Lea Niako van existir, la pista de Jerzy es perd a Rússia, no està confirmat que acabés a Katyn. El llibre es llegeix en un moment, aquesta és una de les crítiques que se li pot fer, que amb un escenari tant potent i uns personatges tant ben dibuixats no s'hi recrei més. I l'altre crítica: si us plau, TOT el que estigui en altres idiomes cal o traduïr-ho a continuació o en notes a peu de pàgina, sempre, hi ha paraules o frases en alemany, polonés, rus (en ciríl·lic), anglés, llatí... i només hi ha una cosa més emprenyadora que no traduir-ho: traduir algunes sí, i d'altres no.
A part d'aquests dos detalls llibre d'allò més recomanable.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2017 17:35

El narrador como jazzman

MARTES, 7 DE MARZO DEL 2017 - 14:05 

 

 

                                                              Ruth von Morgen.  Fotografia @Marianne Breslauer

 

El Periódico      Vicenç Pagès Jordà

 

Leer los libros de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) es como contemplar una exposición de cuadros del mismo pintor: hay unas constantes y también unas especificidades que aprendemos a paladear si sabemos adentrarnos en ellas. Las constantes, que otorgan el toque personal a todas sus novelas, son el argumento que fuye con ligereza, el trasfondo de alguna guerra europea, el paseo histórico por un par de capitales, la documentación minuciosa, el protagonismo de personatges erotómanos interesados en la lingüística, la presencia lateral de personajes históricos, la banda sonora de cantantes como Luis Mariano.

'La ballarina de Berlín'

Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
144 páginas
17,50 € 

La especificidad de 'La ballarina de Berlín' es la Centroeuropa de entreguerras, en la que va tomando forma el huevo de la serpiente. El oficial polaco Jerzy Sosnowski, amante de las mujeres y de la equitación, organiza un harén de espías que lo mantienen informado sobre los movimientos de la diplomacia alemana. Él es el auténtico protagonista del libro, igual que el capitán Ahab lo es de 'Moby Dick': como la ballena blanca, la bailarina Lea Niako tarda en aparecer, tiene el papel de contrapunto, añade misterio a la trama y acelera su crescendo.

A pesar del ambiente prebélico, 'La ballarina de Berlín' incorpora menos escenas sangrientas y menos diálogos cínicos que otras obras de Bezsonoff. Los personajes son más humanos, aunque su capacidad amatoria se mantiene a un nivel olímpico. El humor desencantado y la 'nonchalance' no se han desvanecido, al contrario. Cuanto más intensa es la escena, más sorprenden los adjectivos.  

Ningún otro autor catalán utiliza con tanta constancia ni verisimilitud palabras como 'fringaire' o 'gomorritzar'. ¿Algún otro novelista del país se habría atrevido a narrar las peculiaridades eróticas de Hitler y Goebbels?  Una novela de Bezsonoff solo se parece a otra novela de Bezsonoff. El narrador se moverá en ella con la libertad de un jazzman: resume, suprime, salta adelante y atrás, se detiene en escenas mórbidas, interpela al lector, incorpora comentarios metaliterarios, cita en diez lenguas. Más que a un río, estas novelas recuerdan a un torrente. Cada una de ellas contribuye a completar el friso de la historia reciente de Europa.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-03-2017 15:01

La Vanguardia i la Ballarina

03/03/2017 12:57

 

 

 

 

 

Barcelona, 3 mar (EFE).- El escritor rosellonés Joan Daniel Bezsonoff vuelve al pasado en su nueva novela, "La ballarina de Berlín", en la que tiene un peso destacado el espía y capitán del ejército polaco Jerzy Sosnowski, pero también el humor, que es "la conciencia que tenemos de nuestra pequeñez ante la eternidad".

A partir del personaje real que fue Sosnowski, enviado por el gobierno polaco al Berlín de principios de siglo, crea este título, publicado en catalán por Empúries, en el que también hay mucha sensualidad y sexo, porque el protagonista fue un seductor insaciable, con numerosas relaciones en su haber.

