VEF Blog

Santiago Diaz i Cano

Per sempre

Lletra impresa Edicions

Gandia, octubre 2016

Obra guanyadora del XIII Premi Ifach de Narrativa Curta

                                         EL TEMPS    7 de març del 2017

    Potser la literatura no serveix de res. A mi, però, m’ha permès de conèixer en Santiago Diaz Cano quan ensenyava les matemàtiques al malaguanyat col·legi comte Guifré de Perpinyà. La Universitat Autònoma de Barcelona acabava de publicar-li Memòries d’un porc, un llibre extraordinari, una de les millors novel·les escrites en català al segle XXI. Malauradament, aquesta obra no va beneficiar de cap promoció i, tret d’un servidor, ningú no n’ha parlat. Vergonya cavallers ! En el nostre petit món literari tot és una qüestió de marquèting, prova de normalitat. Venen llibres com vendrien sabates o llaunes de pèsols…Perdoneu-me si em repeteixi : com és possible que un autor tan bo com Diaz sigui desconegut quan triomfen tants mediocres a les nostres llibreries? Imagineu amb quina impaciència esperava la seua segona novel·la. El novel·lista ha sabut renovar-se i proposar una novel·la negra original. Domina el relat i el lector mai no s’avorreix. He retrobat el seu mestratge de la llengua, el seu ús judiciós de les variants dialectals. Per ell, l’estil encara compta i no repeteix vint vegades en divuit ratlles el verb ser com alguns…Malgrat tot, aquesta bona novel·la, ho confessi amb desgana, m’ha decebut un xic perquè no ateny l’esplendor del seu

llibre precedent. No vull pas allunyar el lector d’aquesta segona novel·la molt atractiva, variació còmica i valenciana de Crim i càstig, perquè el meu criteri no és universal i segur que molta gent la xalarà llegint el llibre. Una de les qualitats majors del llibre és el seu humor negre que m’ha recordat els estirabots de Pierre Doris. ‘’ Busca les ferides. No hi ha sang. Tan sols, al cim de la clepsa, un gual tou com un flam de cafè (d’aquells que tant li agradaven a ella) delata qualque d’anormal. ‘’ ( pàgina 18)  

De tant en tant, deixa anar una imatge romàntica, als límits de la cursileria, com si es penedís d’imposar-nos tants horrors. ‘’ L’abric de mart gibelí s’ha desplegat com les ales d’una àliga orgullosa i elegant que descendira amb parsimònia fins desaparèixer engolida per la vegetació del fons del congost. ‘’ (pàgina 29)

Amb poques paraules, el narrador sap descriure els altres personatges i donar-los una humanitat profunda. Els veiem un segon i els recordem fins a la fi. ‘’ un vellet dinàmic i eixut, amb uns ulls menuts però lluents, que traspuen intel·ligència i sentit intuïtiu. ‘’ (pàgina 31)

Com a La comèdia humana de Balzac, els protagonistes s’expressen amb una versemblança total, amb el seu dialecte i tot. Passem amb normalitat del valencià al català central. ‘’ —No diga això, home. —És la pura veritat. Però no es pensi que em queixo. ‘’ (pàgina 32) 

Em reca que Santiago Diaz i Cano hagi sucumbit a la moda francesa del paratext i dels jocs absurds amb l’estructura. Les fantasies de l’Oulipo, els deliris del Nouveau Roman només  poden abocar al silenci literari i a la desesperança.

Un consell. Malfieu-vos de l’adjectiu ‘’nouveau.’’ No em refiï del ‘’Nouveau Roman’’, de ‘’ la Nouvelle Cuisine ‘’, dels ‘’ Nouveaux Philosophes’’, de la ‘’ Nouvelle Vague.’’ Aquests recursos serveixen de crosses a novel·listes frustrats sense imaginació. Santiago Diaz és un gran estilista. Esperi amb candeletes el seu proper llibre. A veure si algun editor important de Barcelona em fa cas i accepta publicar aquest gran escriptor desconegut a Catalunya perquè no ha tingut la sort de nèixer al nord de l’Ebre i de no conèixer personatges del ‘’mundillo ‘’.

