VEF Blog

NUVOL 23/02/2017

CARLA ANDRADAS

 

 

 

                                                                                  @ warszawa1935

 

 

 

Com es va inspirar per fer aquesta novel·la sobre espies?

Això és una història molt vella, no sé si tinc temps per explicar-ho. Quan tenia dotze anys, amb els meus pares vivíem als afores de París i vam marxar a la Provença, a Cannes. I la nit abans de marxar vam anar a casa d’uns amics que tenien una revista que es diu Historia (sic), ma mare treballava per les edicions Tallandier, una editorial especialitzada en llibres d’història i treia aquesta revista. Hi havia un article sobre el personatge Sosnowski que em va impactar molt i sobretot, la fotografia de la senyora, jo estava a punt de fer dotze anys i aquell temps no era com ara, no hi havia el destape ni tot això. El que és curiós és que he recordat això tants anys després, uns trenta després, fa quatre o cinc anys, vaig decidir de novel·lar aquest article. Tota la base és real, els personatges són històrics, després hi he afegit uns personatges més. Jo hi he posat la meva salsa, ho he presentat a la meva manera, he novel·lat aquesta història. Era un article de cinc pàgines i jo l’he multiplicat. Diguéssim que la casa no és meva, però jo l’he fet habitable.

 

Quina ha estat la seva font de documentació?

Normalment un cuiner no ensenya la cuina, això és un secret, no cal demanar la recepta dels plats. Però avui, per Núvol faré una excepció. Cal llegir molts llibres sobre Berlín, n’he llegit una desena, en francès i en anglès, i després m’he comprat la  guia Baedeker del 1929 amb el plànol de Berlín i la Guide bleue de Polònia de l’abril del 1939. Un tresor. Com que entenc una mica el polonès gràcies al meu coneixement relatiu del rus, he pogut anar a webs poloneses per poder consultar documentació, perquè tot és en polonès.

 

Vostè ha estat realment a cada ciutat de la què parla?

No. Són molt més interessants els viatges imaginaris, sinó la realitat, a mi, em talla les ales, sinó ets presoner de la realitat. Aquí precisament cal deixar volar la imaginació. Jo no conec Berlín, no hi he estat mai, potser un dia hi aniré. Ni Königsberg, àlies Kaliningrad, tampoc he estat mai a Polònia. La única ciutat que surt al llibre i que conec molt bé és Niça. En un moment donat, per descansar, sí que he agafat una ciutat que coneixia. També he estat a Viena, ho conec molt bé. Quan era petit vaig viure dos anys a Alemanya al peu de la Selva Negra, aquest passat alemany m’ajuda a recordar la manera de viure de la gent, això forma part de la meva formació personal.

 

Què tenia el Berlín dels anys 20-30 perquè vostè decidís convertir-lo en escenari principal de la novel·la?

Berlín és un món fascinant, no ho he pas inventat jo, hi ha tota una sèrie de novel·les ambientades a Berlín; hi ha Philip Kerr que explica les aventures del detectiu Bernhard Gunther. Berlín és una ciutat a la fi de la república de Weimar, era una capital mundial, era la capital del cinema mut amb Marlene Dietrich, que és tot un món fascinant que ha desaparegut d’una manera brutal. M’agraden els mons que desapareixen brutalment, com Pompeia, engolida pel Vesuvi.

 

El capità Sosnowski és un personatge amb poca rectitud moral, poc cultivat i amb molts vicis. Com és que ha decidit d’atorgar-li l’ofici d’espia amb una personalitat com la seva?

Perquè ser espia és una feina infecta. Ell era un seductor, està documentat, això, que en un any va tenir dues-centes amants. Era un senyor molt estimat per les dones i va aprofitar les seves qualitats amatòries per obtenir informacions. Li agradava molt el luxe, els cavalls, era poc responsable. La persona ideal per fer aquesta feina. I el resultat era tan impressionant que els polonesos i els francesos no el van creure malauradament, perquè el  els va donar tot el pla d’invasió de Polònia del setembre de 1939. És curiós, però és real.

 

Veiem que no és el mateix Sosnowski el que enceta el llibre que el que l’acaba. Quina és l’evolució d’aquest personatge?

Sosnowski ha travessat uns quants episodis desagradables: han assassinat la seva amant, ha de seduir dones que acaben degollades, després el posen a la presó... Aquests fets el fan més profund a la fi del llibre. Al començament és una papallona i al final es torna més madur, evidentment. Amb tot el que ha viscut és inevitable.

 

Quin és el tret distintiu que té Maria que fa que Sosnowski la recordi permanentment?

Maria és la dona que el va educar intel·lectualment, el va iniciar en la civilització. Ell era un mainatge, un nen, havia anat a la guerra... ella li va fer descobrir l’art, els museus, els bons vins, l’amor físic... va ser la seva educadora moral i estètica. A més, l’amor no té ulls ni orelles; l’estimava perquè era ella.

 

En el llibre també hi ha molt sexe i erotisme...

L’erotisme és la sexualitat personal, la pornografia és la sexualitat dels altres. A més, l’erotisme, contràriament a la pornografia, conté més poesia, refinament.

 

En un moment donat vostè descriu detalladament les preferències sexuals de Hitler. Com ha arribat a aquestes conclusions?

Sobre la vida íntima del Führer hi ha molts documents que provenen dels seus enemics; és a dir que Hitler, al començament, no dirigia el partit nazi, sinó que els que estaven al capdavant eren els germans Strasser. Aquests primers nazis abans del nazisme van haver de refugiar-se a l’estranger. Van haver d’anar a Londres i allà hi van escriure coses horribles sobre Hitler per venjar-se, coses que no se saben si són reals o no. Van acusar-lo d’haver tingut relacions incestuoses amb la seva neboda, de ser escatològic, que només tenia un colló... Això és una llegenda que corre. Aleshores, jo, per divertir-me, he agafat aquesta llegenda. Crec que com que Hitler era un monstre, agrada a la gent que hagi tingut una sexualitat monstruosa. M’he divertit suposant això, ridiculitzar-lo és interessant.

 

El vocabulari que ha emprat en el llibre és molt divers...

Em fa gràcia jugar amb el lèxic, també he agafat argots francesos que he traduït al català. Hi ha imatges boniques, poètiques, que m’he inventat sobre la lluna... m’he inspirat amb les frases fetes del francès, de vegades n’he barrejat tres o quatre... (això és la cuina de l’escriptor) després hi he afegit coses dialectals meves i ja està...