En una entrevista con Efe, Bezsonoff rememora que el origen del relato hay que buscarlo en el lejanísimo año 1975 cuando, con apenas doce años, quedó abducido por una fotografía en biquini de Lea Niako, una bailarina y espía judía, discípula de Mata-Hari y amante de futuros jerarcas nazis, conocida como la "bailarina de Berlín", y que vio en la revista "Historia", publicada por la editorial francesa Tallandier, en la que trabajaba su madre.

Esa mujer le impactó porque en pleno crecimiento personal y en un momento en el que el catolicismo tenía mucho ascendente en Francia, "no era habitual ver este tipo de imágenes", por lo que consultó varios libros para saber quién era, descubriendo que "fue la mujer-espía que Hitler amó".

Sin embargo, ese poso quedó archivado en su memoria y fue hace poco que consideró que podría crear una historia con esta mujer y con Jerzy Sosnowski, al que dibuja como "un cretino inculto, que sedujo a muchas mujeres, aunque gracias a sus contactos obtuvo muchas y buenas informaciones, como la de la invasión de Hitler a su país, que sus propios jefes no creyeron, pensando que se trataba de una intoxicación".

Agrega que todas las jóvenes que colaboraron con él acabaron degolladas, mientras que él se salvó porque los nazis, que lo habían detenido, lo salvaron al cambiarlo por un espía alemán que en el mismo momento se encontraba en Polonia.

A Lea la ve como un "fantasma sexual, una mujer muy bonita, muy sentimental, de muslo ligero, una Dalila, una Salomé desengañada porque quería sinceramente". "Creo que era una puta sentimental", precisa.

Explícitas escenas de sexo se encuentran diseminadas a lo largo del libro porque así lo requerían los personajes.

A la vez, la obra está salpicada de humor. "La verdad -ha confesado- es que cuando he releído el libro me he hecho gracia a mí mismo y eso es buena señal. El humor me permite poner a la gente en su lugar real y hace que el relato sea más ameno".

A su juicio, "el humor es la conciencia que tenemos de nuestra pequeñez ante la eternidad, es la manera de olvidar nuestra condición. Cuando hacemos humor llegamos a la suela del zapato de Dios y después volvemos a la realidad terrenal".

Sobre el nazismo, destaca su visión de la cultura y la civilización "mezclada con una violencia incontrolable, una dimensión oculta, salvaje, bestial, primitiva, que contradice la ciencia, ellos que tenían a los mejores científicos del mundo".

Asimismo, cree que Hitler, aunque "me sepa mal, era un hombre genial, con todos los principales ejércitos del mundo en su contra y él resistiendo, pero era un monstruo".

Preguntado por nuevos proyectos, indica que si funciona la novela tendrá "ánimos" para hacer otra, porque se encuentra muy cansado, "no tengo el entusiasmo que antes tenía". "Sé que nunca he escrito tan bien como ahora, pero si no tengo nada que decir lo mejor es callar", concluye. EFE

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Vicenç  le 06-03-2017 à 21:10:34

A mi la novel·la m'ha entusiasmat. Una lectura apassionant que recomano a tothom. No us la perdeu.

 
 
 
el 01-03-2017 14:03

Tintín al país dels gitanos

 

EL TEMPS

 

Eugeni Casanova Solanes

Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora

Pagès editors

Lleida, novembre 2016

                                 

 

                   

 

 

 

 

 El lector d’aquesta revista deu recordar l’apocalíptic Viatge a les entranyes de la llengua catalana que Eugeni Casanova va publicar fa uns deu anys. De llavors ençà he seguit amb interès la trajectòria d’aquest Tintín lleidatà. Amb ell vaig viatjar metafòricament al Transsiberià i a les poblacions de l’àntic Río de Oro. Va escriure una història dels jueus amagats als Països Catalans. Una obra important, realment. Acaba de publicar el seu millor llibre, un gran llibre, tota una catedral dedicada a la nova Alguer : els gitanos catalans de França.