Notes de lectures   1

Les vingt ans du jeune homme vert       Michel Déon

Un roman agréable qui se lit facilement malgré ses 574 pages (collection Folio). L’auteur y décrit une étrange occupation allemande où n’apparaissent qu’en filigrane les atrocités nazies. Une occupation vue des salons et des cocktails avec une petite escapade dans la Résistance. Jean, le protagoniste, traverse l’époque sans rien y comprendre, amant comblé à qui tout réussit. Toutes les femmes lui tombent dans les bras. De la putain auvergnate à la Russe blanche en passant par l’actrice en vogue. Aucune ne lui résiste… On dirait les aventures d’un Tintin dessalé.

Traditionnel dans sa forme, la langue et le fond, le livre fait quelques concessions à la modernité avec de nombreuses interventions de l’auteur qui s’amuse avec la chronologie du roman. C’eût pu être un grand roman si Michel Déon avait cru une seconde à ses personnages.  

12/20

deux citations

‘’  (…) il souffrirait seulement, comme dans toutes les amours heureuses, de ne pas savoir l’aimer assez. ‘’

‘’ Il savait comme elle qu’il n’en ferait rien, que c’était délicieux et terminé, que leurs sentiments se perdraient dans l’infini de l’absence. ‘’ 

Segon llibre de Bezsonoff que cau, ara el més recent (se'm fa fins i tot estrany llegir un llibre quan encara està "calent" a les llibreries).

El protagonista és el polonés Jerzy Sosnowski, un capitá de l'exèrcit que té un do, és capaç de seduir a qualsevol dona que es proposi. Té un aprenentatge amorós precoç i des d'aquell moment no para.

El seu deler era que li untés la figa amb nata i fruita, com en els quadres de Giuseppe Arcimboldo. Sosnowski s'estimava més encofurnar-la, passant pel senderol forestal i no pas pel camí ral.
L'erotisme propi és la pornografia dels altres...

Per això el govern del seu país l'envia a Berlín amb una llista de secretàries de diferents ministeris, ha de fer d'espia, la jove Polònia necessita saber els plans dels alemanys. Som al final de l'Alemanya de la república de Weimar i l'ascens de Hitler al poder. El retrat que fa del Berlín que es troba en arribar és fantàstic.

Malgrat la tristor, Sosnowski es llançà a la caça de les berlineses. La ciutat era la Babilònia de la Mitteleuropa, la capital de la modernitat, junt amb París. Cada vici hi trobava satisfacció. Ni els poetes genials, ni els autors desproveïts d'una unça de talent, ni els novel·listes renyits amb la sintaxi, ni els autèntics creadors, ni els músics enemics de l'harmonia i amants de la dissonància, ni els assassins del vals, ni els escultors mancs, ni els pintors cecs, ni els alpinistes del pensament, ni els herboristes del teatre, ni els verbicultors de trucalembut, ni els exploradors de l'infinit, ni els cantants amb veu d'alcohòlic no sabien que aviat els nazis els condemnarien a l'exili -interior o exterior- o directament als camps de concentració.

Acaba formant el seu harem, amb ple coneixement de les noies, resignades a no poder contenir una força de la natura com en Jerzy, a més a més saben que és un espia perquè li passen informació, els sembla un preu petit per gaudir d'ell ni que sigui a estones compartides. Aquest punt potser és el més difícil de creare, però bé. I aleshores arriba pràcticament alhora Hitler i Lea Niako. L'arribada dels nazis al poder i el que va representar no podia explicar-se millor que en el següent fragment:

De sobte, cap a les nou, els tigres, els lleons, les hienes, els lleopards i les panteres del

zoo van fer udols sinistres. Sosnowski i les noies van traucar al balcó. Un incendi deglutia el Reichstag, que deflagrava i es desarticulava com un decàstil decadent. Pobre parlament! Com més anava, les bèsties del zoo udolaven més nervioses. Potser quedaven, entre els animals de Tiergarten, els darrersdemòcrates d'Alemanya. Se sentien les sirenes de la policia, que enfilaven Hofjager Alle cap al Gran Estel -Grosser Stern- , on agafarien Charlottenburger Chaussée. L'últim baluard de la democràcia alemanya es consumia.