Tothom ha sentit a parlar més o menys dels gitanos de Sant Jaume a Perpinyà i de l’anècdota simpàtica de les comunitats gitanes escampades per tota la geografia occitana. Abans d’emprendre aquest viatge tan llarg, Eugeni Casanova s’ha endrapat un centenar de llibres sobre els gitanos. L’autor sap tantes llengües com ells, però és per damunt de tot un aventurer de la coneixença. Ha llegit Frederic Mistral i els seus deixebles de l’escola d’Avinyó, els doctors germànics, els savis francesos, els universitaris anglesos, els escrits dels quals tradueix tot proposant-ne la versió original al final del volum. 

Ha visitat totes les poblacions importants d’Occitània sense prejudicis. Ha enraonat amb els gitanos amb passió i paciència, humor i sobretot la seua humanitat profunda. Sabent retrobar la història a través dels mites, amb una gran audàcia intel·lectual a l’hora de formular hipòtesis noves, Eugeni Casanova ha reconstituït d’una manera plausible l’odissea dels gitanos. Si he entès bé la demostració del mestre, uns grups de protogitanos van deixar la Índia al segle X i es van anar instal·lant a Pèrsia i Armènia. Amb el segles passaren la mar i arribaren a l’Europa Oriental abans de propagar-se per l’Europa Occidental cap al segle XV.  Gràcies a aquesta recerca apassionant i apassionada, descobrim la figura del ‘’ gran i afamat senyor duc André de Petit Egipte ‘’ (pàgina 55) Com els seus amics gitanos, l’autor travessa volant les fronteres i salta de segle en segle. Amb el descobriment d’un dialecte a base lleidatana mentre la quasi totalitat dels gitanos catalans parlen un dialecte arrelat a Perpinyà tot i que es diferencia del català rossellonès, la gran aportació de la tesi és la cronologia dels fets. Segons l’autor, molts gitanos van fugir de l’Empordà a la fi del segle XVIII abans de passar per Perpinyà i d’escampar-se per tot França. Casanova ho demostra amb claredat basant-se en la documentació històrica i els relats orals. Malgrat el pes d’aquest volum, l’autor no s’avorreix i no ens avorreix mai perquè ha sabut realitzar el precepte de don Miguel de Unamuno. ‘’ Cuando me dicen de un hombre que habla como libros, contesto que prefiero los libros que hablan como hombres. ‘’ Eugeni Casanova xerra amb la gent, entra a casa seua, fa el vermut. Respecta els gitanos, els estima, sap escoltar-los i reproduir llur parlar tan estrany i tan casolà alhora.

No puc ni vull revelar tota la substància d’aquest llibre meravellós, profundament humà, on visitem tot un món prohibit. Que el lector d’aquesta revista em permeti aquesta impertinència… Estic ben content que Eugeni Casanova no es dediqui pas a la novel·la perquè amb un col·lega com ell, podria plegar veles i anar a plantar cols a l’hort del padrí.

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. anaflore  le 02-03-2017 à 04:54:21  (web)

bravo pour la photo du jour

2. asdepic  le 02-03-2017 à 17:17:43  (web)

bravo pour la photo du jour

 
 
 
el 22-02-2017 20:53

NUVOL 23/02/2017

CARLA ANDRADAS

 

 

 

                                                                                  @ warszawa1935

 

 

 

Com es va inspirar per fer aquesta novel·la sobre espies?

Això és una història molt vella, no sé si tinc temps per explicar-ho. Quan tenia dotze anys, amb els meus pares vivíem als afores de París i vam marxar a la Provença, a Cannes. I la nit abans de marxar vam anar a casa d’uns amics que tenien una revista que es diu Historia (sic), ma mare treballava per les edicions Tallandier, una editorial especialitzada en llibres d’història i treia aquesta revista. Hi havia un article sobre el personatge Sosnowski que em va impactar molt i sobretot, la fotografia de la senyora, jo estava a punt de fer dotze anys i aquell temps no era com ara, no hi havia el destape ni tot això. El que és curiós és que he recordat això tants anys després, uns trenta després, fa quatre o cinc anys, vaig decidir de novel·lar aquest article. Tota la base és real, els personatges són històrics, després hi he afegit uns personatges més. Jo hi he posat la meva salsa, ho he presentat a la meva manera, he novel·lat aquesta història. Era un article de cinc pàgines i jo l’he multiplicat. Diguéssim que la casa no és meva, però jo l’he fet habitable.

 

Quina ha estat la seva font de documentació?

Normalment un cuiner no ensenya la cuina, això és un secret, no cal demanar la recepta dels plats. Però avui, per Núvol faré una excepció. Cal llegir molts llibres sobre Berlín, n’he llegit una desena, en francès i en anglès, i després m’he comprat la  guia Baedeker del 1929 amb el plànol de Berlín i la Guide bleue de Polònia de l’abril del 1939. Un tresor. Com que entenc una mica el polonès gràcies al meu coneixement relatiu del rus, he pogut anar a webs poloneses per poder consultar documentació, perquè tot és en polonès.

 

Vostè ha estat realment a cada ciutat de la què parla?

No. Són molt més interessants els viatges imaginaris, sinó la realitat, a mi, em talla les ales, sinó ets presoner de la realitat. Aquí precisament cal deixar volar la imaginació. Jo no conec Berlín, no hi he estat mai, potser un dia hi aniré. Ni Königsberg, àlies Kaliningrad, tampoc he estat mai a Polònia. La única ciutat que surt al llibre i que conec molt bé és Niça. En un moment donat, per descansar, sí que he agafat una ciutat que coneixia. També he estat a Viena, ho conec molt bé. Quan era petit vaig viure dos anys a Alemanya al peu de la Selva Negra, aquest passat alemany m’ajuda a recordar la manera de viure de la gent, això forma part de la meva formació personal.

 

Què tenia el Berlín dels anys 20-30 perquè vostè decidís convertir-lo en escenari principal de la novel·la?

Berlín és un món fascinant, no ho he pas inventat jo, hi ha tota una sèrie de novel·les ambientades a Berlín; hi ha Philip Kerr que explica les aventures del detectiu Bernhard Gunther. Berlín és una ciutat a la fi de la república de Weimar, era una capital mundial, era la capital del cinema mut amb Marlene Dietrich, que és tot un món fascinant que ha desaparegut d’una manera brutal. M’agraden els mons que desapareixen brutalment, com Pompeia, engolida pel Vesuvi.

 

El capità Sosnowski és un personatge amb poca rectitud moral, poc cultivat i amb molts vicis. Com és que ha decidit d’atorgar-li l’ofici d’espia amb una personalitat com la seva?

Perquè ser espia és una feina infecta. Ell era un seductor, està documentat, això, que en un any va tenir dues-centes amants. Era un senyor molt estimat per les dones i va aprofitar les seves qualitats amatòries per obtenir informacions. Li agradava molt el luxe, els cavalls, era poc responsable. La persona ideal per fer aquesta feina. I el resultat era tan impressionant que els polonesos i els francesos no el van creure malauradament, perquè el  els va donar tot el pla d’invasió de Polònia del setembre de 1939. És curiós, però és real.

 

Veiem que no és el mateix Sosnowski el que enceta el llibre que el que l’acaba. Quina és l’evolució d’aquest personatge?

Sosnowski ha travessat uns quants episodis desagradables: han assassinat la seva amant, ha de seduir dones que acaben degollades, després el posen a la presó... Aquests fets el fan més profund a la fi del llibre. Al començament és una papallona i al final es torna més madur, evidentment. Amb tot el que ha viscut és inevitable.

 

Quin és el tret distintiu que té Maria que fa que Sosnowski la recordi permanentment?

Maria és la dona que el va educar intel·lectualment, el va iniciar en la civilització. Ell era un mainatge, un nen, havia anat a la guerra... ella li va fer descobrir l’art, els museus, els bons vins, l’amor físic... va ser la seva educadora moral i estètica. A més, l’amor no té ulls ni orelles; l’estimava perquè era ella.

 

En el llibre també hi ha molt sexe i erotisme...

L’erotisme és la sexualitat personal, la pornografia és la sexualitat dels altres. A més, l’erotisme, contràriament a la pornografia, conté més poesia, refinament.