Lea Niako és una ballarina de passat exòtic i que també cau a les urpes de Jerzy, i també a les de Hitler i a les de Goebbels (que tenia una afició desmesurada al femellam). Lea no es diu Lea, i és jueva, per això el contacte de Goebbels serà vital per ella, perquè la xarxa de Jerzy caurà, i de manera fatal amb condemnes a perpetua o a pena capital. Però abans d'això una mostra de la relació Jerzy Lea.

Quan Sosnowski no la sol·licitava, ella el provocaba. Un col que estava llegint un diari de Varsòvia, la seva amant li aparegué vestida amb una llenceria delirant, babilònica. Començà a improvisar una dansa al mig del saló abans de posar-se a caminar de quatre potes. Sense pressa, amb gestos lascius i immemorials, s'atansà al seu amant i li llaminejà dolçament les gominoles. Quan ell va tenir l'estendard ben flamant, va encrancar-la directament pel canal de Satanàs. Sempre s'adreçava a l'annex sense passar per l'entrada principal. En la llunyania, un gos udolava com si fos una bèstia de Tiergarten. Durant uns vint minuts, Sosnowski va anar i venir pel subterrani del carreró sense lluna. L'excursió no s'acabava, La Lea panteixava mentre el ca foll udolava.

Com he dit, tot allò cau. A en Jerzy però no el maten, se'l queden a l'espera de poder-lo canviar en algun moment per algun espia alemany capturat a Polònia. Però poc després d'aquest intercanvi comença la invasió de Polònia, per part d'Alemanya per una banda i de l'URSS per l'altra. En Jerzy aconsegueix tornar al seu exèrcit, ser capturat i executat a Katyn (val la pena clicar l'enllaç si Katyn no us sona de res).

Tot i que Jerzy Sosnowski i Lea Niako van existir, la pista de Jerzy es perd a Rússia, no està confirmat que acabés a Katyn. El llibre es llegeix en un moment, aquesta és una de les crítiques que se li pot fer, que amb un escenari tant potent i uns personatges tant ben dibuixats no s'hi recrei més. I l'altre crítica: si us plau, TOT el que estigui en altres idiomes cal o traduïr-ho a continuació o en notes a peu de pàgina, sempre, hi ha paraules o frases en alemany, polonés, rus (en ciríl·lic), anglés, llatí... i només hi ha una cosa més emprenyadora que no traduir-ho: traduir algunes sí, i d'altres no.
A part d'aquests dos detalls llibre d'allò més recomanable.

MARTES, 7 DE MARZO DEL 2017 - 14:05 

                                                              Ruth von Morgen.  Fotografia @Marianne Breslauer

El Periódico      Vicenç Pagès Jordà

Leer los libros de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) es como contemplar una exposición de cuadros del mismo pintor: hay unas constantes y también unas especificidades que aprendemos a paladear si sabemos adentrarnos en ellas. Las constantes, que otorgan el toque personal a todas sus novelas, son el argumento que fuye con ligereza, el trasfondo de alguna guerra europea, el paseo histórico por un par de capitales, la documentación minuciosa, el protagonismo de personatges erotómanos interesados en la lingüística, la presencia lateral de personajes históricos, la banda sonora de cantantes como Luis Mariano.

La especificidad de 'La ballarina de Berlín' es la Centroeuropa de entreguerras, en la que va tomando forma el huevo de la serpiente. El oficial polaco Jerzy Sosnowski, amante de las mujeres y de la equitación, organiza un harén de espías que lo mantienen informado sobre los movimientos de la diplomacia alemana. Él es el auténtico protagonista del libro, igual que el capitán Ahab lo es de 'Moby Dick': como la ballena blanca, la bailarina Lea Niako tarda en aparecer, tiene el papel de contrapunto, añade misterio a la trama y acelera su crescendo.

A pesar del ambiente prebélico, 'La ballarina de Berlín' incorpora menos escenas sangrientas y menos diálogos cínicos que otras obras de Bezsonoff. Los personajes son más humanos, aunque su capacidad amatoria se mantiene a un nivel olímpico. El humor desencantado y la 'nonchalance' no se han desvanecido, al contrario. Cuanto más intensa es la escena, más sorprenden los adjectivos.  

Ningún otro autor catalán utiliza con tanta constancia ni verisimilitud palabras como 'fringaire' o 'gomorritzar'. ¿Algún otro novelista del país se habría atrevido a narrar las peculiaridades eróticas de Hitler y Goebbels?  Una novela de Bezsonoff solo se parece a otra novela de Bezsonoff. El narrador se moverá en ella con la libertad de un jazzman: resume, suprime, salta adelante y atrás, se detiene en escenas mórbidas, interpela al lector, incorpora comentarios metaliterarios, cita en diez lenguas. Más que a un río, estas novelas recuerdan a un torrente. Cada una de ellas contribuye a completar el friso de la historia reciente de Europa.

EL TEMPS

Eugeni Casanova Solanes

Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora

Pagès editors

Lleida, novembre 2016

 El lector d’aquesta revista deu recordar l’apocalíptic Viatge a les entranyes de la llengua catalana que Eugeni Casanova va publicar fa uns deu anys. De llavors ençà he seguit amb interès la trajectòria d’aquest Tintín lleidatà. Amb ell vaig viatjar metafòricament al Transsiberià i a les poblacions de l’àntic Río de Oro. Va escriure una història dels jueus amagats als Països Catalans. Una obra important, realment. Acaba de publicar el seu millor llibre, un gran llibre, tota una catedral dedicada a la nova Alguer : els gitanos catalans de França.

Tothom ha sentit a parlar més o menys dels gitanos de Sant Jaume a Perpinyà i de l’anècdota simpàtica de les comunitats gitanes escampades per tota la geografia occitana. Abans d’emprendre aquest viatge tan llarg, Eugeni Casanova s’ha endrapat un centenar de llibres sobre els gitanos. L’autor sap tantes llengües com ells, però és per damunt de tot un aventurer de la coneixença. Ha llegit Frederic Mistral i els seus deixebles de l’escola d’Avinyó, els doctors germànics, els savis francesos, els universitaris anglesos, els escrits dels quals tradueix tot proposant-ne la versió original al final del volum. 