 

En un moment donat vostè descriu detalladament les preferències sexuals de Hitler. Com ha arribat a aquestes conclusions?

Sobre la vida íntima del Führer hi ha molts documents que provenen dels seus enemics; és a dir que Hitler, al començament, no dirigia el partit nazi, sinó que els que estaven al capdavant eren els germans Strasser. Aquests primers nazis abans del nazisme van haver de refugiar-se a l’estranger. Van haver d’anar a Londres i allà hi van escriure coses horribles sobre Hitler per venjar-se, coses que no se saben si són reals o no. Van acusar-lo d’haver tingut relacions incestuoses amb la seva neboda, de ser escatològic, que només tenia un colló... Això és una llegenda que corre. Aleshores, jo, per divertir-me, he agafat aquesta llegenda. Crec que com que Hitler era un monstre, agrada a la gent que hagi tingut una sexualitat monstruosa. M’he divertit suposant això, ridiculitzar-lo és interessant.

 

El vocabulari que ha emprat en el llibre és molt divers...

Em fa gràcia jugar amb el lèxic, també he agafat argots francesos que he traduït al català. Hi ha imatges boniques, poètiques, que m’he inventat sobre la lluna... m’he inspirat amb les frases fetes del francès, de vegades n’he barrejat tres o quatre... (això és la cuina de l’escriptor) després hi he afegit coses dialectals meves i ja està...

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-02-2017 08:46

La ballarina a la ràdio

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/informatius-catalunya-radio/joan-daniel-bezsonoff-sendinsa-en-el-berlin-mes-lliure/audio/951964/
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-02-2017 04:04

La venjança no és estètica ni ètica

Vilaweb Montserrat Serra

 

 

 

 

 

 

 

En aquests temps d’autoficció, en aquests temps de mirar-se i remirar-se, tenir entre les mans una novel·la que recrea el món de fa cent anys, que et transporta a un món que fou però que ja no és, tenint tot aquest món al cap, fins al detall més mínim, construint personatges a la bella manera d’abans, és un plaer. I això és el que fa Joan-Daniel Bezsonoff a La ballarina de Berlín: ens transporta a l’Europa de la primeria de segle XX, al Berlín de la República de Weimar, culte, lliure i alegre, que no veu venir el nazisme, que el desdenya. I ho fa amb un personatge que va existir, el capità de l’exèrcit polonès Jerzy Sosnowski, que va ser enviat a Alemanya per fer d’espia. Un seductor que tenia l’habilitat de satisfer les dones perquè les desitjava, però no les estimava. Un cretí, de fet.

Una vegada, durant el sopar del premi Lletra d’Or, Bezsonoff, que és expansiu i divertit, explicava que les seves èpoques de màxima fertilitat literària eren les que passava desaparellat, entre dona i dona. Que quan estava enamorat la seva literatura se’n ressentia. Arran d’aquesta dada i del protagonista de La ballarina de Berlín, s’imposa començar per una pregunta una mica personal…

Però ell, abans, comença a parlar del premi Mitrofan, que enguany ha atorgat a la reedició d’El món d’Horaci de Vicenç Pagès Jordà. El premi Mitrofan l’atorga Bezsonoff mateix de fa uns quants anys: ‘Com que tots els premis són conxorxats, doncs aquest el dono jo. És curiós que sobretot l’han guanyat escriptors valencians. I ja saps que “este premio carece de dotación econòmica”, però em poden comprar per a guanyar-lo. Una vegada una dona em va retreure que encara cap dona no hagués guanyat el Mitrofan. És per això que sóc corruptible…’

—Us heu tornat a quedar sense dona, benvolgut Bezsonoff?
—Sí, és per això que parlo del premi. Però potser millor que us digui que la resposta a aquesta pregunta la podreu saber l’any que ve, quan surti el meu proper llibre.