Ha visitat totes les poblacions importants d’Occitània sense prejudicis. Ha enraonat amb els gitanos amb passió i paciència, humor i sobretot la seua humanitat profunda. Sabent retrobar la història a través dels mites, amb una gran audàcia intel·lectual a l’hora de formular hipòtesis noves, Eugeni Casanova ha reconstituït d’una manera plausible l’odissea dels gitanos. Si he entès bé la demostració del mestre, uns grups de protogitanos van deixar la Índia al segle X i es van anar instal·lant a Pèrsia i Armènia. Amb el segles passaren la mar i arribaren a l’Europa Oriental abans de propagar-se per l’Europa Occidental cap al segle XV.  Gràcies a aquesta recerca apassionant i apassionada, descobrim la figura del ‘’ gran i afamat senyor duc André de Petit Egipte ‘’ (pàgina 55) Com els seus amics gitanos, l’autor travessa volant les fronteres i salta de segle en segle. Amb el descobriment d’un dialecte a base lleidatana mentre la quasi totalitat dels gitanos catalans parlen un dialecte arrelat a Perpinyà tot i que es diferencia del català rossellonès, la gran aportació de la tesi és la cronologia dels fets. Segons l’autor, molts gitanos van fugir de l’Empordà a la fi del segle XVIII abans de passar per Perpinyà i d’escampar-se per tot França. Casanova ho demostra amb claredat basant-se en la documentació històrica i els relats orals. Malgrat el pes d’aquest volum, l’autor no s’avorreix i no ens avorreix mai perquè ha sabut realitzar el precepte de don Miguel de Unamuno. ‘’ Cuando me dicen de un hombre que habla como libros, contesto que prefiero los libros que hablan como hombres. ‘’ Eugeni Casanova xerra amb la gent, entra a casa seua, fa el vermut. Respecta els gitanos, els estima, sap escoltar-los i reproduir llur parlar tan estrany i tan casolà alhora.

No puc ni vull revelar tota la substància d’aquest llibre meravellós, profundament humà, on visitem tot un món prohibit. Que el lector d’aquesta revista em permeti aquesta impertinència… Estic ben content que Eugeni Casanova no es dediqui pas a la novel·la perquè amb un col·lega com ell, podria plegar veles i anar a plantar cols a l’hort del padrí.

CARLA ANDRADAS

Com es va inspirar per fer aquesta novel·la sobre espies?

Això és una història molt vella, no sé si tinc temps per explicar-ho. Quan tenia dotze anys, amb els meus pares vivíem als afores de París i vam marxar a la Provença, a Cannes. I la nit abans de marxar vam anar a casa d’uns amics que tenien una revista que es diu Historia (sic), ma mare treballava per les edicions Tallandier, una editorial especialitzada en llibres d’història i treia aquesta revista. Hi havia un article sobre el personatge Sosnowski que em va impactar molt i sobretot, la fotografia de la senyora, jo estava a punt de fer dotze anys i aquell temps no era com ara, no hi havia el destape ni tot això. El que és curiós és que he recordat això tants anys després, uns trenta després, fa quatre o cinc anys, vaig decidir de novel·lar aquest article. Tota la base és real, els personatges són històrics, després hi he afegit uns personatges més. Jo hi he posat la meva salsa, ho he presentat a la meva manera, he novel·lat aquesta història. Era un article de cinc pàgines i jo l’he multiplicat. Diguéssim que la casa no és meva, però jo l’he fet habitable.

Quina ha estat la seva font de documentació?

Normalment un cuiner no ensenya la cuina, això és un secret, no cal demanar la recepta dels plats. Però avui, per Núvol faré una excepció. Cal llegir molts llibres sobre Berlín, n’he llegit una desena, en francès i en anglès, i després m’he comprat la  guia Baedeker del 1929 amb el plànol de Berlín i la Guide bleue de Polònia de l’abril del 1939. Un tresor. Com que entenc una mica el polonès gràcies al meu coneixement relatiu del rus, he pogut anar a webs poloneses per poder consultar documentació, perquè tot és en polonès.

Vostè ha estat realment a cada ciutat de la què parla?

No. Són molt més interessants els viatges imaginaris, sinó la realitat, a mi, em talla les ales, sinó ets presoner de la realitat. Aquí precisament cal deixar volar la imaginació. Jo no conec Berlín, no hi he estat mai, potser un dia hi aniré. Ni Königsberg, àlies Kaliningrad, tampoc he estat mai a Polònia. La única ciutat que surt al llibre i que conec molt bé és Niça. En un moment donat, per descansar, sí que he agafat una ciutat que coneixia. També he estat a Viena, ho conec molt bé. Quan era petit vaig viure dos anys a Alemanya al peu de la Selva Negra, aquest passat alemany m’ajuda a recordar la manera de viure de la gent, això forma part de la meva formació personal.