—A La ballarina de Berlín hi ha una certa set de venjança, que per això heu construït un nou Casanova.
—No és cap venjança, tot és real, ho podeu comprovar si sabeu polonès. Quan tenia dotze anys vivia a París amb la meva gent (la meva família). I allà vaig començar a sentir unes transformacions del meu cos ben interessants. Era en aquella època que en una revista d’història vaig llegir un article sobre la ballarina de Berlín. Em va quedar gravat. L’article es deia ‘La Mata Hari de la qual es va enamorar Hitler’. Era escrit per André Brissaud i era un extracte del seu llibre dedicat als serveis secrets nazis. I la novel·la neix d’aquest record. Vaig documentar-me i la base de la història és real. I el que no sabia m’ho vaig inventar. Per entendre’ns: la casa és real, l’interior és meu. El personatge del capità Sosnowski era així, ho podeu comprovar en webs poloneses. Jo no sé polonès, però sé una mica de rus i amb l’ajuda del Google Translate… El polonès és molt allunyat del rus, però hi ha paraules i expressions que són molt semblants, fins i tot iguals: ‘La finestra és tancada’ es diu igual en totes dues llengües.

—Fer vostre tot un món com és el centre d’Europa a la primeria del segle XX, un món que reconstruïu ple de detalls i de personatges diferents i ben retratats, un món intens, barrejat i lubricat… és fantàstic. Sovint es troba a faltar a la literatura catalana actual.
—Jo sóc un clàssic, què voleu que us digui. Ja ho diuen que els russos en sabem, d’escriure novel·les.

—Hi ha un personatge secundari, que és de bandera: Spartak Pankowski. Retrata perfectament el capità Sosnowski, quan li diu aquesta frase demolidora: ‘Tu no estimes les dones, les desitges. No és el mateix… Quan parles de dones, es veu que viuen en la teva ment i en el teu desig de personatge. Les entens menys que no als cavalls. Per a tu, les dones són, realment, el segon sexe.’
—Aquest personatge, Spartak Pankowski, és una barreja de mi i d’un cambrer de Perpinyà (la seva germana també hi surt, a la novel·la). Es diu Roland i després Spartacus, i em fa tanta gràcia que per això vaig posar al personatge el nom de Spartak. Ara, la frase ‘Tu no les estimes, les desitges’ és meva. Quan escrius una novel·la tota llenya fa foc. I és difícil de ser el pare de tantes criatures. Per escriure les meves novel·les he de tenir simpatia pels personatges, si no m’encallo. En tinc una que no puc. Aquesta novel·la la vaig tenir aparcada durant dos anys, perquè aquest personatge del capità Sosnowski és un cretí i un covard i em queia molt malament.

—Doncs, com és que teníeu necessitat d’escriure una novel·la al voltant d’aquest personatge?
—Perquè és molt interessant. Perquè permet de parlar sobre espionatge i sobre Berlín. A mi m’agrada viatjar i aquesta manera de viatjar surt més barata.

—Feu servir una llengua més polida que en la novel·la anterior.
—És una llengua més normativa i això la fa més accessible. Amb tot, el llibre conté cites en deu llengües diferents, he comptat: alemany, francès, anglès, rus, polonès, castellà, italià, portuguès, llatí i occità.

—En dos moments de la novel·la parleu de tu a tu al lector.
—És un recurs més modern i una picada d’ullet al lector. En Pagès Jordà em va venir a veure a l’hospital i vam parlar de la novel·la i em va influir.

—A l’hospital?
—Tenia una infecció a la cama. Ara ja estic bé. Em vaig haver de passar un temps a l’hospital. Aquella estada em va fer refrescar l’agenda d’amistats. Per exemple, el meu amic Garcia em va dir: ‘No et vinc a veure perquè em fa pena aquesta situació i em posaria a plorar.’ Ah, us volia dir que la tècnica d’aquesta novel·la s’inspira en el llibre de Nabokov La Défense Loujine. He deixat el segle XIX per entrar en el segle XX.

—Heu escrit sobre la república de Weimar amb voluntat de fer un paral·lelisme amb el moment actual, amb l’auge de l’extrema dreta altra vegada a tot Europa?
—És una coincidència. No hi havia pensat, però certament…

—Com la veieu, aquesta pujada de l’extrema dreta?
—A França, el Front National de Jean-Marie Le Pen era neofeixisme, però l’actual és més d’esquerres que el PP espanyol. El FN de Marine Le Pen és de dretes en tot allò que va vinculat a la moral, però el seu programa econòmic és d’extrema esquerra. És un partit molt estrafolari. Tenen gent molt intel·ligent a dalt de tot, però no tenen bons quadres mitjans. França és un país molt paradoxal, passen aquestes coses. Per exemple, és el país dels drets humans, però en relació amb els drets lingüístics, es troba al nivell de Turquia.

—Tornem al llibre…
—Em va costar trobar el títol. Sempre costen els títols. Si ara publiqués la novel·la Matar De Gaulle li posaria Matar De Gaulle i altres ocupacions. És millor. I ara escric un llibre sobre un amor juvenil i també em costa trobar el títol. En tinc tres de possibles, de moment: 1) El front de l’Est. 2) La professora d’anglès. 3) La basca del Llo.

—Podríem dir que La ballarina de Berlín és una tragi-comèdia?
—No ho sé. Jo dic que és una fantasia. La meva cita preferida, del cantant Serge Gainsbourg, diu que hi ha artistes que avorreixen el públic cantant l’esperança; jo els faig viure cantant la desesperança. És això. Aquesta és la meva màxima, la meva divisa, el meu programa de vida. Jo no puc suportar la gent ploranera: cal mirar de fer broma, malgrat tot. Ahir, rellegint trossos de la novel·la, em vaig fer un tip de riure.

—Tot i que aquesta novel·la no té l’origen en els vincles familiars, com alguns de vostres, sí que hi feu sortir un Mitrofan.
—És una manera de picar d’ullet. Aquest personatge, de fet, és un cantant nord-català amb qui érem molt amics, però que ara ja fa molt de temps que no veig.

—És dels que heu tret de l’agenda quan l’heu renovada?
—Exacte. Ja ho veus, la novel·la és com la vida mateixa. El que m’ha costat més és no embolicar-me amb la llista de les dones que hi surten. He hagut de fer-me fitxes. Digues a l’entrevista que els lectors han de comprar el llibre perquè m’han d’animar. Perquè si no deixaré d’escriure novel·les.

—Deixareu d’escriure novel·les?
—És que em canso molt. És més fàcil escriure guies, no és tan cansat. Saps què m’agradaria? Voldria escriure un diccionari de les dones que he estimat. Però s’ha de ser prudent. Un dels valors que més aprecien les dones és la discreció. El Diccionari de les dones que he estimat em permetria de reviure i reviure i traslladar-me a una altra època, la joventut. I no seria cap venjança. La venjança no és ni ètica ni estètica.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-02-2017 11:17

Entrevista amb la Valèria Gaillard

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1073735-espies-libidinosos.html

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-02-2017 19:41

Pròleg

 

 

 

 

   No sé si és una bona idea manxar en cendres per cremar-s’hi de nou. A vint-i-cinc anys estava tan enamorat de na Chantal que escrivia un diari on anotava totes les seues paraules, tots els esdeveniments minúsculs de la nostra relació.

A partir d’aquell material sense valor literari, vaig escriure un relat, una mena de carta llarguíssima on mirava d’explicar-li els meus sentiments. Comptava en aquest llibre com els savis nazis en les armes secretes.

Deu anys després, em vaig inspirar en aquella història per compondre ‘’ Història de Kiêu ‘’ una part de Les rambles de Saigon així com Les lletres d’amor no serveixen de res, novel·la ambientada a Orà en els darrers mesos de l’Algèria francesa.

Trenta anys han passat i recuperi aquests disjecta membra per capir aquest episodi que ha comptat tant en la meua vida.

M’agradaria que tots aquells patiments d’altres temps servissin per un bon llibre. Un llibre estrany, farcit de cançons sentimentals, de reflexions puerils, d’amargor, d’obstinació estèril. Un portolà trist i còmic a sota d’un castell arruïnat i de vinyes abandonades.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article