Què tenia el Berlín dels anys 20-30 perquè vostè decidís convertir-lo en escenari principal de la novel·la?

Berlín és un món fascinant, no ho he pas inventat jo, hi ha tota una sèrie de novel·les ambientades a Berlín; hi ha Philip Kerr que explica les aventures del detectiu Bernhard Gunther. Berlín és una ciutat a la fi de la república de Weimar, era una capital mundial, era la capital del cinema mut amb Marlene Dietrich, que és tot un món fascinant que ha desaparegut d’una manera brutal. M’agraden els mons que desapareixen brutalment, com Pompeia, engolida pel Vesuvi.

El capità Sosnowski és un personatge amb poca rectitud moral, poc cultivat i amb molts vicis. Com és que ha decidit d’atorgar-li l’ofici d’espia amb una personalitat com la seva?

Perquè ser espia és una feina infecta. Ell era un seductor, està documentat, això, que en un any va tenir dues-centes amants. Era un senyor molt estimat per les dones i va aprofitar les seves qualitats amatòries per obtenir informacions. Li agradava molt el luxe, els cavalls, era poc responsable. La persona ideal per fer aquesta feina. I el resultat era tan impressionant que els polonesos i els francesos no el van creure malauradament, perquè el  els va donar tot el pla d’invasió de Polònia del setembre de 1939. És curiós, però és real.

Veiem que no és el mateix Sosnowski el que enceta el llibre que el que l’acaba. Quina és l’evolució d’aquest personatge?

Sosnowski ha travessat uns quants episodis desagradables: han assassinat la seva amant, ha de seduir dones que acaben degollades, després el posen a la presó... Aquests fets el fan més profund a la fi del llibre. Al començament és una papallona i al final es torna més madur, evidentment. Amb tot el que ha viscut és inevitable.

Quin és el tret distintiu que té Maria que fa que Sosnowski la recordi permanentment?

Maria és la dona que el va educar intel·lectualment, el va iniciar en la civilització. Ell era un mainatge, un nen, havia anat a la guerra... ella li va fer descobrir l’art, els museus, els bons vins, l’amor físic... va ser la seva educadora moral i estètica. A més, l’amor no té ulls ni orelles; l’estimava perquè era ella.

En el llibre també hi ha molt sexe i erotisme...

L’erotisme és la sexualitat personal, la pornografia és la sexualitat dels altres. A més, l’erotisme, contràriament a la pornografia, conté més poesia, refinament.

En un moment donat vostè descriu detalladament les preferències sexuals de Hitler. Com ha arribat a aquestes conclusions?

Sobre la vida íntima del Führer hi ha molts documents que provenen dels seus enemics; és a dir que Hitler, al començament, no dirigia el partit nazi, sinó que els que estaven al capdavant eren els germans Strasser. Aquests primers nazis abans del nazisme van haver de refugiar-se a l’estranger. Van haver d’anar a Londres i allà hi van escriure coses horribles sobre Hitler per venjar-se, coses que no se saben si són reals o no. Van acusar-lo d’haver tingut relacions incestuoses amb la seva neboda, de ser escatològic, que només tenia un colló... Això és una llegenda que corre. Aleshores, jo, per divertir-me, he agafat aquesta llegenda. Crec que com que Hitler era un monstre, agrada a la gent que hagi tingut una sexualitat monstruosa. M’he divertit suposant això, ridiculitzar-lo és interessant.

El vocabulari que ha emprat en el llibre és molt divers...

Em fa gràcia jugar amb el lèxic, també he agafat argots francesos que he traduït al català. Hi ha imatges boniques, poètiques, que m’he inventat sobre la lluna... m’he inspirat amb les frases fetes del francès, de vegades n’he barrejat tres o quatre... (això és la cuina de l’escriptor) després hi he afegit coses dialectals meves i ja està...

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1073735-espies-libidinosos.html